diumenge, 31 d’octubre del 2010

Egoist



Die ganze Welt dreht sich um mich
denn ich bin nur ein Egoist
der Mensch, der mir am nächsten ist
bin ich, ich bin ein Egoist
(Falco)
Ja està? Simplement he de tornar? 
  
Avui ha vengut un dels meus companys de pis amb una molt bona notícia: tenim factures per pagar! Iuhu! Feim una festa? I tot d'una he començat a plorar. Divendres vaig cobrar la meva primera nòmina i demà pràcticament desapareixerà. Per què has canviat la teva còmoda, afortunada i feliç vida? Per què no atures d'anar d'aquí cap allà? Què més has de demostrar?


Perquè he començat una mica tard amb tot això, perquè abans no ho podia fer, perquè em vaig casar massa jove (tot i que no em sap greu), perquè simplement tenc ganes de viure aquesta experiència. D'acord, així idò t'ho has guanyat.

Som només una egoista, tal i com canta Falco? Tenc dret a ser egoista? O m'he de preocupar sempre dels altres? Qui es preocupa de mi (a part, és clar, de la meva família i els amics)? Tu? No, simplement has fugit, sense dir res, sense un comiat. Per què me'n record avui de tu? Per què continues aquí dins el meu cap?

Ja basta. Massa preguntes per un bonic diari. Me'n vaig a veure uns amics. Millor. 

 

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Autobahn



Vor uns liegt ein weites Tal
Die Sonne scheint mit Glitzerstrahl
Die Fahrbahn ist ein graues Band
Weisse Streifen, gruener Rand
(Kraftwerk)

Em sent com si fos a l'autopista amb un cotxe sense frens. Avui hauria d'haver estat una jornada fantàstica: tot el dia amb dos amics a Bratislava i a la nit una festa de Halloween. Clar que m'ho he passat bé, tot i que he pensat molt en la feina. Aquest cap de setmana tenc molt de temps per reflexionar i dimarts sembla molt lluny.

M'agradaria explicar altres coses, parlar sobre l'amor, l'amistat, el medi ambient, la ciutat o potser el temps. Però no en tenc ganes. Ara enyor el meu cotxe. Quan era a Mallorca o Menorca, en tenir una preocupació me n'anava a qualsevol lloc sola, preferiblement vora el mar. A Viena puc anar a passejar vora el Danubi o agafar el transport públic, però ni el Danubi és blau ni puc conduir jo mateixa. No, encara no en tenc prou de Viena, només és que avui alguna cosa familiar aniria bé. Tampoc no vull dir que els amics i la gent que he conegut aquí no siguin les persones indicades. Sense ells sí que estaria completament perduda. Gràcies per l'ajuda, els ànims i la comprensió.

Ahir volia una botella de vi. Idò bé, ja en tenc prou.
 

divendres, 29 d’octubre del 2010

Die Reblaus



Ich muss im früh'ren Leben a Reblaus g'wesen sein,
sonst wär' die Sehnsucht nicht so gross nach einem Wein;
drum tu den Wein ich auch nicht trinken, sondern beissen,
und hab den Roten grad so gern als wie den Weissen.
(Hans Moser)


M'agradaria beure un tassó o dos de vi. Ja sé el que ve amb l'hivern... Quin dia. Tal i com vaig dir abans d'ahir, m'agradaria quedar a Viena. Però a la feina hem descobert una cosa: el meu sou és més baix del que havíem pensat. Axò pot tenir nous significats:
- Hauria de cercar una habitació més barata.
- He de trobar una altra feina.
- Me'n puc tornar a Mallorca.
- No puc estudiar a la Universitat.

Oh, per favor, una botella de vi, de seguida! No sé si he de plorar, cridar o simplement tenir paciència. És tard, però avui no puc dormir. Som al llit, no vull pensar-hi més. Però clar, com ho puc fer? No puc telefonar ningú. He d'esperar fins dema. Només això. M'espera una llarga nit, o millor dit ja m'acompanya. No tenc ganes d'escriure més, estic molt cansada. Fins demà. Bona nit.

 

dijous, 28 d’octubre del 2010

Quark




Seitdem ich Dich kenne hab ich ein Problem.
Du gehst mir auf die Nerven, Alter, und zwar extrem.
Du sagst du lebst zum Wohl des Volkes, rund um die Uhr.
Du wirst noch nicht mal rot dabei, wie machst du das nur.
(Die Ärtze)

No sé molt sobre política. Potser sigui perquè no ho puc entendre gaire bé. A Mallorca tenim un problema. En realitat és un problema generalitzat. Els polítics xerren molt i no fan res. O quasi res. Normalment només es preocupen dels possibles diners. Sí, ja ho sé, això és molt fàcil de dir. Aquesta és la raó per la qual no hauria de parlar de política. Els meus arguments no són sòlids. Però puc recordar la història d'aquella dona que guardava els diners dels suborns dins un pot de Cola Cao al jardí de casa seva...
 

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Zur Lage der Nation



Bleibt nur noch ein Problem: die Sache mit Mallorca.
Es geht nicht ohne den Exzess am Ballermann.
Doch weil die Insel ja schon lang ein deutscher Ort war,
holn wir sie heim, die kommt bei Sytl gleich nebendran!
(Wise Guys)

Clar que sí, he de començar el meu diari -aquest és un projecte del curs d'alemany que aprofit per traduir i traslladar al bloc- amb ells. Amb el meu grup preferit, Wise Guys. Aquesta cançó, irònica i divertida, acompanya sovint els meus camins diaris cap a al Universitat o cap a la feina. Em recorda a Mallorca, d'on som, i a alguns tòpics sobre Alemanya, que els mallorquins coneixem bé.

Demà passat farà dos mesos que som a Viena. Per sort no m'enyor... Per descomptat pens molt en els meus amics i en la meva família, però sense tristesa. Em sent molt afortunada, he fet un somi realitat, visc a Viena, tenc una bona feina -malauradament el sou no acompanya-, he conegut molta gent, m'agradaria quedar aquí tot el temps possible... Què més puc desitjar? Ja veurem què arriba amb l'hivern. 
 

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Resum musical

Herzlich Willkommen! Alles klar zum Start.
Herzlich Willkomm’n mit Rückenwind!
Herzlich Willkommen, jetzt beginnt die Klassenfahrt!
Wise Guys - Klassenfahrt

Ja queda menys per tornar a veure Wise Guys en directe. Aquesta setmana he mirat si hi havia més entrades, per si algú m'hi acompanyava, però no, està tot venut. Wise Guys i Viena, serà una combinació perfecta.


Prends moi
Je suis à toi
Mea culpa 
Enigma - Mea culpa

Fa tanta estona que em repeteixo una vegada i una altra que no necessit ningú, que no vull res, que em fa peresa tornar a començar, que m'estim més seguir estant sola... que m'ho he arribat a creure. I ara tot això ja forma part del que jo som, i es nega a escoltar que en realitat estaria bé compartir més i que potser la resposta és que em fa por -i de passada t'he espantat?-.

I quan ja tinguis conclusions,
decidirà el teu cor,
t'excitarà, et delectarà
i tot pintarà millor.
No decebis més el teu cor,
no decebis més el teu cor,
no decebis més el teu cor,
ara escolta'l.
Lluís Cartes - Amo de la soledat

D'acord. Primer intent: que sí, que tenc ganes d'enamorar-me una altra vegada, que ja no em fa por tornar-ho a provar!!!! Crec que no fan falta més intents. Està clar. I ara, per on començam? (Això queda adult o completament infantil? Estic perdent competències en aquest terreny).



aprendre a viure
sense que m'espanti
el calendari, l'hora de plegar
disfrutar les coses, les coses senzilles
penjar-me del temps, saber disfrutar
Fes-te Fotre - Sra. Pressa
De fet, això és fàcil a Viena. Només amb la felicitat que em produeix viure aquí, ja en tenc abastament. De vegades -com ahir mentre anava a la feina- quasi em surt una llagrimeta quan pens com som d'afortunada, com he arribat fins aquí i el que encara em queda per descobrir. En resum, no puc demanar més.



Kilómetro Cero,
respira en el centro de la ciudad
el alma que se pierde al escapar.
Kilómetro Cero, 
comienzo de los días que vendrán,
la calma que nos trae tu tempestad.
 Ismael Serrano . Km.0

Per acabar avui, perquè la setmana passada es varen casar n'Antònia i en Joan i encara no havia escrit res que en fes referència. Una cerimònia senzilla però molt emotiva, com demostra el mar de llàgrimes en que es va convertir el novii quan un amic va llegir unes paraules que prèviament havia escrit la novia. Gràcies per donar-me l'oportunitat de deixar-me formar part activa de la festa, alhora que tot un plaer. Gràcies Joan i Joan (que cap dels dos és el novii, hehehe) per l'ajuda i per aguantar-me. Vos estim.

dijous, 14 d’octubre del 2010

Diari d'un trasllat inacabat

Com que segurament estaré uns quants (molts) dies sense internet, val més que deixi escrites les meves impressions, abans que se m'oblidin.

22 de setembre, són les set i vint i acab de tornar -ara ja definitivament- a ca nostra, a la Jahngasse. No hi ha ningú. Es suposa que avui havia de venir no-sé-qui a fer net. Em fa ganes posar-m'hi, però seria començar a malavesar aquest parell que tenc per companys de pis. Si ells no fan net, jo tampoc. Es suposa que el/la propietari/ària o qui sigui que s'en cuida del lloguer havia de venir per acabar de posar a punt coses com llums que no funcionen, la gelera, una cortina de la meva habitació o la banyera-jacuzzi, però aquí ho hi ha indicis clars que ningú hagi fet res -vaig a encendre el llum que no hi veig-.

Escric asseguda al terra de la meva habitació. En teoria un llit i un armari que ara hi ha a l'habitació que serà d'en Niyazi haurien de ser a la meva, i si ells no vénen i m'ajuden, ja veig on dormiré anit, amb els llençols que a contra-rellotge he comprat a Mariahilferstrasse.

Un dels calcetins que duc posat està foradat. És nou. Els vaig comprar la setmana passada. No tornaré comprar calcetins a aquesta botiga.

Set i mitja. Aquests no vénen avui. Visca, la casa per mi sola! ...buida...

Vuit i vint. Estic cansada de seure enterra. He duit el matalàs i puc comprovar que els llençols que he comprat són massa petits. Això em passa per amidar a pams. Però per avui serviran.

Nou i deu. M'he posat el pijama. Però aquesta serà una nit molt llarga.


23 de setembre, he anat a empadronar-me i no és tan difícil com m'havien explicat a l'ambaixada, només necessit el DNI i una fulla que molt amablement una senyoreta m'ha emplenat. Em falta que un dels dos companys de pis la signin (es suposa que ells dos són els llogaters principals), això si vénen...

Nou i deu. Quan he tornat de la feina he trobat un llit i un armari dins la meva habitació. Els amics dels meus dos companys els han ajudat amb la mudança. Dues hores pujant trastos! Ara ca nostra sembla una botiga en ple procés de canvi de temporada... Demà al matí vendrà un dels amics a fer net (?).


24 de setembre. Efectivament. L'amic turc és aquí des de les 9 del matí, i fa una feinada, el pobre. No ho hem xerrat, però supòs que ens costarà un poc... Ja ho veurem. Sembla que ells no tenen cap inconvenient en anar gastant doblers, cosa que a mi em preocupa una mica, perquè si seguim així m'hauré de cercar una altra feina. Supòs que serà només el principi, després cadascú es gestionarà les seves despeses...

He anat a passejar, per veure com d'enfora és el Naschmarkt, que demà m'agradaria anar-hi. Tres quarts caminant. Està bé. En tornar m'he dutxat, sense escampar gens d'aigua enterra. Hauré d'explicar als meus companys que és possible...


29 de setembre. Avui és Sant Miquel. M'agradaria telefonar-te per donar-te els molts d'anys, però ja duc més del que em puc permetre gastat. Si dilluns encara no tenim internet, aniré pel meu compte a cercar un d'aquells USB que serveixen per a això. Vaig caminant cada dia a la feina. Això vol dir un mínim d'una hora i tres quarts cada dia (anar i tornar, tot junt). Visca! Els texans comencen a ser més grans que quan vaig arribar. Visca! M'he matriculat del nivell C1 d'alemany. Això ja és seriós! Però si tot va com ha d'anar, al febrer podré començar a la Universitat. Visca!


8 d'octubre. A l'escola tenc internet, però només el faig servir per coses urgents. La setmana que ve ja en tendrem a casa. Fa dos dies que fa sol. Tenc massa hores lliures. I visc a Viena!!!!


10 d'octubre. Confirmat. Tenc un radar especial per als homes que m'agraden: són gays -tret de comptades ocasions que... és igual-. Però no em sap greu, ben al contrari.

Divendres hi havia una obra de teatre -El corazón de Antígona-, en llengua castellana, on l'Ambaixada hi havia col·laborat de manera important. Estaria bé que hi anassis... Així que això vaig fer, anar-hi. Sola. Evidentment just entrar ja vaig veure gent que coneixia, però estava massa atabalada com per anar a saludar així de fàcil, de manera que em vaig seure darrera, amb l'esperança que ningú no em ves. Un poc abans de començar la representació, varen arribar en Pablo (una de les primeres persones que vaig conèixer a l'Ambaixada) i una becària que no en sé escriure el nom, que fa uns quinze dies que ha arribat i es varen seure just davant meu. O em feia una bolla i desapareixia amb el poder de la meva ment o saludava. La primera opció no va acabar de funcionar, així que vaig saludar.

L'obra em va agradar força, era un monòleg basat en una tragèdia grega, amb un punt atrevit.

En acabar, la meva intenció era fugir el més aviat possible, però llavors ja em vaig trobar amb tots els coneguts, com en Jordi (el meu cap). A fora hi havia vinet espanyol i menjar. Vaig endevinar en Pablo i la becària i me n'hi vaig anar. Em meu pla d'anar-me'n a casa va quedar de seguida relegat en encetar una interessant conversa amb en Pablo, que va dur a una copa de vi que jo no volia beure, una altra més tard, més gent incorporant-se a la rotllana i acabant a una festa austríacoitaliana a casa d'algú que és amic d'algú altre... Molt bé. Crec que d'això se'n diu fer vida social. Ara, com vaig arribar a casa amb el mareig que duia, encara no m'ho explic.

L'endemà em vaig aixecar tard, i de seguida em va telefonar en Pablo convidant-me a anar a fer el “brunch” amb ells... i què havia de dir? Clar que sí! Vaig conèixer una nova al·lota, valenciana, que viu aquí des de fa bastants anys. Vàrem anar al Café Welt, just devora la residència on estava jo abans. Ens vàrem posar fins dalt de menjar, xerrar i riure. I per acabar la trobada vàrem passejar devers dues hores. Genial. Esper que ho repetim.

A la nit vaig anar amb en Jaume i na Mercè a ca una amiga seva que se'n torna a Espanya i feia una mica de sopar informal per acomiadar-se, i de passada vendre alguns dels mobles que té -m'interessa una taula petita i una estora-. I també molt bé. Massa gent al principi (només pel meu gust, hehehe), però poc a poc va arribar altra gent ja coneguda i em vaig amollar una mica. Com em costa! 

14 d'octubre. Ja està, ja tenim internet. La vida flueix i aquest fluxe incorpora nous canvis, com ara que després de diverses trobades i converses, hem decidit que millor em canvio de casa i me'n vaig a viure amb en Pablo. Coses que passen.