dijous, 14 d’octubre de 2010

Diari d'un trasllat inacabat

Com que segurament estaré uns quants (molts) dies sense internet, val més que deixi escrites les meves impressions, abans que se m'oblidin.

22 de setembre, són les set i vint i acab de tornar -ara ja definitivament- a ca nostra, a la Jahngasse. No hi ha ningú. Es suposa que avui havia de venir no-sé-qui a fer net. Em fa ganes posar-m'hi, però seria començar a malavesar aquest parell que tenc per companys de pis. Si ells no fan net, jo tampoc. Es suposa que el/la propietari/ària o qui sigui que s'en cuida del lloguer havia de venir per acabar de posar a punt coses com llums que no funcionen, la gelera, una cortina de la meva habitació o la banyera-jacuzzi, però aquí ho hi ha indicis clars que ningú hagi fet res -vaig a encendre el llum que no hi veig-.

Escric asseguda al terra de la meva habitació. En teoria un llit i un armari que ara hi ha a l'habitació que serà d'en Niyazi haurien de ser a la meva, i si ells no vénen i m'ajuden, ja veig on dormiré anit, amb els llençols que a contra-rellotge he comprat a Mariahilferstrasse.

Un dels calcetins que duc posat està foradat. És nou. Els vaig comprar la setmana passada. No tornaré comprar calcetins a aquesta botiga.

Set i mitja. Aquests no vénen avui. Visca, la casa per mi sola! ...buida...

Vuit i vint. Estic cansada de seure enterra. He duit el matalàs i puc comprovar que els llençols que he comprat són massa petits. Això em passa per amidar a pams. Però per avui serviran.

Nou i deu. M'he posat el pijama. Però aquesta serà una nit molt llarga.


23 de setembre, he anat a empadronar-me i no és tan difícil com m'havien explicat a l'ambaixada, només necessit el DNI i una fulla que molt amablement una senyoreta m'ha emplenat. Em falta que un dels dos companys de pis la signin (es suposa que ells dos són els llogaters principals), això si vénen...

Nou i deu. Quan he tornat de la feina he trobat un llit i un armari dins la meva habitació. Els amics dels meus dos companys els han ajudat amb la mudança. Dues hores pujant trastos! Ara ca nostra sembla una botiga en ple procés de canvi de temporada... Demà al matí vendrà un dels amics a fer net (?).


24 de setembre. Efectivament. L'amic turc és aquí des de les 9 del matí, i fa una feinada, el pobre. No ho hem xerrat, però supòs que ens costarà un poc... Ja ho veurem. Sembla que ells no tenen cap inconvenient en anar gastant doblers, cosa que a mi em preocupa una mica, perquè si seguim així m'hauré de cercar una altra feina. Supòs que serà només el principi, després cadascú es gestionarà les seves despeses...

He anat a passejar, per veure com d'enfora és el Naschmarkt, que demà m'agradaria anar-hi. Tres quarts caminant. Està bé. En tornar m'he dutxat, sense escampar gens d'aigua enterra. Hauré d'explicar als meus companys que és possible...


29 de setembre. Avui és Sant Miquel. M'agradaria telefonar-te per donar-te els molts d'anys, però ja duc més del que em puc permetre gastat. Si dilluns encara no tenim internet, aniré pel meu compte a cercar un d'aquells USB que serveixen per a això. Vaig caminant cada dia a la feina. Això vol dir un mínim d'una hora i tres quarts cada dia (anar i tornar, tot junt). Visca! Els texans comencen a ser més grans que quan vaig arribar. Visca! M'he matriculat del nivell C1 d'alemany. Això ja és seriós! Però si tot va com ha d'anar, al febrer podré començar a la Universitat. Visca!


8 d'octubre. A l'escola tenc internet, però només el faig servir per coses urgents. La setmana que ve ja en tendrem a casa. Fa dos dies que fa sol. Tenc massa hores lliures. I visc a Viena!!!!


10 d'octubre. Confirmat. Tenc un radar especial per als homes que m'agraden: són gays -tret de comptades ocasions que... és igual-. Però no em sap greu, ben al contrari.

Divendres hi havia una obra de teatre -El corazón de Antígona-, en llengua castellana, on l'Ambaixada hi havia col·laborat de manera important. Estaria bé que hi anassis... Així que això vaig fer, anar-hi. Sola. Evidentment just entrar ja vaig veure gent que coneixia, però estava massa atabalada com per anar a saludar així de fàcil, de manera que em vaig seure darrera, amb l'esperança que ningú no em ves. Un poc abans de començar la representació, varen arribar en Pablo (una de les primeres persones que vaig conèixer a l'Ambaixada) i una becària que no en sé escriure el nom, que fa uns quinze dies que ha arribat i es varen seure just davant meu. O em feia una bolla i desapareixia amb el poder de la meva ment o saludava. La primera opció no va acabar de funcionar, així que vaig saludar.

L'obra em va agradar força, era un monòleg basat en una tragèdia grega, amb un punt atrevit.

En acabar, la meva intenció era fugir el més aviat possible, però llavors ja em vaig trobar amb tots els coneguts, com en Jordi (el meu cap). A fora hi havia vinet espanyol i menjar. Vaig endevinar en Pablo i la becària i me n'hi vaig anar. Em meu pla d'anar-me'n a casa va quedar de seguida relegat en encetar una interessant conversa amb en Pablo, que va dur a una copa de vi que jo no volia beure, una altra més tard, més gent incorporant-se a la rotllana i acabant a una festa austríacoitaliana a casa d'algú que és amic d'algú altre... Molt bé. Crec que d'això se'n diu fer vida social. Ara, com vaig arribar a casa amb el mareig que duia, encara no m'ho explic.

L'endemà em vaig aixecar tard, i de seguida em va telefonar en Pablo convidant-me a anar a fer el “brunch” amb ells... i què havia de dir? Clar que sí! Vaig conèixer una nova al·lota, valenciana, que viu aquí des de fa bastants anys. Vàrem anar al Café Welt, just devora la residència on estava jo abans. Ens vàrem posar fins dalt de menjar, xerrar i riure. I per acabar la trobada vàrem passejar devers dues hores. Genial. Esper que ho repetim.

A la nit vaig anar amb en Jaume i na Mercè a ca una amiga seva que se'n torna a Espanya i feia una mica de sopar informal per acomiadar-se, i de passada vendre alguns dels mobles que té -m'interessa una taula petita i una estora-. I també molt bé. Massa gent al principi (només pel meu gust, hehehe), però poc a poc va arribar altra gent ja coneguda i em vaig amollar una mica. Com em costa! 

14 d'octubre. Ja està, ja tenim internet. La vida flueix i aquest fluxe incorpora nous canvis, com ara que després de diverses trobades i converses, hem decidit que millor em canvio de casa i me'n vaig a viure amb en Pablo. Coses que passen.

2 comentaris:

  1. Molt bé Mary....així m'agrada...a córrer món i a conèixer gent. Venga , ves escrivint que a mi m'encanta i aquesta actitut teva oberta i exploradora m'ajuda a mi a pensar a ser-ho, perque és molt rentable en la vida. Un gran petó des de la nostra vila.

    ResponSuprimeix
  2. Uauuuuuu, quina crònica! M'ha encantat! Bona decisió la del canvi de pis. Ei, jo també m'estic plantejant fer els mateixos estudis que tu, però encara no ho tinc clar... Endavant amb els teus projectes!

    ResponSuprimeix