Kaua'i - Hawai'i

16 d'agost, diumenge. Hilo.

Fantàstica vetllada la de divendres. Vaig sentir gent que xerrava a la terrassa i vaig decidir apuntar-m'hi. Molt bona idea. Al principi no entenia res, quan els americans xerren entre ells deu ser una cosa semblant a quan ho feim dos mallorquins.

Una de les dones que "fa feina" a l'hostal és d'Arizona. Va venir de vacances a Kaua'i i se'n va enamorar. Està casada, però el seu marit ha quedat a Arizona, i cada setmana li envia diners.

També hi ha una parella de Chicago que viuen/treballen/estudien a Honolulu, o almenys ell. Els seus amics havien anat a passar la nit fora, però ella s'havia fet mal a un genoll el dia anterior botant ones (?) i havia de fer repòs (i li feia molt mal, bastava mirar-la a la cara).

Més tard es va afegir a la conversa una al·lota de vint anys, suïssa, que duu tot l'estiu viatjant sola per tot Nordamèrica. Quin coratge!

Finalment, i fins l'hora d'apagar els llums, va aparèixer na Tatiana, l'alemanya.

El "gerent" anava i venia constantment. Jo diria que amb algunes cerveses de més.

Quan va ser l'hora d'apagar els llums encara vam fer una estona més a la portassa, l'únic lloc de l'hostal on pots estar i fer renou passades les nou i mitja.

Vaig riure molt, sobretot amb la història d'una dona que ho havia volgut quedar a l'hostal perquè "l'oceà fa massa renou".

Ahir dematí va ser aixecar-nos, fer la maleta i partir. L'autobús va arribar puntual. Havíem de fer un transbord, no sabíem ben bé on, i quan ja ens pensàvem que ens ho havíem passat, va aparèixer el First Hawaiian Bank, el lloc indicat. Uns minuts més tard va arribar el transfer cap a l'aeroport. Molt bé, ja hi som, és prest, què feim? Vaig comprar un llibre per passar el temps, Testimony d'Anita Shevre, en anglès.

A migdia sortia el nostre vol amb escala a Honolulu, on vàrem dinar.

A Hilo, esperàvem un taxi per anar a l'hostal, i un guarda de seguretat molt simpàtic en va cridar un.

A l'hostal, la mateixa habitació de l'altra vegada, plena de gent, amb la diferència que aquesta vegada les al·lotes són més simpàtiques i comunicatives. Vaig estar una estona a entrar, intentant posar al dia el bloc, i quan vaig anar al dormitori, na Xisca xerrava amb una japonesa i una coreana. Al final de la conversa s'hi va afegir una holandesa que també xerra castellà.

I a dormir, que demà serà un dia intens!

Hanalei

*(he recuperat totes les lletres i els accents!)

14 d'agost, divendres. Kapa'a.

No va ser. Apuntar-me a una festa amb un munt de desconeguts no em va acabar de fer.

Avui ens hem passejat un poc. Amb un bus hem resseguit la costa Nord-Est fins a Hanalei. Tot arribant, les Makaleha Mountains ens oferien un espectacle del tot recomanable: incomptables caigudes d'aigua que molta gent s'atreveix a admirar des dels helicòpters que es poden llogar. A l'altra banda de la carretera, una llarga platja ens ha servit per fer d'observadores de gent que aprenia a fer surf amb les minses ones que arribaven a la costa i d'un estol d'ocells que ens envoltaven, uns petits que avancen a bots i d'altres un poc més grossos que caminen i mouen al cap al mateix ritme... el que fa no tenir res a fer. Detalls que normalment passaríem per alt ens serveixen per entretenir-nos una bona estona.

A migdia hem cercat un lloc per dinar. No hem tengut sort. Vull dir que sí que hem trobat lloc però més hagués valgut que no. Ha estat car, ens han servit "d'aquella manera" i a més, tret del maki de verdures que ha estat boníssim, s'han equivocat amb la comanda. Havia demanat un plat de verdures i m'han duit un que s'assembla però que duu peix i a més és molt coent. Per alguna cosa la nostra guia no en parla.

Tornam ser a Kapa'a, a l'hostal, amb ganes que sigui demà per viatjar de nou a Hilo.

Avui arriba na Margot amb unes amigues, però serà difícil que ens trobem.

I jo tenc ganes de tornar a casa. No estic malament, i na Xisca és una excel·lent companya de viatge, però són molts dies de trescar. Viena pesa... -no vull pensar-hi massa-.

Kapa'a

13 d'agost, dijous. Kapa'a.

No era un tornado, nomes un huraca... pero sembla que ja ha passat.

Avui ha estat un dia de relax total. Cap avio, cap cotxe, cap autobus... Hem dedicat la jornada a passejar i a l'estudi del "cranc blanc de platja".

Despres de dormir quasi onze hores, m'he aixecat i he sortit a la terrassa. Una al.lota que ja havia vist ahir m'ha donat el bon dia. Poc despres s'ha aixecat na Xisca. Uns quants intercanvis de frases mes tard, m'he adonat que l'al.lota tenia al costat un llibre amb el titol en alemany -he de dir que jo en vaig trobar dos a una prestatgeria i ben aviat ja n'estava llegint un, Die Morgengabe (Eva Ibbotson), que m'encanta perque esta ambientat a Viena-. No me n'he pogut estar i li he demanat d'on era. "Alemanya". Aixi, parles alemany? "Naturalment". I tot d'una he deixat de banda l'angles per -per fi- mantenir una conversa en alemany. Visca!

Hem anat a berenar al Kountry Kitchen, recomanacio de na Lidia. Hi havia coa per seure, i n'hi ha hagut tot el temps que hem estat alla. Na Xisca ha demanat pancakes i jo spanish omelette, que no ens hem pogut acabar. Com sempre, pero, tot bonissim.

Encara ha plogut una estona, pero quan ha aturat hem fet una volta per Kapa'a. Negocis un rere l'altre a la carretera principal, sobretot referents a la venda de souvenirs i a la salut. Moltes esglesies, tambe. I galls. Els primers varen arribar amb els polinesis. Despres els colonitzadors occidentals varen introduir-hi els domestics. Durant el temps de les plantacions de sucre, la poblacio estava controlada per la crema dels camps de cultiu. Els anys 80, amb l'abando d'aquesta activitat, els animals varen proliferar. Kaua'i no te depredadors d'ocells, inclosos els galls. Les altres illes prenen mesures quan n'hi ha massa, pero aqui no, son com un simbol.

Tot el dia ha estat ennuvolat. No hem pres cap precaucio i... clar, les meves cames tenen un preocupant color vermell.

Avui hem vist moltes ones, i com he dit abans, crancs. Surten de davall l'arena, pero s'amaguen de seguida si intentes acostar-t'hi. Ens han entretingut una bona estona.

Al llarg de la costa hi ha tambe un llarg passeig nomes per a vianants i vehicles sense motor, que ofereix una visio de l'ocea inigualable. No l'hem fet tot, pero hem arribat a Kealia Beach on, tot i les indicacions que aconsellen no nedar, molta gent intentava fer surf o alguna cosa semblant. I els constants avisos de perill no desapareixen. Es suposa que hi ha una zona on es poden veure foques monjo, pero no tendrem sort, no deu ser temps.

No se quina hora es, pero acabam de coneixer un gallec simpatiquissim que ens ha donat conversa una bona estona. Es estudiant de quimica, ha viscut a Alemanya i a Australia i ara es aqui de cami cap a casa (?). Diu que ens veurem mes tard, que a la portassa hi haura festa... no se, no se.

Maui - Kaua'i

12 d'agost, dimecres.

Ja tornam ser dins un avio. La veritat es que no atura i el cansament aviat es fara evident, tot i que no tenim ganes d'acabar encara.

Ahir vespre un mal de cap terrible em va obligar a anar a dormir encara mes prest del que ho feim habitualment. M'he despert devers les tres i mitja, amb el llit ben desfet. Record que somiava. I m'he tornat dormir, aquesta vegada fins les set.

Quan escric aixo volam rumb a Kaua'i, pero amb escala a Honolulu, despres d'haver fet carreres per l'aeroport per arribar a temps. Avui l'elegida es Mokulele Airlines.

Deixam Maui. No es que no ens hagi agradat, nomes que aquesta illa despren una energia estranya, incompatible amb nosaltres. El barem, a la meitat del nostre viatge, es positiu. Pero tenim ganes que la segona part sigui millor.

La tormenta tropical encara dura. A l'aeroport de Lihu'e plovia. Pero hem tengut sort. Mitja hora d'espera i ha arribat un bus. Son mes petits i hi ha menys frequencies, pero mirarem de passar nomes amb aquest transport. Al poble hem canviat de bus. Dubtavem sobre on baixar i els veins se n'han adonat. Hem establert conversa i despres d'explicar d'on venim i quin idioma xerram, ens han indicat on hi havia la nostra aturada. Estam a Kapa'a i ens encanta. El bus ens ha deixat just devora l'hostal, el Kaua'i Beach House, blau, cridaner, unic, indescriptible. Sense portes ni vidrieres, habitacions i llits compartits, just davant l'ocea, terrassa espectacular on hem fet la vetllada (be, ara que escric nomes son les 20:40, pero fa estona que fa fosca). Na Lidia tenia rao de recomanar-nos aquest lloc. Estarem be. Benissim. Ja hem vist (i sentit) un munt de pollastres (es veu que aquesta illa n'esta plena). I esperam el tornado que es suposa que ha d'arribar. Emocionant.

Tormenta tropical i Lahaina

11 d'agost, dimarts. Wailuku.

A Maui ens espera molta pluja. L'encarregat de l'hostal tenia tota la rao.

Ahir horabaixa ja va ploure i de moment no ha aturat.

Aquest hostal esta ple de gent, pero pocs son simpatics... tret de l'encarregat dels vespres. Quin somriure!

Quan ja dormiem (ho intentavem almenys) el del somriure va entrar acompanyat de sis italianes que cercaven lloc on passar la nit. Vaig intentar -sense gaire resultat- establir conversa. I abans que s'haguessin acabat d'acomodar, jo ja dormia.

Tot i la pluja, avui hem anat a fer una volta. Mes tard hem agafat el bus 20 i hem travessat Wailuku District en direccio Ma'alaea. Vistes espectaculars de les West Maui Mountains. Encara no hem baixat i hem resseguit la costa fins a Lahaina, amb canvi de temps inclos. El sol a l'esquerra deixava veure les veines illes de Kahoolawe i Lana'i. Els nuvols a la dreta donaven un aspecte fantasmagoric a les muntanyes. M'encanta aquest contrast.

A Lahaina, molta calor (mes encara davallant del bus gelat per l'aire condicionat). Hem fet una ruta cultural, des del Banyan Tree, el mes gros d'Estats Units i que deu tenir mes de 130 anys. Inexplicable. Un sol arbre ocupa tot un parc, suficientment gros perque molta gent hi descansi, hi bereni, s'hi faci fotos, els nins i nines juguin, i practicament no es molestin els uns als altres. Despres hem vist l'Old Courthouse, amb exposicio sobre la captura de balenes, antiga activitat comercial de la zona. Hem seguit els carrers marcats amb senyals que mostren els noms dels llocs historics. Esglesies, una rere l'altra, una petita preso, un mango que quasi em cau damunt el cap, flors arreu. I molta calor.

Per dinar hem triat un Thai, que ha estat molt bo.

L'horabaixa, el vent ha aparegut amb ganes, bufant de valent, i hem pogut veure com l'ocea s'enfurismava per moments. Hem tornat prest, gaudint una bona estona d'un Arc de Sant Marti precios.

A Wailuku encara plou. Be, ja ho he dit, pero es que no atura. L'encarregat del somriure no hi es... i ara anirem a fer bugada.

Hawai'i - Maui

10 d'agost, dilluns. Wailuku.

Ido no hem quedat... de moment. Despres de molt pensar-ho, avui mati hem fet una reserva pel proper cap de setmana al mateix hostal i hem acordat una excursio als volcans pel diumenge. Un dels homes de l'hostal n'es el guia.

Hem tornat el cotxe a l'aeroport i hem cercat un vol cap a Maui. No n'hi havia cap de directe, aixi que amb go! hem volat fins a Honolulu i despres fins a Kahului, a Maui. Hem vist altra volta les illes des de l'aire.

A l'aeroport de Kahului hem demanat informacio sobre llocs on quedar i manera d'anar-hi. "Heu de telefonar". Telefonar? Si ens ve just entendre quan ens parlen cara a cara! Telefonar? Ido si, he telefonat a l'hostal que ens han recomanat i un jove m'ha dit que si, que hi havia lloc i que venia a cercar-nos. Genial. Ja al cotxe ens ha dit que s'acosta una tormenta tropical que durara uns quants dies. I no es broma, com hem pensat en un primer moment.

L'hostal (Northshore Hostel) esta molt be, nomes que el de Hilo ha deixat el llisto massa alt.

A veure que ens espera a Maui...

Hawai'i = perill constant

Hilo, 9 de juliol, diumenge. 20:25.

Estam cansades. No seria just dir que fisicament, perque exercici n'hem fet poc, pero ens hem mogut molt. Li hem tret el suc al cotxe, i tambe al dia.

A les cinc i mitja m'he despert. Tothom dormia. He voltat fins les 6 i llavors m'he aixecat. M'he dedicat a estudiar la guia.

Hem sortit de l'hostal que ja eren les 10, previa berenada al bar del costat. Com que ahir ja vam explorar part de la costa sud-est, hem decidit anar cap a l'altre costat i admirar Hamakua Coast. A la dreta, el mar, a l'esquerra, la muntanya. A banda i banda de la carretera, vegetacio tropical. Ens hem aturat a les Akaka Falls, un parc on es poden veure dues cascades ben polides, envoltades de milers d'arbres, plantes, flors... plovia poc, pero suficient per fer mes entretinguda la visita. Malauradament, l'escala que condueix d'una cascada a l'atra esta en obres i hem hagut de desfer el cami dues vegades, pero ha valgut la pena.

Hem continuat mes cap al nord i la seguent aturada ha estat a Laupahoehoe, on les ones pegaven de veres. Hi ha un petit monument en memoria de les 159 persones que un tsunami se'n dugue el 1946.

No ens hem tornat aturar fins a Waimea, pero l'espectacle des del cotxe ha estat del tot meravellos. En aquest petit poble hem tornat triar un restaurant italia per dinar. Amanida i pizza, tot molt bo.

Canvi radical de paisatge. Un vertader desert s'esten entre la carretera de Waimea a Kailua i la gran muntanya, Manua Kea. Vegetacio minimalista alternada amb terra volcanica i algun riu de lava. Era com ser a una altra illa completament diferent.

Hem fet un canvi de direccio cap al mar i hem passat per Waikoloa, tot resseguint el nord de Kona Coast i tot Kohala, el punt mes septentrional de Hawai'i.

Cercant el monument al rei Kamehameha (si, el rei, no el crit mes famos de Son Goku) ens hem endinsat per un cami ple de clots. Al final, no hem trobat ni monument ni res, el cami acaba a les roques i no es pot passar a peu degut als desperfectes ocasionats pel terratremol de fa uns quants anys. Per tornar a la carretera, he conduit jo (pssst, que no ho puc fer! -en teoria-).

Seguint la carretera han tornat apareixer les plantes tropicals i els torrents d'aigua. I Maui. Que si, que allo que surt per damunt dels nuvols es Maui...

S'acaba la carretera i apareix Polulu Valley Overlook, mes vistes impressionants del mar, els penya-segats i la vall. Un munt de cartells avisen de diferents perills, entre ells, les foques monjo que sovint descansen a la platja. M'he aventurat a baixar un poc, pero he considerat que se'm faria fosc si volia arribar a baix.

Tornada repetint paisatge, pero no del tot escenari. Tot i que la guia ho desaconsella, hem agafat la Saddle Road, una carretera que passa entre les dues muntanyes. Ens ha encantat. Posta de sol, nuvols baixos, curves, rectes, vaques, cavalls, nenes, mes rius de lava... (i dues hores i mitja per arribar a Hilo!). Podem dir, amb el cap ben alt, que hem sobreviscut a la carretera mes perillosa de Hawai'i.

Definitivament, aquesta es l'illa del perill. Si t'acostes a les muntanyes, perill de foc. A la costa, perill de tsunamis. Perill de roques a la carretera, perill de vent, perill d'onades, perill d'esfondrament...

Tanta sort que avui hem posat banda sonora a l'excursio: Coldplay i The Script ens han acompanyat. I una vegada a Hilo, la plaga de granotes que fan que molta gent hagi de dormir amb taps -es al.lucinant el renou que arriben a fer- ens han donat la benvinguda. Crec que dema encara no partirem. Aquesta illa te mes per mostrar-nos!

O'ahu - Hawai"i

Hilo, 8 de juliol, dissabte. 21:05.

Com es habitual hem acabat la son ben prest. Les nostres companyes dormien i hem procurat no fer massa renou mentre feiem les maletes.

Aban d'acomiadar-nos de l'hostal hem fet una visita a l'Starbuck's, on no han entes el que els hem demanat. Tanta sort! Ens ha bastat be amb el batut que ens han posat.

Hem tornat les claus i hem anat al carrer a esperar un bus numero 20, el que ens ha duit fins l'aeroport. Una vegada alla, el jove que ens ha ates no entenia que tant ens era viatjar a Hilo o a Kona, el primer que sortis, o el mes barat... deia que no ens volia enviar al lloc equivocat. No hi ha lloc equivocat! Per pagar, li he mostrat les dues targes que tenc, perque trias, tampoc ho ha entes i ha cobrat meitat a una i meitat a l'altra. Finalment, volam a Hilo per poc mes de 100$ cada una.

A la sala d'embarcament hem descobert que el Burger King disposa de menu per a vegetarians.

El vol ens ha semblat molt curt, nomes 40 minuts, sobrevolant Moloka'i, Lana'i i Maui, que des de l'aire semblen poc habitades. Hawai'i (The Big Island) ha aparegut completament tapada de nuvols. A redols plovia. I hem imaginat fred, sensacio que ha fuit de cop una vegada fora de l'aeroport. Quina calor! Sembla que l'aire pesi al nostre voltant.

Primera peripecia del dia: llogar un cotxe. Entre que nomes na Xisca te llicencia internacional, la tarja ha de ser del mateix conductor, no en tenim de credit, na Xisca es menor de 25, enteniem que ens volien cobrar 400$ per dos dies (n'hem demanat tres pero com que sentir ploure) i que el cotxe que -a la fi- ens han donar es automatic... l'operacio ha durat bastant mes del que ens esperavem.

Segona peripecia: sortir de l'aeroport. Afortunadament, aprendre a conduir un cotxe automatic nomes ens ha costat tres frenades seques.

Tercera peripecia: trobar l'hostal que na Xisca havia mirat per internet, sense fer cap reserva, amb jo de copilot, ha resultat senzill. Un home molt amable ens ha llogat sense cap problema dues lliteres a una habitacio compartida. Aquest hostal es molt acollidor, per alguna cosa la guia que duim tambe el recomana.

Per dinar hem anat a un italia. Menjar com si fossim a casa, molt bo.

L'horabaixa l'hem passat dins el cotxe. Hem anat fins el Parc Nacional dels Volcans, pero no hem entrat, potser dema. Hem agafat un altre cami que ens ha permes observar de lluny el fumeral que surt del crater de Kilauea i passar per un dels rius de lava (refredada) que davalla del Manua Loa. Al llarg dels deu km llargs d'asfalt no sempre en bones condicions, hem trobat molts nenes, els ocells endemics de Hawaii. Ens ha agradat i impressionat a parts iguals.

Hem tornat a la carretera principal i hem fet un poc mes de cami fins el mar, fins Punalu'u Beach Park, pero hem arribat sol post, aixi que gairebe hem partit tot d'una.

Llarg el cami de tornada, mes encara plovent i a les fosques. Na Xisca ha superat amb escreix la prova de conduccio.

Sea Life Park

7 d'agost, divendres. Horabaixa.

A les 3 de la matinada totes dues estavem despertes. Hi ha hagut temps per llegir la guia, jugar amb en Sonic i "estudiar" alemany amb la Nintendo DS. Na Xisca, mentrestant, provant de tornar dormir connectada al seu MP3. Noves tecnologies...

A les 6 hem trobat que bastava de fer voltes, ens hem dutxat i hem sortit a la recerca d'un lloc per berenar. Avui l'escollit ha estat un Starbuck's. Hem anat a Ala Moana Center, des d'on parteixen tots els autobusos. Hem dubtat una mica, pero al final ens hem decidit per agafar la linia 57, que travessa les muntanyes, passa per Kailua i segueix la meitat costa est fins el Sea Life Park, el lloc on hem triat passar el mati. El temps va canviant a mesura que ho fa el paisatge. Partim amb sol -i l'aire condicionat gelat-, a les muntanyes esta ennuvolat i arribam altra volta amb sol. I calor. Al mar, ones que deuen ser petites, pero que basten be.

El parc ens ha agradat. El preu que hem pagat inclou tres espectacles, un amb lleons marins i dos amb dofins. Hem vist mantes enormes de ben a prop, i tortugues marines. Hem fet quatre hores que han passat ben aviat. I hem apres que "small" vol dir en realitat "gros". El menjar, vagis on vagis, et surt per les orelles.

Despres de veure-ho tot, hem esperat el proper bus, pero una linia diferent per poder gaudir la costa sud. Tots els pobles son iguals, i sembla que les cases siguin prefabricades. No ho podem assegurar, pero diriem que si.

Els gratacels ens han donat la benvinguda de nou a Waikiki. Tenim companyes d'habitacio (almenys hi ha les maletes), pero els nostres comptes son de partir dema, aixi que no hi haura massa temps de fer amistats.

Ara descansam, pero amb el despertador posat, que no ens passi com ahir...

Vespre.

Quasi... na Xisca no es podia aixecar. He anat sola a fer una volta i visitar el ciber d'ahir. Una hora mes tard na Xisca seguia dormint. Les companyes d'habitacio ja son aqui. Pero tret de quatre paraules cordials, no hem aprofundit gens.

He fet aixecar na Xisca. Hem anat a un ABC -alabats siguin- per comprar alguna cosa lleugera i hem arribat a la platja. Alla, musica local cortesia dels hotels, Lluna plena pacifica, ones, arena... I es hora d'anar a dormir. Dema no sabem on farem cap. La sort, l'energia, ho decidiran. Potser Hawai'i?

Jet lag

6 d'agost, dijous. Waikiki, 07:38 (Hora local)

Quin dia mes llarg el d'ahir...

A San Francisco teniem unes hores pero les vam passar dins l'aeroport mateix, tot havent passat, es clar, els incomptables controls. Una de les preguntes dels questionaris era si havies visitat una granja abans de viatjar... He posat que si, i he hagut de passar un control "extra" on m'han demanat si les sabates que duia havien trepitjat la granja (?).

Cinc hores i mitja de vol mes, i a les 21:15 hora local, arribam a Honolulu.

Un "transfer" ens ha duit fins l'hostal i un jove molt amable ens ha explicat les condicions que no hem entes.

Hem dormit benissim. Ara anam a iniciar la nostra aventura a O'ahu, la primera illa que visitam.

Mitjanit.

Jet lag? Tot arriba. A les 15:00 hem anat a fer "un poc d'horeta" i jo m'acab d'aixecar. Na Xisca encara dorm.

Avui mati hem sortit de l'hostal i hem partit en direccio contraria al mar. Darrera la ciutat s'alcen unes muntanyes impressionants, sembla mes un decorat que altra cosa. Els nuvols tapen els cims. Hem fet tot Ala Wai Boulevard, sense trobar un trist bar on anar a berenar. Al final del carrer hem girat a Kapahulu Avenue, on ens hem trobat una escola. No sabem si fan vacances o no, pero hem vist alguns nins i nines amb motxilles i un autobus escolar. I hem topat amb el mar, a Kalakaua Avenue. Hem entrat a un ABC Store (n'hi ha per tot i pots trobar de tot), hem comprat el berenar i hem anat a Kuhio Beach Park (la platja) a menjar i mirar la gent que feia surf. N'estava ple!

Hem passejat per Central Waikiki Beach, per Gray's Beach, per Fort DeRussy Beach, ens hem aturat per consultar la guia, hem seguit per Kahanamoku Beach i ens hem assegut vora la Hilton Lagoon per admirar i fer temps. Com el seu nom indica, es una llacuna artificial de l'hotel Hilton, pero es publica, almenys la part on hem estat nosaltres.

Un poc mes endavant hem trobat Ala Moana Boulevard, interessant si dema volem agafar un bus. Hem fet aquest carrer com a quatre vegades: nomes per passejar, cercant internet, cercant un lloc per dinar i finalment per tornar a l'hostal.

No ha estat gens facil trobar un local amb internet. La guia posava que al llarg de Kuhio Avenue en trobariem molts. El cert es que nomes n'hem trobat un. 6$ l'hora.

Per dinar hem tornat a Ala Moana Boulevard. Quin dinar! Nomes hem demanat un plat, tanta sort! No hi ha por de quedar-se amb gana. Na Xisca ha demanat una amanida i jo una truita amb espinacs i xampinyons. Tot enorme! A sobre, pankakes, que han quedat. No podem amb tot.

I ara, a patir el jet lag. Ja no tenc son i es mitja nit. Pero dema volem fer la volta a l'illa, em conve intentar tornar dormir. Bona nit.

Mediterrani - Pacific

5 d'agost, dimecres.

Gatwick Airport. 02:42 (Hora local) 03:42 (Mallorca)

Primera estacio assolida. Som a l'aeroport de Gatwick. Hem d'esperar a les 05:40 que obrin les taquilles per comprar el bitllet de bus que ens dura a Heathrow. Un taxista ja ens ha oferit els seus serveis, pero de moment no els necessitam.

Encara hi ha molta gent (tampoc puc escriure paraules amb "c" trencada, sera dificil aixo!), supos que esperant vols de connexio o be el mateix que nosaltres. Al final no m'he emportat l'ordinador... massa mals de caps. No sabem on dormirem i no em vull arriscar a perdre'l. Na Xisca intenta dormir, estirada a unes butaques que hem trobat. Tres hores poden passar molt rapid, pero tambe poden arribar a posar dels nervis. Confiarem en la primera opcio.

M'he comprat un quadern i dos boligrafs. No podia concebre quinze dies sense escriure res de res.

Aventura iniciada (quantes en fa, enguany?). Hawaii ens espera... qui m'ho hauria dit.

13:15 (Hora a Mallorca, aqui no ho se).

Volam. Fa estona i el que ens queda. Que dificil es arribar a America! No tan sols aixo, que dificil es moure's per Heathrow! Sembla que feim una gimcana, ara cap aqui, ara cap alla, un control rere l'altre...

A l'avio ens han donat un coixi, una manta i bon dinar. Hem intentat omplir uns questionaris obligatoris per poder entrar als Estats Units, pero hi ha coses que no sabem que contestar.

Estic mirant una pel.licula en alemany... hauria de fer-ho en angles, que vaig ben perduda (i pensar ara que sempre anava molt be quan l'estudiava a l'escola...). A sobre, a Heathrow m'he comprat una guia de conversa en TURC!

No se quantes hores queden de vol, nomes que quan arribem a San Francisco sera si fa no fa la mateixa hora que ara...

"Eppur si muove".

Sobrevolam Islandia.

19:20 (A Mallorca).

Fa mes de set hores que volam. Ja no entretenen ni les pel.licules, ni la radio, ni els llibres. Hauria de caminar una distancia una mica major que la que ens separa dels banys... pero aquests avions no estan fets per passejar-s'hi.

Deuen quedar unes tres hores. Ho superarem, clar que si. Tanta sort que a San Francisco tenim unes hores per estirar les cames i refrescar la ment. No se quina de les dues parts tenc mes entumida.

Sobrevolam Canada.

Waikiki

Que dificil ha estat trobar un lloc amb acces a Internet. Na Xisca i jo hem caminat tot el mati. Encara no ens podem avenir de ser alla on som, ens fa molta gracia pensar que a Mallorca (i Menorca) qui mes qui menys deu dormir, mentre aqui pensam on podem anar a dinar. No ens falten ofertes, llocs de menjar si que n'hem trobat a cada passa. No m'he oblidat de les normes ortografiques, no, pero no hi ha accents. Em fan moltissima falta i veig que almenys aquests quinze dies m'haure de resignar a escriure d'aquesta manera. A Gatwick em vaig comprar un quadern i dos boligrafs, per anar redactant el que ens passava. Com que ho he deixat a l'hostal, avui horabaixa o dema tornarem i ho passare al bloc. Aixi, aquest escrit servira nomes d'introduccio a aquesta aventura que acabam d'iniciar.

No tenim molt clar si patim jet-lag o si simplement estam cansades. El cert es que hem dormit tota la nit. Despres d'un dia que per nosaltres ha durat quasi 40 hores, normal.

No se com anira aixo de penjar fotos, ho intentare de totes maneres. Mmm, ara que ho veig, aquest ordinador no te entrada USB (?). Haure d'editar els missatges mes endavant.

Fins mes tard, des de Waikiki -encara no ens ho acabam de creure-.

Berlin

Aeroport Berlin-Tegel. 15:16.

Estic cansada, trista i uns quants adjectius més que no escriuré per no fer caure l'àura d'optimisme que m'envolta normalment. He deixat Viena, ben dematí, després de quatre setmanes intenses d'alemany, de cultura, de bons moments. Em fa falta que algú em xerri, en alemany, és clar.

A les 4:30 ha sonat el despertador, encara que la veritat és que no he dormit gaire. No podia. No volia. He deixat una carta per la recepció amb les claus, però ho he deixat tot a l'habitació. Igual no he fet bé. A les 5 ja era a Schottentor, en menys de mitja hora he arribat a Landstrasse, però ha resultat més complicat del que em pensava comprar el bitllet per anar a l'aeroport i trobar el tren. Aquesta estació està en obres i la informació no és gens clara. He descobert que faltava mitja hora perquè partís l'Schnell-Bahn. Mentre esperava ha aparegut n'Eva. Al final, sense planejar-ho, encara hem tengut un poc més de temps per compartir. Ella vola cap a Köln, li han concedit una beca i farà un altre curs de tres setmanes. A l'aeroport també hem hagut de fer un poc de gimcana per trobar els mostradors de facturació i el camí cap a les portes d'embarcament, però ho hem aconseguit. El meu vol anava primer, i ens hem acomiadat definitivament.

El viatge fins a Berlin deu haver estat bo, el fet és que he dormit tot el temps. Una vegada al meu destí provisional, com que tenia molt de temps, he agafat el bus i he anat cap al centre, prèvia demanda de visita recomanada. He baixat a Brandenburger Tor i he fet el camí fins a Alexanderplatz, aturant-me totes les vegades que he volgut. Dues d'aquestes vegades, a les esglésies de Sant Hedwig (quina gràcia) i de Santa Maria... i asseguda als seus bancs ha comparegut la plorera que em vaig aguantar ahir. Ai!, aquest sentir! Per sort, a Alexanderplatz hi havia un trio de corda que m'ha alegrat un poc, interpretaven molt bona música.

El cansament ara mateix em pot. He tornat a l'aeroport una hora abans del que era necessari. En Muammer m'ha escrit. Ha anat a la residència però allà ningú no sap res de cap carta ni de les claus... no és tan difícil pujar a l'habitació a comprovar-ho, no? Idò es veu que sí, he d'escriure un mail a l'home gens simpàtic i després ja veurem si li donen la fiança a en Muammer o què. Mitja hora per embarcar. Tres hores de vol i seré a Mallorca una altra vegada. Potser partir amb son és una bona idea per bloquejar una mica el cap, però contínuament em vénen flaixos i la sensació de buit (pel que he deixat, no pel que me'n duc) em fa un nus a la gola. Supòs que necessit plorar a pler. Sol ser això. O contar-ho tot amb la mateixa passió amb la que ho he viscut. Sent, sent molt a dins meu, però també sé que la intensitat de vegades és inversament proporcional al temps que fa que ha passat. Calma...

Felanitx. 23:48.

No sé si valdria més obviar el que ha passat durant el camí de tornada. Però no seria jo. He plorat, en veu baixa per no molestar els veïnats, però he plorat. Quan deixàvem Berlin, quan hem sobrevolat el mar, quan he vist Menorca, quan pensava en totes i cadascuna de les persones que han quedat a Viena o, com jo, han partit cap a casa...

Llarg, el camí. I a Palma m'esperaven els meus pares. Hem anat a Sant Jordi a veure un combat de glosat. Em pot el cansament. I no vull anar a dormir. És com si tot s'hagués d'esvair pel fet de tancar els ulls i oblidar durant unes hores. Necessit algú que m'abraci fins que em quedi dormida...

Ich liebe... ich mag... ich vermisse... ich bin... ich möchte...

Comiat

Divendres, 31 de juliol.

Quina ràbia em fa no poder acomiadar-me. Quina ràbia em fa haver de partir. Quina ràbia em fa que alguna gent es cregui amb el poder suficient per llevar la vida a altres. Dia trist, dia d'emocions a flor de pell, dia de comiats, dia de començar a pensar en el que ve a partir d'ara.

No hi érem tots. Ens hem trobat a la nostra classe per darrera vegada i hem anat al Café Central, on na Christiane havia reservat una taula. Ja hi havia estat al febrer, i m'ha agradat ben igual que aquella vegada, només que era matí i no hi havia ningú tocant el piano. No hem fet molt de temps, suficient per fer un cafetet i alguna foto amb el quadre de Sissí.

A les 11 hem arribat a la Universitat, a la grossa, a la principal. Hem anat a una sala bastant ampla que tenia el sòtil pintat, com no, per Gustav Klimt. Allà la mateixa dona del primer dia ens ha donat l'enhorabona (això sí, avui només alemany) i les gràcies. Tot seguit ha llegit una relació de nombre d'estudiants per país d'origen. Molts països tenien una representació d'entre 1 i 6 persones, però quan anava augmentant, i ha sobrepassat la xifra de 30, en tercer lloc es trobava EEUU, en segon lloc Espanya i, evidentment, en primer lloc per nombre de participants, Turquia. Finalment ha anat dient el nombre de curs, el seu mestre o la seva mestra, i els tres alumnes que han tret millor nota de cada aula, que tenien un petit obsequi. Ho he trobat entre lleig i innecessari. Així i tot, diré que de la nostra classe, els millors -per nota- han estat n'Eva, na Lenka, i el nostre estimat Herr Kiss, en Gábor. Per acabar, una foto de grup. I començam els comiats. En Baris ha partit sense dir-me res i m'ha sabut greu, però he tengut tot l'horabaixa per assimilar-ho... total...

Migdia fent maletes i netejant. No he anat a veure l'home de la recepció i ho hauria d'haver fet. Més avall explicaré perquè. A les 16h he anat a trobar-me amb en Herwig per darrera vegada. Hem fet un llarg passeig al costat del Donau. I una hora i mitja més tard ens hem dit adéu, però sense tristesa.

Abans de sortir una altra vegada per anar al campus, he passat per la recepció. Tancat. Què vol dir això? Que demà me'n vaig ben prest i no he recollit la fiança que vaig deixar el primer dia. Adéu...

A les 19h, puntual com sempre, era al campus esperant. Pensava que avui vendria tothom, però no ha estat així. Ha arribat en Muammer i de seguida ens hem trobat n'Eva i en Gábor, de lila, com jo... Un poc després ha arribat na Lenka amb la seva germana i el company d'aquesta. Una copa de vi blanc per cadascú. En Baris i na Luciana han arribat junts (ho he somiat o ja havien sortit junts de la Universitat, què té més?). Llavors n'Ivan. Molts temes de conversa, per exemple la desorientació d'en Gábor d'ahir vespre, la manera de moure les mans d'en Piotr que és realment còmica, algú que té "problemes" amb l'olor corporal, com és de guapa na Christiane, l'amor...

En Gábor no ha volgut temptar la sort i ha partit prest. Llavors ha arribat en Piotr. Cerveses i "nachos". I poc a poc la gent ha escampat. Cap llàgrima, tot i que avui migdia en tenia moltes ganes. Meravellós comiat amb en Muammer. Adéu companys i companyes. Tot un plaer compartir aquesta meva primera experiència a l'estranger amb vosaltres. I no direm res més, que després no es pot complir i de vegades les paraules no basten. Ich liebe...

Orientació

Dijous, 30 de juliol.

S'acosta el final. Avui ha estat el torn d'en Baris i n'Antón. Érem ben pocs a classe, qui més qui menys està cansat. Hem hagut d'esperar que arribàs n'Antón, ja que tenia el full de l'exposició d'en Baris, cosa que na Christiane no entenia. Ben senzill. Ahir vespre, al Campus, n'Antón volia partir per preparar la seva presentació, però el vam convènver que quedàs, i amb l'ajuda del diccionari de n'Eva, l'iPhone de n'Ivan i la banda de darrera del full imprès amb la presentació d'en Baris, un poc d'aquí i un poc d'allà tots vàrem col·laborar per ajudar a escriure el que diria l'endemà. I al final de la nit el paper el tenia ell. Així, en Baris prepara les seves fotos a l'ordinador, i esperam que arribi n'Antón. Per fi arriba. En Baris ens xerra de la història del Rock & Roll. Tot seguit n'Antón ens parla de Galícia.

Com a darrer dia havíem quedat que aniríem a Donauinsel a fer una torrada. Quasi tots els homes, excepte en Gábor, el nostre gentleman (que ni per anar d'excursió es separa dels seus texans ajustats, les sabates de vestir i la camisa planxada), han anat amb els cotxes de n'Antón i en Taner. La resta hem agafat l'S-Bahn i després l'U-Bahn fins al lloc assenyalat, aturant-nos abans a un supermercat a comprar menjar i begudes. A Donauinsel ens hem trobat amb els altres i hem cercat un lloc adient per fer foc. En Cihan ha estat el cuiner. Ha encès el foc i ha torrat tota la carn que havíem comprat. Tota. Mentre, n'Antón ha decidit que feia prou calor com per banyar-se al Donau. No duia banyador, però és igual...

Hem estirat les mantes i estores que dúiem i hem fet una bona rotllana. Hem menjat fins que hem estat ben tips. Na Christiane i en Piotr ens han deixat els primers. En Baris i n'Ivan s'han animat a remullar-se dins el riu. Després hem fet un poc d'horeta... bé, han fet. En Hakan s'ha encarregat que no m'adormís. Ens tiràvem bolletes de no-sé-quin-arbre, ben igual que nins petits. Al final tothom s'ha unit en aquesta lluita Turquia-Mallorca, posant-se d'un bàndol o de l'altre. Crec que l'únic que ha dormit a pler ha estat en Baris. I una estona n'Ivan, ben aferrat a la síndria que en Taner havia duit, i que després ens hem menjat, alguns de manera més fina que els altres.

A les 15:30 en Gábor ha dit que partia, i les al·lotes hem anat amb ell. Aquí ha donat compte de la seva nefasta orientació. Ens ha fet baixar a l'estació equivocada... no res que no es pugui arreglar esperant el proper U-Bahn, però evidentment he arribat tard a la darrera sessió de cant. Per cert, que avui només érem cinc! Tothom ha desertat! La universitat era ben buida avui horabaixa.

Arrib a casa, encenc l'ordinador i em trob de cara amb la notícia. Un atemptat a Mallorca! Però, com pot ser? Mallorca? No ho entenc. I em posa trista. No ho puc creure.

Abans de trobar-nos una altra vegada amb els companys i companyes, he xerrat més de mitja hora per telèfon amb en Miquel. Com enyorava sentir la teva veu! (ai, no, només era un poquet que t'enyorava...) Només han vengut n'Eva, na Lenka, en Piotr i en Muammer. Genug? I molt més tard el nostre Gábor, l'home més guapo de tota la universitat. Li dic cada vegada que ens veim i ell riu. Què ha de fer? Un poc de sopar, una cervesa, un mojito i rialles -afortunadament- i en Piotr ens abandona novament. Ens canviam de bar, que aquest ja el tanquen, i demanam més cervesa. Massa? No, tampoc no és això. Feim una repassada a uns quants personatges de la classe que ens fan riure molt, és el que té no ser-hi i que la cervesa et permeti dir el que potser només havies pensat. No sé si m'explic.

Tard, però no tant com ahir, partim. Sortim del Campus en direcció la residència de na Lenka i n'Eva. En Muammer les acompanya. En Gábor va en una altra direcció i pens que podem anar una estona plegats. Al cap d'una estona de caminar -i riure molt- s'atura, mira el camí que hem fet i em demana: "On anam a classe?". Què vol dir on anam a classe? Allà d'on venim... S'ha tornat equivocar. Hem de desfer el camí. No passa res. Em comenta: "He d'agafar l'S-Bahn". S-Bahn? Quasi a les dues de la matinada? No, rei, no n'hi ha cap. "Que sí, n'estic segur". Vora l'aturada de l'S-Bahn, uns operaris fan feina a les vies. Tu creus que per aquí pot passar cap S-Bahn? Evidentment que no. "Idò he d'anar a agafar l'U-Bahn". U-Bahn? Tampoc n'hi ha cap! "Que sí!" Molt bé, anem a Schottentor, jo t'acompany i ho comprovam... Mira el mapa una vegada i una altra. Es romp. Quan temps fa que vius aquí? Creia que coneixies bé la ciutat... "Igual que tu, un mes". Ostres, nin, això no pot ser. Has d'agafar un bus de nit! Crec que avui pots dormir al Sigmund Freud Park. "Anem a Schottentor". Molt bé. I evidentment, Schottentor estava tancat. Sortim i el següent bus que passa li demana al conductor com pot anar fins a Schlachthausgasse. "M'ha dit que hem d'anar a MuseumsQuartier, però tu pots anar a casa". Ah, no, jo vénc amb tu, així caminaré un poc més. Arribam al lloc. "Hi ha una aturada de bus devora l'Òpera". Gábor, l'Òpera? Això és el Volkstheater! "No som a l'òpera?" Gábor!!!! El final de la història és que hem aturat una parella de vienesos que ens han dit que havíem d'agafar una combinació de busos, però en vista de l'hora que és, en Gábor opta per aturar un Taxi. Molt millor. Potser així arribis segur a casa...

Immigrants...

Dimecres, 29 de juliol.

Què feim avui, que els exàmens estan fets i no tenim massa ganes de continuar treballant? Estudiar el Konjunktiv II, clar. Lògic. Per això som aquí, no? La veritat és que no ens podem queixar gens. Només hem fet un poquet de feina. Després hi ha hagut tres presentacions, en Hakan ens ha xerrat de la gastronomia turca mentre ens menjàvem un baklava perhom. N'Eva ha fet la seva exposició sobre Mallorca i na Lenka sobre el palau de Brandýs, a la República Txeca, on entre d'altres hi va viure l'Arxiduc Lluís Salvador. Per acabar amb les classes hem jugat un poc.

Tot d'una hem partir uns quants -Luciana, Baris, Hakan, Ivan i jo- cap al Burggarten. A petició meva, hem anat a visitar el monument dedicat a Mozart. I a fotografiar-nos amb ell, és clar. En tenia moltes ganes. Pel camí s'ha afegit al grup un amic d'en Baris. Al final hem decidit fer una estona més per allà i hem anat a seure a un d'aquests llocs on està prohibit trepitjar la gespa... (?)

Horabaixa pensant en començar a empaquetar les coses. Quines poques ganes. Ho faig poc a poc. I no aguant estar sola a la residència, així que agaf un llibre i me'n vaig al Campus. Més prest ho havia d'haver fet! S'hi està molt bé, baix l'ombra dels arbres, asseguts damunt l'herba... He trobat na Luciana que passejava. Tampoc té ganes d'estar a casa. Així que hem fet temps les dues, esperant que arribassin els altres. Gens puntuals, per cert, però quan fa cinc minuts que hi són, ens n'hem oblidat.

Les primeres en arribar, n'Eva i na Lenka, a les 19:20, prop de mitja hora tard. Avui en Muammer no ve, és a Salzburg. Després han arribat en Baris, en Gábor i n'Antón, cadascú pel seu compte. N'Antón havia duit la seva furgoneta i he anat a ajudar-li a dur una guitarra, un djembé, dues estores i unes quantes cerveses. Un poc després ha vengut n'Ivan. Hem passat un molt bon horabaixa-vespre, n'és prova que hem estat allà fins les 23:15, cantant, bevent, rient, fent fotos... fins i tot un desconegut s'ha unit a la festa i ens ha tocat unes quantes cançons. Fa dues vegades que en Gábor i jo coincidim en els colors de la roba que duim. Una altra foto per a la col·lecció.

Després hem trobat que no ens bastava i, amb la furgoneta de n'Antón, hem anat tots, excepte en Gábor que havia partit cap a casa, a Schwedenplatz, a la "platja". La furgoneta és prou grossa com perquè hi cabin dos matalassos petits darrera, però només té seients davant. Així que les al·lotes ens hem assegut als matalassos i els tres homes davant. Abans de partir diu n'Antón: "Esper que no ens aturi la policia, perquè un espanyol, un rus i un turc amb quatre dones darrera..." i ens hem passat el camí cantant, excepte quan en Baris ens deia: "Polizei!".

Molt interessant la "platja" del Donau. No hi cabia ningú més! Un munt de cadires plegadisses d'aquestes que pots mig jeure, cervesa turca, arena... una cinta per fer equilibris que ens ha servit de distracció... entre els uns i les altres ens hem retirat prou tard, prou perquè el transport públic no funcioni, a excepció del bus de nit, però que no tenc ni idea de quin i des d'on l'he d'agafar... i jo sabent que el que havia començat com una broma per riure una estona ja no em fa gràcia. I que de totes maneres és igual. No m'he menjat ningú mai, però diria que li faig por. He de riure o plorar?

Referat

Dimarts, 28 de juliol.

Sí! Gut gemacht! L'examen d'ahir va anar bé, molt bé. Fins i tot na Christiane m'ha dit que estava molt bé. En resum, un 16/20 de comprensió lectora, un 17/20 de comprensió oral, un 18/20 de gramàtica i altra volta un 19/20 d'expressió escrita. La veritat? Estic molt contenta. No he treballat massa dur, però la meva motivació és superlativa i, a part d'unes boniques vacances, me'n duré a casa un diploma que acredita el meu aprenentatge. Què més puc demanar? Immer mehr, sempre més, no? Però també és important saber-se conformar amb el que hi ha, i ara no xerr precisament de classes o exàmens...

Sorpresa musical. Na Christiane reparteix uns fulls, prepara el CD i... un moment! Jo conec aquesta cançó! Ens ha donat un text amb espais en blanc per posar la paraula que pertoca... Millionär, de Die Prinzen. La puc cantar, puc omplir els espais gairebé sense sentir-la. Sí, la música i jo, jo i la música.

Avui hem fet la presentació na Diana, que ha xerrat de Puerto Rico, en Taner, que ens ha parlat de Turquia i jo, que ahir vaig preparar un esquema, no he pensat a treure'l i he improvisat tot el temps el que anava dient sobre Deixa't Anar i Abeniara, els dos grups amb els que cant... M'ha anat bé, però no he dit gairebé res del que havia escrit al meu quadern prèviament. Ai, els nervis, que sembla que no però hi són.

A les 17h, darrera sessió del curs de vals vienès. No hi ha manera. Als homes els ritme no els arriba, només compten dreta-esquerra-dreta esquerra-dreta-esquerra un-dos-tres un-dos-tres. Clar que ha vengut un jove que en sabia molt a ajudar-nos, però només unes quantes privilegiades han pogut ballar amb ell. No és el meu cas... Tot i això, m'ho he passat molt bé.

Just després, trobada amb els companys i companyes de classe. On és en Baris? em demana en Muammer... i jo què sé! -ja m'agradaria saber-ho- i li telefona i està quinze minuts a aparèixer i s'asseu al meu costat i gairebé no em parla...

...i me n'he d'anar que he quedat amb en Herwig a Donauinsel i ja faig tard -no tenc ganes d'anar-me'n però ara no el deixaré plantat-, arrib, m'equivoc de sortida i la cosa no pinta bé, no sé si prejudicis o que realment la gent que hi havia allà no inspirava massa confiança, desfaig el camí i ens trobam. Hem passejat molta estona, és un lloc preciós i fins i tot hi havia cignes, i mitja Lluna, i el riu, tot molt romàntic. I només queden tres dies per partir. El temps ha passat volant i no he fet la meitat de coses que tenia planejades, encara que n'he fetes moltes més que han sorgit del dia a dia, així que el balanç és completament positiu. No podria quedar un parell d'anys més?

Foto de la Votivkirche, tal i com la trob cada dia quan torn a casa abans de les dotze de la nit...

Prüfung

23:42.

Tard, molt tard he tornat avui. I ha valgut la pena. Quins dies...

Hem fet l'examen final. Molt semblant a l'anterior, i m'ha anat també per l'estil. Ja està. Bé, no, que demà he de fer la meva presentació... esper que anirà bé.

Després de classe he quedat una estona amb en Piotr i n'Ivan. Quan aquests dos se n'han anat, he pres camí cap al supermercat, que a casa no tenia res per dinar. I he sentit que em cridaven. Eren n'Antón i el meu promès, en Baris, que estaven asseguts a l'herba bevent cerveses. És clar que he quedat una estona amb ells.

Finalment he anat a fer la compra, he dinat, he dormit una estona i m'he posat a preparar la meva presentació. Xerraré de música, dels dos grups amb els que cant, dels grups que m'agraden i potser improvisi alguna cosa més.

A les 19h he tornat al campus. Poc a poc han anat venint n'Ivan, na Lenka, n'Eva, na Luciana, en Gábor, en Muammer, n'Antón... i en Baris, el darrer, quan na Luciana ja havia partit que no es trobava massa bé. I vénga riure. No puc ni explicar-ho, són aquells moments que s'han de viure, que hi has d'esser. Consolidant relacions, explicant anècdotes, clarificant expressions... vi, cervesa, cocktails... mirades, paraules, frecs... canvis de lloc, acostaments, abraçades... pensaments, idees, desitjos...

(i avui pos una foto d'en Gábor...)

Mozarthaus

23:18.

Per fi. Avui dematí m'he aixecat prest, m'he dutxat, m'he mudat un poc i he partit en direcció Stephansplatz. No m'ha costat gaire trobar la Domgasse, un dels domicilis que la família Mozart va tenir a Viena i on Wolfgang va escriure Les noces de Fígaro. Un edifici de tres plantes avui convertit en museu. Si el meu caràcter fos diferent, el desengany hauria estat monumental, però procur no fer-me il·lusions sobre el que no conec i així deixar-me sorprendre pel que em trob. I he trobat una casa gairebé buida, acolorida amb pintures de l'època -sobretot retrats- i la música de Mozart trencant la fredor dels espais. Sort de l'àudioguia. No es pot explicar el que es sent sabent que aquell terra de fusta el va trepitjar el més gran geni que ha existit mai, que a alguna banda hi tenia una taula i una cadira on s'asseia per escriure màgiques melodies i contundents harmonies, que els seus dos fills, els que van sobreviure, jugaven i corrien d'un lloc a l'altre... Mozart m'apassiona, el seu Rèquiem em trenca l'alè i m'estremeix per complet. Ell era allà, fa 223 anys!

La intenció, després d'aquesta experiència, era arribar a l'Albertina, però per no desenvolupar alguna cosa semblant a la Síndrome d'Stendahl, he decidit postposar-ho... I he tornat a casa. Se m'ha fet tard i ja no tenia temps de completar cap visita, que a les 6 de l'horabaixa està tot tancat, i he sortit a passejar una mica. He pres el carrer del MuseumsQuartier i quan ha aparegut la bolla daurada del Secession he sabut que arribava al Naschmarkt... i que avui és diumenge i està tancat. Molt bé. Tornam arrera. Així i tot he aprofitat per fotografiar uns edificis que ja havia vist quan passàvem amb el bus els dies de les excursions. A les 18h havíem quedat uns quants al campus. Hem estat quatre "quantes", n'Eva, na Lenka, n'Olga -russa que viu a la mateixa residència que elles- i jo. Lògic, tothom estudia... Hem passat un bon horabaixa de gelats i conversa en anglès. N'Olga ens ha explicat una mica com van les coses al seu país. I no sembla que millorin per ara.

Hauria d'estudiar una mica, que demà hi ha l'examen final... i mira quina hora és! Crec que val més que descansi per tenir tots els sentits a punt. Total, amb tot el que -ara sí que ho veig- he après aquestes tres setmanes, crec que en tenc de sobres. O això esper. O això vull pensar. Bona nit.

Melk, Wachau i Dürnstein

21:55.

Avui toca excursió de tot el dia, toca fer mal temps. Idò no! O no encara... Fa un dia genial per anar a passejar, no fa calor, fa fresqueta... A l'autobús m'he trobat amb en Piotr i n'Ivan. De camí cap a Melk ens hem quedat pràcticament tots adormits. Ens ha despert la greu veu d'en Flo, l'al·lot gran i gros de la secretaria. Hem baixat i de seguida hem visitat el convent benedictí d'aquest petit ploble situat a la vora del Donau (Danubi). Hi havia dues possibilitats: fer la visita en alemany o fer-la en anglès. Va, alemany ;) L'abadia data del 1089, quan Leopold II va regalar un dels seus castells als monjos benedictins. Durant la primera meitat del s XVIII s'hi va fer una important reforma que explica l'estil barroc predominant en tot l'edifici. La biblioteca m'ha deixat parada, milers de llibres i manuscrits per no acabar mai. A l'església, una petita orquestra assajava no sabem ben bé què, perquè ha arribat l'hora de partir i no ho hem pogut escoltar -sempre anam ràpid-. Les onze. Per qualsevol austríac hora normal per entrar al celler del costat per (?) dinar (?)... molt bé, vedella amb verdures per tothom i pasta per jo.

Acabam de dinar i feim via, que el vaixell no ens ha de deixar. Ara toca un passeig pel Donau. Baixam cap el moll i com que afortunadament no plou, aquesta vegada podem pujar dalt i admirar el paisatge. Hi ha megafonia que explica el que ens anam trobant, però no es sent. I molt espanyol -o castellanoparlant- arreu. I no són precisament els companys de la Universitat, que avui són molts els espanyols que s'han apuntat a aquesta excursió. La regió per la qual transcorr el Donau i que avui estam visitant es diu Wachau. Com no, zona de vins. A més de les vinyes, també veim algunes ruïnes d'antics castells o fortificacions. I una plataforma per passar cotxes i persones d'un costat del riu a l'altre. M'he fet una foto amb en Flo, llàstima que la seva veu no surt...

Ens aturam a Dürnstein després de gairebé una hora i mitja de passeig -com passa el temps- i anam a visitar la seva abadia. Una dona ens ha mostrat una part de l'edificació, altra volta predominantment barroca. El més característic i cridaner, la seva torre blava que s'alça per damunt l'aigua. De somni. Dürnstein és conegut perquè el duc Leopold V va mantenir-hi captiu al seu castell el rei Ricard "Cor de Lleó" d'Anglaterra, el que explica perquè hi ha un hotel amb aquest nom. Així, una bona part del grup hem pujat a veure el que quedava del castell. I quines vistes. El Donau, les vinyes, les muntanyes, una altra abadia a l'horitzó... de conte.

A baix, temps per un vi i una menjada lleugera a un Heuriger. S'ennuvola. Temps per passejar a la vora del Donau. Més núvols. Pujam al bus i partim cap a Viena... i plou. Tanta sort que l'excursió gairebé està acabada. Dormim tot el camí de tornada.

No tenc ganes d'estar sola anit. M'agradaria sortir, però tothom estudia. O està massa cansat. O simplement no té ganes de fer res. I no tenc altra sortida que fer bonda i quedar on som o anar pel meu compte, però no som a Mallorca ni a Menorca. Què hi faig, sola, a qualsevol lloc? La probabilitat de trobar algú conegut és mínima, la probabilitat de conèixer algú pel món, no sé si la vull contemplar. De manera que... sis dies em queden. Sis dies de vida intensa. Sempre passa igual, allà on semblava que no hi havia res trobes tresors valuosíssims, el que pareixia que no era interessant et fa anar el cor a mil, i tornes sentir, i tornes saber que vius, que si et toquen l'ànima ets capaç de tot, tornes descobrir que t'agrada ser com ets, que uns ulls poden fer miracles, que dues paraules fan tremolar el terra, que una abraçada és el millor que et pot passar, que els silencis són plens de significats, que no tens ganes de tornar i al mateix temps voldries fer-ho per explicar i tornar sentir-te a prop. Moltes coses passen pel meu cap. I em qued amb l'experiència, bona tota ella, amb la felicitat que em dóna comprovar què puc fer encara.

Ich bin sehr zufrieden. Deshalb würde ich hier bleiben. Trotzdem habe ich Lust mit dir zu sein. ;)

Cerveses al campus

Divendres, 24 de juliol.

I tant! Ha estat entrar en Baris (que com la majoria de dies arriba tard) i l'esclafit de rialles ha estat gairebé general entre la gent que érem ahir horabaixa al bar. De fet, només de veure'ns, no podíem evitar que se'ns escapessin les rialles. En Gabor, el que més. M'encanta aquest al·lot, semblava que no hi era massa, amb nosaltres vull dir, i avui, com si fos un amic de sempre. Contacte. Era el que ens feia falta. Sentir l'altra gent. Com sempre, això arriba una mica tard, tot i que mai no és massa tard. I els altres que no entenien res. I què bé ens ho passam! Entre professions, articles que es poden comprar a determinades botigues i tres exposicions (en Haik sobre Armènia, n'Ivan sobre Neuschwanstein -aquell castell que va fer construir Lluís II prop de Bayern i que va servir d'inspiració a Disney- i en Piotr sobre una ciutat polaca, Breslau) el temps ha passat més que volant. Hem quedat que ens trobaríem avui horabaixa i hem partit cadascú cap a ca seva (o no).

He dormit, que em fa falta. La nit anterior, com que plovia, no podia tenir les vidrieres obertes i ha estat molt difícil dormir, perquè, encara que fora faci fred, dins les cases és insuportable la calor que fa... va, ja no me queix més que sé que a les Illes ho passau pitjor.

A les 18h, puntual, he arribat al punt de trobada, altra volta el campus. Hi havia en Piotr, en Hakan i na Luciana. Un poc més tard han arribat n'Eva, na Lenka, n'Ivan i en Muammer. Hem quedat al zum Gangl, al mateix campus, ja que alguns se n'havien d'anar prest i d'altres encara no havien arribat. Una altra volta, beures, rialles, fotos... el següent en venir ha estat n'Antón -el de les rastes, guapo, eh?-, que suposadament venia amb en Baris però ha arribat sol. Bromes i més bromes sobre on era "el meu home"... que un poc després ha arribat. I la darrera, na Christiane. Tot plegat, fantàstic. Converses a tres bandes, més beure, rialles infinites, històries increïbles sobre segrestos verídics, la meva vida explicada de forma breu en alemany -acab de fer la presentació, no?-, cançons en tots els idiomes possibles, estam "un poc" enamorats... poc a poc la gent que se n'havia d'anar ha anat abandonant els seus llocs, però n'hi ha que hem quedat fins el final, això vol dir fins més enllà de les dotze, amb pluja i fred altra volta, compartint tassons de cervesa, paraigües i jaqueta. Merci per aquestes hores.

Verliebt, verlobt, verheiratet...

22:41.

No sé per on començar. Bé, quina bajanada, com cada dia, pel principi, no? No! Avui és un dia especial. Ara resulta que m'he compromès! Val més anar al principi...

Calor, molta calor, 35º (o més) una altra vegada. Mentre escric això, suant com un brollador, acaba de passar una tempesta d'aigua, vent, llamps i trons, que semblava que s'enduia tot l'edifici... el temps està boig!

Avui ha estat un dia de, sobretot, parlar. Hem començat amb una exposició que ens ha deixat a tots ben asseguts, amb els ulls i les boques badades i sense poder creure el que sentíem. Un dels turcs (amb un nom massa complicat per aprendre'l) ens ha explicat la història d'ell amb el seu elefant de peluix... divertidíssim però completament inesperat.

Quan sortia amb la intenció d'anar a casa a dinar, en Piotr m'ha cridat. Anam a dinar? Perfecte! Ens hem assegut al mateix restaurant que ahir, però els cambrers no ens feien cas i en Piotr havia d'anar a treballar, així que, per primera vegada a la meva vida, he menjat un tros de pizza dreta a una petita taula a una estació de metro, la de Schottentor... Còmic.

A les 14h, tornada a la Universitat. Segona xerrada amb na Michaela sobre l'alemany que es parla a Àustria. M'encanten les qüestions lingüístiques. Diferències entre el que és dialecte, dialecte "estàndard", estàndard... paraules que a una regió existeixen i a altres no, diferents gèneres per a una mateixa paraula... Tot seguit, tercera sessió de cant. He duit l'ordinador per passar cançons de Wise Guys a algunes companyes i hem acabat mirant un dels vídeos, rient a més no poder. I suant. Molt. Hem après tres cançons: Dubadap da, una melodia divertida i senzilla per anar improvisant; Der Lindebaum de Franz Schubert, a tres veus; i Neigen sich die Stunden de Lorenz Maierhofer, contemporània a quatre veus.

Després ha arribat el moment més divertit del dia (més encara). Les quatre al·lotes ens hem trobat amb en Gabor i hem anat al bar central del campus. A partir de les 18h, Happy Hour de cocktails, així que hem demanat tres gelats, un sorbet fresquet de fraula (per mi!) i una cervesa. Un poc després ha arribat en Baris, turc de cabells llargs, i encara més tard en Muammer. Amb aquest darrer, han començat els cocktails, concretament dues caipirinhas que hem demanat na Luciana i jo... i vénga riure. Fa dies que na Lenka i en Muammer fan broma dient que són parella, o que ho intenten, o que ho volen ser. A una de les fotos que ens hem fet, semblen una família, ells dos asseguts i na Luciana i en Baris drets darrera d'ells. Total, que amb això i uns quants comentaris meus -(des)afortunats- sobre el fet que estic sola a la residència, que dorm sola, que me'n vaig sola... en Baris que es canvia el lloc amb en Muammer i s'asseu al meu costat... una altra caipirinha... moltes rialles... i ja està. M'acab de comprometre amb en Baris, flor inclosa en la petició. Demà en riurem. N'estic segura.

Wienerwald

Dimecres, 22 de juliol.

Quin dia! Quina calor fa! Arribam als 35º. Se suposava que aquí tendríem un estiu fresquet... idò no! Només plou i fa fred quan hem d'anar d'excursió amb barca! Costa més concentrar-se a classe, tot i que continua la bona sintonia, i de cada dia més (immer mehr!, m'ha sortit avui!). Treballam la lectura i els temps verbals, Perfekt, Präteritum i Plusquamperfekt. Per fi hem començat amb les exposicions. En Gabor ens ha parlat de Budapest, amb una presentació de diapositives. Na Luciana ens ha posat música brasilera i ens ha explicat d'on ve i quins són els músics i grups més importants. Molt interessant.

En sortir, enlloc d'anar a casa com cada dia, en Muammer, n'Eva, na Lenka i jo hem quedat a un dels restaurants del campus a dinar i... diria (no n'estic completament segura) que m'he menjat una sopa de vedella... ho deixarem així. Teníem poc temps, afortunadament els cambrers són ràpids. He anat a la residència a canviar-me la roba. Avui horabaixa, toca excursió a peu pels boscos vienesos.

A les 14h tornava ser a la Universitat. Érem molts! Hem partit cap a Schottentor, hem pujat a l'S-Bahn, hem canviat de línia a Schottenring i hem seguit fins el final, Hütteldorf. Aquí començava l'aventura. Dic aventura, perquè caminar al ritme que imposava el guia baix el sol d'avui horabaixa costa amunt, no era una passejada. Magnífiques les vistes, indubtablement. El lloc es diu Lainzer Tiergarten, però de Tier (animal), no n'hem vist cap. Es suposa que hi ha porcs senglars, cèrvols, muflons i daines... Aquest bosc el va fer plantar Ferran I, emperador romanogermànic nascut a prop de Madrid, el 1561. El camí de pujada ha acabat, més o menys a la Hubertuswarte, una torre d'observació construïda el 1927, amb una escala de caragol que no s'acaba mai, des de la que efectivament es pot gaudir d'una vista sobre Viena i la seva comarca de 360º. Tot seguit (dues hores i mitja més tard de començar a caminar) hem iniciat el camí de baixada fins la Hermesvilla, un regal de Francesc Josep a la seva dona Sissí per tal que li servís de refugi dins Viena mateix quan volia fer-se enfora de la vida de la cort -molt sovint, per altra banda-. Comparada amb les altres, és una construcció petita, però molt atractiva per als excursionistes que hi arriben, o els que volen anar a menjar al seu restaurant. Una estàtua d'Hermes presideix el jardí enfront la casa.

Una altra vegada hem de fer via perquè el bus no ens deixi. Han estat quatre hores de camí, hem suat el que no està escrit, però ha valgut la pena, completament. Al bus no hi hem cabut tots, així que els guies han quedat amb la gent que no ha pogut pujar. Crec que hem fet un camí un poc inútil, perquè hem tornat al punt de partida amb la combinació d'S-Bahn enlloc d'anar directament cap el centre, però ja està bé.

Una vegada a casa el primer que he fet ha estat dutxar-me amb aigua ben freda. Realment estic cansada, però he quedat a les 21:30 amb en Herwig, que m'ha de deixar uns CDs de música feta a Àustria... clar que hi he anat, però ha estat una vetllada bastant més lleugera que les anteriors. Només una cervesa i moltes rialles a un dels bars del campus i bona nit.

Cansament, dolç cansament

22:04.

Anam ràpid. Deixam enrere el tema 3 i anam amb la directa posada cap al 4, Konsum. Hem fet una lectura que m'ha recordat una activitat que ja havíem fet aquest hivern: llegir les característiques d'uns bars i restaurants, les preferències d'unes persones i enviar cadascú al lloc ideal. Hem jugat a "inventar" paraules compostes -en alemany està gairebé completament permès ajuntar les paraules que volguem, sempre i quan tenguin un sentit- i a dir verbs, noms i adjectius a partir d'una mateixa arrel. Tampoc no ha vengut avui n'Ivan, així que començarem demà amb les exposicions.

A les 14h he anat a veure la pel·lícula Komm, süsser Tod, austríaca, policíaca, estones divertida, estones amb escenes d'una certa violència... és de l'any 2000, parlen en dialecte i està basada en la novel·la del mateix nom.

Més tard, segona sessió de vals vienès. La setmana passada vàrem aprendre el que s'anomena rechts Walzer, és a dir, voltant cap a la dreta. I avui tocava links Walzer, cap a l'esquerra. És igual cap on voltis, el mareig està igualment assegurat. És divertit, però les cames no van amb la música -sobretot les dels homes-, ens fa falta practicar molt més -i algún altre home experimentat que ens pugui dur-. I com que està prohibidíssim que les dones ens triem per ballar entre nosaltres... (cosa que també fa que a algunes pràcticament mai no ens triin, i no m'estic imaginant res).

Ara som a ca nostra -bé, a la residència- i no tenc ganes de fer res més. Ja sortiré demà, que vaig a una caminada pels boscos d'aquí a aprop a veure porcs senglars. Caminar... ho hauria de fer molt més, que m'estic posant... I com que avui no he fet cap foto, triaré alguna cançó de les que sonen ara mateix al meu ordinador que sigui pel Youtube per acompanyar aquesta entrada d'avui. No tenc ganes de tornar, encara no.

Ildebrando d'Arcangelo

Dilluns, 20 de juliol.


Avui és Santa Margalida. I això vol dir que a Felanitx és festa. Segon any que no hi som.

Les classes de cada vegada són més divertides, hi ha més confiança i es nota a l'ambient. Avui hem treballat l'ordre correcte dels diferents complements dins una frase i els pronoms. Havíem de començar amb les exposicions orals, però n'Ivan, el rus, no ha vengut. He xerrat amb na Christiane i ja he triat el tema per la meva exposició, parlaré de música (original, eh?).

Després de dinar he anat a una altra xerrada de na Michaela, aquesta vegada amb el títol Rock und Pop in Österreich und Deutschland, com sempre molt interessant, ens ha posat exemples de música feta a Àustria, des dels anys 60 fins l'actualitat. Quan he tornat a casa, he pensat dormir una estoneta, que estava prou cansada del cap de setmana... 3 hores he dormit!

A les 21:10 tenia una cita a la Rathausplatz amb Don Giovanni... encara que al final m'he decidit per Leporello. No podia deixar l'oportunitat d'escoltar Mozart a Viena. He arribat puntual i, és clar, tots els bons llocs ja estaven agafats. Així i tot, la pantalla és prou grossa com per veure-ho bé dels costats i he cercat un espai buit per poder seure. La versió que hem vist és del Festival de Salzburg (Salzburger Festspiele) de l'any 2006, un muntatge modern i atrevit. El paper de Leporello l'interpretava Ildebrando d'Arcangelo, un baríton italià que m'ha "enamorat" des del primer moment. La seva veu ha estat enregistrada repetides vegades, de manera que el podem trobar a moltíssimes gravacions de clàssics de la història de la música, sobretot pel que fa a òperes. Tres hores llargues de bona música.

...und du bist zurück. Vielen Dank!