Sílvia & Miquel experience (I)

Avís: degut a la densitat dels esdeveniments i a les rialles que em pegaran en recordar segons quins moments, el que ve a continuació no serà fàcil de contar.

Aquests darrers dies he gaudit de la companyia de les segones visites d'enguany: na Sílvia i en Miquel. Era un viatge que tenien planejat des d'abans de Nadal que va augmentar el nivell emocional en dir-me fa un mes que es casen al juliol (Wie bitte? Unes altres noces, això és una locura!). 

Varen arribar dimecres a vespre, tard. Abraçades i besades ràpides per agafar el metro i anar a ca nostra, a dormir i agafar forces pel que encara no sabíem que ens esperava. Amb el seu equipatge duien Quelitas -hihihihi- i, oh! sorpresa! tomàtigues de ramellet!

Dijous 24 de març.

Per qüestions burocràtiques havia d'anar a l'Ambaixada, però no massa prest, així que vàrem partir tira-tira cap al Naschmarkt, la Karlsplatz,  la Karlskirche, l'Schwarzenbergplatz amb el monument als soldats russos morts a la II Guerra Mundial que tornava tenir aigua a la font i, finalment, el Belvedere. Els jardins d'aquest palau encara no tenen flors i no es poden gaudir en tota la seva esplendor, però així i tot la visita val la pena. 

Després de resoldre les qüestions pendents a l'Ambaixada, vàrem anar a dinar, igual que amb les anteriors visites, al Reinthaler's Beisl, ben al centre, per tal que poguessin gaudir de l'experiència dels primers Schnitzel i Goulasch de la setmana. Inevitablement l'horabaixa havia d'anar a fer feina, però els vaig deixar a la porta del Hofburg, confiant que ells solets s'amararien de la Viena imperial. Crec que la col·lecció de vaixelles els va deixar entusiasmats...

Entrada de fosca ens vàrem trobar davant l'Stephansdom i vàrem tornar a casa a fer el sopar. Dia complet però relativament light.

* En Joan feia anys l'endemà, i li vaig comanar un berenar a domicili. Al final es varen equivocar i li varen dur un dia abans, però pel comentari que vaig llegir al Facebook, crec que li va agradar i es va sorprendre a parts iguals.

Divendres 25 de març.

Les sospites que no havia mirat bé els passatges de tren per anar a Salzburg es varen confirmar a la Westbahnhof. No eren tres hores, sinó cinc, i no anava directe, sinó que havíem de canviar dues vegades de tren. Però com que ens agrada l'aventura i un "petit" contratemps no ens desmunta el cap de setmana igualment vàrem partir. Fins a Linz va ser bo de passar. Més enllà el tren es fa un poc feixuc, però érem tres i sempre hi ha temes de conversa. 

A Salzburg va ser molt fàcil trobar l'hotel. De seguida vàrem començar a explorar la ciutat, per comprovar si era veritat allò de "cuando se acaba la calle, se acabó". Quin carrer més llarg! Gràcies a la guia que na Sílvia duia va ser molt fàcil descobrir que aquells eren els magnífics jardins de Mirabell (un palau que un dels prínceps-arquebisbes que varen governar aquesta regió durant segles va manar construir perquè hi estassin la seva amant i els fills) o que la casa natal de Doppler (efecte Doppler, sí, aquest mateix) és veïna d'una de les cases on Mozart vivia amb la seva família. 

Encara feia claror i vàrem travessar el riu (Salzach) per anar a la ciutat antiga per, entre altres coses, passar per davant la casa on va nèixer Mozart a la Getreidegasse, trobar la casa més petita de Salzburg, fotografiar la catedral, visitar el monument a Mozart a la plaça que duu el seu nom i tot seguit cercar en Papageno. 

Per sopar ens vàrem "conformar" amb una vetllada italiana a un dels restaurants del casc antic i a una gelateria prop de Mirabell.

Dissabte 26 de març.

Si vas a Salzburg has de pujar a la fortalesa (Hohensalzburg). Hi ha un còmode funicular que en pocs minuts alleugera el desnivell existent... això si està obert. Com que dissabte hi feien proves, vàrem pujar a peu. Tampoc no va ser tan dur... no? Un poc passades les nou ja érem a dalt. Som matiners. Vàrem visitar tot el visitable, gaudint de les vistes i imaginant la història que s'intueix a les diferents habitacions de la construcció.

Per dinar vàrem trobar que era millor cercar un restaurant a baix, per poc temps després reprendre la pujada al turó del costat de la fortalesa, que si ho mires bé igual són el mateix. Floretes i un cel de cada vegada més gris centraven la nostra atenció, fins que com havia de ser es va posar a ploure. Res, brusqueta, no ens detendrà. Arribats al museu d'art modern, ja era brusca de veres, així que vàrem agafar l'ascensor (?) per baixar cap al riu. 

Ja que havíem pujat i baixat dues vegades, i que "no hay dos sin tres", vàrem acabar el dia al Kapuzinerberg, fotografiant per enèsima vegada (però no darrera) la fortalesa des d'un angle diferent. Després d'un dia i mig la "calle" encara no s'havia acabat, i atès que arribar a Innsbruck era si més no complicat, vàrem decidir que quedaríem un dia més, i si ens cansàvem pujaríem al primer tren que ens tornàs a Viena. 

Una vegada a l'hotel vàrem sincronitzar rellotges, perquè el canvi d'horari no ens aplegàs desprevinguts. Hora nova, eren les dotze en anar a dormir.



     

 

Passen coses

Duc uns dies que no sé ben bé què em passa. Crec que els estrògens, les feromones i la serotonina s'han posat d'acord per oferir-me un festival dels bons. Tan aviat somric pensant en la propera vegada que el veuré (no n'hauria de parlar, per si de cas és com sempre, però ara em ve de gust) com em fot a plorar posant una rentadora -eh, Pablo?-.

M'agrada un home. I (crec) no és gay. Però em fa massa respecte acostar-m'hi, per si és com altres vegades, s'espanta i surt de la meva vida sense donar explicacions. Sempre he tengut la sensació que aquestes coses no les he de dir perquè no tenen cap importància. A més, moltes vegades, quan les he contades, m'he sentit molt mal jutjada, tot i que potser sigui només una sensació meva, única i exclusivament... no ho sé. He tendit a amagar els meus sentiments per por. I ara que he passat els 30 és com si això no tocàs. La veritat és que les experiències en aquest camp tampoc no ajuden: un nòvio amb el que he de mester 8 mesos per tan sols fer-li una besada, un matrimoni fallit, relacions esporàdiques (tot i que algunes d'elles s'allarguin en el temps sense acabar en res concret)... Ja ho vaig dir fa uns mesos. Tenc ganes d'enamorar-me una altra vegada, però de veres, que sigui alguna cosa en els dos sentits i no només jo patint per si serà o no serà.

Sí, ara amoll tot això, però en el fons em veig resignada a seguir sola, bé, però sola. M'imagin el futur i no hi veig ningú, a banda d'aquell fill o filla que seguesc tenint ganes que arribi -i de la mateixa manera, no he trobat ningú millor que tu ;) però tranquil que no hi tornaré-. És com aquella cançó d'Els Pets però a l'inrevés. Amics i amigues empenyen cotxets i jo contest que sí, que som jove, però no massa, em vull fer gran com ells.

Em comuniquen que la pròrroga de les llistes d'interins és un fet. Això vol dir el que ja sabia, només que ara és oficial: un any més a Viena. Esperem que les inscripcions siguin suficients com per mantenir l'horari, perquè sinó, el pressupost minvarà una altra vegada. Ja me'n preocuparé al setembre. 

 

Eichstätt + Pau Alabajos

Normalment, quan he d'escriure sobre un concert o un viatge, les paraules em surten soles, simplement contant el que he vist, sentit i viscut. Avui, però, no és així. Fa una bona estona que pens com hauria de començar, seguir i acabar. No tenc gens clara aquesta entrada. Com explicar-ho, vull dir.

Temps primaveral a Viena, 15º. El sol feia innecessari l'abric de camí cap a la Westbahnhof i les sabates m'anunciaven un cap de setmana dolorós -però ara no torn a casa a posar-me'n unes altres-. Una vegada dins el tren, les feines varen ser trobar un seient buit... reservar un lloc concret és més car, però ara ja entenc perquè la majoria de gent ho fa. Un minut abans de partir per fi en vaig trobar un. 

Sis hores i mitja al tren, tampoc no són per tant. Els seients són còmodes, et pots aixecar, dormir, llegir, escoltar música... Això sí, s'ha de posar atenció per baixar a les estacions corresponents si has de fer transbord. Cap problema.

El primer que vaig fer en esser a Eichstätt, la meva destinació final, va ser provar de trobar l'hotel que havia reservat. Recordava part del mapa mental que m'havia fet abans de sortir de casa, així que vaig partir tot recte... només que la carretera anava vorejant el riu Altmühl, cosa que no havia de ser. Però una vegada més la meva orientació em va permetre creuar el pont correcte que em duria directament a la porta del Trompete, hotel-restaurant polit i acollidor. Em va tocar una habitació de l'àtic, petita però suficient per les poques hores que la gaudiria.

Una vegada fets els tràmits corresponents, vaig anar a passejar per la ciutat, aprofitant els poquíssims minuts de claror i les dues hores llargues que quedaven fins que començàs el concert, motiu principal de la meva visita a Eichstätt. 

Eichstätt es troba enmig de Baviera, prop d'Ingolstadt i de les tres grans ciutats Munich, Nuremberg i Augsburg. És el punt principal del Parc Natural d'Altmühltal, de manera que també és un lloc de referència per a excursionistes, ciclistes i escaladors. El riu Altmühl, afluent del Danubi, passa per Eichstätt. Tot i ser un poble relativament petit, hi ha un gran nombre d'esglésies i claustres, alguns d'ells destinats actualment a altres usos, com l'antic claustre dominicà, que acull el Gabrieli-Gymnasium, un institut d'educació musical amb residència.

I poc abans de les vuit vaig anar cap al Kleiner Café-Bar, on com és lògic tot estava preparat per al concert. En Pau Alabajos era per allà, però em feia tanta vergonya pensar que havia viatjat en tren des de Viena només per veure'l i sentir-lo, que no vaig gosar dir-li res. En canvi, vaig xerrar una bona estona amb l'al·lota que venia les entrades, que resulta que és catalana, viu a Köln, treballa de lectora de català i és el contacte que ha duit en Pau a Alemanya. 

Per sopar hi havia tapes típiques espanyoles, és a dir, olives, truita, formatge i pernil salat. I vi per acompanyar. Un cartell posava que també hi havia "Café olé"... Alguna cosa no acaba de quadrar. I ja, quan l'amo del local va presentar l'artista de la nit dient que venia de Sevilla (?), se'm van confirmar les sospites. Tanta sort que en Pau va pujar al mini-escenari i, com va poder, va explicar d'on ve i què fa. I començà un concert estrany-proper-deliciós. En Pau feia les presentacions en alemany i després, evidentment, cantava en català. Saber que possiblement només dues de les persones que érem al públic enteníem tot el que es cantava feia el concert estrany. Sentir aquestes cançons en directe després d'haver-les sentides infinites vegades enregistrades el feia proper. Només el fet de tenir-lo a ell allà davant, amb la seva senzillesa, el feia deliciós.

En Pau va fer una passejada musical pels tres treballs que té publicats, però jo, personalment, em quedaré amb "Tinc una mania inconfessable" i la versió en alemany d'"Al vent" (Im Wind). A part, admir d'en Pau la capacitat de musicar tot allò en el que creu, defensant uns ideals amb convicció i amb un llenguatge accessible, amb tota la intenció de comunicar, reivindicar i denunciar. Si dugués capell me'l treuria de seguida al seu pas, perquè és necessari que hi hagi gent com tu, que ens recordi que queda molt per fer, que les coses no es dilueixen amb la mateixa rapidesa que ho fa la nostra memòria. Gràcies per recordar-me totes aquestes coses. Gràcies per fer que valgués la pena tot plegat.

I tornant al relat de la nit, una vegada acabat el concert (després de tres o quatre bisos, tot s'ha de dir), per fi m'hi vaig acostar CD en mà per obtenir una firma i una foto de record. I me'n vaig anar a dormir amb molt més, amb prop d'una hora de conversa a la butxaca, amb les ganes de tornar viure un concert intactes, amb la convicció que no em vaig equivocar la primera vegada que, per casualitat, vaig posar atenció a aquell desconegut que sonava tan bé.

Avui, ben dematí, viatge a l'inversa, per tornar a la Viena primaveral, a casa.

Curt i concís

T'estim

Visites que se'n tornen i visites que es queden

Durant quatre dies llargs de cap de setmana he pogut rebre a ca nostra la visita de na Xisca i na Lídia, que m'han duit una mica de sol de Menorca (entre altres coses). Tot un plaer i un honor que fossin elles les primeres en decidir-se a fer una escapadeta per estar plegades. És així com me n'adon que realment enyor coses i persones; afortunadament Viena s'encarrega de suavitzar-ne les conseqüències...

Han estat quatre dies de vida pausada i tranquil·la, el que poguem veure, perfecte, el que no, per la propera vegada. No faré una llista exhaustiva de llocs i menjars, sinó que intentaré fer un retrat del que suposen per a mi aquestes dues joies que la vida m'ha presentat.

Na Lídia, la primera en aparèixer quan jo no volia saber res de ningú, encegada per la ràbia, la tristor i la lluita en contra del que m'havia tocat. Na Lídia, insistint una vegada i una altra fins que vaig cedir i llavors em va ajudar a reconèixer el paradís on estava. Na Lídia, acompanyant-me cap a una aventura nova. Na Lídia, obrint-me les portes de casa seva i les del seu cor. Na Lídia, ella.

Na Xisca, casualitat. Na Xisca, substituïnt algú altre i guanyant-se el seu propi lloc a pols. Na Xisca, companya ideal de viatges, durin el que durin, siguin on siguin. Na Xisca, facilitat personificada però sense deixar que li passin per damunt. Na Xisca, també ella.

Vos enyor.

-"Plores?"

-"No... (snif)"

I des d'aquí, des d'aquesta parcel·la cibernètica, una benvinguda amb tot l'entusiasme que em caracteritza a n'Aina, enhorabona als seus pares i enhorabona als que farem de tiets i tietes d'aquesta esperada visita que es queda.