diumenge, 18 de novembre del 2012

Viena: records, vivències...gràcies! (3)

L'ajuntament (Rathaus) és un dels espais que més canvis pot observar al llarg de l'any. La plaça i el parc que hi ha just davant són escenari de múltiples aconteixements i l'activitat de muntatge i desmuntatge sembla que no acaba mai. 

Durant els dos anys d'estada a Viena hi he vist projeccions a una pantalla gegant (òpera, ballet, concerts...), música en directe, pistes de gel, mercats de Nadal, mostres regionals, preparatius del Life Ball o de competicions esportives... 

Crec que l'edifici de l'ajuntament és de visita obligada, tant per dins com per fora. Els dilluns hi sol haver visites guiades gratuïtes, però no faceu com jo, que vaig decidir anar-hi un dels pocs dilluns en tot l'any que no en feien. Com a història curiosa, la que na Mercè em va contar la primera vegada que vaig anar a Viena: a la torre central i més alta s'hi pot veure una estàtua, el Rathausmann (l'home de l'ajuntament, que representa un portaestendard i n'hi ha una reproducció al parc per poder-ne observar els detalls). Quan es va planejar la construcció, l'aleshores Kaiser Franz Joseph I va ordenar a l'arquitecte Friedrich von Schmidt que l'alçada de l'obra no superàs la de la Votivkirche (99m), molt propera. Efectivament, la torre central només fa 97,9m, complint així amb l'exigència, però Schmidt va voler afegir l'escultura de 5,4m. Una estratègia curiosa però eficaç.



Quan més m'ha agradat és als voltants de Nadal. Un bon fred, una tassa de Pusch o Glühwein calentet a la mà i badar a totes i cadascuna de les paradetes del mercadet... quin ambient, i ara que s'acosten aquestes dates, fris de tornar-hi. Esper que nevi...  

dissabte, 15 de setembre del 2012

Viena: records, vivències... gràcies! (2)

L'edifici de la Universitat el trobam just al costat d'una de les sortides de Schottentor. Bé, un dels edificis, supòs que el més important i/o antic. Les diferents facultats estan escampades pels voltants... i alguna un poc més allunyada. 
Vaig entrar-hi dues vegades, coincidint amb els dos cursos d'alemany intensius d'estiu que vaig fer el juliol de 2009 i el setembre de 2010. Només hi anàvem el primer dia i el darrer, la benvinguda i la "graduació" (les classes es feien en un altre recinte). 
Per donar-nos la benvinguda i distribuir-nos en grups, ens feien passar a l'Audimax (Auditorium Maximum), una sala d'actes enorme i molt moderna. La graduació, en canvi, tenia lloc a una sala més petita i antiga, amb pintures de Gustav Klimt al sostre, tot molt més solemne. La segona vegada que hi vaig anar, a més, vaig participar actívament, perquè havia anat a les classes extres d'agrupació coral on havíem après unes quantes cançons, entre elles Ode an die Freude (lletra de Schiller i música de Beethoven... genau, l'Oda a l'alegria) i les vam cantar durant la cerimònia.
El mateix setembre de 2010 vaig anar al servei d'informació a l'estudiant, per saber quines opcions tenia. Al final es va quedar amb res perquè necessitava un munt de documentació que no tenia/tenc (fa estona vaig perdre el diploma dels estudis de mestra i encara no n'he demanat un duplicat) i vaig optar per fer un altre curs d'alemany...

dissabte, 8 de setembre del 2012

Fauna nocturna (comèdia policíaca)

Ja sabien que quedar a dormir a casa seva podia ser tota una peripècia, basant-se és clar en experiències prèvies: cada vegada que tenia convidats passava alguna cosa al llarg de la nit. Aquella vegada no en seria una excepció.

Acabaven d'arribar de festa, no eren hores intempestives, però sí suficients per tot aquell veïnat que l'endemà feia feina. Sense fer gaire renou ni la típica xerradeta, van muntar el sofà-llit, es van posar el pijama i es van dir bona nit. Era estiu, encara feia calor, així que van decidir deixar la porta del balcó oberta. "Quin silenci", van pensar alhora. I van tancar els ulls.

Ja s'havien girat unes quantes vegades, fins trobar la postura idònia, quan de sobte un o dos cotxes es van aturar al carrer. El renou del motor va desaparèixer de seguida, però tot seguit la música provinent de la ràdio del vehicle va inundar la tranquil·litat de l'indret, juntament amb el so sord de la porta de baix en tancar-se, les sabates de taló acompassades pujant les escales, l'altre so sord de la porta de dalt i, per acabar-ho d'adobar, l'equip de música de la propietària d'aquells talons amb el típic "txunda-txunda" poligoner. 

Van estar una bona estona a aixecar-se, confiant que els altres s'adonarien de l'animalada que feien... però no. Van guaitar pel balcó. El "txunda-txunda" encara era pitjor, els dos cotxes tenien els llums encesos i n'hi havia un que feia moviments estranys. En un primer moment van pensar que el conductor anava ben gat: cap endavant fins quasi pegar a un altre cotxe, cap enrere fins quasi pegar a la paret, mitja volta al límit, cap envant fins quasi entrar dins el portal d'una casa, cap enrere fins quasi endur-se'n un contenidor... cap envant, poc a poc, amb els netejaparabrises funcionant, més envant, més envant, més envant... cap enrere, cap enrere, cap enrere... fins fregar tot el costat dret amb un altre cotxe aparcat. 

La situació es va tornar còmica per a uns i incòmoda per a d'altres. Una companya del conductor suposadament gat cridava que havia fet un cop a l'altre cotxe, el conductor contestava que no, que no l'havia tocat (l'havia mogut i tot!), el propietari del vehicle estacionat ho havia vist tot i els deia que no es moguessin, que de seguida baixava... 

Una vegada abaix, el conductor suposadament gat es va mantenir al marge, la companya va retirar el cotxe, el propietari va avaluar els danys i finalment tots els components del grup de dos cotxes inicial es van desentendre de tot. Per anar presumptament gat, el conductor caminava ben recte. I el propietari, en veure l'endemesa que li deixaven, va decidir telefonar a la policia, que uns vint minuts més tard es va personar al lloc dels fets i poc a poc ho va aclarir tot: 

- El conductor suposadament gat no tenia carnet de conduir.
- El cotxe aparcat no es va fer gran cosa però s'havia de fer un "parte" igualment.
- El propietari del cotxe que feia moviments estranys va haver d'abandonar una festa i va arribar molt enfadat, ja que havia deixat les claus perquè els altres anassin a cercar alguna cosa, no perquè l'inconscient sense carnet provàs de fer pràctiques a un carrer ple de cotxes aparcats.

Amb tot això, el volum del "txunda-txunda" va disminuir, aparentment en funció de la intensitat d'altres sorolls que es produien dins la casa i que no volien ser escoltats. Però això darrer només era una hipòtesi...

...bona nit.   

dimarts, 21 d’agost del 2012

Viena: records, vivències... gràcies! (1)

A només deu dies de començar un nou curs, m'he adonat que són moltes les situacions, experiències i, sobretot, persones que han configurat els dos darrers anys a Viena. N'hi ha que ja han tengut cabuda en aquest bloc, però ara em ve molt de gust fer un recorregut imaginari per aquests llocs que d'alguna manera tenc integrats dins la memòria, per saber quins records em visiten.

M'agradaria començar amb el "meu" centre de Viena, que no és altre que Schottentor. És un punt de connexió de tramvies i metro, molt útil, ideal per quedar amb gent o acomiadar-se, menjar qualsevol cosa de camí a la feina o contemplar l'edifici més emblemàtic, la Votivkirche. 

- Entre la Votivkirche i Schottentor trobam un parc que fins el 1984 era conegut sinplement com a Votivpark, però llavors només va conservar aquest nom el tros que envolta directament l'església, i el que queda a l'altra banda del carrer va prendre el nom de Sigmund Freud-Park.
- De seguida que el sol s'anima a il·luminar la capital austríaca, l'ajuntament posa gandules a disposició de qui vulgui. El parc s'omple de gom a gom, amb pocs centímetres de gespa sense ocupar. 
- Una sola vegada he gaudit d'aquesta experiència: un dia, abans d'anar a la feina, vaig quedar amb en Jaume, la seva filla Aina, Dona Invisible i Weiko. Era primavera i alguns arbres mostraven la seva esplendor floral.
- A l'hivern la neu cobria per complet l'àrea del parc. Simplement espectacular.
- Schottentor em va servir de lloc de trobada amb en Taner, company turc d'un dels cursos d'alemany que he fet a la Universitat, un dia que vàrem quedar per anar a fer una cervesa.
- Quan Ullsdecolormel em va visitar el gener passat, era habitual que de camí a casa ens aturàssim a comprar castanyes torrades per a ell i patates per a mi. Per aquest motiu vàrem batejar Schottentor amb el nom de Maroniplatz... (Maroni=castanyes).
- Al cantó de l'edifici del Bank Austria hi ha un termòmetre/rellotge que em servia cada dia de camí a la feina per saber si anava bé de temps o com de malament estava del cap per anar caminant amb el fred que feia...
- Si a nivell de carrer hi havia castanyes, un nivell per sota podies triar sushi, fideus xinesos, pizza o kebap, entre d'altres.

dissabte, 16 de juny del 2012

El DNI juganer

Hi havia una vegada un DNI molt viatger. Sempre anava amunt i avall amb la seva propietària i rara era la setmana que s'estava quiet en un mateix lloc.

Un dia, però, va decidir que n'estava una mica cansat i va planejar una entremaliadura innocent però efectiva. Va trobar el moment ideal després d'haver-se deixat comprovar per a fer la facturació de l'equipatge, a la terminal 1A de l'aeroport de Viena. Havia sortit de la cartera on habitualment habitava amb una companya seva, una targeta vermella de viatger freqüent. Va aprofitar la poca traça de la seva propietària per esmunyir-se de la butxaca de la maleta, tot acomiadant-se formalment de la targeta vermella, que no va poder fer res per avisar del perill. 

Una vegada a la porta d'embarcament corresponent, i després d'haver passat prop d'una hora badant i jugant amb el telèfon mòbil, la dona va pensar que hauria de posar el DNI i la targeta vermella altra vegada dins la cartera i, oh!, sorpresa!, el DNI havia desaparegut! La propietària va mirar per tots els llocs on havia estat la darrera mitja hora, sabent que no tenia temps de tornar al taulell de facturació, perquè el vol sortia en menys de 10 minuts... 

El DNI, mentrestant, no parava de riure. Tot li estava sortint tal i com havia planejat. Ell ja sabia que no tenir DNI a l'aeroport de Viena no seria un problema, perquè normalment no el demanen per pujar a l'avió, però que quedar en algun punt desconegut de l'edifici forçaria l'aparició d'un duplicat, un nou DNI que hauria de substituir l'extraviat.

Així va ser com la propietària va partir cap a Menorca, una mica preocupada però conscient que hi havia solució. Li feia llàstima haver-lo perdut, perquè tot just feia dos mesos que l'havia fet renovar...

Els següents set dies varen passar amb relativa calma, la dona no semblava tenir cap pressa per anar a la policia, encara que va enviar un correu electrònic a l'oficina d'objectes perduts de l'aeroport de Viena, per si algú havia trobat el document, sense obtenir-ne cap resposta afirmativa, fins que un dia es va despertar pensant que era una mica inconscient, que qualsevol persona podria haver recollit el DNI i estar realitzant malifetes... ves a saber on seria!

Encara va esperar un dia més, però finalment es va plantar a la comissaria de policia decidida a demanar un DNI nou. Va seure allà tres quarts d'hora, ja que no havia reservat cap torn, nerviosa perquè havia d'anar a fer un examen i potser arribaria tard. Quan semblava que ja li tocava, el DNI va comprendre que ja n'hi havia prou de fer-la patir i, de manera que semblés casual, va fer-se visible una altra vegada, precisament dins la cartera de la propietària, encara que en un lloc on ella mai no l'hauria posat...
 

dimarts, 1 de maig del 2012

Aquesta casta d'hotels no fa falta els visitis... (III)

A 8D vaig tornar la fotocòpia de les meves dades, plorant, i vaig demanar on havia d'anar exactament. Una vegada davant la porta corresponent, era tal l'estat de nerviosisme en el que em trobava que fins i tot em vaig esclatar el nas... Moc, sang i plor infantil sembla que van entendrir la infermera, que em va dir que no em preocupàs, em va agafar tot el que duia a les mans i em va fer seure, després d'intentar entendre què em passava (no era fàcil, provau de xerrar en un idioma que no és el vostre enmig d'un atac de nervis com el meu...). 
Vaig tenir temps de calmar-me una mica, i aquella infermera simpàtica va tornar sortir i em va explicar que em farien una radiografia. Oh! Una radiografia! Allò era tot! I vaig posar-me a la taula de radiografies encara amb llagrimots caient galtes avall; la sensació de soledat, de llunyania, podia amb mi (repeteixo, sé que no estic sola, però així em sentia allà dins!).
Radiografia en mà vaig tornar, per fi, a la sala d'espera inicial. Encara vaig haver d'esperar una bona estona fins que em van cridar. I amb temps just per no haver de telefonar a ningú que anàs a l'escola a substituir-me, em va tocar entrar a la consulta. El metge em va dir que a les radiografies no s'hi veia res i em va preguntar si havia tret cap pedra. És clar! Per això som aquí! Després de tantes voltes, a la fi podia fer el que havia anat a fer aquell matí a l'AKH... entregar el tub amb la pedra, perquè l'analitzin i em puguin dir què és el que les produeix. 
Dijous tendré els resultats. Ja vos contaré... tremol només de pensar en tot el que hauré de fer fins arribar a la consulta del metge. 

dimecres, 25 d’abril del 2012

Aquesta casta d'hotels no fa falta els visitis... (II)

L'endemà vaig tornar a l'AKH amb la meva pedra. Vaig pujar a urologia (8D) i vaig explicar tota la història del dia anterior. Acte seguit em van fer omplir dos formularis, un amb les dades personals i un altre per la targeta sanitària europea. Em van dir que estava tot bé i que de seguida em veuria un metge, que prengués lloc tranquil·lament a la sala d'espera.

Efectivament poc temps després va sortir un metge dient el meu nom. Em va donar un full on s'especificava quines proves m'havien de fer (incomprensible per jo) i em va dir que anàs primer al 8F i en haver acabat allà tornàs. Molt bé. La pedra i jo vàrem seguir el camí fins el 8F. Una dona molt simpàtica em va dir que m'assegués i que ja em cridarien, però jo no ho vaig acabar de veure clar i vaig anar a la finestreta d'admissió. 

A la finestreta d'admissió 8F em van agafar el paper del metge, el meu DNI i la targeta sanitària.
-Ha omplert un formulari a 8D?
-Sí.
-Té la fotocòpia?
-No.
-Torni a 8D i que li donin una fotocòpia, sinó haurà d'omplir el formulari una altra vegada.
-No tenc cap inconvenient en tornar omplir el formulari. 
-Torni a 8D, per favor.
-Ok...

Vaig tornar a 8D.
-Vénc de 8F i allà em demanen una còpia del formulari que he emplenat fa deu minuts.
-Perdoni?
-Que fa una estona m'he registrat aquí i ara a 8F en volen una còpia.
-Una còpia?
-Sí.
-De què?
-Del formulari que he emplenat fa una estona quan he arribat.
-Un moment.

I la persona que hi havia darrere el taulell va telefonar a 8F per aclarir el que feia falta.
-Això que necessita ja l'hi han donat abans.
-Mmmmm, no.
-Un moment. 

I la persona que hi havia darrere el taulell va telefonar no sé on per aclarir el que feia falta. Acte seguit va bufar, se'n va anar, i va tornar amb un paper exacte al que jo ja havia duit a 8F amb les proves que m'havien de fer.
-Aquí té.
-Mmmm, no, no és això el que em demanen, és una còpia del formulari que JO he emplenat.
-Un moment.

I la persona que havia sortit de darrere el taulell per anar a cercar un paper que ja teníem i que no necessitava, va tornar darrere el taulell i va tornar telefonar a 8F per aclarir el que feia falta... aquesta vegada sí. Per fi tenia la còpia!

Vaig tornar a 8F. Van agafar la còpia de les meves dades, van posar el paper del metge amb la petició de proves dins una carpeta verda, em van donar una polsera blava que m'havia de posar al braç i em van dir que tornàs a 8D. Ah! I que també tornàs la còpia de les dades a 8D!

Convençuda que no entenia res i que no tenia ni idea del que m'havien de fer ni perquè em donaven una polsera d'hospital (ni perquè collons ningú feia cas de la pedra, que en resum era la qüestió per la qual jo era allà!)... vaig acabar per posar-me a plorar. Dels nervis. De la ignorància. De por...          

divendres, 20 d’abril del 2012

Aquesta casta d'hotels no fa falta els visitis... (1)

Què m'està passant? No he acabat de sortir-ne d'una i ja estic immersa en una altra. El cos, aquest cos meu, em parla i no sé si l'acab d'entendre.

Són les ganes desaforades d'anar a casa? (Ca nostra...)
És por?
És pre-estrès de final de curs?
És el sistema immunològic que no torna?

Fa unes setmanes xerrava de l'herpes que s'havia instal·lat (al nas, eh?) sense permís i sense ganes de marxar. D'allò només en queda un redol vermellós que cada dia s'apaga un poc. I ara? 

Dimarts, just quan acabava la feina, el ronyó dret m'avisava que alguna cosa no anava bé. M'havia passat tot el dia anant al bany (sense gaires èxits, per això) i de sobte la cosa es va intensificar. Cap a l'hospital falta gent! A emprar la targeta sanitària europea, que per alguna cosa la tenc. I vaig partir plorant, no sé si del mal o de la sensació de soledat (ja sé que no estic sola!) enmig d'una ciutat plena de gent. 

AKH, l'hospital del costat de casa. Enorme. Grandiós. I en termes mèdics en alemany vaig ben perduda. Però demanant es sol arribar a port. Vaig entrar a urgències i de seguida em van fer el triatge, amb analítica inclosa per confirmar que no estàs embarassada (llàstima, no ho estic...). Després d'una burocràcia que no entenc que facin fer si et trobes malament i véns sense acompanyants, per fi em va veure un metge. I el dolor no feia més que augmentar. Convençuda que era una infecció, així li ho vaig fer saber, però ell, amb els resultats de l'analítica anterior, ho va descartar. "Perquè plores?" em va demanar... si es pogués imaginar que em sentia com si m'estassin clavant un ganivet al costat, segurament hauria obviat aquesta pregunta. Es va disposar a treure'm sang. De dreta. Així com vaig poder li vaig explicar que de vegades perd els sentits... i em va fer jeure. Tanta sort, perquè quan va acabar de seguida em va posar un calmant d'aquells gota a gota (pretenia que estàs dreta tot el temps?). 

Afortunadament aquests coses van ràpides, i el mal es va anar apagant, sense acabar de desaparèixer, però ja era més bo de dur. Una ecografia va plantejar la possibilitat d'una pedra... i em va enviar a fer-me radiografies. Vaig perdre per complet la noció del temps, crec que hi vaig estar més d'una hora, això de les drogues és el que té. Mig adormida, esperava pacientment mentre les urgències que ho eren més que la meva em passaven davant. Però m'era igual. Era feliç en el meu món sense dolor. 

Vaig entrar a la sala de radiografies rient i tot, la infermera era molt amable i simpàtica. Curiós, aquí no et fan desvestir, només baixar una mica els calçons, i ja està... i de sobte la màquina em va parlar: "Respire hondo y mantenga la respiración", "Ya puede respirar"...

Conclusió: tenia una pedra, però el metge em va dir que ja era a la bufeta, que no calia que quedàs a l'hospital, que havia de sortir per ella mateixa, que quan sortís tornàs perquè l'analitzassin, i per això em va donar uns filtres (hihihi). 

Cansada, vaig anar cap a casa. Tenia ganes d'anar al bany. Vaig estar a punt de no agafar els filtres -total, això va per llarg- i tanta sort que ho vaig fer. La pedra era allà, al fons del filtre... 
 

dilluns, 12 de març del 2012

Un no-convidat inesperat i molest

Era feliç en la meva ignorància. N'havia sentit a parlar, però sempre com quelcom llunyà. Mai m'havia preocupat de cercar-ne símptomes, evolucions, precaucions o tractaments. Era allò de "bah, això no va amb mi, no em passarà".

Que no em passarà? Tassa i mitja, com diuen. Però clar, si m'hagués aturat a pensar-ho quan va aparèixer i hagués cercat la informació o atenció adequada enlloc d'intentar solventar-ho per mi mateixa, ara no estaríem així.

Anem a examinar-ho.

Pot sortir per:
-Estrès Estressada jo? Què va!
-Cansament Podria ser... tant de moviment...
-Malalties debilitants Compta la grip?
-Exposició prolongada als raigs solars Surt molt el sol a Viena..
-Menstruació Cada mes des de fa vint anys!
-Febre Allò mateix de la grip
-Begudes alcohòliques ...
-Dieta Ehemmm, ho deixarem estar

Prevenció:
-És molt difícil Començam bé, idò
-Evita el contacte físic Amb mi mateixa o amb d'altres?

I si ja el tens:
-No t'ho toquis Hem fet tard!
-Evita el contacte físic Amb altres persones, no? També hem fet tard!      

En resum, que m'ha sortit un herpes, i pel que he llegit, ho he fet fatal fins ara i a més ni se n'anirà ni ho puc eliminar, simplement quedarà rondant per aquí esperant la propera oportunitat per manifestar-se... algú ha vist passar el meu sistema immunològic? Vull que torni...

dimecres, 22 de febrer del 2012

32

...arribats a aquest punt ja ho entenc, entenc quin era el pla i juraria que no em sap gens de greu tot el que ha esdevingut des que la consciència em permet gaudir d'aquesta aventura del viure que ara acompanyes amb presència, paciència, ànima, constància, consonància, ètica i moltes altres esdrúixoles que ara mateix em fa mandra sucar de la meva cervellera però que ja tens ben integrades a la neurona que no deixa d'aprendre i fer-me aprendre, que no és cosa d'un únic cos travessar nits i dies d'amor i lluita per allò en el que creim, per allò que se'ns fa necessari com l'aigua dolça, contrapunt a la salina de l'illa que ens espera i no sucumbeix a la frissor desmesurada que impòs a les hores deliberadament solitàries, minuts d'il·lusió i desencís que encadenen moments de glòria del que ha estat, és i serà, i encara que ho sembli no estic perduda, el plor desesperat sovint condueix al rumb adequat, potser amb el vaixell equivocat o, qui sap, tan sols inadaptat al mar que creua delerós d'arribar a port i ancorar sense decor a la blancor del cor que record, el mateix que em treu de la presó i m'instrueix com sortir-me'n individualment però mai sola, perquè sola ja no és sola, ara és dualitat, binomi o simplement -meravellosament- parell(a), ganes de la vida que així és més vida, concretament avui que faig un any més, especialment cada dia comú/compartit, tot és tu i mel... 


divendres, 17 de febrer del 2012

Novel·la desordenada per entregues (10)

S'està fent gran, de vegades diria que massa aviat i tot. És curiós que el temps no passi per segons què i després quan es tracta d'ella sigui una cursa a contra-rellotge. Amb aquests cabells negres i rebels... s'assembla tant a tu!

Avui ha arribat de l'escola amb una cançó nova. L'hauries d'haver sentida, fort i no et moguis l'havia de cantar abans de dinar, ni tan sols ha esperat que arribàssim a casa, crec que tots els veïns han pogut gaudir aquest recital. I després dels macarrons ha quedat dormida al sofà. M'agraden aquestes estones, quan hi és però no hi és. M'he assegut al seu costat, observant com respirava, amb la boca ben oberta i segurament somiant que jugava amb tu... no m'ho invent, sovint m'ho explica. Se'n recorda. I com riu quan xerra de tu!

Ara ja comença a fer calor i obrim la vidriera de la terrassa per alenar aquesta flaire de pi que arriba suaument. Fa olor d'estiu, tot i que encara manquen uns mesos. 

Abans que es desperti, aprofit per rentar els plats i posar una mica d'ordre. És fàcil amb un espai reduït com aquest. Ep! Reduït no vol dir necessàriament petit. Per res del món marxaria d'aquí. Ens hi sentim molt bé, més que be, és casa nostra.




 


dijous, 26 de gener del 2012

Miquel de sa Clota






D'unes setmanes enrere
em pens que havíem pensat
de compondre un glosat
de possessions des nostro terme. 

Començant per Binifarda
o per dins Son Barceló,
i passant per Son Bennàsser
arribant a Sant Salvador.

(...)
I continuant sa volta
i sense fer gens d'abús
ara ja som a Sa Clota
i a veïnat Can Tibús.




Miquel Bordoy Sagrera, Felanitx, 3 ò 4 (?) d'agost de 1927 - 26 de gener de 2012