Insomni

Són les 4:20 de la matinada i no puc dormir. M'he despert neguitosa, una mosca feia renou i l'he treta defora. He anat al bany, he provat de tornar estirar-me al llit, i he acabat encenent l'ordinador, per jugar, a veure si em ve la son. I m'he trobat fent un monòleg interior tota emprenyada amb comentaris que he vist les darreres hores. I flip en colors, perquè no tenc cap motiu per estar així. Vull dir, n'Alejandro Sanz no és un tema habitual de conversa a la meva vida. No em suposa cap esforç sentir-lo però no en som una fan com ho som d'altres grups (no escriuré el nom, no passeu ànsia, hehehe). Idò, perquè em molesten tant les crítiques que he llegit? Sincerament, és aquesta llei de la que tant es parla aquests dies tan important? Ho pregunto de veritat, com sempre, em falta informació per tal de poder ser crítica, almenys així com toca. Però, voleu dir que la nostra màxima preocupació és si ens podrem seguir descarregant arxius o no? Va, home, no pot ser! Vols dir que som així de superficials? Perdem de vista allò que realment és important i ens hauria de llevar la son. No vull dir que no se n'hagi de parlar, evidentment si no hi estam d'acord, hem de dir la nostra, però segur que hi ha un terme mig que no és ni de molt lluny posar-se a insultar gratuïtament. Com amb els controladors fa unes setmanes. En passa alguna de grossa i ens desvien l'atenció amb coses properes i planeres, perquè no pensem, perquè estem entretinguts vessant esforços i paraules cap allà on no faci gaire mal. Tenc la sensació que ens estem equivocant massa, i que això està gestant quelcom molt pitjor. I arribam a límits com molestar-nos si algú no accepta una invitació al Facebook... senzillament no entenc res. 

Außergewöhnlich

Ho he de fer, és necessari. Si no vols seguir llegint, atura't aquí i canvia de pàgina, ara! 

T'esper. Encara ets aquí?

N'estàs segur/a? Mira que t'he avisat...

Tu mateix/a. Després no et queixis.

Ara ja no hi ets a temps. Wise Guys. Sí, he de tornar a xerrar d'ells. Va ser ahir vespre, als voltants de les set i mitja, quan sortien a l'escenari del Konzerthaus vienès. Un programa com sempre molt ben triat, amb cançons de Klassenfahrt (Klassenfahrt, Ich hab geträumt, Lisa, Mein neues Handy, Das ist der Hammer, Ikea o Schlechtes Karma -amb coreografia inclosa que no em deixa llevar els ulls de n'Eddi en tot el temps que dura; Jaume, un que m'agrada i no és gay!-) i d'altres més antigues (Mädchen lach doch mal, Ruf doch mal an, Es ist nicht immer leicht, Jetzt und hier, Jetzt ist Sommer, Schiller o Radio), fins i tot una cançó de Nadal que en Nils va interpretar de la millor manera possible, Endlich wieder Weihnachtszeit.

Emoció continguda de principi a fi de les quasi tres hores que va durar el concert. A punt de plorar més d'una vegada, impossible restar quieta al seient assignat, més enfora del que m'hagués agradat però suficient per gaudir de l'espectacle. Com m'agraden aquesta gent. Però crec que ja ho he dit a bastament com perquè tothom ho sàpiga. 

Què més puc afegir? Ah, sí, Marieta, mira que arribes a ser beneita. En Dän anuncia on segueix la festa després del concert, l'anomenat Afterglow, no ho entens prou bé, i enlloc de demanar-ho te'n vas a casa a contracor, a contravent i a contra neu, carregada amb un llibre de partitures, una tovallola i un pòster pensant que potser no ets suficient bona com per merèixer xerrar una estona amb ells o que et signin un autògraf al llibre que has comprat. Imbècil.   

Torna l'optimisme

I no és per menys. 

1. La feina. Passats els primers moments de "desesperació", "tristesa" i "resignació", vàrem presentar una proposta d'ampliació d'horari -amb el consegüent augment de sou-, però amb els peus posats a terra, amb la idea de "demanar molt perquè ens donin un poquet". Idò bé. L'han acceptada. I som incapaç d'escriure com em sent, perquè no només hem tornar la situació a com teòricament havia de ser, sinó que fins i tot ha millorat. 

2. L'habitatge. Dimecres en Pablo i jo vàrem visitar un pis. Un pis tot moblat, acollidor, al districte 6 (Mariahilf). Ens va agradar des del primer moment, però hi havia més gent interessada i els propietaris ens van explicar que s'ho havien de pensar però que cap a finals de setmana ens donarien una resposta. Idò bé, varen tardar dues hores a telefonar i dir que a partir de l'1 de gener casa nostra és a la Gumpendorferstrasse. Tenc tantes ganes de fer la mudança i començar a cuinar...

3. El curs d'alemany. C1. No és cap broma. Ja he fet l'examen final, encara no en sé el resultat, però sé que hauria d'haver escrit molts desastres per suspendre. Això sí, amb notes més aviat mitjanes, però què vols -com sempre em dic-, no estudies prou!

4. El temps. Ha arribat la neu. Fa fred de veres, mentre escric devem tenir uns -10º. M'encanta. Tot, el fred, la neu, sortir de casa ben abrigada, entrar a qualsevol lloc i començar a llevar roba perquè la calefacció compleix perfectament amb la seva funció -segons on per sobre del que seria necessari-, contemplar des de la meva habitació totes les teulades blanques, trepitjar el mantell blanc que fa crec-crec mentre es va renovant... Sí, m'agraden el fred i la neu...

 ...des de la finestra de ca nostra

 ...al pati

 ...a la Universitat

 ...tapant les plantes dels carrers

...a la Kaunitzgasse

Tan a prop, tan enfora...

Molts d'anys

:*

Keinen Zentimeter

http://www.youtube.com/watch?v=hSZvCdUQmrI

Ich will keinen Zentimeter mehr zwischen uns
Ein Fleck ohne Kontur
Ich will ein’ Anfang mit mehr Tiefe, mit mehr Hintergrund
Ein Ende ohne Zensur

(Clueso)

De sobte ho he entès tot. Aquesta setmana és una prova intermitja, si la pas, llavors estaré preparada per passar la resta de l'any aquí. Això no és encara el final, tenc energia per lluitar i resistir. Només he de controlar una mica més els nervis i les emocions, encara que no sigui fàcil.

No, no és que hagi passat res. O potser sí, vosaltres, els amics, que sempre hi sou. I tanmateix em falta alguna cosa, però ara ja sé què és: llargues abraçades, com aquelles que tenia sovint a Menorca. Potser és una qüestió de temps, ja ho veurem. 

Evidentment la vida fa moltes voltes, res no roman així com és. Avui escric el meu currículum i potser la setmana que ve rebré bones notícies de l'Ambaixada o de qualsevol escola de per aquí. O conec la persona d'aquest tros de la meva vida. O xerr una altra vegada amb tu i som feliç. Qui diu que la vida és avorrida? Cada dia trobam obstacles per superar, podem lluitar contra alguna injustícia o simplement tenim una motivació que ens ajuda a sobreviure. 

Si pogués fer realitat un desig, avui seria tenir-te aquí al costat per dormir. Bona nit. 

Durch den Monsun

http://www.youtube.com/watch?v=S_Sy5-sOodA

Ich kämpf mich durch die Mächte, hinter dieser Tür
Werde sie besiegen und dann führn sie mich zu dir
Dann wird alles gut - Dann wird alles gut
Wird alles gut - Alles gut

(Tokio Hotel)

Trista. Com més hi pens més plorera tenc. Encara més en xerrar amb gent de les Illes. Una part de mi vol quedar-se a casa i plorar. Afortunadament els amics no em deixen. A la tarda he sortit, tot i no tenir-ne ganes, però en Jaume i na Mercè varen tornar ahir de Mallorca i ens hem vist, juntament amb na Begoña. M'han duit una sorpresa: una bossa de galletes. M'he tornat completament boja, només podia riure i demanar si realment eren per a mi. Potser això necessita una explicació. Aquestes galletes es fan a Mallorca i només es poden comprar a comerços de les Balears. Puc dir que aquests amics m'han acostat un trosset de Mallorca. Potser sembla que res no té sentit; com pot ser que unes galletes facin més lleugera la meva tristesa? Perquè per a mi són com un símbol de l'esperança. El que sembla impossible es pot canviar. Encara estic trista, però tot anirà bé. Gràcies.

 

Egoist

http://www.youtube.com/watch?v=VObwKuA-4Pg

Die ganze Welt dreht sich um mich
denn ich bin nur ein Egoist
der Mensch, der mir am nächsten ist
bin ich, ich bin ein Egoist

(Falco)

Ja està? Simplement he de tornar? 

  

Avui ha vengut un dels meus companys de pis amb una molt bona notícia: tenim factures per pagar! Iuhu! Feim una festa? I tot d'una he començat a plorar. Divendres vaig cobrar la meva primera nòmina i demà pràcticament desapareixerà. Per què has canviat la teva còmoda, afortunada i feliç vida? Per què no atures d'anar d'aquí cap allà? Què més has de demostrar?

Perquè he començat una mica tard amb tot això, perquè abans no ho podia fer, perquè em vaig casar massa jove (tot i que no em sap greu), perquè simplement tenc ganes de viure aquesta experiència. D'acord, així idò t'ho has guanyat.

Som només una egoista, tal i com canta Falco? Tenc dret a ser egoista? O m'he de preocupar sempre dels altres? Qui es preocupa de mi (a part, és clar, de la meva família i els amics)? Tu? No, simplement has fugit, sense dir res, sense un comiat. Per què me'n record avui de tu? Per què continues aquí dins el meu cap?

Ja basta. Massa preguntes per un bonic diari. Me'n vaig a veure uns amics. Millor. 

 

Autobahn

http://www.youtube.com/watch?v=68C-r9kSLNE

Vor uns liegt ein weites Tal
Die Sonne scheint mit Glitzerstrahl
Die Fahrbahn ist ein graues Band
Weisse Streifen, gruener Rand

(Kraftwerk)

Em sent com si fos a l'autopista amb un cotxe sense frens. Avui hauria d'haver estat una jornada fantàstica: tot el dia amb dos amics a Bratislava i a la nit una festa de Halloween. Clar que m'ho he passat bé, tot i que he pensat molt en la feina. Aquest cap de setmana tenc molt de temps per reflexionar i dimarts sembla molt lluny.

M'agradaria explicar altres coses, parlar sobre l'amor, l'amistat, el medi ambient, la ciutat o potser el temps. Però no en tenc ganes. Ara enyor el meu cotxe. Quan era a Mallorca o Menorca, en tenir una preocupació me n'anava a qualsevol lloc sola, preferiblement vora el mar. A Viena puc anar a passejar vora el Danubi o agafar el transport públic, però ni el Danubi és blau ni puc conduir jo mateixa. No, encara no en tenc prou de Viena, només és que avui alguna cosa familiar aniria bé. Tampoc no vull dir que els amics i la gent que he conegut aquí no siguin les persones indicades. Sense ells sí que estaria completament perduda. Gràcies per l'ajuda, els ànims i la comprensió.

Ahir volia una botella de vi. Idò bé, ja en tenc prou.

 

Die Reblaus

http://www.youtube.com/watch?v=iw_RBjpefNk

Ich muss im früh'ren Leben a Reblaus g'wesen sein,
sonst wär' die Sehnsucht nicht so gross nach einem Wein;
drum tu den Wein ich auch nicht trinken, sondern beissen,
und hab den Roten grad so gern als wie den Weissen.

(Hans Moser)

M'agradaria beure un tassó o dos de vi. Ja sé el que ve amb l'hivern... Quin dia. Tal i com vaig dir abans d'ahir, m'agradaria quedar a Viena. Però a la feina hem descobert una cosa: el meu sou és més baix del que havíem pensat. Axò pot tenir nous significats:

- Hauria de cercar una habitació més barata.

- He de trobar una altra feina.

- Me'n puc tornar a Mallorca.

- No puc estudiar a la Universitat.

Oh, per favor, una botella de vi, de seguida! No sé si he de plorar, cridar o simplement tenir paciència. És tard, però avui no puc dormir. Som al llit, no vull pensar-hi més. Però clar, com ho puc fer? No puc telefonar ningú. He d'esperar fins dema. Només això. M'espera una llarga nit, o millor dit ja m'acompanya. No tenc ganes d'escriure més, estic molt cansada. Fins demà. Bona nit.

 

Quark

http://www.youtube.com/watch?v=5juqEV2Z1Jc

Seitdem ich Dich kenne hab ich ein Problem.
Du gehst mir auf die Nerven, Alter, und zwar extrem.
Du sagst du lebst zum Wohl des Volkes, rund um die Uhr.
Du wirst noch nicht mal rot dabei, wie machst du das nur.

(Die Ärtze)

No sé molt sobre política. Potser sigui perquè no ho puc entendre gaire bé. A Mallorca tenim un problema. En realitat és un problema generalitzat. Els polítics xerren molt i no fan res. O quasi res. Normalment només es preocupen dels possibles diners. Sí, ja ho sé, això és molt fàcil de dir. Aquesta és la raó per la qual no hauria de parlar de política. Els meus arguments no són sòlids. Però puc recordar la història d'aquella dona que guardava els diners dels suborns dins un pot de Cola Cao al jardí de casa seva...

 

Zur Lage der Nation

http://www.youtube.com/watch?v=VC1ivfdh1c4

Bleibt nur noch ein Problem: die Sache mit Mallorca.

Es geht nicht ohne den Exzess am Ballermann.

Doch weil die Insel ja schon lang ein deutscher Ort war,

holn wir sie heim, die kommt bei Sytl gleich nebendran!

(Wise Guys)

Clar que sí, he de començar el meu diari -aquest és un projecte del curs d'alemany que aprofit per traduir i traslladar al bloc- amb ells. Amb el meu grup preferit, Wise Guys. Aquesta cançó, irònica i divertida, acompanya sovint els meus camins diaris cap a al Universitat o cap a la feina. Em recorda a Mallorca, d'on som, i a alguns tòpics sobre Alemanya, que els mallorquins coneixem bé.

Demà passat farà dos mesos que som a Viena. Per sort no m'enyor... Per descomptat pens molt en els meus amics i en la meva família, però sense tristesa. Em sent molt afortunada, he fet un somi realitat, visc a Viena, tenc una bona feina -malauradament el sou no acompanya-, he conegut molta gent, m'agradaria quedar aquí tot el temps possible... Què més puc desitjar? Ja veurem què arriba amb l'hivern. 

 

Resum musical

Herzlich Willkommen! Alles klar zum Start.
Herzlich Willkomm’n mit Rückenwind!

Herzlich Willkommen, jetzt beginnt die Klassenfahrt!

Wise Guys - Klassenfahrt

Ja queda menys per tornar a veure Wise Guys en directe. Aquesta setmana he mirat si hi havia més entrades, per si algú m'hi acompanyava, però no, està tot venut. Wise Guys i Viena, serà una combinació perfecta.

Prends moi
Je suis à toi
Mea culpa 

Enigma - Mea culpa

Fa tanta estona que em repeteixo una vegada i una altra que no necessit ningú, que no vull res, que em fa peresa tornar a començar, que m'estim més seguir estant sola... que m'ho he arribat a creure. I ara tot això ja forma part del que jo som, i es nega a escoltar que en realitat estaria bé compartir més i que potser la resposta és que em fa por -i de passada t'he espantat?-.

I quan ja tinguis conclusions,
decidirà el teu cor,
t'excitarà, et delectarà
i tot pintarà millor.
No decebis més el teu cor,
no decebis més el teu cor,
no decebis més el teu cor,
ara escolta'l.

Lluís Cartes - Amo de la soledat

D'acord. Primer intent: que sí, que tenc ganes d'enamorar-me una altra vegada, que ja no em fa por tornar-ho a provar!!!! Crec que no fan falta més intents. Està clar. I ara, per on començam? (Això queda adult o completament infantil? Estic perdent competències en aquest terreny).

aprendre a viure

sense que m'espanti

el calendari, l'hora de plegar

disfrutar les coses, les coses senzilles

penjar-me del temps, saber disfrutar

Fes-te Fotre - Sra. Pressa

De fet, això és fàcil a Viena. Només amb la felicitat que em produeix viure aquí, ja en tenc abastament. De vegades -com ahir mentre anava a la feina- quasi em surt una llagrimeta quan pens com som d'afortunada, com he arribat fins aquí i el que encara em queda per descobrir. En resum, no puc demanar més.

Kilómetro Cero,

respira en el centro de la ciudad

el alma que se pierde al escapar.

Kilómetro Cero, 

comienzo de los días que vendrán,

la calma que nos trae tu tempestad.

 Ismael Serrano . Km.0

Per acabar avui, perquè la setmana passada es varen casar n'Antònia i en Joan i encara no havia escrit res que en fes referència. Una cerimònia senzilla però molt emotiva, com demostra el mar de llàgrimes en que es va convertir el novii quan un amic va llegir unes paraules que prèviament havia escrit la novia. Gràcies per donar-me l'oportunitat de deixar-me formar part activa de la festa, alhora que tot un plaer. Gràcies Joan i Joan (que cap dels dos és el novii, hehehe) per l'ajuda i per aguantar-me. Vos estim.

Diari d'un trasllat inacabat

Com que segurament estaré uns quants (molts) dies sense internet, val més que deixi escrites les meves impressions, abans que se m'oblidin.

22 de setembre, són les set i vint i acab de tornar -ara ja definitivament- a ca nostra, a la Jahngasse. No hi ha ningú. Es suposa que avui havia de venir no-sé-qui a fer net. Em fa ganes posar-m'hi, però seria començar a malavesar aquest parell que tenc per companys de pis. Si ells no fan net, jo tampoc. Es suposa que el/la propietari/ària o qui sigui que s'en cuida del lloguer havia de venir per acabar de posar a punt coses com llums que no funcionen, la gelera, una cortina de la meva habitació o la banyera-jacuzzi, però aquí ho hi ha indicis clars que ningú hagi fet res -vaig a encendre el llum que no hi veig-.

Escric asseguda al terra de la meva habitació. En teoria un llit i un armari que ara hi ha a l'habitació que serà d'en Niyazi haurien de ser a la meva, i si ells no vénen i m'ajuden, ja veig on dormiré anit, amb els llençols que a contra-rellotge he comprat a Mariahilferstrasse.

Un dels calcetins que duc posat està foradat. És nou. Els vaig comprar la setmana passada. No tornaré comprar calcetins a aquesta botiga.

Set i mitja. Aquests no vénen avui. Visca, la casa per mi sola! ...buida...

Vuit i vint. Estic cansada de seure enterra. He duit el matalàs i puc comprovar que els llençols que he comprat són massa petits. Això em passa per amidar a pams. Però per avui serviran.

Nou i deu. M'he posat el pijama. Però aquesta serà una nit molt llarga.

23 de setembre, he anat a empadronar-me i no és tan difícil com m'havien explicat a l'ambaixada, només necessit el DNI i una fulla que molt amablement una senyoreta m'ha emplenat. Em falta que un dels dos companys de pis la signin (es suposa que ells dos són els llogaters principals), això si vénen...

Nou i deu. Quan he tornat de la feina he trobat un llit i un armari dins la meva habitació. Els amics dels meus dos companys els han ajudat amb la mudança. Dues hores pujant trastos! Ara ca nostra sembla una botiga en ple procés de canvi de temporada... Demà al matí vendrà un dels amics a fer net (?).

24 de setembre. Efectivament. L'amic turc és aquí des de les 9 del matí, i fa una feinada, el pobre. No ho hem xerrat, però supòs que ens costarà un poc... Ja ho veurem. Sembla que ells no tenen cap inconvenient en anar gastant doblers, cosa que a mi em preocupa una mica, perquè si seguim així m'hauré de cercar una altra feina. Supòs que serà només el principi, després cadascú es gestionarà les seves despeses...

He anat a passejar, per veure com d'enfora és el Naschmarkt, que demà m'agradaria anar-hi. Tres quarts caminant. Està bé. En tornar m'he dutxat, sense escampar gens d'aigua enterra. Hauré d'explicar als meus companys que és possible...

29 de setembre. Avui és Sant Miquel. M'agradaria telefonar-te per donar-te els molts d'anys, però ja duc més del que em puc permetre gastat. Si dilluns encara no tenim internet, aniré pel meu compte a cercar un d'aquells USB que serveixen per a això. Vaig caminant cada dia a la feina. Això vol dir un mínim d'una hora i tres quarts cada dia (anar i tornar, tot junt). Visca! Els texans comencen a ser més grans que quan vaig arribar. Visca! M'he matriculat del nivell C1 d'alemany. Això ja és seriós! Però si tot va com ha d'anar, al febrer podré començar a la Universitat. Visca!

8 d'octubre. A l'escola tenc internet, però només el faig servir per coses urgents. La setmana que ve ja en tendrem a casa. Fa dos dies que fa sol. Tenc massa hores lliures. I visc a Viena!!!!

10 d'octubre. Confirmat. Tenc un radar especial per als homes que m'agraden: són gays -tret de comptades ocasions que... és igual-. Però no em sap greu, ben al contrari.

Divendres hi havia una obra de teatre -El corazón de Antígona-, en llengua castellana, on l'Ambaixada hi havia col·laborat de manera important. Estaria bé que hi anassis... Així que això vaig fer, anar-hi. Sola. Evidentment just entrar ja vaig veure gent que coneixia, però estava massa atabalada com per anar a saludar així de fàcil, de manera que em vaig seure darrera, amb l'esperança que ningú no em ves. Un poc abans de començar la representació, varen arribar en Pablo (una de les primeres persones que vaig conèixer a l'Ambaixada) i una becària que no en sé escriure el nom, que fa uns quinze dies que ha arribat i es varen seure just davant meu. O em feia una bolla i desapareixia amb el poder de la meva ment o saludava. La primera opció no va acabar de funcionar, així que vaig saludar.

L'obra em va agradar força, era un monòleg basat en una tragèdia grega, amb un punt atrevit.

En acabar, la meva intenció era fugir el més aviat possible, però llavors ja em vaig trobar amb tots els coneguts, com en Jordi (el meu cap). A fora hi havia vinet espanyol i menjar. Vaig endevinar en Pablo i la becària i me n'hi vaig anar. Em meu pla d'anar-me'n a casa va quedar de seguida relegat en encetar una interessant conversa amb en Pablo, que va dur a una copa de vi que jo no volia beure, una altra més tard, més gent incorporant-se a la rotllana i acabant a una festa austríacoitaliana a casa d'algú que és amic d'algú altre... Molt bé. Crec que d'això se'n diu fer vida social. Ara, com vaig arribar a casa amb el mareig que duia, encara no m'ho explic.

L'endemà em vaig aixecar tard, i de seguida em va telefonar en Pablo convidant-me a anar a fer el “brunch” amb ells... i què havia de dir? Clar que sí! Vaig conèixer una nova al·lota, valenciana, que viu aquí des de fa bastants anys. Vàrem anar al Café Welt, just devora la residència on estava jo abans. Ens vàrem posar fins dalt de menjar, xerrar i riure. I per acabar la trobada vàrem passejar devers dues hores. Genial. Esper que ho repetim.

A la nit vaig anar amb en Jaume i na Mercè a ca una amiga seva que se'n torna a Espanya i feia una mica de sopar informal per acomiadar-se, i de passada vendre alguns dels mobles que té -m'interessa una taula petita i una estora-. I també molt bé. Massa gent al principi (només pel meu gust, hehehe), però poc a poc va arribar altra gent ja coneguda i em vaig amollar una mica. Com em costa! 

14 d'octubre. Ja està, ja tenim internet. La vida flueix i aquest fluxe incorpora nous canvis, com ara que després de diverses trobades i converses, hem decidit que millor em canvio de casa i me'n vaig a viure amb en Pablo. Coses que passen.

El curs, la feina i l'habitatge

Com han passat aquestes tres setmanes! Entre el curs d'alemany, la feina i la recerca de pis el temps sembla que es fon. Anem per parts.

S'ha acabat el curs d'alemany, nivell B2/2. L'he aprovat, potser no amb les notes que hagués desitjat, però com sempre dic: si haguessis estudiat... En principi amb aquest nivell podria estudiar a la Universitat. Justament ahir la meva mestra em va comentar: "I per què no estudies Alemany com a Llengua Estrangera i Segona llengua (Deutsch als Fremd- und Zweitsprache)?". Gràcies. Una opció que no havia tengut en compte i que ràpidament va despertar el meu interès. Al vespre, mentre mirava la informació corresponent a la plana web, resulta que el nivell mínim és el C1. Ara sí que necessit un/a orientador/a...

Per altra banda, d'aquest curs també me'n duc l'experiència de compartir-lo amb gent d'altres bandes del món (per cert, el finès és en realitat suec -si no em torn equivocar-, la xinesa és en realitat singapuresa -he cercat com s'escriu- i a la classe també hi havia una polonesa). Tal i com havíem demanat el primer dia, hem xerrat moltíssim sobre diversos temes que han anat sorgint (política, religió, economia, educació, ecologia...) i hem escrit més que mai, tres redaccions mínim per setmana (i sí, aquesta vegada les he fetes totes!). Premi per a qui endevini amb qui m'ho he passat millor...

El darrer dia de classe vàrem fer una visita guiada al parlament. Al principi em costava molt entendre el guia, però poc a poc vaig anar agafant la cadència i cap al final ja entenia moltes més coses. L'antiga sala de reunions és indescriptible. Pintures, escultures, simbolismes... I ahir ens varen donar els diplomes que acrediten el nivell assolit. A més, durant la cerimònia, els/les participants al "curs" de cant vàrem interpretar tres cançons davant tots/es els/les companys/es. Per cert, aquest any també he anat a les "lliçons" musicals de na Michaela, on entre altres músics han sonat els meus admirats Wise Guys, "Nur für dich" i "Hamlet". 

De la feina encara tenc poc per explicar. Aquesta setmana he conegut molta gent, pares, mares i alumnes. No faré comentaris, almenys no de moment. A més, potser seria contraproduent. Ja veurem com es desenvolupen els esdeveniments, les primeres impressions no em solen funcionar. He d'anar alerta amb el meu català, això sí... No, no hi ha res negatiu, només que em mantenc escèptica. 

La recerca de pis. Per fi, finalitzada. Seria avorrit i innecessari explicar tot el que he fet, així que anirem al que ens interessa. Tenim (sí, tenim) un lluminós i espaiós cinquè pis, a un edifici antic però reformat, al districte 5, a uns tres quarts d'hora caminant de la feina. Des de la meva habitació puc veure un bon tros de Viena i més enllà. La cuina i el bany són completament nous -i tenim jacuzzi-. I qui som els que "tenim" aquest pis? En Niyazi, un amic seu i jo.

En Niyazi és un company del curs d'alemany que dos dies abans d'acabar em va demanar si m'interessava compartir pis. Què voleu? Me'n vaig a viure sola, amb desconeguts, o amb un turc adorable? La resposta era òbvia -tot i que no va ser fàcil del tot, vaig dubtar molt sobre si em deixava dur per les emocions o era una decisió objectiva i pràctica; encara ara no he arribat a una conclusió clara-, així que ahir vàrem anar a veure el pis, vàrem pagar la reserva i a partir de dilluns ja està disponible.    

Redefinint Viena

Gairebé duc una setmana aquí i encara no m'havia entretengut a escriure un poc. La recerca de pis és més àrdua del que en principi havia imaginat, i la major part del temps la pas davant la pantalla, Mietwohnung per amunt Mietwohner per avall. El que trob o és fora del meu abast (fiança de 4000€? tu flipes!), o no té mobles o ja està agafat; he arribat a trobar pisos amb la dutxa integrada a la cuina! Però no desesperarem, encara em queden dues setmanes, i en cas de casos quedaré a la residència, tot i que avui he vist que han pujat una mica els preus (sempre puc compartir habitació, encara que molta il·lusió no em fa).

Vaig posar punt i final a l'estiu amb el comiat de fadrins d'en Tomeu i na Coral, perfectament integrat dins la celebració del dia de Sant Agustí, la nostra festa major. Un bon dinar, tots amb la mateixa camiseta vermella i després una visita guiada a Felanitx per part dels nostres estimats amics vestits de "sevillanes" (sí, tots dos igual), amb un "espontani" flashmob a Sa Font de Santa Margalida i acabant tots junts a la verbena. Dic acabant i en realitat no sé què varen fer ells després d'acompanyar-me al cotxe i acomiadar-me també a mi entre llàgrimes contingudes o sense contenir. 

Quan vaig arribar, diumenge migdia, feia fred. Vull dir comparat amb els 35º que havia deixat a Mallorca. 20º menys es noten a la pell. Ja em sabia el camí de tot, així que sense perdre temps vaig partir amb el tren per després fer un parell d'estacions amb U-Bahn. Com que estic a la mateixa residència de l'any passat, Schottentor era el lloc indicat on sortir per, una vegada a la superfície, contemplar la Votivkirche encara a mig restaurar (la façana, vull dir). Sense cap problema vaig arribar a l'Albert Schweitzer Haus, vaig pagar la fiança i vaig pujar a l'habitació. Enguany no he estat tan sortada i em toca una habitació com a mínim la meitat de petita, sense cuina i compartint entrada i bany amb una altra al·lota (que encara no hi era). En desfer la maleta, una sorpresa en forma de botella de sabó oberta...

En Jaume i na Mercè m'havien preparat una gran benvinguda que consistia en trobar el dinar fet quan arribàs a casa seva. Què bé!!!! Un bon plat de pasta, una estona de conversa, una mica d'ajuda tècnica i vaig tornar a la residència a conèixer la meva companya. Nom Kristina i és de Sèrbia. Està convençuda que jo ho sé tot sobre Viena i natürlich vol que l'acompanyi per tot arreu. Està bé. Deixarem de banda la soledat durant almenys tres setmanes.

Hauré de resumir un poc la resta de la setmana, que sinó això es farà il·legible.

Dilluns: prova d'alemany a la Universitat. Prou satisfeta, l'any passat estava al nivell 5 i enguany al 8, és a dir B2/2. Visita a l'ambaixada, ràpida, per conèixer el personal i començar amb la burocràcia (una altra vegada). El tècnic d'educació és català (iuhuuuuuuuu). Faré feina els dilluns, dimecres i dijous amb tres grups d'edat diferents (van dels 7 als 17, glups).

Dimarts: distribució per grups. Estic al 8.01, la mestra nom Ruth i és vienesa. A la meva classe hi ha (com no) turcs, serbis, una paraguaiana, un finès, un francès, una búlgara, una xinesa... i algú més que ara no dec recordar.
Dimecres: dues vegades a l'Ambaixada per al final no trobar-hi ningú i deixar els papers a l'entrada...
Dijous: conferència sobre Pop/Rock a Alemanya. Tot seguit, sessió de coral en alemany. Tot això amb na Michaela, que es va recordar de mi i la meva passió per Wise Guys.
Divendres: altra volta a l'Ambaixada, però al matí, deixant a mitges una classe molt interessant. Compra d'una entrada per anar a veure Wise Guys aquí a Viena. Em queda pendent la de Lord of the Dance, amb Michael Flatley. No se'm pot passar!

Avui hem visitat el Hofburg amb na Kristina i na Kae, una japonesa que va a classe amb ella i que és a Viena per estudiar Ciències de la Música. Hem vist la Silberkammer, el Sissi Museum i els Kaiserappartements. Unes quatre hores de luxe i història.

Quan ja no era hora, hem anat a dinar a un Vapiano, que com que és una espècie de restaurant de menjar ràpid però millor pots menjar quasi a qualsevol moment del dia. Després hem passejat una estona pel centre, fins que les botigues han tancat.

Estic molt bé. Som optimista amb això de la recerca de pis, quan menys ho esperi arribarà el meu, allà on m'he de sentir bé tot el temps que duri aquesta experiència que tot just començ. Intentaré no enyorar-me gaire, més que res per la meva salut emocional, no perquè m'oblidi de ningú.      

Hem desfet el malefici

Ahir vespre me'n vaig dur una de les millors recompenses dels darrers temps. A través de la felicitat d'una altra persona. Però anem al principi de la història.

El passat cap de setmana vaig tornar a Menorca. Ja m'enyorava un poc. Entre les diverses visites que vaig fer, n'hi havia una d'obligada, en Miquel i en Dirk. A ca seva, entre rialles, vaig descobrir un fulletó que anunciava les actuacions d'aquests dies al Claustre del Carme, a Maó. Quan vaig llegir que dijous (ahir) actuava en Joan Masdéu, de Whiskyn's, el meu cap va començar a maquinar. No vaig estar gens a telefonar a en Joan, i dir-li que no sabia encara com, però que havíem de dur na Joana a Menorca, fos com fos. El problema era que, malauradament, la situació de na Joana aquests dies, setmanes, mesos... és una mica complicada, així que no ens podíem arriscar a enganar-la i prou. Aquest fet em va tirar un poc enrere, i encara que cada dia hi pensava, no vaig intentar organitzar res fins dimecres. Vaig enviar-li un missatge per avaluar l'estat de les coses, però no em contestava. Finalment, passades les nou de la nit, ella mateixa em va telefonar. Després de vàries indagacions vaig veure una finestra oberta quan em va dir que podia no dormir a casa seva, però que l'endemà havia de ser puntual a la feina. Sí!!!! De seguida vaig telefonar en Joan, però estava ocupat, així que amb l'ajuda d'en Toni vàrem cercar vols per l'endemà. Afortunadament encara n'hi havia, tot i que encara res no era segur.

Vaig anar a veure na Joana, per explicar-li el cas, evidentment sense donar informació de més. També va aparèixer en Joan, que poc a poc es va anar animant i es va sumar a la "nit sorpresa". Amb totes les dades que necessitava (nombres de DNI inclosos) i el permís per "segrestar-la" durant una nit, vaig partir cap a ca nostra per fer les reserves d'avió. Per ells dos, que jo me n'havia d'anar abans en vaixell per dur el cotxe que tenia a Ciutadella.  

Ahir migdia el meu germà, molt amablement, em va acompanyar a Cala Rajada, des d'on vaig agafar el vaixell per anar a Ciutadella, i tot seguit el cotxe fins a Alaior. Ja només em quedava esperar que en Joan ho tengués fàcil per dur na Joana fins l'aeroport i que ella no es fes enrere al darrer moment. Però tot va anar bé. Passades les deu i vint de la nit sortien ells dos per la porta de les arribades i com un coet vàrem partir cap al Claustre, que en teoria el concert començava a les deu. Un poc passades les deu i mitja entràvem al Carme, i sortadament encara no cantava ningú. Hi havia poca gent i vàrem poder fer seure na Joana davant de tot. No sé qui estava més nerviosa, perquè jo no podia deixar de tremolar. I el va veure. Amb la guitarra, mig girat, però el va conèixer de seguida... i diria que es va emocionar quan va començar a entendre-ho tot. Més que res per la quantitat de llàgrimes que va amollar galtes avall. 

Per fi, després d'innumerables vegades d'intentar veure'l en directe, ho havia aconseguit. En Joan Masdéu es va portar i ens va oferir un concert íntim (i no només per la quantitat d'espectadors). Jo m'ho vaig passar d'allò més bé, i em consta que a en Joan i na Joana els va passar el mateix. I al final del concert, vàrem esperar uan estona per poder intercanviar unes quantes paraules i fer les fotos de rigor (que ens varen fer en Miquel i en Dirk, que feia una estona que havien arribat) amb en Joan Masdéu, que es va mostrar obert, simpàtic i més que agradable amb nosaltres.

En Joan i na Joana han partit avui dematí amb el primer avió, el que significa que dormir, hem dormit ben poc. Però crec que a tots tres ens és ben igual. Joana, crec que no fa falta que digui res més. Però t'estim.

Una mescla

* Es ist vorbei bye bye Junimond. Es ist vorbei, es ist vorbei bye bye. (Die Prinzen)

S'acaba el juny, la veritat és que si ho miram bé no queda res. La setmana que entra és la darrera del mes, del curs i de la meva vida activa a Menorca. No va ser fàcil al principi, però el que me'n duc dins les maletes que ja començ a fer supleix qualsevol moment de tristesa o feblesa. Gràcies per aquests dos anys de redescobriments (i altres sense "re-"). Me'n vaig contenta, amb la seguretat que en mirar enrere, des del vaixell, deixaré un lligam més que profund amb aquesta illa. I amb els i les que hi queden. I amb els i les que també se'n van.

* D'ahir a avui hi ha un abisme, s'estiu sona diferent. (Tutu-pà)

I ja està. És que els 30 són 30, no hi pens massa, però hi són. Es nota. I llavors vénen caps de setmana com els dos darrers i dius: "Si tenc més marxa que quan en tenia 18!" Idò. Ja està.

* I és només quan som una piltrafa que m'escric i me dibuix, sé que per tu i jo una línea recta mos separa sempre junts. (Antònia Font)

Avui som una piltrafa... si no trec malament els comptes fa més d'una setmana que surt cada dia, principalment per Ciutadella, amb excusa o sense. Quins dies. Només em queda escriure, perquè en quedi constància: Visca Sant Joan, visca Ciutadella, visca el gin!!!!

* I jo que veig que lluito però se m´escapa, sé que el temps m´ensenyarà com oblidar-te, però l'espera resulta llarga. (Lax'n'Busto)

Ai, aquest cor... fred però que no es resisteix a sentir. Encara puc i això m'infla les venes, de vegades em trastorna el cap, però sempre és una bona notícia comprovar que no n'he perdut del tot la capacitat. Hauria de ser una mica més optimista en aquest aspecte; no és fàcil.

* Allibera els sentits i mira al voltant, que tot serà més fàcil. No t'espantis per res i ves apostant, per tu i per tot el que t'agradi. (Amb una mica de sort)

Sí!!!! L'estiu és aquí i l'hem començat amb molt bon peu. Tenc ganes de tot. Estic eufòrica. Vull tirar endavant i veure què hi ha a l'altra banda del mar, llevar definitivament algunes barreres i seguir vivint amb la passió que em fa falta.

* Que sóc massa jove per fer-me gran, no puc fer-hi res, serà que sóc massa jove per fer-me gran però això ho cura el temps, suposo que ho cura el temps. (Els Pets)

Seguint amb l'argument dels 30, com puc fer-me gran si, per exemple, faig "animalades" com anar a veure concerts a altres països d'Europa i no me'n fugen les ganes?

* Du kannst nich alles haben, aber ganz gelegentlich scheint die Sonne auch für dich! (Wise Guys)

Per acabar avui, no podien faltar ells, que m'emocionen a cada nota. I demà el sol sortirà. Per tu. Per jo. Per tots. Bona nit.

Fred

...si no és que frissi, però com que darrerament sent fred en quasi tot el que faig, quan apareix una ombra que sembla que pot entebeir l'ambient, que em toca l'ànima mínimament, gairebé m'hi tir de cap, i el que passa a continuació sol ser que en realitat no hi ha ni la meitat del que havia imaginat, i la topada és considerable, sense arribar a ser brutal, que són molts d'anys de caminar d'aquí cap allà i la capa protectora sol fer efecte, però així i tot hi torn, cada vegada que l'ombra es fa clara, i és genial i meravellós, perquè em sent bé, perquè m'agrada poder sentir, perquè l'aportació positiva és directament proporcional al temps que necessit després per recuperar-me, perquè no és tan fàcil, quan s'ha acabat, una vegada més toca la fase de tristor encoberta, de pensar i rememorar cada instant, fins que es fon per cansament i potser desídia, i no culparé ningú d'aquest estat, o d'altres, simplement em dedicaré a seguir vivint i sobrevivint el millor que podré, amb les ganes intactes de dedicar un "t'estim" sincer a qui primer sigui capaç de compartir alguna cosa més enllà, naturalment sense deixar de banda ni menysprear un sol segons tots i cadascun dels "t'estim" sincers que surten sovint de la meva boca i/o del meu pensament, que més d'un s'hi queden per manca de valor, de temps o què sé jo, són moltes les històries que envolten el cicle vital i de vegades costa discernir les reals de les imaginàries, que aquestes darreres volten constantment provocant un idealisme gens saludable per a la ment, que vola, que se'n va, que no vol tornar, i ja m'he tornat embullar perquè no sé si era això del que xerrava o si volia dir alguna altra cosa que, gràcies a l'efecte peixera ara més present que mai, ja se m'ha escapat per enèsima vegada, com les converses desades a la capsa de la mudança, tancada fins qui sap quan, potser en tornar, encara no sé ben bé d'on, perquè sé que me'n vaig però no quan tornaré, i no em preocupa perquè em fa ganes i em motiva, això sí que dóna empenta a la meva ànima, que creix però no es multiplica, almenys no de moment, ja veurem què passa més endavant, que ara no és hora de pensar-hi, o potser sí, què sé jo, que no tenc clar què faig bé i què no, on m'agradaria ser, amb qui voldria fer, com somiaria tocar, perquè hauria d'esperar, i tenc paciència, que som molts i segur que coincidim un dia d'aquests, només esper que en el moment oportú, estic un poc cansada de dissonàncies temporals i al mateix temps sé que és el que hi ha, ho agafes o ho deixes, i què vols que et digui? amb tu, sense tu, per tu, però per mi, amb mi, sense ningú i ja m'està bé, que el que volia dir era: quedam i xerram?

Totalnacht

28-30 maig 2010

I el dia va arribar, just després d'unes minicolònies on ja es sap que dormir, el que es diu dormir, no es fa ni a pler ni en quantitat d'hores suficients. Temps just per passar per casa, una dutxeta, i cap a l'aeroport falta gent. Crec que per primera vegada en molt de temps, no hi va haver ni retards ni històries, com a mínim a l'hora de partir.

Vaig fer escala a Palma, i com que em sobrava un poc de temps va venir na Sara a veure'm, que ja falta poc per final de curs...

Prop de les deu de la nit embarcava al vol d'Air Berlin, emocionada, amb ganes de tot però amb reserves pel que m'esperava en ser a Köln. Com que era la segona vegada en poc temps que viatjava a l'aeroport de Köln-Bonn, no va ser gens difícil seguir el camí correcte cap al tren, i tampoc no em vaig equivocar comprant el bitllet a la màquina (vos jur que són difícils d'entendre, per molt alemany que sàpigues). Vaig anar fins la Hauptbahnhof i d'allà vaig agafar el segon tren que em deixaria, de matinada i un poc desorientada, a Mühlheim. Dic desorientada perquè em va costar una mica decidir-me a caminar en la direcció correcte, al meu mapa no sortia aquella part de la ciutat i en vaig haver de cercar un altre. Trobada la Frankfurter Str. només l'havia de seguir tot recte, però una senyalització de l'aparcament de l'Stadthalle em va despistar i vaig fer un poc de volta. Res, que a les dues de la matinada ja era davant la porta del lloc on es faria el concert l'endemà a partir de les set del vespre, així que el que m'esperava era duret, si tenim en compte que allà (com es lògic) no hi havia ningú més...

Començava a tenir un poc de fred i a pensar que potser seria millor cercar un hotel a prop, per almenys descansar unes quantes hores, quan varen aparèixer cinc joves, entre ells na Francis, una de les al·lotes que vaig conèixer a la coa per comprar les entrades el mes passat. Venien carregats amb menjar i ja havien deixat el cotxe just allà davant, varen treure els sacs de dormir i ens vàrem disposar a passar la nit en aquell trespol tan fred de les escales. Ells almenys duien alguna cosa per posar davall el sac de dormir... jo no.

Quin fred! Quin mal! És impossible dormir en aquestes condicions! Però alguna estona ho devia haver fet, perquè ja començava a sortir el sol... millor dit, a fer claror, però és que només eren les quatre i mitja del matí!!!!

A les sis, poc a poc, les primeres persones que estaven una mica menys boges que nosaltres, apareixien. I durant tot el dia, la mateixa pregunta: de quina hora sou aquí????

No tenc un record molt nítid del que va ser el matí, entre la son que ja duia de les minicolònies i la que evidentment vaig emmagatzemar aquella nit... sé que ben prest vaig anar a cercar una xocolata calenta, a més d'anar al bany. I vaig anar alternant conversa amb estones de son, ara ja amb una espècie d'estora davall meu, i amb el sol pegant de veres (a mi perquè a Menorca ja m'havia tocat, però d'aquell seguit d'alemanys i alemanyes blancs com la llet més d'un i una van arribar a l'hora del concert amb un considerable to rogenc a la pell). 

Em posava dels nirvis comprovar que quan xerraven entre ells, no entenia gairebé res. És un poc frustrant, perquè quan penses que ja saps xerrar, diguem-ne, amb una "certa" fluidesa, no entendre el que diuen et fa ser conscient del poc que realment saps...

A les quatre i vint les portes es van obrir. Ens van posar un braçalet de color rosa i vàrem entrar. Podia haver segut davant de tot, hauria estat ben lògic, però em vaig estimar més seure amb la gent amb la que havia passat tot el dia, així que vaig deixar que ells triassin. Quarta filera, molt bé, veig tot l'escenari, serà genial... fins que davant meu s'asseuen dues torres. I ja és massa tard per canviar-me. Bé, com a mínim si no s'aixequen gaire...

Tres hores més d'espera... i ja hi som. Arriba el moment, comencen sis hores de concert!!!

I ara, com ho faig per descriure un concert? S'ha de viure! S'ha de sentir! És molt complicat transmetre el que vaig viure dins aquella sala. Cinc blocs de cançons, 15 a cada bloc, de les recents, de les més antigues, algunes noves! Coreografies, rialles d'acudits que no entenia, oblits de frases senceres, cançons que les deixaven cantar al públic, i ells sempre tan professionals, tan divertits, tan admirables, que no tenc paraules suficients... En Dän saluda a tota la gent de la sala, i tot seguit als que han vengut d'Àustria, de França, d'Eslovènia... "Mallorca! Mallorca!" criden unes veus al meu voltant. "Mallorca? Algú ha vengut de Mallorca?", "Sí, jo", "De veres?", "...sí", "Però... vius a Mallorca realment", "...sí", "Però si ets molt jove!" i tot l'auditori esclata a riure. Excepte jo. Què m'he perdut? No ho entenc! I quan s'acaba el bloc de cançons una joveneta m'ho explica: "La imatge que tenim de Mallorca és de gent gran amb diners que se n'hi va, es compra una finca i s'hi queda a viure", "Vols dir... que s'ha pensat que som alemanya?", "Efectivament"... 

75 cançons són moltes cançons. Així que no varen faltar aquelles que tant m'agraden com Alles in die Luft, Quäl dich fit, Lass die Sonne scheinen, Achtung ich will tanzen, Mad world, Mittsommernacht bei Ikea, Ohne dich, Hamlet, Die Bahn kommt, Tekkno, Paris, Jeden Samstag, Klassenfahrt, Jetzt und Hier... bé, no acabaria mai. 

Cada bloc va començar amb un d'ells duent un cartell que anunciava la part corresponent (Teil 1, Teil 2...) i fent alguna cosa especial: en Dän amb una guitarra i cantant amb el públic Ich bin e'ne Kölsche Jung..., en Ferenc fent una versió tipus "Karaoke" de The unknown Stuntman, n'Eddi cantant en "playback" un Goldeneye que estones anava massa depressa i estones tot el contrari, en Sari improvisant hip-hop i finalment en Nils cantant alguna cosa que tenia a veure amb un vídeo que havien gravat ambientat a Star Trek. 

També a cada bloc varen canviar el seu vestuari: 1-La roba que duen a la portada del darrer disc Klassenfahrt, 2-De negre, 3-La roba que duien a la gira Frei!, 4-Vestit (de mudar) negre (allò que en castellà es diu traje i que en català no li trob una traducció que m'agradi prou), 5-Disfresses trekkies. Cal dir que a la darrera part, molta de la gent es va disfressar, ja que, com molt bé va explicar en Dän (i jo vaig entendre), abans la Totalnacht es feia per carnaval, i és ben sabut que a Köln el carnaval és molt important.

Aquesta nit hi va haver un espai especial per a la solidaritat. Wise Guys col·laboren des de fa estona amb Misereor, i dels diners de les entrades es van poder fer entrega de dos xecs per valor de 20.000€ cada un a dos projectes a Àfrica, un per a medi ambient i l'altre per a infants. 

Hi va haver molts altres moments especials, com per exemple la pujada a l'escenari de Christoph Tettinger, el primer baix de la formació, o també l'entrega d'un CD signat a una dona que havia assistit a totes les Totalnacht que s'han fet fins ara (que crec que són 8).

Després del concert hi havia la possibilitat de quedar una estona més i accedir a compartir dues paraules, un autògraf, una foto... amb Wise Guys. I no vaig tenir coratge. Eren allà davant meu, un munt de gent demanava la seva atenció, però no vaig poder ni acostar-me. Els vaig mirar una estona d'enfora per tot seguit desfer el camí que em duria fins l'aeroport, aquesta vegada un poc més humit perquè plovia. Morta de son, rebentada, però feliç, realment feliç d'haver-ho fet, d'haver-ho aconseguit. Un segon que em vaig veure reflexada a un mirall vaig veure la mala cara que feia. Però era igual. Valia la pena tot el que havia esperat, tot el que havia passat, per poder gaudir de nou d'aquests cinc homes que em fan perdre els sentits de mala manera, que em tenen així d'enganxada a la seva música i al seu espectacle. 

A descansar. Quan serà el proper?

Köln ist einfach korrekt

Una altra locura. Però què bé ha anat!

Plovia, relativament feia fred. Divendres passat, quan encara era a l'escola, vaig rebre un missatge de Baleària, que em deia que el vaixell, degut al mal temps, enlloc de Ciutadella sortiria de Maó, encara que a l'hora prevista, a les 18h... vaig telefonar per assegurar-me de la durada del trajecte, i quan em van dir que serien dues hores i mitja, vaig demanar que em canviassin el passatge per un altre dia, ja que a les 21h en teoria hauria de ser a l'aeroport -me vols explicar perquè punyetes vas en vaixell si després has d'agafar un vol?-. 

Mentre els nins i nines berenaven vaig mirar vols, cosa que hauria d'haver fet des del principi, amb el resultat que no hi havia ni un vol amb places lliures en tot el dia! Bé, en realitat sí, però fent escala a Barcelona o Eivissa (?) i per més de 150€. Així que de seguida vaig tornar telefonar a Baleària per dir que sí que viatjaria aquell mateix dia. 

Per què els meus viatges sempre comencen amb aquests ensurts?

Tenint en compte que a les 20:30 arribaria a Alcúdia no podia badar. Afortunadament na Sara venia a cercar-me. 

Abans d'anar al port vaig passar per ca'n Miquel, que des de dimecres ja gaudeix -per fi, després de les cancel·lacions degudes al volcà islandès- de companyia a llarg termini. Vàrem jugar una estona a un joc ambientat a Viena (auf Deutsch, natürlich!). 

El viatge va ser mogut, sort que em vaig adormir de seguida. I en arribar a Alcúdia, sorpresa, no podem arribar al port per no sé quina activitat naviera. Quasi mitja hora aturats enfront del moll! No vaig desesperar, perquè ja estic avesada que passin aquestes coses i que al final tot vagi bé. Finalment vàrem desembarcar i seguit vaig trobar na Sara i vàrem partir com un llamp cap a l'aeroport. Vàrem tenir poc temps per xerrar, però sabíem que el diumenge ens tornaríem veure, de manera que en arribar al destí vaig sortir de seguida cap a cercar el meu passatge. Cap problema. Buf, ja està!

També vaig dormir durant el vol. Tenint en compte que era la darrera vegada que ho faria fins en tornar, ho vaig aprofitar.

I dues hores i mitja més tard ja trepitjava sòl alemany, a l'aeroport de Köln-Bonn... Efectivament, el meu primer viatge a la ciutat dels Wise Guys. Vaig haver d'esperar fins les 3:15 per agafar el tren que em va dur a l'estació central de Köln. Sabia que això quedava a prop de l'anomenadíssima catedral, el que no m'imaginava és que fos tant! Vaig aixecar la vista i allà s'alçava ella, grandiosa, imponent, espectacular... no, no exageren! Després dels primers segons d'astorament, i quan es va anunciar tren que havia d'agafar (S-Bahn 18) vaig baixar les escales i el vaig esperar pacientment... ja arribava. I abans que el rellotge marcàs les 5 de la matinada vaig baixar a l'aturada Efferen i ben aviat vaig trobar la gent que ja feia coa davant l'oficina dels Wise Guys. Havia arribat! 

Em vaig acomodar així com vaig poder per passar les cinc hores que faltaven. Al principi va ser tot un poc fred, en tots els sentits, però tot va canviar quan les al·lotes que hi havia just darrera em van proposar jugar a Phase 10, un joc que es veu que tothom coneix i que a tothom agrada (com aquí, l'Uno, més o manco, però aquest és bastant més complicat). Com es lògic, ulls com a taronges quan varen començar a saber que venia des de Menorca per comprar unes entrades...

Algú m'havia dit -cosa que ni havia pensat- que hi hauria d'haver anat amb algú altre, més que res pel tema d'anar al bany... Vaig procurar no beure des d'abans de partir de Mallorca, i vaig visitar tots els lavabos que vaig anar trobant pel camí. Així i tot va ser necessari anar dues vegades al de la benzinera del davant. Tanta sort que cinc hores són suficients per conèixer gent, i que els fans dels Wise Guys són educats, amables i alhora molt divertits.


A les nou, sorpresa. Just després d'arribar la que deu ser l'al·lota encarregada de l'oficina, va aparèixer en bicicleta amb dos dels seus fills en Sari. Al·lucinava (jo mateixa, vull dir). Tan enfora que em semblen i tan a prop que el tenia! Poc temps després varen tornar sortir en Sari i els fills, repartint tassons, cafè, te, llet i sucre. Increïble. I m'estava passant a mi. També varen arribar en Nils i en Ferenc. 


A les deu varen obrir les portes, i per ordre vàrem anar passant per comprar les entrades. Ells mateixos les venien, en Sari cobrava, en Nils ens les donava i en Ferenc comprovava que tot estàs correcte. Flipava. Les al·lotes amb les que havia passat les hores d'espera van informar de la meva situació (podria dir-se'n al·lota boja que viatja des de Menorca només per comprar unes entrades?), amb el consegüent "de veres?" per part d'ells. En Ferenc va afegir que era afortunada d'haver pogut viatjar després de les incidències del volcà. No m'ho puc creure. Vaig xerrar amb ells (sí, poc, ja ho sé, però val més això que res!) i vaig tocar en Ferenc. Definitivament. Som una fan. Idò!

Contenta, feliç, eufòrica amb les meves entrades, després d'acomiadar-me de tots i totes i de mig quedar pel dia del concert (volen esser a la porta a les cinc del matí i el concert comença a les set de l'horabaixa!), vaig agafar el tren de tornada a Köln.


Wise Guys. Val la pena? Sí, i mil vegades sí!!!!


El que segueix són quasi dotze hores de son, passeig, més son, més passeig, la catedral, els carrers de Köln, el Rhein, sol, molta gent, llibres en alemany i una tornada a l'aeroport més aviat del previst perquè ja no podia més. Enlloc de tornar l'endemà al matí, vaig canviar el vol pel mateix dissabte a la nit.

Na Sara, molt amablement, em va venir a cercar a l'aeroport, em va donar sopar, em va deixar dutxar i em va deixar dormir còmodament al seu llit mentre ella sortia de festa amb els seus amics. I l'endemà em va tornar a Alcúdia. Gràcies per tot! PER TOT!


I ara? Un GRAN concert m'espera el 29 de maig. Sis hores de concert, per això es diu Totalnacht, i jo tenc dues entrades. Qui s'anima?

Kein Schmetterling mehr

"Ich glaub' du hast mein Herz tranchiert
und meine Seele flambiert,[...]

Liebe geht durch den Magen" 

Wise Guys

Aquest és el tros de cançó que he anat repetint entre pensament i pensament durant l'hora i mitja que ha estat el bus a arribar. Una hora i mitja, caminant fent voltes a la plaça Menorca de Ciutadella per no adormir-me, dóna per molt.

En un primer moment, el "no" a trenc d'alba m'ha provocat una profunda tristesa, convertida en ràbia irracional i sense sentit pocs minuts després -tres segons cap a tu i la resta tota cap a mi-, reconduïda a gran comprensió, claredat i serenitat en la recta final de l'espera. Un "no" que semblava que no volia sortir, i no n'entenc el motiu, perquè t'ho he posat fàcil, com a mínim en el moment precís del comiat; som conscient que gens abans. No era conya allò de la salut mental, molt millor saber el que realment hi ha que somniar amb el que penses que podria arribar a haver-hi per al final travelar i caure des de ben amunt. Un "no" que de cap manera tanca portes, sinó que en deixa moltes d'obertes, ara que arriba el bon temps. Potser tanqui la pàgina "Liebe" per acabar d'obrir de pint en ample la caseta de "Freundschaft", si volem, sabent que no es cerca sinó que es troba, coincideix, creix, s'alimenta, millora, funciona, esdevé. Segueixen en peu les ofertes, propostes, invitacions i demés. Amb intensitat si s'escau, perquè no em ve de gust oblidar i ja està, sinó gratar una mica més a veure què trobam, què trob, què som, què ets. Em reafirm en les opinions que fins aquest moment tenc de tu, seguesc amb les mateixes ganes de compartir estones, voldria que efectivament formassis part del món que m'envolta.

Es tractava de prevenir el desastre i he estat a punt de no saber fer-ho, però una vegada més me'n surt sense cap ferida. Bé, avui deixau-me plorar, fumar i menjar. Demà ja no. Demà comença una nova i meravellosa setmana a Menorca, tanmateix amb el cap a Viena, però aquí hi ha vida encara.

Aprofitant l'efecte peixera, bones, som na Maria, com va?

   

Berlin (V)

Dimarts, 23 de febrer.

Com sol esser habitual en aquest tipus de viatge, les hores de son de la darrera nit varen acabar ben ràpid. A les cinc sonava el primer despertador, i mitja hora més tard ja érem a baix, camí de l'estació, per agafar el tren que ens duria al principi del final d'aquesta experiència, l'aeroport de Schönefeld. També sol ser una mica complicat treure els passatges per a tanta gent, però afortunadament ens varen atendre prou bé.

Passant el control, encara que fos ben matí, hi va haver temps per riure. Vaig començar jo, rient baixet en veure que en Macià pitava i tot seguit un guarda de seguretat procedia a un escorcoll digne de la millor pel·lícula de policies... no volies riure? En passar jo, tres quarts del mateix, només que a mi em va registrar una dona, i no va estar-se de palpar per tots els racons... i tot seguit n'Inma. Si és que no pots riure!

Són curioses aquestes companyies de baix cost, perquè els seients no estan numerats i és allò de "tonto el último". I nosaltres havíem quedat els darrers. Així i tot, merci a les sortides d'emergència, vàrem poder seure més o menys a prop, com a mínim per grupets. Va ser un vol on gairebé tots vàrem quedar retratats (literalment) mentre dormíem. 

A Barcelona, tot i que teníem temps, vàrem anar a la nova terminal i vàrem facturar els equipatges. Després vàrem anar a dinar, quedant d'acord per trobar-nos a la porta d'embarcament a una hora prudent. Però no faria falta. Com no, Spanair anunciava retards des de ben aviat. Varen ser més de dues hores d'espera -de més, vull dir-, dinant, passejant, xerrant... per finalment tornar a Menorca amb un regust ben dolç dels dies passats, intentant recordar el que ha estat i no pensar en el que serà o no.