diumenge, 10 de gener del 2010

İstanbul (IV)

03.01.2010

Darrer dia per gaudir d'İstanbul. Sembla que el dia que te'n vas és com si no existís, entre fer maletes i anar a l'aeroport, però quan he mirat a quina hora ens recollien, m'he adonat que teníem encara més temps del que havíem passat els altres dies fora de l'hotel. Fins les 20:30 no partíem!!!!

Na Lídia havia vengut amb una idea al cap: visitar Eyüp. Així que després de fer les maletes (i pitjar perquè gairebé no hi cap res més) hem agafat el tramvia fins a Sultanahmet. Al costat de la mesquita hi ha una botiga de records on havíem vist mocadors i altres coses que ens agradaven. M'interessava també dur un poc de música, i el venedor ha estat tan amable de posar-me una mostra del que tenia perquè ho pogués escoltar i decidir què me'n duia. Al final he sortit d'allà amb quatre mocadors i dos CDs. 

Un poc amb la guia, un poc demanant, devers migdia hem trobat l'autobús que ens duria a Eyüp. Aquesta vegada el conductor no sabia gens d'anglès, i ens ha costat entendre'ns, però hem aconseguit pagar i ens hem assegut. El lloc no era gens enfora i ens ha agradat la passejada vorejant el Haliç. Hem visitat (només per defora) l'Eyüp Sultan Camii, on sí que ens hem sentit completament estrangeres, perquè contràriament a les anteriors experiències, aquest barri no és (o no sembla) gens turístic. Hem voltat una mica pels carrers i gairebé una hora més tard hem decidit tornar per fer una cosa que a les dues ens feia moltes ganes: l'anomenadíssim creuer pel Boğaziçi. Teníem on triar. S'ofereixen una multitud d'embarcacions, totes al mateix preu, així que hem pujat a la primera que ens ha agradat.


Hem triat un dels pitjors dies per fer aquesta activitat. Amb diferència avui és el dia més fred de tots els que hem passat a la ciutat i a més plou i fa vent, cosa que multiplica bastant la sensació tèrmica. Quan hem pujat semblava que la sortida era imminent, sobretot pels crits que fotien per megafonia, però la realitat és que deu haver passat més de mitja hora. I quan per fi ens hem mogut... quin fred!!!! Però les vistes... meravelloses. Hem pogut contemplar la Galata Kulesi, la Dolmabahçe Camii, el Dolmabahçe Sarayı, l'Ortaköy Camii (que està al lloc on vàrem passar els primers moments de 2010), el Rumeli Hisarı (castell) i multitud de cases fins arribar al segon pont que uneix Europa i Àsia, el Fatih Sultan Mehmet. Allà hem fet la volta i hem tornat, però aquesta vegada pel costat asiàtic. He tengut uns moments a soles, İstanbul i jo, perquè na Lídia tenia massa fred com per seguir a dalt. He volgut sentir la ciutat i el que implica amb tota la seva força, cruesa, intensitat, indissoluble d'aquestes tres masses d'aigua que són el Haliç (Corn d'Or), el Marmara denizi i el Boğazi (Bòsfor)... Una vegada més puc afirmar que m'agradaria poder viure aquesta ciutat, no com a turista, que és el que he fet aquests dies, sinó com a part activa. Viena, İstanbul... ja tenc on triar. I també sé que alguna cosa connecta aquestes dues ciutats, alguna cosa que m'agrada. 


En baixar del vaixell hem cercat un restaurant turc i hem deixat el fred tancat a fora, assegudes entre coixins i degustant plats que encara ens sorprenen i agraden per igual. 


Com que se'ns havien acabat les fitxes del tramvia, i teníem temps, hem tornat a l'hotel passejant sense pressa, encara comprant alguna cosa pel camí. I no ens hem oblidat de la capsa de baklava per a la família!



La resta, el de sempre. Aeroport d'Atatürk, retards, Aeroport del Prat, canvi de terminal, espera del vol, Aeroport de Son Sant Joan, nit en vetlla, arribada a casa i a dormir, per pair (o almenys intentar-ho) tot.

İstanbul. Tornarem a veure'ns?

dissabte, 9 de gener del 2010

İstanbul (III)

02.01.2010

Avui plou. L'aigua es mescla perfectament amb l'amargura d'İstanbul, aquesta amargura que fa tants dies em descriu Orhan Pamuk al seu llibre "İstanbul". M'he aficionat a llegir autors de les ciutats que vaig visitant. Ja ho vaig fer aquest estiu amb Viena i Stefan Zweig.

Després de berenar encara hem estat una bona estona a l'hotel. Quan ha aturat de ploure hem pujat al tramvia i hem tornat travessar el pont Galata. El primer que hem visitat ha estat precisament la Galata Kulesi, una torre que mescla història genovesa -va ser construïda el 1348 com a reforç de les defenses genoveses-, otomana -emprada com a observatori i torre vigia d'incendis- i recent -reclam turístic-. Hem gaudit d'una vista panoràmica en 360º sobre İstanbul. Quin desordre! Sembla que res no segueixi cap lògica, és com un camp de cases amuntegades aquí i allà, després els minarets i, per primera vegada, els vaixells travessant el Boğaziçi (Bòsfor).

La següent cosa que hem fet ha estat passar una bona estona cercant Taksim, per carrers i carrerons, pujades i baixades. Aquesta plaça se'ns resisteix! Però quan hem arribat ja era ben hora de dinar i hem tornat un poc arrere, a un restaurant que ens havia fet ganes. M'he animat a tastar l'Ayran, un iogurt salat que aquí beuen durant les menjades. Al principi és un poc estrany, però el paladar ho agraeix, sobretot després d'alguns plats preparats amb espècies...


Panxa plena hem desfet el camí, però aquesta vegada pel carrer principal, l'İstiklâl Caddesi, per després tornar al Kapalıçarşı (Gran Basar), on hem passat un horabaixa de bogeria i compres (gairebé compulsives). Fins i tot hem fet "amistat" amb un venedor, amb el que hem quedat que l'aniríem a veure quan acabàs la feina, cosa que òbviament no hem fet. Prejudici o seny? No ho sabrem mai.


Darrera nit a İstanbul. Llegint i dormint. Ah! I mirant en turc "Not: Seni seviyorum" (PS. T'estimo).



dijous, 7 de gener del 2010

İstanbul (II)

Cap d'any (01.01.2010)

Quina nit, la darrera de l'any! Vàrem sortir tard de l'hotel, ben arreglades i a punt per anar de festa. La nostra intenció inicial era anar amb tramvia creuant el pont de Galata i baixar prop de Taksim, però vàrem fer-ho a Kabataş, la darrera aturada, i vàrem començar a caminar darrera la gent, ja que no sabíem ben bé quina direcció prendre. Vàrem poder veure la Dolmabahçe Camii i més endavant el Dolmabahçe Sarayı (palau), on ens vàrem fer fotos. No sabíem si tornar arrera, era evident que Taksim no era en aquella direcció. Algú ens va veure amb cara de perdudes i ens va demanar on anàvem. Eren un grup de 5 i el que ens parlava ho feia en castellà, encara que era turc, i ens va dir que no ens recomanava anar a Taksim, que era perillós, que ells anaven a un pont a veure focs artificials. I ens va convidar a acompanyar-los. Dit i fet, vàrem seguir caminant amb ells. Vàrem tenir prou temps per anar xerrant, el pont no era precisament a prop.

El jove que ens havia xerrat havia estudiat castellà i l'al·lota que l'acompanyava era brasilera. Després va resultar que amb el grup hi havia un francès de l'illa de Reunion que fa tres anys que viu a Madrid, en Lucas, en Tito, peruà, i na Lea, americana, que estudien prop de Berlin. Tota la nit vàrem anar passant pel castellà, l'anglès o el francès.

Una bona estona més tard, i sense sopar, per fi vàrem arribar al pont Boğazi, que comunica la part europea d'İstanbul amb l'asiàtica. Érem a Beşiktaş. Vàrem trobar moltíssima gent passant els darrers minuts escoltant la música d'un concert (algú molt conegut, tothom cantava). Vàrem esperar -sense sopar- el moment del canvi d'any. Ens vàrem anar coneguent amb la gent del grup (excepte el turc i la brasilera que de seguida varen desaparèixer). Quina sort haver-los topat. Són molt divertits!

I arriba el moment. Res de campanades, focs artificials i bons desitjos. Tot seguit, una corrent humana ens duia cap a l'altre costat, cap els locals nocturns. El primer que vàrem fer va ser anar a sopar (per fi!). El menú, una patata al forn farcida de mil-i-un ingredients i una cervesa, l'Efes, la d'aquí.

Trobar un lloc per anar de festa ens va costar molta estona. Per tot cobraven entrada, o no era barata precisament. Així que vàrem resoldre anar (caminant) a Taksim. Però el trajecte, encara que entretengut, se'ns feia etern -vos he contat que İstanbul està construïda sobre vuit turons?- i al final vàrem acabar agafant un taxi. Altra volta a caminar per trobar un local que en Tito i na Lea cercaven i que no vàrem afinar, però a un dels carrerons que envolten el carrer principal del barri ens varen convidar a pujar a un bar on no havíem de pagar entrada i on la música no estava malament. La resta de la nit (matinada) la vàrem passar allà bevent cervesa i ballant.

I tard, molt tard, ens vàrem acomiadar d'en Tito i na Lea que se'n varen anar els primers i després d'en Lucas, que va compartir una estona de taxi per tornar.

M'adon que es fa difícil explicar per escrit com vàrem estar de contentes de conèixer aquesta gent (directament aniran al Facebook, que per això serveix) i com ens ho vàrem passar de bé, tot i començar l'any amb una bona caminada. Benvingut 2010!

Avui hem dedicat el dia a dues coses: dormir i visitar grans edificis.


Ens hem aixecat massa tard com per berenar a l'hotel, així que ho hem fet a un local proper. Hem anat fins a Sultanahmet, amb el propòsit d'entrar-hi, però era hora d'oració, així que hem voltat i hem anat a Aya Sofya (Santa Sofia)... indescriptible. Quan he entrat m'ha envaït una emoció que m'ha omplit els ulls de llàgrimes... quina impressió! Tantes vegades estudiada, tantes fotos vistes, i ara s'alçava davant meu, imponent. I com bona part de la ciutat, en procés de restauració (durant el 2010 İstanbul serà capital europea de la cultura). Mosaics, galeries superiors, escriptures àrabs, cúpula, colors, marbre,... sembla mentida que segueixi així tenint en compte que la va inaugurar Justinià el 537. Na Lídia ha volgut provar de demanar el seu desig a la columna “humida”, i una dona italiana ha passat davant tots els que feien cua perquè “només volia posar el dit a la columna”... (senyora, què es pensa que fa tota aquesta gent que espera??).

Després sí que hem pogut entrar a Sultanahmet o Mesquita Blava, construïda el 1616. També impressionant, sobretot per la decoració interior. Aquests llocs donen pau. Encara que no vulguis.


Començava a fosquejar i ens hem assegut a un bar a fer un te i fumar una nargile (pipa d'aigua). Molt bé fins que m'he adonat que estava prou marejada com per anar a l'hotel a... dormir.

No ens n'hem adonat i ja era prou tard, devers les dotze hem tornat sortir de l'hotel. Sense saber-ho hem agafat el darrer tramvia. Ens ho ha dit el jove simpàtic que ens ha avisat que Beyazıt era la darrera aturada i que havíem de sortir. Hem anat amb ell altra volta a Sultanahmet on hem sopat de kebap. I hem tornat a l'hotel en taxi, no sense barallar-nos amb el conductor perquè ens estafava. Ja ens tovaca, no? Bona nit.

dilluns, 4 de gener del 2010

İstanbul

31.12.2009 Felanitx-İstanbul

Darrer dia de l'any. I no, aquesta entrada no és per fer balanç, sinó per intentar descriure una mica les sensacions que produeixen (ara ja) menys de 24 hores a İstanbul.

Són gairebé les 7 de l'horabaixa. Deu fer una hora que m'he despert amb els càntics que surten d'algun dels incomptables minarets de la ciutat. No, no hem dormit tot el dia, però entre el viatge d'ahir i tot el que hem fet aquest matí, necessitàvem descansar.

Ahir va ser un dia d'aquells "perdut". No vàrem fer res més que anar de casa a l'aeroport, d'un aeroport a un altre, hores i hores d'espera, fins que per fi, i amb retard, vàrem arribar a İstanbul. Bé, això jo, que venia de Felanitx. Na Lídia venia "directament" de Vielha, el que li va suposar unes quantes hores més d'autobús.


Estam a un hotel, el Cevdet Sunay, bastant cèntric. Avui matí, després de berenar, hem partit a peu. Tenint en compte les aturades del tramvia, hem començat el nostre passeig a Yusufpaşa i de seguida ens hem aturat a la Murat Paşa Camii ("camii" vol dir mesquita). Data del 1470, poc després de la conquesta otomana. Murat era fill d'una família imperial bizantina, però es va convertir a l'islam i va arribar a ser un dels generals de confiança del soldà Mehmet. No hem entrat, però sí hem admirat la decoració exterior i els seus minarets. Hem seguit endavant fins arribar a Laleli, suposam que, juntament amb Beyazıt, zona universitària. Ens ha cridat l'atenció la Beyazıt Camii, molt més gran que l'anterior. És la mesquita imperial més antiga que es conserva. Es va construir entre el 1501 i el 1505 per ordre de Beyazıt II, fill de Mehmet II el Conqueridor. Voltant per la Beyazıt Meydanı (plaça) ha aparegut la majestuosa porta d'entrada a la İstanbul Üniversitesi. Aquesta Universitat està situada a l'edifici que fou el palau de Mehmet el Conqueridor. Dins el recinte s'hi troba la Torre Beyazıt, que s'emprava per vigilar i descobrir incendis -es veu que cosa habitual a la vida quotidiana de la ciutat-. Hem començat a fer fotos, tot i que sovint sembla una feina del tot inútil: és impossible captar tot l'ambient i la màgia que envolta carrers i gent. Per casualitat hem travessat una de les portes que duu al Kapalı Çarşı, el Gran Basar... i ens hi hem volgut perdre. Carrers i carrerons coberts i estibats de tot tipus de mercaderies. Hi ha més de 4000 botigues, tallers, restaurants, i cases de te. I homes disposats a vendre qualsevol cosa. El va manar construir Mehmet II poc després de la conquesta. També ha patit incendis, el darrer fa uns 60 anys. Un poc cansades de voltar i admirar, ens hem assegut una estona a fer un te.


Hem sortit del Basar (avui sense comprar res) per una porta que ens ha duit a un dels laterals de la Universitat. Un poc més amunt ens hem topat amb la Süleymaniye Camii, que ens hagués agradat visitar però l'estan reformant. El que sí hem pogut veure ha estat el mausoleu (türbe) de Süleyman I, qui va deixar en mans de l'arquitecte Mimar Sinan la construcció de la mesquita entre els anys 1550 i 1557.

Hem seguit caminant fins veure el Bozdoğan Kemeri, un aqüeducte que va ser construït a finals del s. IV, durant el govern de l'emperador Flavi Valent. El s. VII Heracli el va esfondrar però més tard Süleyman el Magnífic el va refer. D'allà hem decidit baixar fins el mar, el Haliç, el Corn d'Or. No hem vist gaire aigua, unes planxes metàl·liques tapaven les vistes, però hem seguit la costa fins el Mısır Çarşısı, el Basar de les Espècies o Basar Egipci. A aquelles hores la gana ja havia fet acte de presència i hem dinat darrere la Yeni Camii, a una plaça clarament turística i a la que segurament no tornarem... (de vegades se'ns oblida que nosaltres també som turistes).

Després hem agafat el tramvia a Sirkeci i hem tornat a l'hotel, on descansam i esperam que sigui hora per anar fins a l'altre costat del Haliç, concretament a Taksim. No sé perquè, però em fa moltes ganes...

Som a İstanbul!!!!