Estimar-te així

Estimar-te així.
Sense atendre a raons.
Sentint intensament cadascun dels batecs del meu cor,
que es mou al ritme que marca
la cadència benèvola del teu existir.
Estimar-te conscientment
omplint l'habitació de guspires
de felicitat que s'escapa
i no vol estar aturada.
Som còmplices i amics,
som amants que es toquen,
vides apassionades mentre ens tenim
vigilats de prop per un mar
d'aigua salada i dolça aparentment,
de sàvia verda i mel d'abella.
Estimar-te de veritat,
creuant carrers sense mirar,
segurs que no hi ha perill
quan els cotxes volen
i els autobusos ens traspassen.
M'agafes la mà? Tota teva.
M'ofereixes el braç? Ben fort m'hi aferraré.
Vols que et miri? No me'n cansaré pas.
Parla. Que jo t'escolt.
Que jo t'ador. Que jo ja no som jo.
Ara som millor. Som millors.
T'estim d'aquesta manera
tan inexplicable com sincera
que neguiteja les existències alienes
analfabetes del teu cos
i el teu somriure.
I jo, afortunada com poques,
vaig alternant intervals d'incredulitat
amb altres de perfecta harmonia,
de melodia inacabada
en pentagrames de fils de seda
que forma la llum de la teva mirada.
Estimar-te així. Qui m'ho havia de dir.

Per triar i remenar

Hi ha tantes coses sobre les que escriure, que em perd... 

N'hi ha que ens preocupen i malauradament no em sent capacitada per opinar, valorar o tan sols comentar. Per exemple i per no anar massa enfora, la situació política actual concretament a les Illes i per extensió a tot l'estat (espanyol). Política o ganes d'emprenyar? 

-Maó, Mahó, Mahón... i perquè no Mô? No havia estat francesa l'illa de Menorca? Perquè no ens quedam amb el ^ i l'escrivim així com m'han ensenyat a anomenar-la aquests anys que hi he viscut?

-Palma, Palma de Mallorca... de veres no teniu res millor a fer?

-Educació... és que em fa mandra parlar-ne! Baixes sense cobrir? Més hores lectives? (no s'hi val confondre hores lectives amb hores de feina. Espera. És inútil) Reducció de personal? Reducció de sou? (espera una altra vegada, és que clar, com que la nostra professió és vocacional, hauríem d'anar a escola sense cobrar, tot això que s'estalviarien... els/les mestres som els/les culpables de tot per voler cobrar!!!! què fort!!!!)

-Eleccions de diumenge. Sense comentaris. [Insereix aquí el teu si tens coratge de millorar aquest silenci]

N'hi ha que semblen ficció i superen la realitat o són realitat i superen la ficció, encara no ho tenc massa clar. Sí, el meu monotema dels darrers tres mesos i mig. És possible arribar a sentir això tan gran que sent? La resposta deu ser afirmativa, perquè sé cert que no estic somiant, que Ullsdecolormel és de veritat, que diu que m'estima i me'l crec, que l'estim i no estic confosa. És amor? Sí! Hi ha tendresa? Sí! M'abraça? Sí! Vull? Sí!

N'hi ha que passen amb periodicitat estàndard. Sí, tal dia com avui. El teu dia. Avui fas anys. I tu no ets per res estàndard. Ets un dels regals de Menorca (un altre, Déu n'hi do com n'és de generosa aquesta illa). Felicitats sinceres des del lloc on realment ens vàrem començar a estimar tu i jo. Viena-Menorca. Viena a sota zero, preludi d'un final d'hivern a Menorca per recordar. Quan anam a fer una cervesa? Ah, sí, dia 24 de desembre. Alles gute, Schatz!

N'hi ha que per un temps serà un hàbit més que saludable. Des d'aquesta setmana som clienta d'Adamah, és a dir, que rebré regularment un caixó de fruites i verdures bio a casa, puc constatar que boníssimes. Ja era hora.

N'hi ha que són evidents i amb aquest estat meu d'enganxifositat perenne, vull reiterar que m'encanta Viena, que estic molt contenta de compartir aquesta experiència amb els i les que també sou aquí, que val la pena haver vengut només per haver-vos conegut -o haver seguit fent-ho-, que sou la meva família vienesa, que vos vull aprofitar fins el darrer moment, que encara no me'n vaig!

I amb tota aquesta eufòria que em regala la vida, bona nit i bon cap de setmana. De vegades els somnis es fan realitat (sobretot si creus en ells, com diria n'Albert Espinosa).

Any dream will do 

...and you are my dream...

Ficció o realitat

-Hi ha una entrada que tenc moltes ganes d'escriure però que esper no haver d'escriure de seguida...

-Qui t'entengui que et compri.

-Si és ficció, haurem rigut i plorat una bona estona.

-I si és realitat?

-Eeeeehhhh... m'acollonaré, supòs.

-No ho tens gaire clar.

-Sí i no. Ho tenia clar fa uns mesos, però la vida canvia tan de veres, que no tenc temps a adaptar-m'hi.

-Ara em diràs que necessites més temps...

-No, però saps que visc contínues contradiccions, i aquesta no seria menys.

-Ai, filleta, no ho tenim bé mai. No et preocupis i ves fent, com sempre.

-Sí, com sempre, però i si ara no és mai més com sempre? I si ara va de bo? I si...?

-Va, calla i vine aquí, necessites una bona abraçada i ja està.

-Uff, com me coneixes ja. Tu i jo... no hauríem coincidit en una altra vida?

Novel·la desordenada per entregues (9)

Era un dissabte qualsevol. Per la finestra entrava la claror d'un sol que semblava haver sortit expressament per acompanyar-me, tot i que la previsió del temps indicava 4º amb una màxima de 10º l'horabaixa. Devia fer fred al carrer. Encara anava en pijama, que era dissabte i la mandra podia amb mi, però només feia comptes donar-li el temps just perquè l'MP3 es carregàs (el dia anterior no hi havia pensat), que una hora caminant amb música és més bona de passar que completament sola. Bé, completament sola és un dir... d'ençà que el coneixia sabia que no estava sola, ni m'hi sentia. Quan arribava a un semàfor en vermell, mirava el mòbil, i si hi havia una perduda, pensava "tresor..." i començava a creuar el carrer tot somrient -quan ja s'havia posat verd-.

Hauria de ser un dissabte qualsevol, i no ho era sabent que relativament enfora algú es movia, algú caminava, algú respirava, algú treballava, algú s'asseuria davant un ordinador, llegiria unes línies i, possiblement, somriuria. Era tan màgic sentir-me tan a prop...

Era un dissabte qualsevol però res ja no era com era abans. El món canviava i amb ell anàvem fent, els nostres mons es creuaven i jo no arribava a entendre tot el que passava, o potser sí, i era només el darrer escut que guardava pel que pogués ser, tot i descobrir dia a dia que no calia protegir-me de res. No era un intrús ni un enemic. Ben al contrari, era el convidat a taula que es fa esperar però que quan arriba t'adones que en realitat no ha fet ni tard ni prest. Simplement havia de ser en aquell moment que trucàs a la porta i demanàs per entrar.

Seria un dissabte qualsevol quan -per fi- tornàs a acaronar els seus cabells, el besàs tendrament els llavis, el miràs fixament als ulls i sentís, una vegada més, que era real, i a partir d'aquell moment el dissabte deixaria de ser qualsevol per convertir-se en un dels moments més meravellosos de la setmana, del mes, de l'any, de la meva vida. I em feia tant de bé...
 

L'estim.

Mudança

Estic de mudança. Una altra vegada. Ja he perdut el compte... I no és que no estigui bé allà on he viscut fins ara, però els propietaris tornen de la seva volta al Món i en Pablo i jo ens hem hagut de cercar un altre habitatge (ja ho sabíem, eh?). Jo me'n vaig al 18., Währing, just darrera l'AKH (l'hospital), en Pablo queda una mica més al centre... a partir d'aquest cap de setmana, si les previsions no fallen, viuré amb una austríaca. 

Com que estic com una cabra (no hi ha altra explicació) vaig fent el trasllat a peu, arrossegant maletes amunt i avall -necessit aproximadament una hora per anar del 6. al 18.- i confiant que algú m'ajudarà amb la taula i la tele. Però curiosament, amb cada viatge que faig, sembla que surten més coses per empaquetar... 

I això em duu a una fàcil reflexió... com ho faré al juny, quan hagi de tornar cap a ses Illes (sí, ja ho he decidit, torn!) per endur-me tot el que he anat acumulant? He de deixar coses, n'hi ha que són fàcils, d'altres, em costarà més... 

...i sobretot, sobretot, em costarà deixar les reunions dominicals, les caminades sota la pluja i entre els edificis imperials, la feina, els nins i nines, la sensació de ser enfora i a prop al mateix temps... la "meva" Viena, de qui m'he apropiat com a llar, de qui em vaig enamorar un fred mes de febrer aviat farà tres anys. I tot i saber que a la Mediterrània m'hi esperen experiències i persones, retrobades i descobertes, aquesta fantàstica ciutat haurà de tenir un lloc privilegiat al meu cor i al meu viure. Vaja, sembla que ja estic fent un comiat i encara queden 9 mesos per endavant! Au, vaig a continuar i deixar aquest discurs per després de Pasqua, com a mínim, que encara no toca.

Que em trobareu a Währing a partir de ja! 

Novel·la desordenada per entregues (8)

*Primera publicació conjunta. Gràcies per l'ajuda, Ullsdecolormel!

-Benvingut de nou, passi a la meva vida, que hi té lloc encara.

-Gràcies per rebre'm.

-Ara li ensenyaré el piset. No és molt gran, però crec que hi podem estar còmodes.

-Porto dolços, espero que li agradin. He duit pastissets, també.

-Segui al sofà, jo prepararé cafè. Mmmmm, fan molt bona pinta. Quina oloreta... L'ha encertada vostè, de seguida.

-Descafeïnat amb gel. M'he arriscat perquè no coneixia bé els seus gustos.

-De seguida. Vol dos sucres i una cullerada d'amor, com sempre?

-Ha passat el temps, però veig que la memòria no li falla. Sí, si li plau.

-És difícil oblidar algú com vostè.

-És molt acollidor aquest piset. I li ha sabut donar aquest toc càlid seu tan característic.

-Veu el somriure amb què m'he vestit avui? El recorda? Sí, és el mateix que em va regalar... me l'he posat expressament, perquè sabia que venia. Li agrada, encara?

-Sí que el recordo. Dormo cada dia amb ell. Continua tenint la seva llum interior vessant pels seus ulls verds, arribant a la meva platja càlida i humida. Aigua salada, aigua dolça, aigua que dóna vida...

-Ai, la seva platja! Encara conserva la petita barca?

-Sí, encara la tenc, però fa temps que no la trec a fer un tomb.

-Ai, quins records, m'encantaria tornar-hi. Sap si farà bon temps el cap de setmana vinent?

-No ho sé, però ja ho miraré. I demà mateix miraré com està la barca.

-No voldria semblar-li atrevida. 

-Digui, digui.

-Això de la barca... que podríem mirar de treure-la? Ai, potser demano massa, perdoni.

-Serà un plaer tornar a navegar tots tres. Des que no ens veiem no l'he emprada més. Em recordava massa a vostè. Sa barca i vostè eren un.

-Ai, quina vergonya, no em miri amb aquests ulls que em fondré.

-Perdoni, no voldria incomodar-la. Feia tant de temps que no els veia, i els records amb els anys es van difuminant...

-Si no és que m'incomodi... però recordo coses. Tot i que ara no recordo perquè vam deixar de navegar. No devia ser important...

-Ara al tornar-la a veure amb aquesta esplendor d'abans, em sento encisat.

-Ai, si segueix dient aquestes coses haurem de deixar de dir-nos de vostè, no troba? Crec que la seva visita m'està rejovenint.

-Perquè vam deixar de veure'ns? No ho record.

-Veu? No devia ser important. I hem esperat tot aquest temps... però ara em sento molt feliç que sigui aquí avui.

-Jo em sento igual que la darrera vegada que la vaig veure i estic molt content. Aquest cop aniré més alerta. Vull poder veure cada dia aquests ulls seus, si m'ho permet, és clar.

-Vol dir... què ha vingut per quedar-se? Ja no marxarà de la ciutat? Pensava que era una visita de cortesia i prou.

-Si em permet, m'agradaria fer-li una visita de cortesia cada dia.

-Ai, no sé què dir... bé, sí que ho sé. Jo voldria preparar-li cafè tots els dies, si vostè també em permet.

-Serà un plaer, no ho dubti. Cada dia a les 5, puntual, em tendrà aquí. Duré pastissets. Sap una cosa? Els he fets jo mateix.

-No em digui! Però si semblen de pastisseria! 

-Li dic, perquè veig que li han agradat.

-On n'ha après? En algun dels seus viatges, potser?

-No, curiosament va ser aquí.

-Aquí, vol dir a la ciutat?

-Quan vam deixar de veure'ns vaig deixar també d'anar amb la barca. Un dia, passejant pel carrer, uns nens jugaven. Un d'ells menjava un pastisset. Se'l menjava amb passió, no semblava que fos un pastisset, semblava quelcom prohibit. De sobte els seus amics, que jugaven amb la pilota, sense voler el van ferir i el pastisset li va caure. La cara del nen em resulta indescriptible. Uns instants després, el va recollir del terra, com si fos un animal al que estimes molt i el va llençar a la paperera, però no el va tirar, l'hi va dipositar. Allò em va fer recordar la passió que sentíem quan navegàvem. Ara, navegar sol ja no tenia sentit, però em vaig apuntar a un curs de pastisseria que feien al barri per poder recordar a través dels pastissets, i encara que amb el temps es difuminés, recordar la passió i la dolçor d'aquell temps que vam viure plegats...

-Ai, se'm trenca el cor sentint-lo parlar. No tenia ni idea de tot això.

-El meu torna bategar amb la força de quan tenia 15 anys.

-Pensava que... com sempre... que... s'havia oblidat i ja està.

-Oblidar? A vostè? Com pot pensar això? L'adorava!

-No ho sé... jo tampoc no he passat ni un sol dia sense recordar el seu somriure...

-Però em feia por. Creia que no era prou bo per a vostè. Que es mereixia un home diferent de mi, millor que jo. 

-No em digui això... prou bo? Però... tot aquest temps... jo... no n'he mirat d'altre mai més... guardo la seva fotografia al calaix, devora el llit. Cada nit, abans d'anar a dormir, la trec, l'observo...

-I jo la seva a la cartera, sempre a prop del cor.

-Doncs, què bé que hagi tornat... mai no és tard... no sé... m'ajuda?

-Què vol que faci?

-Tenc un nus a la gola, aquí que no es desfà... potser si vostè... deixa de dir-me vostè...

-Li agafo la mà? Perdó! T'agafo la mà? És el costum.

-Sisplau... jo també m'hi hauré de tornar avesar. Agafa'm la mà... Tremoles?

-Com una fulla.

-Igual que jo, suposo.

-Saps quant temps he esperat aquest moment?

-El mateix que jo, pel que veig.

-Tota una vida! I ara sembla tan senzill!

-Acosta't una mica més, si no et sap greu. Crec que ja em va passant, però no m'amollis, que tenc por.

-Tens la mà freda. Estàs bé?

-No sé ben bé com estic.

-No tenguis por, estem junts.

-Em sent estranyament còmoda i nerviosa alhora. Tenc por que en sortir per la porta tornin passar 20 anys...

-Després de tant temps és la primera vegada que estem així. No ho permetrem, oi que no?

-No, és clar que no. Però jo... ja ho sap. Vull dir, ja ho saps. Som insegura, em costa creure. I ets tan polit... igual que abans. No has canviat gens.

-No mirem més enllà. Acomiadem-nos amb la il·lusió que demà ens tornarem veure.

-Te'n vas?

-Em referia quan ho féssim, a menys que em demanis que quedi... 

-Jo... t'anava a dir si t'agradaria quedar a sopar. Si no tens res millor a fer. Hi ha pastís d'albergínia.

-Accepto encantat la invitació. És un plaer immens. Però et demanaré un favor.

-Digues.

-Jo escuro els plats.

-Com abans...

-Sí, com abans. Els anys han passat però segueixes com abans.

-El rellotge es va aturar el dia que vam deixar de veure'ns.

-Tu no has canviat, o potser sí, perquè estàs més encantadora que mai.

-I tu, si m'ho permets, segueixes igual d'atractiu, però ara més interessant. I veig que el que més m'agradava, justament el que portes a dins, segueix intacte.

-Sé fer pastissets!

-Tu creus... que... mmmm.... ho podríem tornar intentar? O ja n'estic fent un gra massa? Ai, ara potser ja m'he passat. No recordava aquesta passió!

-Ssshhhh...

-Ja callo, crec que ho entenc. Les paraules em perden, com abans.

-Sopem!

-Sopem.

-Quina oloreta que fa!

-Si mal no record hi ha d'haver una botella de vi aquí al costat.

-Sí, aquí és. I l'obridor?

-Al calaix. Estic molt contenta de poder compartir aquest sopar amb tu. Saps quant temps fa que sopo tota sola? Massa...

-I jo ni t'ho imagines.

-Però avui ets aquí i de sobte el món em sembla meravellós. Si vols més sal... ja saps que jo en poso poca.

-Com canvia tot si tu hi ets... primer ho tasto i ja veuré.                            

-Tot canvia sense el filtre dels teus ulls... una mica de pa? L'he fet jo.

-Sí! Per mullar.

-Ets com un nen, encara.

-Aquests són els panets que vas aprendre a fer?

-Sí! Te'n recordes?

-Quins records! Els fas igual? O has après a fer-ne amb altres ingredients?

-Vaig improvisant. Si hagués sabut que quedaries a sopar n'hagués fet amb carabassa que eren els que més m'agradaven, però no recordo quins eren els teus preferits. Ai, aquesta memòria.

-Els clàssics. Però estic obert a tastar nous gustos.

-És veritat, la de les llavoretes era jo.

-Si vols investigar, jo et donaré la meva opinió. I els panets amb xocolata? Te'n recordes? Encara tens aquella xocolata?

-La suïssa? Malauradament es va acabar fa estona.

-No, la belga.

-Ah, no, tampoc.

-No n'hi ha per aquí?

-Vaig deixar de comprar-ne quan... bé, ja saps quan.

-Demà aniré a veure si en trobo. Ja m'havia oblidat d'ella també.

-Hem deixat de fer moltes coses, no?   

-Quan ens vam separar, tot allò que ens pertanyia va desaparèixer, i ara que hem tornat, tot torna.

-En vols més?

-Buf, estic ple! Però és tan bo que hi faré un raconet. Va, sí, posa-me'n més. Un dia és un dia!

-Val més que t'omplis d'això, crec que no tenc res de postres per oferir-te. Deixa'm mirar...

-Si vols... un petó ensucrat...

-Oh!

-Perdona, no volia ofendre't. De vegades no penso les coses.

-No, no, no m'ofens, tot el contrari. És que m'ha pujat un no-sé-què per l'estómac que... jo diria que... vull dir... mmmm... no me'n surto...

-Demà, potser...

-Suposo que estic tota vermella i... voldria... d'això...

-Estàs preciosa...