Els memorables viatges amb l'EOI: Hamburg (i IV)

Diumenge 10 d'abril.
Dec haver dormit unes... bé, millor no ho cont, que l'efecte placebo deixarà de funcionar. El nombre de persones que baixen a berenar disminueix escandalosament. Però seguesc allà, al peu del canó, sense perdre'm res. 

Avui toca sortir d'Hamburg i anar una mica més al Nord, a Lübeck. Feim via cap a l'estació i cercam el tren. Què bé, és de dos pisos. Nyà, el pis de dalt és 1ª classe... Ens acomodam i, tot i que el trajecte és curt (40 minuts) més d'un acaba per tancar els ulls. 

Arribam a Lübeck una hora abans que comenci la visita guiada, així que feim una avançada pel nostre compte. Fins el primer cafè/forn. Hi ha una concentració de motos i no deixen d'anar amunt i avall.

A les 12 ens trobam amb la guia, que en un perfecte alemany ens explica que es diu Belén (eing?) i que és d'Oviedo (aaaahhhh). Per això xerra tan clar! Som a la Holstentor, antiga porta d'entrada a la ciutat, que degut al terreny fangós s'ha anat enfonsant devers un metre i segons com t'ho mires està torta. O molt torta. El casc antic, el que visitarem, és una illa que formen els rius Trave i Wakenitz. Ens expliquen una mica d'història, de com Lübeck va sortir més o menys ben parada dels bombardejos i que per això la majoria de cases són autèntiques -amb autèntiques vull dir històries, no de bades la UNESCO les ha declarades patrimoni de la humanitat-; ens mostren les casetes construïdes als patis interiors de les cases més grans, a les que s'hi accedeix a través de passadissos. Sense cap dubte el que més impressiona és la plaça de l'ajuntament. La visita s'acaba just davant la casa/museu de la família de Thomas Mann. Ja està? Ara que ens havíem avesat a Frau Ginseng tot sembla curt! 

Entram a la casa/museu i ens deixam seduir per la lletra impresa. Tenc a les mans els llibres de la tetralogia bíblica sobre Josep i els seus germans, o Alexander, de Klaus Mann (fill de Thomas), però tenint en compte que a casa m'espera Der Zauberberg que encara no he llegit, em conform amb això, en tenir-los a les mans. N'Inma necessita anar al bany i em deixa algunes de les seves coses. Passen els minuts i no torna. Surt el mestre que ha rebut una telefonada seva. Inma? Estàs bé? Ostres, s'ha quedat tancada i no pot sortir! Al final ho aconsegueix, però l'ensurt és notable. 

Anam a passejar una mica i a cercar un lloc per dinar. Només som 9, no serà tan difícil. No, el complicat és trobar un restaurant obert! Vist que hem arribat a l'altra banda de la petita illa i només hem vist un turc obert, tornam enrere i hi entram. Demanam, quasi tots el mateix. L'home és tot sol (esporàdicament surt una dona, però no cuina), i podem veure com ho prepara. Mmmm, quina bona pinta. El temps passa entre rialles (com no) i converses. Quan ho té tot a punt i ens duu el dinar, hi ha un plat de més. A veure, tothom té el seu menjar... deixa-ho per aquí enmig que algú li farà cas... i és aleshores que el mestre, que havia quedat visitant una exposició, fa la seva entrada triomfal, adjudicant-se el plat que sobra. Estam convençuts que estava preparat, que s'ha posat d'acord amb algú que li ha demanat dinar... idò no. És una autèntica coincidència.

Compres fetes (diuen que el massapà és molt bo, malauradament no m'agrada), tornam al tren i cap a Hamburg. A aquestes alçades el seny em recomana que me'n vagi a l'hotel, a descansar una estona. 

El vespre tenim taula reservada al Bullerei, al mateix barri on havíem sortit divendres. És un local gran, curiós, on ens tenen un menú preparat. En seure, m'adon que hi ha una botella d'oli. S'illa, es diu. Espera, això no sona gaire alemany. És oli mallorquí! I si qualsevol cosa m'emociona, un oli de Mallorca a la taula no serà menys. El menjar és molt bo i la companyia millor. Na Maru, una de les companyes de viatge, deixa anar que és el seu aniversari, i evidentment no acabarem la vetllada sense un Zum Geburtstag viel Glück. Resulta que per allà a prop hi ha un cuiner molt famós que surt per la tele alemanya. Ens farem una foto amb ell? És clar! I sortim ja a mitjanit, xalests, cap a l'hotel a fer maletes. Bé, això jo que me n'he d'anar a les 4 i mitja de la matinada cap a l'aeroport...

Un comiat breu i la majoria se'n va a dormir. Un petit comitè queda a fer la darrera cervesa i em guard les emocions a la butxaca, que no és qüestió de muntar el numeret. Tenc tant per agrair...

Anam a dormir, una hora i mitja em queda, però no puc... la intensitat amb què visc la vida, la passió que m'acompanya vagi on vagi i amb la companyia que sigui... I mentre em moc entre el plorar i el no plorar, ja és hora de partir. Adéu. Fins aviat.

Me'n vaig amb taxi. L'home que el condueix deu pensar que perquè és prest i vaig mig adormida, no m'adonaré que m'està intentant cobrar 43€ enlloc dels 23€ que marca la pantalla...

Gràcies a tots i totes per convertir, una vegada més, un viatge més en un viatge memorable. Crec que ho he dit tot, i el que no, es deixa intuir zwischen den Zeilen. 

Els memorables viatges amb l'EOI: Hamburg (III)

Dissabte 9 d'abril.

El millor d'aquests viatges és aixecar-se fresc i descansat per continuar amb el pla preestablert. Fresc: una dutxa, ràpid! Descansat: on he posat les ulleres de sol? Un moment, de qui són aquestes sabates????

Baixam a berenar i no hi ha ningú. Quin morro, aprofiten fins l'últim segon per dormir! Entre cafè, suc de taronja i panet amb formatge arriba el mestre (hihihihi), pobret, ell no ha fet res (hihihihi), però no podem deixar de riure (hihihihi), som poc discrets (hihihihi) fins que ens diu que no l'hagués molestat gens que el despertàssim quan tornàvem de festa... ho sabrem per a la propera vegada.

Frau Ginseng ens espera a la Hauptbahnhof i no podem fer tard, que no ens hem de perdre res! Feim camí en bus per anar fins el port, on ens hi passam tot el matí entre canals, el riu, les noves construccions (tipus l'Elbphilarmonie, faraònica, inacabada i que costarà tres vegades més del pressupostat) o les poques cases "històriques" que han sobreviscut al gran incendi del 1842 i a la II Guerra Mundial. El tour d'avui inclou una passejada en barca (L62, que forma part de la xarxa de transport públic d'Hamburg!!). Què bé l'aire fresc (gelat) a la cara, poder veure la vorera des d'una altra perspectiva, els esquitxos d'aigua també a la cara... aigua del riu! Puacs! Ràpid, alguna cosa per eixugar-me abans que em comenci a caure la pell!!!!

El passeig acaba a Finkenwerder, a l'altre costat, amb ganes d'anar a dinar. Just devora on ens deixa la barca hi ha un restaurant, però som gent aventurera i no ens conformam amb el primer que trobam, no, sinó que preferim sortir a la recerca d'alguna altra cosa, és igual el què, però que no sigui tan fàcil com arribar i seure. Dos carrers més enllà visualitzam un possible objectiu i... bingo! Ara que el cuiner és a mig dinar i el partit Hamburg-Dortmund és a punt de començar, anem a demanar una vintena de plats. I a més ens posarem just devora la tele per produir el màxim d'interferències possibles als espectadors que aniran arribant al mateix temps que gaudim del menjar de manera més o menys escandalosa, que es noti que venim del Mediterrani, home!

Panxa plena tornam al centre d'Hamburg, alguns se'n van a descansar a l'hotel i d'altres anam de compres. O ho intentam. 

A l'hora acordada ens tornam trobar a l'hotel. N'Inma m'ajuda a maquillar-me una mica (pero que no se note mucho, eh?), el que no fa falta és que ho proclamis en veu alta... Els que han quedat al centre ens esperen a l'ajuntament. I sí, feim tard. Entschuldigung. M'oferesc per fer de guia fins el restaurant on es suposa que hem de sopar, i el mestre fa una broma sobre un taxi... al final optam per la via ràpida, perquè el local que hi ha girant la cantonada també ens agrada. M'acost al mestre i li dic: "Són 25€", hihihi... i em qued de pedra quan ell, sense pensar-ho, treu la cartera i me'ls dóna! Però què fas? Si era per la broma del taxi! Em desmuntes els esquemes per moments... Clar que ell pensava que eren per sopar. Sí, i jo som tan maleducada de demanar-ho -exigir-ho- així, no et fot... 

El lloc està molt bé. Hi ha poca gent, normal tenint en compte que els autòctons ja han sopat. I menjam de luxe. He d'anar al bany, i en sortir-ne... "has vist el mirall que ocupa tota la paret?... Jo no..." ¬¬

Què feim després de sopar? Natürlich anar de festa. No tenim els mateixos problemes d'edats del vespre anterior, perquè n'hi ha que estan cansats (amb raó) i se'n van a dormir. Anam al barri del Reeperbahn a veure què trobam. Sí, el de l'oci, la diversió, el sexe... I tot és ple. Menys el darrer bar de tots. Música variada, copes econòmiques... I ballam. I bevem. I ens ho passam molt bé. I deixaré ja d'escriure... perquè m'ho guard, perquè potser que no me'n recordi bé i perquè ja sortia el sol... 

Els memorables viatges amb l'EOI: Hamburg (II)

Divendres 8 d'abril.

Ens aixecam a una hora decent... decent pel que seran la resta de dies, clar. Passam d'anar a cercar na Maria per sa cuina i baixam al menjador a berenar, que només són 4€ i, tot i que comenten que el cafè en realitat és una altra cosa, està prou bé.

Hem quedat amb una guia que ens farà un breu recorregut per la història i els llocs més emblemàtics d'Hamburg. Per això anam en massa fins l'estació central. Tanta sort que el dia anterior les targetes bancàries no havien funcionat, perquè hi ha un altre tipus de bitllet que surt bastant més econòmic, però que en teoria ens obliga a viatjar de cinc en cinc... 

I trobam a Frau Jensen... o Ginseng, com li quedaria després de l'experiència: una mestra jubilada, aparentment senzilla, serà bona de seguir. Mai no hem anat tan errats. Quina energia, senyores i senyors, quantes coses podem veure en... espera... dues? tres? He perdut el compte d'hores! O hauria de dir no-veure, imaginar? Moltes de les seves explicacions es basaven en "aquí hi havia... però ja no hi és". Lògic, tenint en compte el mateix que explicava fa uns dies de Köln, Hamburg també va ser greument castigada pels bombardejos. 

Visitam el centre: els edificis són bastant sobris per fora, la diferència amb el que he vist fins aquest viatge és notable, enlloc de columnes, escultures i ornaments, maons vermellosos configuren el paisatge i deixen poc espai a les filigranes. Per això mateix els arquitectes i aquells que els paguen es dediquen a fer dels espais interiors autèntiques obres d'art, com per exemple amb les escales. 

Veim Sankt Jacobi, que com el seu nom deixa intuir té a veure amb el Camí de Santiago (un poc enfora, això sí). A dins, el que més em crida l'atenció és l'orgue barroc. Si no ho vaig entendre malament, Bach havia passat per aquí, però la manca de mecenatge el va fer anar cap al Sud, a Leipzig.

Frau Ginseng ens mena pels llocs més insòlits. De sobte, obre una porta d'un edifici que està en obres (?), ens fa anar en silenci i baixam al soterrani, on podem veure les restes d'una antiga construcció que sembla que restauren i al mateix temps integren al nou edifici... sortim i creuam el carrer. Per un pas de vianants? No, què va... vénen cotxes i els que són a mig camí corren. I en sé d'un que corre, i puja a la vorera. I la vorera no està acabada. I hi ha un operari que fa feina a aquesta vorera. I el mira amb mala cara. (hahahahahahahahaah) 

Cap a migdia descobrim una torre gòtica, em recorda a l'Stephansdom de Viena o la Kölner Dom de Colònia. Però falta alguna cosa... què deu ser? Ah, sí, que només és la torre, que no te n'adones i quan et demanes "on és l'església"? resulta que ja ets dins, però que no hi ha sostre. Atracció turística barrejada amb "recordatori" del que mai més hauria de tornar a passar.

A una hora que tots els alemanys i alemanyes fa estona que han fet la digestió, per fi "Frau Ginseng" ens deixa anar a dinar. Ens recomana un lloc alternatiu, just devora l'ajuntament, o davall diria jo. Un menjador bastant econòmic, que els ingressos els destina a ajudar als sense sostre. Molt bé, contribuirem una mica a la causa. La veritat és que el menjar és bo. Només que som molts i quan el darrer té el menjar el primer ja se l'ha acabat. Però això són minúcies sense importància. 

Després de dinar tenim temps lliure, que podem aprofitar per passejar i descobrir els voltants de l'ajuntament que (increïble) encara no hem vist. Caminar? Estooo... anem a fer un cafè. Amb unes quantes companyes, després de pensar-ho molt, ens decidim per la pitjor opció. Ens atenen poc i malament. No ens serveixen la meitat de la comanda i després ens duen el compte d'una altra taula. És igual, som bona gent i no ens enfadam.

L'horabaixa ens tornam trobar amb tot el grup i partim cap al Goethe-Institut, on ens tenen preparada una rebuda amb cafè, sucs, aigua i pastissos. Parlam de Menorca, d'Alemanya, de per què estudiam alemany, etc. I em tornen unes ganes terribles d'anar a classe...

En acabar, Frau Ginseng està a punt per seguir la visita a Hamburg. I nosaltres? Ja no n'estic tan segura... el cas és que el que aquesta dona explica és interessant i no val cap excusa per sortir-se del seu pla, que deu ser que dormim com a nins petits en arribar la nit. És el torn del Reeperbahn, un dels centres d'oci nocturn. Oci, diversió, sexe... quina diferència hi ha? També és el barri on uns joves Beatles van viure i actuar a principis dels anys 60, quan encara no eren famosos. Com és lògic, més d'una menció, com per exemple una plaça o cartells a cadascun dels locals on van tocar. 

Tard, més tard de les 9 del vespre, donam per acabada la visita guiada. Si fos per Frau Ginseng crec que encara hi seríem ("ja acabam, però aquí darrere hi ha una cosa que..."). Ai que no sopam... a veure on ens volen tan tard i tanta gent. Idò trobam un restaurant italià que (pobrets) sí que ens volen, però no podem seure tots junts (tanta sort, no?), sinó ens dues taulades (ja n'hi ha). No em podia haver tocat amb més bona companyia. Per no ferir sensibilitats o que algú es passi de llest, només ho explicaré a mitges. Mai m'hagués pogut imaginar arribar a riure tant amb una persona que quan la vaig conèixer no em va entrar per l'ull dret. Ni per l'esquerre. Ni amb els ulls tancats. Quina sort que les primeres impressions solen ser equivocades ;)

I després... marxa! Intentam entrar tots al mateix local (ja ens val), però també vénen menors i no les deixen passar. Els mestres fan la seva feina i comencen una recerca per trobar el local adequat. I el troben. I entram. I bevem. I ballam. I ens ho passam molt bé. Quan la majoria decideix que en té prou, n'hi ha quatre que no, que encara no ens basta. I quedam. I canviam de local. I entram. I bevem. I ballam. I ens ho tornam passar molt bé. Ja sigui llevant-nos de damunt un pesat o donant porta a un altre que sembla que s'interessa però que després descobreixes que només vol que li paguis el taxi. Tonta, potser ho sigui una mica, però tant...

El camí de tornada a l'hotel és pràcticament indescriptible. No crec que l'alcohol hi tengui un paper decisiu; les copes són barates però també lleugeres. És el viatge en metro més divertit que he fet mai. En dir que l'aturada on l'agafam es diu "Schlump"... (ja està aquí, ja arriba Arale) i tot el camí planejant les excuses més absurdes per despertar el mestre (què tens una aspirina? m'he deixat el pijama, la tele no es veu, a quina hora ens hem de llevar? no puc obrir la porta -i així fins a l'infinit-), però arribam i no tenim el coratge suficient com per dur-ho a terme. I si té mal despertar? Però de totes maneres, com riurem demà!

Es suposa que anam a dormir... de seguida... bé, no... primer la darrera cervesa... ja deu ser tard... quina son... ningú s'acaba la cervesa i tothom es queda dormit... i fa calor... (i estam estrets? hihihihihihi) 

Els memorables viatges amb l'EOI: Hamburg (I)

Si ets un/a lector/a que ha vengut al viatge, llegeix primer la lletra petita. Sí, aquesta mateixa i la que hi ha més avall, justament allà on trobis el símbol *. Gràcies.

-De viatge amb l'EOI? Amb quina? La de Menorca? Però si tu ara vius a Viena! Ja no vas a classe. Què fots anant de viatge amb ells?

-Mira, fa unes setmanes entre una alumna de Ciutadella i els mestres em varen convidar i clar, no podia dir que no...

Quina alegria trobar-me n'Inma per Facebook. Quina alegria saber que encara no havien fet el viatge d'enguany. Quina alegria justament tenir aquell cap de setmana buit a l'agenda. Quina alegria rebre un missatge de na Virginia convidant-me a anar amb ells a Hamburg. Iuhuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!!!!

Aquesta és una d'aquelles (una altra vegada) entrades complicades d'explicar. Quan comença un dia? Quan acaba? Qui hi havia? Quin és l'ordre? Com es deia això? És un còctel d'experiències reals, imaginàries, sensacions i sobre tot, molt d'humor.  Què serà el que provoca que qualsevol doi ens faci gràcia, o que només mirant-nos als ulls no poguem contenir les rialles?

Dijous 7 d'abril.

Com sempre. El gran grup parteix abans i des d'un altre lloc (lògicament, en aquest cas). M'he d'espavilar tota sola, però he de reconèixer que a aquestes alçades no és un problema. Un moment, com que "a aquestes alçades"? No ho ha estat mai!

Me'n duc la maleta més petita que tenc, per tal de posar-hi el mínim imprescindible de roba i altres herbes, que només són quatre dies. Vaig directament de la feina (Stupendor!) a Wien Mitte i mentre esper el tren me n'adon que no he tret diners. Ai quin cap! Surt a la recerca d'un caixer però no en trob cap del meu banc. Ho intent amb un altre i només em dona una tercera part del que jo pretenia**. Segur que a l'aeroport ho puc tornar intentar, pens jo. Ui, però ara que me n'adon, vaig amb el temps just... ja ho veurem. 

A l'aeroport tanta sort que no duc equipatge per facturar, que ja faig tard. Trob un caixer de camí a la porta d'embarcament. Què bé! ...¬¬ aquest no em vol donar res. Vaja, cap a Hamburg, ja pagarem amb targeta. 

Oh! Han modernitzat la zona d'espera! Però només és un rentat de cara. Com sempre, hem d'esperar una eternitat des que s'anuncia que el vol embarca fins que algú es comença a moure. Sortim amb més de mitja hora de retard. Si em fan això moltes vegades més em relaxaré i arribarà el dia que perdré l'avió per confiar-me massa. 

A l'avió sec devora un jove amb unes cames interminables. Reim de la situació, és igual com es posi perquè no hi cap. I sense adonar-me'n ja som a Hamburg. Clar, després de les 13 hores de tren de la setmana passada, qualsevol trajecte és curt. 

Gràcies a Google ja sabia el que havia de fer: línia S1 fins a Hauptbahnhof i després U2 fins a Hammer Kirche. Ah, però a Berliner Tor també hi ha la possibilitat de fer transbord i queda més a prop de l'hotel. Segons el mail que na Virginia havia enviat hem de comprar una targeta de transport pels dies que serem a la ciutat. Ho intent, però la màquina rebutja totes dues targetes bancàries que tenc. Fantàstic. I jo amb un bitllet massa gros... me'n vaig a l'hotel, demà ho compraré. 

Surt del metro i sense pensar-ho massa començ a caminar. És tard. No hi ha ningú pel carrer... Un moment, al costat on es suposa que hi ha l'hotel no hi ha ni un sol edifici! Genial, m'he equivocat de sentit. Torn enrere i efectivament, allà hi ha l'hotel. 

-Hola, bon vespre. Estic amb el grup que ve de Menorca.

-Herr Pons?

-Exacte, aquest mateix.

-Aquí tens la clau i aquest és el teu nombre d'habitació.

-Gràcies.

Joer, què fàcil. Ni el DNI, ni res que demostri que som qui dic, hihihi. 6è pis, habitació 609, hihihihi. A veure, dos llits, un bany... una maleta! A ver... qui serà... això és de n'Inma!!!! Iuhuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!!!! Telefon a na Virginia que em diu que ja són de camí. Baix a la recepció i m'entretenc amb Söhne Mannheims, que surten a la tele. I arriben els menorquins. Besades, abraçades, mirades, quina alegria!!!! El grup ja està complet, 19 persones amb ganes de passar-ho bé. N'hi ha que se'n van a dormir de seguida, i quedam uns quants a fer la xerradeta. Interrogatori, diria més bé. No em sap greu, només que acab d'arribar i em posa un poc nerviosa ser el centre d'atenció, però és normal, supòs, jo també tenc ganes que em contin coses de Menorca. I és curiós, només són necessaris dos minuts per adonar-me que em sent totalment integrada amb companys i companyes, és com si en realitat mai no hagués deixat de formar part activa de l'escola. A una hora prudent (ha!) ens retiram i n'Inma i jo ens posam els pijames al mateix temps que al dia. Quina alegria ser aquí.

* Estimat/ada company/a de viatge: molt bé, ho has trobat :P aquí podràs llegir única i exclusivament les meves impressions, no t'ho agafis com un diari de viatge vàlid per a tu (o igual sí), perquè potser hi trobis a faltar moltes coses i possiblement te'n sobrin tantes altres. És el que té tenir un blog personal, hihihi. Un altre avís: normalment, quan escric, som detallista fins a punts extrems i se m'escapen els sentiments per tot arreu. Si trobes que la passió et sobrepassa no et preocupis, tanca la finestra i ja hi tornaràs un altre dia, si encara te'n queden ganes. Ah, i gràcies per contribuir de manera desinteressada i inconscient al contingut... amb una cervesa n'hi ha prou?

**A Àustria pots treure diners de qualsevol caixer, sigui del banc que sigui, sense que et cobrin comissions. El mateix passa quan envies diners a l'estranger -per internet-. A canvi et cobren 15€ cada tres mesos de manteniment. No està gens malament. 

Köln: Die Prinzen, Wise Guys und Jördis Tielsch

Un altre cap de setmana dels intensos, com potser va sent habitual, però de cap manera rutinari. 

Dijous començava el viatge amb 13 hores de tren. Sí, 13. Des de Viena fins a Colònia (Köln), de nit, per arribar fresca i descansada... o no. Al compartiment del vagó ja hi havia dos passatgers. Una bona estona després d'haver partit em vaig adonar que la dona del costat anava de blanc de cap a peus i duia una botella d'aigua... això em recorda... aaahhhh!!!! El Kahlenberg! 

Altres companys de viatge:

- Un home que no va deixar de xerrar fins que es va quedar dormit.

- Un jove que només parlava anglès i que abans de dormir va passar el rosari (o això em va semblar).

- Un altre jove que va aprofitar que la dona de blanc havia abandonat el tren per estirar-se i ser l'únic a dormir de manera regular i decent.

No. No vaig arribar fresca i descansada. Necessitava un llit i dormir unes quantes hores per estar preparada per al concert. La meva orientació em va fallar durant tot el cap de setmana, i el primer tramvia que vaig agafar després de comprar l'abonament de transport per tres dies (20€! Més car que a Viena!) va ser en sentit contrari. Torna baixar i espera que en véngui un altre. I enlloc de pujar al 18, vaig optar pel 3 que tenia una aturada que posava Frankfurter Strasse, el carrer de l'hotel, al barri de Mühlheim, al costat dret del Rhein (el riu). Clar que els carrers poden ser molt llargs... Vaig trobar l'hotel, però com que no podia entrar a l'habitació fins a migdia, vaig deixar-hi les maletes i vaig anar a passejar un poc. Un poc. Quatre hores! Vaig arribar al riu i ja que hi era vaig resseguir-ne el curs fins un pont. I ja que hi era vaig travessar el pont. I ja que hi era vaig caminar pel parc del Rhein fins el Zoobrücke (Pont del Zoo). I ja que hi era el vaig travessar. I com que em vaig trobar just davant el Zoo, ja que hi era vaig entrar. 

No sé que tenc amb els zoos. Supòs que és el que s'anomena doble moral. Per una banda els animals estan allà tancats... per l'altra m'agrada veure'ls... 

Per fi vaig poder anar a l'hotel, registrar-me, pujar a l'habitació, comprovar que no era res de l'altre món, dutxar-me i dormir...

Per fi. Arriba el moment de veure per primera vegada Die Prinzen, un altre d'aquests grups que tant escolt des de fa dos anys. Són de Leipzig i enguany celebren el seu 20è aniversari. Quasi res! El Local, l'E-Werk (antiga fàbrica elèctrica), està més o menys amagat, però quan vaig arribar-hi ja hi havia una bona coa de gent esperant per ser a les primeres files. Així i tot, em vaig poder posicionar a tercera o quarta fila i vaig veure i sentir el concert perfectament, a més de fer moltes fotos. He de dir que, a banda de tenir moltes ganes de veure'ls en directe, em feia un poc de por que el resultat no fos l'esperat, per allò d'escoltar molt un grup en format digital i que després el directe no sigui igual o pitjor. Però no. L'equilibri entre professionalitat i diversió l'assoleixen amb molt bona nota. Esper que aquesta no serà la darrera visita que els faré, m'ho vaig passar tan bé... entenent (quasi) tot el que deien, cantant totes les cançons de principi a fi... buf, molt bona experiència. Llàstima que després del concert, tot i ser la darrera en anar-me'n, no pogués demanar-los un autògraf, ja que no varen sortir a saludar al públic, com moltes altres vegades fan. Bé, no es pot tenir tot i jo me'n vaig a dormir amb un regust dolcet.

L'endemà tenia tot el matí i part de l'horabaixa per descobrir Köln, tot i que vaig començar pel que ja havia vist l'any passat, amb la diferència que aquesta vegada duia una guia a la mà que m'ho explicava tot: la catedral i els seus voltants. Tor això amb un temps estiuenc i una temperatura de 25º. Em vaig animar a pujar a la torre sud, més de 500 escalons per assolir una altura de 97,25m i veure una perspectiva aèria de la ciutat amb el riu i els ponts. Va valer la pena. En passar per les campanes, justament devia ser l'hora en punt i varen sonar. Genial. L'únic punt negatiu potser serien les milers de signatures tipus "jo vaig ser aquí" que hom pot llegir durant tota la pujada i a qualsevol racó de les filigranes on una mà pugui arribar-hi. Innecessari, gent. Quina manera més ridícula de voler-se fer present. No fa falta, de veres.

En baixar de la torre vaig entrar a la catedral. Al mateix temps que cercava les vidrieres de les que em parlava la guia, algú va anunciar que en poc temps començaria la pregària del migdia i que durant mitja hora no es permetien les visites ni les fotos. Vaig pensar que era una bona oportunitat per experimentar una catedral pràcticament buida, sense remors, sense flaixos, i assistir a una celebració en alemany, que no em demaneu perquè però em feia moltes ganes.  

Acabada la pregària vaig seguir la ruta recomanada fins el riu, per després tornar un poc enrere i veure l'ajuntament emmarcat dins la resta de casc històric. Em va agradar especialment St. Maria im Kapitol. A l'entrada d'aquestes construccions hi sol haver uns plafons informatius on es pot veure i llegir la història, i inevitablement hi ha sempre l'episodi de la destrucció durant la II Guerra Mundial (Köln va ser bombardejada sistemàticament i al final de la guerra entre un 80 i un 90% de la ciutat era runa, per això tot sembla nou o molt ben conservat, perquè va haver de ser reconstruït). 

Un poc cansada de tant caminar, i conscient que m'esperava un altre concert dels bons, vaig tornar a l'hotel. Bé, durant una hora ho vaig provar. Vaig pujar a l'autobús equivocat que em va fer una bonica ruta turística...

Dues hores abans del concert ja era a l'E-Werk, aquesta vegada molt més envant a la coa, així que vaig aconseguir estar a la segona fila i ho vaig veure tot, una altra vegada, perfectament. Wise Guys. És que ja no sé què més dir! Puc escriure'n comentaris tot el dia, que no acabaré mai! Aquesta vegada no eren ells sols, sinó que tenien una convidada especial, na Jördis Tielsch, una nina que han descobert durant aquest any i a la que donen suport. La veritat és que val la pena escoltar-la. Té una veu increïble, i és tan jove...

I d'aquest concert puc escriure també que vaig quedar a l'Afterglow, la trobada que solen fer amb els i les fans en acabar de cantar. Carregada de nervis vaig demanar fotos i autògrafs, excepte a n'Eddi, que havia patit un accident amb aigua calenta (s'havia cremat la panxa i un braç, però així i tot va sortir a cantar i ballar) i en baixar de l'escenari va haver d'anar de seguida a l'hospital. En Dän em diu:

- D'on ets?

- De Mallorca.

- Mallorca?

- Sí.

- Però... Mallorca d'Espanya?

- Sí...

- I com així xerres tan bé alemany?

- ...

I després en Sari igual. Hihihihi...

I vaig partir amb un somriure d'orella a orella que encara em deu durar... Wise Guys!!!!!

Diumenge encara vaig tenir prou temps per veure Kölner City, la part comercial de Colònia. Però quan em dirigia al Sud, es va posar a ploure. Encara em quedaven unes quantes hores, i vaig provar d'ignorar l'aigua. Impossible. Així que vaig optar per pujar al tramvia i veure on em duia.

13 hores més de tornada cap a Viena, amb la sorpresa que aquesta vegada els vagons eren tots Liegenwagen, és a dir, enlloc de seients eren lliteres. I tot i dormir quasi tota la nit, l'endemà el meu cap seguia anant en tren...

Però tot val la pena. Aquest ritme no m'atura, no m'espanta, no em fa tornar enrere, sinó seguir endavant, planejar més sortides, més concerts, més Wise Guys, més Prinzen, més vida.    

Sílvia & Miquel experience (II)

Diumenge, 27 de març.

07:30. Sona el despertador i me'n vaig a dutxar.

08:00. Na Sílvia diu que el seu rellotge torna posar les 7:00. Ai, aquest cansament ja fa fer coses, només havia canviat l'hora del mòbil. Baixam a berenar.

08:50. Som a l'aturada d'autobusos, volem agafar la línia 22 però el diumenge no circula, així que agafam la 25. (Ningú pel carrer)

09:35. Ens feim fotos al palau Hellbrunn, gaudint dels "jocs d'aigua" que ens ofereix la pluja i de la solitud dels jardins interrompuda per un jardiner que ens mira i somriu -aquests turistes estan bojos-.

10:00. Havent vist tot el que es pot veure i atès que avui no obrin, tornam a l'aturada de l'autobús.

10:55. Som a Leopoldskron (un dels escenaris de "The Sound of Music").

11:15. Ens perdem un poc i enlloc de tornar a l'aturada corresponent, caminam més del compte i sortim bastant més enfora. Oh, sorpresa, per aquí sí que passa la línia 22 els diumenges!

12:15. Decidim tornar a Viena amb el tren que surt al cap de mitja hora. Compram dinar, que ens el menjam mentre esperam. Incomprensiblement, a tota l'estació encara no han canviat l'hora (igual que als rellotges públics de la resta de la ciutat), i s'anuncien els trens que fa una hora que han partit. Haurem d'endevinar quin és el nostre.

12:40. Arriba el nostre tren. No, espera, que aquest és més petit. I no se'n va a Linz.

12:43. -Mmmm, estooo... Perdoni senyor, què ens pot dir quina hora és?

           -Sí, mirau, l'hora dels rellotges de l'estació és la correcta. 

           -Què????!!!! Hahahahahahahahahaha... (i així mitja hora, més o manco).

És a dir, a sobre que diumenge avançaven l'hora, havíem anat tot el matí amb una altra hora de més!!!! Ens havíem aixecat a les 06:30!

Al final vàrem haver d'esperar una hora més a Salzburg, després dues hores a Linz (que vàrem aprofitar per veure'n el centre) per arribar a Viena devers les 20:00.

Vàrem acabar el dia demanant menjar per internet.

Dilluns 28 de març.

Dia de Schönbrunn. Després de la primera mirada ràpida al palau i als voltants, vàrem entrar al zoo. Devia ser un poc prest, perquè molts dels animals dormien... Res especial a contar, m'encanta aquest zoo i ens hi vàrem passar tot el matí. Ah, sí! El petit panda, que ja es pot veure! Quina monada! (vull dir, pandada, no?)

A les 14h els vaig deixar encara visitant cocodrils per anar-me'n a l'escola.

En sortir-ne vaig anar ràpidament cap al Musikverein. Hi vàrem arribar al mateix temps. El vespre abans havíem reservat entrades per veure un concert de la Simfònica de Viena. Sempre és una experiència entrar a aquest edifici, que des de fora sembla que no ofereix res de l'altre món, i en veure l'escenari on cada primer de gener comença l'any amb el concert més famós del Món, un no sap si emocionar-se o decebre's perquè en realitat és més petit del que sembla per la tele. Jo sempre trii la primera opció. Vàrem gaudir d'una hora i mitja de Mahler (i el cor es va guanyar el sopar estant quasi una hora darrere l'orquestra i cantant només els cinc o deu minuts finals).

Una senyora malsofrida quasi em va fer sortir els meus instints assassins. Una senyora que no pot sofrir que els nins i nines s'interessin pel que està passant a l'escenari. Una senyora que fa tot el possible perquè aquests nins i nines no vegin res (quan els menuts feien tanta bonda que era quasi increïble). Una senyora que es comporta com si hagués pagat l'entrada més cara i qualsevol moviment insignificant li destrossa el concert. Senyora! Compri's un balcó per a vostè soleta!

Per sopar vàrem (vaig, hihihi) triar l'Einstein, just devora l'ajuntament. Bon menjar i abundant, quina panxada! A la mateixa plaça de l'ajuntament hi havia caramulls d'arena o terra i algunes que no sabíem perquè devien ser... Na Sílvia va dir que igual hi havia un campionat de bots de cotxes o motos... sí, clar, i amb el primer bot s'estamparan a la façana de l'ajuntament! Idò no anava tan desencaminada, era per a bicicletes. 

Vàrem aprofitar per passar per davant el Burgtheater i el Parlament, i després a casa a dormir. 

Dimarts 29 de març.

Per tal de gaudir de les vistes de Viena, amb el solet que feia, vàrem pujar al Kahlenberg (Camembert segons el dialecte vienès de na Sílvia). Una hora bona de camí per, incomprensiblement, trobar l'aparcament i el camí d'accés estibat de cotxes, quan normalment està ben buit. A més, en dimarts. Hi havia una carpa muntada i centenars de persones que anaven amunt i avall. Fins aquí, tot "normal", però quan ens vàrem fixar que tota aquella gent anava de blanc de cap a peus (difícil coincidència), que feien fila per entrar no sabem on i sortir-ne una altra vegada en fila i en complet silenci, vàrem sospitar que no era un bon dia per fer aquesta visita. Després de llegir algunes coses com "cura", "ànima" o "eternitat" ens vàrem retirar discretament. Em deman si quan anàvem a les Vetlles de Lluc fèiem tanta por...

Vàrem desfer el camí per anar cap a una altra banda de Viena, al Lainzer Tiergarten, on es poden fer excursions, veure animals o visitar l'Hermesvilla, regal de Francesc Josep a la seva esposa Sisi, per quan estàs "estressada". Res, una "caseta" de cap de setmana.

I jo havia de tornar a la feina, així que vaig deixar en Miquel i na Sílvia davant l'Òpera. Més tard ens vàrem tornar trobar devora l'escola, a la sortida que na Sílvia va batiar com a Stupendor -en realitat Stubentor- i que així es quedarà per cada vegada que hi passi (que és pràcticament cada dia). Em varen contar que havien anat al Prater i que havien pujat a una d'aquestes atraccions que a mi em fan tanta por. Quin coratge!

Per berenar en Miquel tenia ganes d'un Bratwurst... el que passa és que ens vàrem equivocar i l'experiència no va ser del tot bona.  

Vàrem anar a sopar al Welt, el lloc on ens reunim els diumenges amb els amics de Viena. N'Arrate va venir. I crec que ni en Miquel ni na Sílvia s'haguessin imaginat mai que la feina del primer podria crear tanta expectació...

Dimecres 30 de març.
Comiat. Snif. M'encanta que venguin a veure'm. Però quan se'n van... snif... en fi... que ha estat tot un plaer tenir-vos aquí i recuperar una mica el temps que se'ns havia quedat no sabem ben bé on.