Reise nach Wien - 23 febrer 2009

Darrer dia. Tornada a casa, a la "realitat" que sovint (i afortunadament) deixam de banda quan anam de viatge. Més o menys uns hora després d'abandonar la idea de fer la maleta abans de dormir per no molestar les companyes que sensatament ja dormien i tocar el llit vienès per darrera vegada, comencen a sonar despertadors. És molt prest, sí, però és el que hi ha si volem (no!, no volem!) arribar d'hora al vol cap a Berlin. Feim o acabam de desar l'equipatge, notablement engreixat pels Mozartkugeln que qui més qui menys ha comprat però que no serà fins que siguem a casa que descobrirem que, malgrat el bon gust de boca que ens ha deixat Viena, aquests bombons no li fan gens d'honor... com a mínim per a gran part del grup.

Molt amablement, el senyor encarregat de la recepció aquella nit ens ha preparat un lleuger berenar. Tanta sort. Les 5:30 de la matinada és una hora assenyada per berenar? N'hi ha que necessitam recuperar forces com sigui, oder?

Sortim al carrer carregats i abrigats, feim la darrera travessia fins a l'estació i agafam el tren cap a l'aeroport... amb els bitllets correctes o no, què té més? Viena queda enrera, l'hotel, el Kaktus, els Schloss, els carrers nevats, el Musikverein, els U i els S-Bahn, els Heuriger, el vi blanc, els vienesos, les vieneses... de fet crec que ja ho he escrit quasi tot els dies anteriors.

Somiam amb una gran nevada que no deixi sortir l'avió, però kein Problem, tot va com hauria d'anar, arribam, facturam, anam a fer el darrer cafè vienès i sortim d'hora. Del trajecte fins a Berlin, poc o res record, supòs que el cansament va poder més i vaig dormir tot el vol. Arribam a Berlin i tres quarts del mateix, tot en ordre, pujam al següent avió i volam fins a Barcelona.

Un petit retard en l'entrega dels equipatges fa pensar que potser encara acabarem el viatge fent reclamacions, però no és així, és un simple retard i prou. Na Rosa i jo decidim que no cal esperar dretes i ens seim, càmera en mà, per gravar els darrers minuts que passa ella amb el grup. Quan per fi surten les maletes ens diu adéu... queda a Barcelona i no vola amb nosaltres cap a Menorca. Quants bons moments hem compartit, Rosa!

La resta anam a la consigna i deixam el màxim de pes allà. Després pujam a l'aerobus i feim camí cap a Plaça Catalunya. Tenim temps d'anar a dinar, què bé. Baixam Rambles en direcció al mar. El grup està clarament dividit entre els que encara tenen ganes d'anar a voltar i fer algunes compres i els que volen anar a dinar ben asseguts a un bon lloc. I no serà fins arribar a aquest lloc que els primers decidiran anar-se'n pel seu compte... era d'esperar. Amb l'entusiasme que em provoquen les compres, evidentment qued amb els que van a dinar, concretament a la Plaça Reial, a un restaurant de nom "Les quinze nits". Hem d'esperar una estona, però val la pena. Seim, i és curiós, som a Barcelona, podem xerrar català, però el cap encara és allà, i el temps que mir la carta, ja estic pensant com demanaré el que vull en alemany... Dinam més que bé, i després anam a pair-lo fent una passejadeta pel Raval.

És hora de partir i tornam a l'aerobus. Encara hi ha humor, la veritat és que qualsevol motiu és bo per riure. Arribam a l'aeroport, agafam tot l'equipatge, el facturam - alguns amb més dificultats que altres -, passam el control, anam a la porta d'embarcament, tot perfecte, cap retard, pujam a l'avió i ens disposam a gaudir el darrer trajecte per aire. I dic gaudir, jo, na Maria, qui tenia pànic als avions no fa massa anys... com canvien les coses.

Arribam a Menorca, tornam ser a casa. Na Teresa s'ofereix a acompanyar-me a casa, juntament amb en Miquel, i partim de l'aeroport havent-nos acomiadat del grup. Adéu a tots i totes, ha estat realment un plaer viatjar amb tots vosaltres, i crec que serà una experiència que recordarem tots plegats durant molt de temps.

En Miquel i jo pujam a la part de darrera del cotxe que condueix na Teresa, amb el seu home al costat. Un curt trajecte fins Es Castell -curt però agradable- adéu i besades. S'ha acabat. S'ha acabat? No ho crec...

Arrib altra volta al pis des d'on vaig partir el primer dia, arriba en Rafel, pujam i jo estic més que emocionada contant el viatge... però abans de continuar necessit una dutxa. Oh, què bé...

Encenc l'ordinador mentre seguesc menjant el cap a en Rafel amb la meva experiència i... sorpresa! No m'ho puc creure! El schön Wiener m'ha enviat un mail! He de contestar ara mateix! Entre rialles que no puc contenir, contest ben aviat en un alemany que ja veurem si entendrà o no... Amb tot això arriba en Jordi, i altra volta em pos a contar el viatge. Es suposa -és- que estic cansada, que no he dormit gaire, que l'endemà he d'anar a fer feina, i així i tot se'ns fa la una de la matinada xerrant. Me'n vaig a dormir, amb la certesa que ha estat un gran viatge, amb una emoció desbordant que vessa de cada porus de la meva pell. Estic segura que per més que continui escrivint, no trobaré cap paraula que resumeixi el que ara, passat un mes de tot plegat, encara sent quan hi pens. I voldria dir tantes coses que crec que val més que no digui res. Mirau-me als ulls i ho entendreu.

Ich bin sehr zufrieden...

Reise nach Wien - 22 febrer 2009

...una hora més tard. Sona el despertador. Na Susana i jo ens miram, feim "Un, dos, tres, va!" i ens aixecam. Ens vestim entre pensaments embullats de "potser seria millor seguir dormint però és que volem anar d'excursió tot i que sabem que podem caure en qualsevol moment encara que ens poden més les ganes de viure tot el que Viena ofereix i ja dormirem en tornar a ca nostra que total de viatge a Viena no s'hi està cada dia..." Amb tot això intentam despertar na Rosa, però ella ja ha decidit, conscient o inconscientment, seguir dormint algunes hores més, cosa comprensible i que evita que insistim de més.

Baixam a berenar i trobam la resta de companys que s'han animat a venir (lògicament, tots aquells que la nit anterior van anar a dormir a una hora decent), els i les de Ciutadella.

Tornam amb S-Bahn a fer el camí fins a Heiligenstadt, esperam el bus número 38A, pujam quan aproximadament falta un quart per les nou i aquesta vegada no ens aturam a Grinzing, sinó que anam bastant més amunt... i com més amunt ens feim més neu hi ha. Potser anomen molt la neu? Potser, però entendreu que per molts dels viatgers veure tanta neu junta és una cosa extraordinària i digna de fer-ne menció contínuament. Passen els minuts contemplant el paisatge, els revolts, xerrant amb unes i amb altres (auf Deutsch, bitte!)...

Una vegada al Kahlenberg, mitja hora després d'haver partit de l'estació, baixam del bus i anam a fer una volta, alerta on trepitges que t'enfonses! Fa fred, cau la neu al nostre voltant, augmentant la gruixa una miqueta més cada vegada. Arribam al mirador des d'on es suposa que hem de tenir una vista privilegiada de la ciutat de Viena, però clar, amb la que cau, no veim massa més enllà d'on som. Igualment, ha valgut la pena la matinada. En Miquel de Ciutadella ens sorpren amb un "Mirau què faig", fa una cucavela -el que deim a Mallorca referint-nos a una tombarella- a l'aire i cau d'esquena damunt un caramull de neu... bocabadats, li demanam que ho torni fer i prepar la meva càmera per immortalitzar el que encara no ens acabam de creure. Però m'ha retgirat tant que no pens a pitjar el botó fins que ja és massa tard.

Un home ens anuncia que hi ha una botiga de records i que si volem hi podem entrar. Una petita botiga. Alerta a no tirar res! No toqueu les coses! Això que volta ho fa sol, no hi posis les mans que es trenca! Estressant. Però suficient per trobar una bossa de tela amb la Petita Serenata Nocturna de Mozart impresa que ja és meva.

Unes quantes declaracions d'intencions més tard (t'han dit mai que tens una veu més que agradable?) trobam que és hora de començar a baixar, més encara si volem ser puntuals amb la resta de "dormilegues", tot i que en realitat no hem passat més de mitja hora a la muntanya. En una hora hem quedat al Schloss Schönbrunn. I ho aconseguim. De fet, arribam prest i tot. De bon principi esperam a l'estació, però la sensació tèrmica és prou dura com per pensar ràpidament que més val entrar i esperar a dins, segur que la temperatura és més bona de dur. Començ a rebre missatges que em feliciten el meu aniversari. Quin aniversari, gent, quin aniversari!

Schloss Schönbrunn, un altre palau d'història inabastable en el poc temps de què disposam. Un immens edifici que apareix voltant un cantó, amb una entrada que ja denota la magnificència del que amaga al darrera, amb jardins ocults per la neu que escapen a la nostra imaginació, colors i contrasts que confonen la nostra vista, sensacions indescriptibles quan penses en l'esplendor dels seus grans dies... Arribam els primers i no tenim més remei que esperar l'altre sector. No ens importa gaire, de fet, durant aquests dies si una cosa hem fet ha estat esperar, i sempre n'hem tret profit. No hi ha com ser positius... La resta de la colla fa la seva aparició, feim cua per comprar les entrades (feim la volta curta, eh?) i començam la visita, altra vegada amb àudioguies, d'aquestes que tant m'agraden. Quan anomenen Viena ciutat imperial tenen els seus motius. L'àudioguia ens explica si fa no fa la mateixa història que al Hofburg, però ara centrada en d'edifici on ens trobam i ampliada amb la història de Maria Teresa d'Àustria i la seva família. Cadascú al seu ritme...

Ens trobam a la sortida on, incomprensiblement, he arribat de les primeres (sinó la primera). Quan hi som tots, proposam què volem fer. I el primer de tot és anar fora a fer-nos fotos de grup (ei, que diria que quasi no n'hem fetes!) i jugar amb la neu. Na Rosa i na Sílvia s'animen a comprovar la facilitat -o no- de fer un àngel, tirant-se d'esquena i movent braços i cames. Neu per tot, no?

La secció més jove, capitanejada per Vidal, vol arribar al Prater, una zona recreativa vora el riu, i no dubten en prendre camí cap allà. En tornar ens ho contau! Els altres partim cap al centre amb U-Bahn, on en una de les aturades entra un jove amb un acordió i es posa a sonar. En Jose em convida a ballar i no em puc negar (som a Viena!), i ens movem al compàs de la música però també de les accelerades i les aturades que ens fan anar d'un costat a l'altre no sempre amb el control de l'equilibri assegurat!

Dinam a l'Augustinerkeller, tan bo i tan bé, que quan ens duen el compte, no ens fa gens de peresa pagar els poc més de 30€ que hem de posar cadascú. Sí, ens havien dit que Viena era car però, senyores i senyors, en tots aquests dies els dinars i sopars ens havien costat poc més de 10€ per cap. On anam, per aquest preu, a Mallorca o a Menorca? O sigui, que per un dinar de diumenge, servits a taula ben servits, primers, segons, postres, vi, pa... no em direu.

Sembla que això s'acaba. Però que ningú s'engani. Que arriba el final no vol dir que el que ve a partir d'aquest moment sigui senzill d'explicar, per la quantitat i per la qualitat, per la intensitat i per moltes altres coses a les que avui, quasi un mes després, no puc encara posar nom.

La següent activitat és la que a priori em feia més il·lusió: concert de la Simfònica Vienesa al Musikverein, el mateix lloc on anualment té lloc el clàssic concert d'any nou. Qui em coneix pot imaginar l'emoció que em produïa només pensar en entrar-hi. Noses fora! Deixam abrics, motxilles i demés al guardarroba, ens repartim les entrades i primera bona notícia: em toca seure amb en Miquel i en Jose, que a aquestes alçades de viatge ja hem descobert que no és mestre, "només" estudiant avançat. No m'ho puc creure. Qui em coneix sap també de la meva debilitat pels mestres, i aquesta no n'és una excepció -nota: seure amb qualsevol dels altres integrants de l'expedició vienesa hagués estat una experiència positiva, però...- així que estic encantada. Hem de seure a la Galerie, Rechts, a la primera fila i als seients 1, 2 i 3. Però no és fàcil trobar-ho. Unes quantes preguntes més tard descobrim que és a dalt de tot. Pujam, pujam, pujam (no s'acaba mai!) i per fi seim. M'he de llevar roba, quina calor! Estar a dalt ens permet una visió limitada en quant a detall de l'escenari, però una gran visió global de l'edifici i, com no, gaudir de les ones sonores en tota la seva esplendor. Tot escrivint, ara, m'adon que se m'ha quedat enganxat un cert aire recargolat, provocat per l'obertura de sentits a Viena. Ja està bé, no?

A punt de començar el concert. La Simfònica Vienesa, amb el director Johannes Wildner i un altre nom al programa, Marko Simsa, que encara no sabem ben bé què farà. Surten els músics, surt el director i surt aquest altre jove, vestit de manera més esportiva que no la resta... Un calfred em passa per tot el cos, estic a punt de fer realitat un somni. Resulta que és una espècie de concert didàctic, de manera que en Marko es dedica a explicar el que sonarà. Llàstima que no entenc gairebé res. Tanta sort que la música és un llenguatge universal. El primer que sona és Elefantenzauber d'Erke Duit. Magnífic. Abans de seguir amb Till Eulenspiegels lustige Streiche, op.28 de Richard Strauss, en Marko, el director i l'orquestra ens fan una dissecció dels diferents temes de l'obra. Arriba el moment crític... per jo. M'estic dormint. Literalment. No gens per la música, sinó pel cansament acumulat que fa acte de presència. Quina ràbia. He de fer vertaders esforços per mantenir la meva dignitat i que els dos acompanyants, asseguts un a cada banda, no se n'adonin. No sé com, però ho aconseguesc, arribam al descans, aprofitam per aixecar-nos, fer fotos, comentar... tanta sort, ja no podia més. Aquesta pausa em serveix per aclarir el meu cervell i poder gaudir de la segona part en millors condicions. Així que tot seguit escoltam Karneval-Ouvertüre, op.92 de Dvorák, Elfenmarsch, Ein Tanz von Rüpeln de Mendelssohn i s'acaba el concert amb tres obres de Johann Strauss (fill): Scherz-Polka, op.72, Trisch-Trasch Polka, op.214 i Vergnügungszug Polka Schnell, op.281. A la segona, demanen la col·laboració del públic, cantant un fragment. Ostres! El que faltava per fer-ho rodó. Com que en Miquel ha aconseguit un programa jusr abans d'entrar, tenim la lletra, així que ens animam i ens posam a cantar

Emsig vie die Bienen, summ, summ,
schwirren, summ, summ, flirren, summ, summ,
hin und her im Grünen, summ, summ,
muss man fleissig Zeit gewinnen, summ, summ, summ.

S'acaba la música, hem de sortir, anam a cercar les nostres coses i ens trobam tots fora i cau una nevada encara més impressionant del que havíem vist fins aleshores. Estic meravellada, seguesc cantant, flipant, volant... arriba la més que esperada guerra de bolles de neu, enmig de comentaris d'on hem d'anar (Kaktus Bar, Vielleicht?). Els que havien anat al Prater tenien prou gana com per repetir al Reinthaler del primer dia. Els i les altres anam al Café Central, situat a la Herrengasse. Molt bona elecció. Un lloc elegant, adient per anar-hi després de l'experiència musical anterior, amb un pianista que ens regala encara més so en viu. No havíem de sopar, però per acompanyar el vi, la cervesa o l'almdudler acabam demanant alguns plats, tot i que bastant més lleugers que altres vegades. A les deu de la nit tanquen i pensam en tornar a l'hotel. Potser val més anar a dormir algunes hores abans de partir de tornada cap a Menorca.

Entre una cosa i l'altra són les onze quan entram per la porta de l'hotel. Bona nit, bona nit... però... n'hi ha que volem més, "immer mehr", i per no fer llarg algú proposa anar a fer la darrera cervesa al bar del costat, el Simon. Una cervesa, una altra, ara posam una cançó a la Jukebox, ara balles tu amb mi, ara ball jo amb tu, ara tots junts, i en surten prop de quatre hores i mitja de pura locura (sana locura) -tanta sort que hi havia un cartell que posava que tancaven a les 2, vàrem sortir d'allà a les 3:30, no es devien atrevir a treure'ns defora- i de moltes altres sensacions que no cabrien aquí, que cadascú se'n du a la seva manera. Vint-i-set hores i mitja d'aniversari, no està gens malament... Si la nit anterior vàrem aprendre el significat de wiederkommen, avui tocava la lliçó de l'einteilen. Banda sonora inclosa:

Ich geh' in Flammen auf
I kissed a girl
Friends will be friends
Ed ero contentissimo

-i jo he acabat les paraules-Danke!

Reise nach Wien - 21 febrer 2009

Ens aixecam relativament prest, tenint en compte les diverses franges horàries que vàrem triar per anar a dormir. Berenam bé, que el dia és llarg, i a les 10:30 ja som de camí, aquesta vegada a peu per les humides i nevades Strassen de Viena, tot contemplant els imponents edificis que ens envolten. El dia és fred (què esperaveu, viatjant a Àustria en ple febrer?), però no fa gens de mandra fer una passejadeta.

Arribam a l'Schloss Belvedere. Són dos palaus (Oberes Belvedere i Unteres Belvedere), construïts el segle XVIII, sota la direcció d'un arquitecte anomenat Hildebrant, com a residència d'estiu del príncep Eugen von Savoyen. Entram per la part de darrera de l'Oberes Belvedere, el que visitarem avui. En Miquel de Ciutadella treu el seu encara recent esperit d'infant i ens obsequia amb un ninot de neu, ja era hora de retornar als orígens i començar a jugar amb la neu. Fotos, fotos, fotos, i travessam el mur que guarda l'impressionant edifici, segellat per dues portes de ferro forjat no menys espectaculars. L'Oberes Belvedere apareix, imponent, envoltat de neu quasi bé com si fos construït damunt els núvols, amb un petit estany que sembla gelat, com a mínim per mantenir el pes d'un estol d'ocells. Volen bolles de neu...

Quan feim la volta per anar a cercar la porta d'entrada al que avui dia és una de les més importants galeries d'art de Viena, ens trobam amb un altre divertiment per a la vista: enfora, s'entreveu l'Unteres Belvedere, i enmig, un més que presumiblement espectacular jardí, tot ell blanc per les circumstàncies hivernals que ja hem explicat.

Creuam la porta d'accés i ja tot d'una ens trobam amb l'Erdgeschosshalle o Sala Terrena, fent funció de rebedor de visitants. Pagam el que correspon i ens endinsam a la magnificència d'un palau on no saps si posar l'atenció en les obres d'art exposades (Klimt, Schiele, Van Gogh...) o bé en l'edifici mateix, (Prunkstiege, Marmorsaal, Kapelle...) complicada decisió. Sense cap mena de dubte, però, l'obra que pren l'alè i el coneixement a tots els que hi passen (i es queden) pel davant és Der Kuss (El Bes) de Klimt.

Dues hores bones de gatera pictòrica després (no sé com dir-li, quan vaig sortir els meus ulls ja no sabien on mirar), sortim al carrer i agafam l'S-Bahn per dirigir-nos al centre. Passam per davant del Secession, un dels museus que teníem al programa però que per manca de temps no vàrem visitar. Així i tot, encara podem contemplar l'edifici per fora, "Der Zeit ihre Kunst, der Kunst ihre Freizeit".

La següent aturada és el Naschmarkt, on podem comprar tot tipus de d'olives i verdures farcides de formatge i d'altres ingredients, envinagrats, plats preparats que estones em recorden a Marroc i estones a Grècia... colors i sabors de tots els ventalls possibles. Al·lucin amb les Dolmadakia -arròs envoltat de fulles de parra- que han comprat en Miquel i en Jose i que molt amablement em deixen tastar (quasi m'obliguen), em qued amb les ganes d'assaborir el Tzatziki, ens meravellam de les Falafel i l'Humus que compra na Teresa... en fi. Com que no en tenim prou, els cinc que encara quedam junts quan arriba l'hora de dinar (en Xavi, na Susana, na Teresa, na Rosa i jo) entram dins un dels diminuts bars a demanar alguna cosa calenta per menjar. No sabem on són la resta de la gent, els hem anat perdent a mesura que ens mesclàvem amb la munió de visitants que recorr el mercat a la mateixa hora que nosaltres. Els ciutadellencs ens havien dit que volien anar a un centre comercial del sud de Viena, però això ho hauran de contar ells...
Ben calentets, veim passar les companyes de cursos més avançats i anam amb elles a cercar Mariahilfer Strasse lloc on es suposa que ens trobarem tots més tard per acabar sopant al restaurant Vapiano. Trobam el carrer, anam envant enrera, no sabem ben bé què fer... i acab telefonat en Jaume perquè m'indiqui com ho hem de fer per voltar la Ringstrasse sense patir en l'intent. Quan ho tenim clar, agafam la línia 1 de l'S-Bahn i anam admirant l'Stadtsoper (l'òpera), el Parlament, el Rathaus (l'ajuntament), el Burgtheater... fins que algú s'adona que dins la seva bossa no hi ha tot el que hi hauria d'haver. S'acaba el contemplar, baixam per canviar a la línia 2, acabam la volta al mateix lloc que l'hem començada i tornam a Mariahilfer Strasse.

Ens dividim. Unes per intentar trobar el que falta (i malauradament no se'n sortiran) i les altres per... anar de compres, cosa que a mi em produeix mal de cap només de pensar-ho, així que torn telefonar en Jaume i em dóna les indicacions per arribar amb U-Bahn fins a ca seva. A la sortida del metro m'espera na Mercè. Anam cap a la Langegasse que és allà on viuen, molt a prop de l'ajuntament. Pel camí, com m'encanta, na Mercè em va explicant coses -per exemple, perquè davant el nom de cada carrer hi ha un número...- fins que arribam a un edifici i pujam amb un ascensor de pel·lícula, d'aquells que primer has d'obrir una barrera de ferro, amb la caixa de fusta i vidres per poder veure com puges o baixes (i passar-ho malament si tens vertígen). Bones una altra vegada, Jaume! Ep! Primer de tot ens hem de llevar les sabates! Molt bona pensada. Em treuen unes sabatilles i procedeixen a mostrar-me la casa... o el palau, depèn de com t'ho miris. Com no pot faltar a casa d'aquest parell, un tè calentet i un poc de sofà per explicar-nos com ens va la vida. I jo estic encantada de respondre preguntes, mirar fotos del seu viatge a Nova Zelanda, escoltar anècdotes vieneses... I es fa l'hora de partir. Acab de rebre un missatge de na Susana que diu que ens trobarem a l'Stephansdom (canvi de plans?). Passam per l'ajuntament, al costat de la gent que patina sobre gel, na Mercè ens convida a un dolç típic i boníssim, pujam a un autobús, som a temps de veure dues estàtues, una dedicada a Strauss i l'altra a Mozart -em feia molta il·lusió- baixam al costat de l'òpera, encara tenim temps de veure l'església que varen trobar davall terra quan construïen el metro i arribam d'hora a la catedral.

Com que encara no hi som tots, quan en Jaume i na Mercè s'acomiaden, vaig fins a una botiga de records a comprar una camiseta, com sempre que vaig de viatge. Impossible trobar "Wien", són plenes de "Vienna" per totes bandes. A la fi! Una! I no serà fins el dia següent que m'adoni que baix "Wien" posa "Austria"... D'acord que l'anglès és un idioma molt estès, però no cal, no? És com quan entram a una botiga d'aquestes a Mallorca i tot està en castellano, no? Bé, qüestions lingüístiques que m'importen, en resum, per dir que un "Österreich" hagués estat més benvingut.

Efectivament hi ha canvi de plans, anam a sopar a un altre Heuriger, es veu que l'experiència de la nit anterior es vol repetir. Aquesta vegada anam amb U-Bahn fins a Heiligenstadt i d'allà agafam el bus número 38 per arribar a Grinzing i cercar al número 22 el Reinprecht. Dinàmica similar, sinó igual, al vespre anterior, però aquesta vegada amb música en viu que alguns dels viatgers no varen dubtar en seguir-ne el ritme amb passos de vals, pasdobles o polkes. Memorable, sí senyor. Descobrim el potencial dansaire dels pocs però bons homes que integren l'esbart. I m'encanta. I es nota, perquè al vídeo que vaig gravar, quasi no em vaig perdre res.

Ben atapits de carn (no, jo no...), postres i vi, una part del grup decidim que ens fa ganes repetir al Kaktus Bar, tot i que l'endemà volem pujar al Kahlenberg i ens haurem d'aixecar prest. Bé, anirem a dormir a una hora prudencial. A partir de les dotze de la nit comença el meu aniversari, els meus darrers 20, i de molt bon grat convid a la primera ronda de cerveses. I quina manera de començar! Res a veure amb la nit anterior: em trob ballant com la que més, mesclada amb la resta de la gent, i fins i tot algú fa que m'atreveixi a pujar unes escales i continuar ballant a un altre nivell del local. Són hores intenses, massa com per descriure-les correctament. Només comentar que ens vàrem conèixer millor entre nosaltres i que alhora vàrem conèixer altra gent, schön Wiener...

Apunt negatiu: la gent que li agrada agafar el que no és seu...

Anam a dormir que són les 6 de la matinada. Fins...

Reise nach Wien - 20 febrer 2009

Sona el despertador a les 4 de la matinada. M'aixec, quin remei. Faig saber a na Marilena que és hora d'aixecar-se. Em contesta amb una sèrie de mots impossibles de desxifrar, es gira cap a l'altre costat i continua dormint. Començ a vestir-me i insistesc unes quantes vegades més. Ni cas. Pens a qui he de demanar ajuda, tot i ser conscient de l'absurd de la situació. Falten 5 minuts per les 4:30, l'hora de trobada amb el grup i per fi na Marilena s'adona del que està passant, s'aixeca a tota velocitat i es vesteix. Na Susana em telefona, deuen pensar que ens hem dormit, però no l'agaf, sortim aviat de l'habitació i anam cap a baix. Trobam de camí els mestres que ja ens venien a cercar. Còmic.

Pujam al bus que ens duu de tornada a Berlin-Tegel, l'aeroport. Fa fred, molt de fred, és molt prest, massa prest... Arribam a l'aeroport i altra volta a facturar l'equipatge. En el transcurs d'aquest desplaçament sé que no vaig somiar quan pensava que algú volia entrar a l'habitació: era en Vidal que s'havia equivocat de pis. Còmic.

Hem de tornar passar un control. No és fàcil per a un grup d'unes quinze o setze persones anar ràpid, menys encara si t'han de tocar de dalt a baix per comprovar que efectivament no dus res perillós a sobre, o si les encarregades de vetllar per la seguretat no estan d'acord amb la teva manera de dur elements líquids dins l'equipatge de mà. Còmic.

És encara molt prest però ja som a punt d'embarcar cap al nostre destí final. Entram a l'avió i altra volta hem d'esperar. Aquesta vegada, perquè es fongui el gel de damunt (!). Són prop de dues hores més de vol, que passen ràpid pel fet que tots i totes tenim prou son com per no adonar-nos que ja som a Àustria quasi a punt d'aterrar. Tot nevat, blanc, preciós, una vista meravellosa des de la meva posició privilegiada devora la finestra.

Una vegada a l'aeroport alguns necessiten una dosi de cafeïna per poder continuar funcionant, així que aquests es donen el gust de prendre el primer cafè vienès mentre els altres esperam. Tot seguit anam a cercar el tren que ens durà fins la ciutat, no sense abans passar per les petites dificultats de comprar una quinzena de bitllets a una màquina automàtica, on primer hem de descobrir quins són els botons adequats que hem de pitjar. Al final, però, en sortim victoriosos, cadascú amb el seu bitllet d'anada a la ciutat i un altre per poder moure'ns durant els tres dies de visita amb els transports urbans públics que volguem, uns 13€, no està gens malament.

Quan sortim al carrer, per l'aturada de S. Marx, el vent gelat gairebé ens talla les idees, però contribueix al ràpid despertar del grup, que s'afanya per trobar l'hotel. No és gens enfora, enfilam el carrer humit i gris, cap a la Landstrasser Haupstrasse i al número 165 trobam el lloc on dormirem (o no) les properes nits, el Gartenhotel Gabriel City.

Arribam a temps de berenar, però primer li toca a en Miquel convèncer a la dona de l'entrada que efectivament no tenim cap inconvenient en pagar la nit que teníem reservada i que per qüestions climatològiques no hem emprat. Deixam l'equipatge a l'entrada i anam a berenar, un bon berenar després de tot. Trobam na Rosa i na Paqui, elles anaven per una altra via i varen poder arribar el dia planejat. Na Rosa ens conta la seva aventura per arribar fins l'hotel, com havia agafat el tren en direcció oposada a la ciutat, com havia hagut d'esperar una hora a una estació solitària amb un grupet d'italians i de com dos joves "autòctons" li van indicar on es trobava l'hotel.

Després de berenar anam a veure les habitacions. No són com les de Berlin, què hi farem, però hi estarem la mar de bé. Emmoquetat, dos banys (molt útil, sí senyor), una petita gelera, llits confortables...

Ens tornam trobar tots junts i partim. Ara hem d'anar fins el centre, així que prenem l'Schlachthausgasse fins l'estació d'U-Bahn (metro) del mateix nom. Pujam a l'U-Bahn. És curiós, no és més que un metro, però tenia ganes de, per fi, pujar a un U-Bahn, o a un S-Bahn, tant temps estudiant els mitjans de transport... Crec que l'alemany m'està trastornant una mica. La línia que els duu és la U3, Simmering-Ottakring. Sortim per la Herrengasse i ens dirigim a la Michaelerplatz, on comença la visita al Hofburg, residència imperial i palau d'art. Ens endinsam a una part de la història de Viena, primer de tot comprant les entrades a unes al·lotes gens simpàtiques, que s'estimen més cobrar-nos un a un que fer-nos preu de grup. Visitam els Kaiserappartements, amb una àudioguia que ens dóna detalls del palau i de la vida de Franz Joseph i Elisabeth (coneguda mundialment amb el nom de Sisi). Com és habitual en la meva persona, no puc evitar voler escoltar o llegir TOTA la informació que hi ha al meu abast, de manera que mentre la resta van avançant a un ritme que els permetrà visitar la Silberkammer i potser el Sisi Museum, jo tenc temps, "només", de fer una volta completa als Kaiserappartements, fascinada amb el que veig i amb el que em va contant l'aparell que m'han donat a l'entrada.

Quan surt del meu particular viatge al passat trob l'altra gent. Anam a fer una volta i arribam a l'Österreichische Nationalbibliothek. Ens feim fotos amb la neu, amb els monuments, amb el paisatge, vaig gravant, na Joana (Ciutadella) em fa més fotos... i quan ens giram, ens hem quedat completament soles. Ningú al davant, ningú al costat. Havíem d'entrar a la biblioteca, no? Caminam un poc i entreveim baix unes arcades perfils coneguts. Ens hi dirigim. Era el grup de Ciutadella. Ja tornam estar dividits. No tenim ni idea d'on són els altres, però en José Luis vol anar a l'Schatzkammer, així que l'acompanyam. La resta no entram, quedam amb ell per al cap de mitja hora, que aprofitam per passejar una mica més. En José Luis surt extasiat de la seva visita, no té paraules. Ens comunicam via SMS amb l'altra gent per saber on són, després de comprovar que a la biblioteca no hi ha ningú. "Reinthaler, c", ens contesta en Miquel. Molt bé. I això què és? En Vidal no té més remei que telefonar. Són a dinar, fantàstic. Després d'escoltar les indicacions, també nosaltres tenim gana i hi anam. És a prop, a la Dorotheergasse. Els trobam ben asseguts i ben servits, amb plats típics del país. Ens seim a una altra taula i també demanam. No tenc ni idea del que he comanat... fins que m'ho duen, formatge arrebossat i fregit, acompanyat de confitura... mmmmmmmmmmmmmmm!

Mentre dinam, apareix en Jaume, que viu a Viena amb la seva dona, na Mercè. Ver sol i s'asseu amb nosaltres. Què extrany és tenir-lo devora després de tant de temps!

Després de dinar el pla era anar a l'Albertina, però... el grup que ha arribat i per tant acabat primer se'n va al Café Hawelka. En Jaume ens fa de guia a la resta i seguim visitant Viena, per acabar a una gelateria fent xocolates, cafès, tartes...

Prop de les 7 havíem quedat tot el grup a una estació. Allà mateix arriba la darrera (o eren dues?) component que completava el grup, na Sílvia. Ens acomiadam d'en Jaume que evidentment tés més ganes d'anar a casa amb na Mercè que seguir voltant per Viena. Pujam a l'S-Bahn que ens condueix gairebé allà on s'acaba la ciutat (o això és el que sembla), ben enfora, a Floridsdorf. Aquests trajectes, però, lluny de ser avorrits i pesats, són més ocasions per establir interessants converses, fins i tot en alemany (però no havíem quedat que no en sabem?). Baixam, supòs que a la darrera o de les darreres estacions, caminam sobre gel i arribam al Heuriger on hem de sopar aquella nit, el Weingut Helm situat a l'Stammersdorfer Strasse. La dinàmica és clara: demanam primer de tot el vi blanc jove propi d'aquests locals i després cadascú s'acosta a la barra a demanar el que més li ve de gust per menjar. Carn, carn i més carn... Però també amanides, uf! És un gran sopar, de fet crec que no hi ha cap de les menjades que hem fet plegats que no sigui memorable. No només és el vi, que ajuda, les rialles surten de manera espontània, natural, ens ho estam passant bé. Per acabar, postres boníssimes: Sachertorte, Apfetstrudel...

Acabat el sopar tornam al centre. Interessant conversa amb na Susana (auf Deutsch!), gairebé -o sense- ens explicam la vida. Tenim la ferma convicció de visitar el Bermudadreieck, concretament el Kaktus Bar. Begudes diverses circulen entre el munt de gent que hi ha... massa pel meu gust i pel meu estat d'aleshores. Mentre tothom balla i riu, em començ a sentir malament, em falta l'aire, i no vull que aquesta vegada això m'espatlli el viatge, així que me'n vaig a fora a respirar un poc (i parar la neu). Me'n vaig a dormir finalment amb la segona remesa, fent via per agafar el darrer U-Bahn. Son més de la una de la matinada. Entre que arribam a l'hotel, pas per la dutxa i vaig a dormir, les dues.

Diuen que vaig contribuir a l'aventura nocturna espantant una mica el personal que havia de dormir amb mi: quan van entrar, em vaig posar a xerrar i fins i tot em vaig incorporar del llit... però d'això, evidentment, jo no en sé res.

Reise nach Wien - 19 febrer 2009

El dia anterior a la partida teníem classe d'alemany. Aquella setmana havia estat molt intensa, a l'escola havíem fet la setmana cultural, dedicada al carnaval arreu del Món. A mi m'havia tocat explicar (i alhora anar descobrint) Oceania, cosa que inevitablement em va fer viatjar sense moure'm de Maó. Com deia, el dia anterior ens vam trobar a classe, amb ganes de partir. Jo ja duia l'equipatge al cotxe, no feia comptes anar a dormir a Alaior, sinó que vaig dormir a ca na Lídia, en Jordi i en Rafel, que com sempre em van rebre molt bé. Vaig estrenar al pijama que duria al viatge dormint al costat de na Lídia.

L'endemà en Jordi, aprofitant que entrava a les 8 a treballar a l'institut, em va dur fins l'aeroport. Ja hi havia na Teresa que esperava. A poc a poc varen anar arribant la resta de components del grup, alguns coneguts de classe o del passadís i d'altres que no ens havíem vist mai. Tres mestres? El nostre sap xerrar català? (-llegir-ho en to humorístic, eh?-)

Vàrem facturar algunes maletes i vàrem pujar cap a la porta d'embarcament. N'hi ha que això de passar el control els duu més feina que als altres... La inèrcia em duu sempre cap a la porta 2 i esperar el bus (o jardinera com li diuen i que no entenc perquè), però aquesta vegada era una porta bastant més propera i amb entrada directa a l'avió... al quiosc "El Jueves" encara no havia arribat. Vol amb Clickair, vaig seure tota sola... la resta de companys havien quedat a les primeres files, més o menys, però el meu passatge deia que em tocava el seient 22F - premonició del gran 22F que m'esperava enguany?-. Un vol curt, agradable, com sempre.

En esser al Prat, dubtes sobre si quedàvem dins la terminal, si sortíem a fora, si anàvem a Barcelona... al final vam sortir tots, alguns havíem de recollir maletes i no era pla que es quedassin fent voltes damunt la cinta, no? Pensava jo que igual ja podríem facturar, però els mostradors d'Air Berlin eren tancats... Total, no hi ha temps d'anar a Barcelona, anam a berenar. El no-grup es desfà, Ciutadella per un costat, Maó per un altre, mestres per un altre... Crec recordar que algú de Ciutadella arribava amb un altre vol, que s'havia despistat comprant el passatge a una altra companyia, qui devia ser?

Arriba l'hora, facturam altra volta, passam el control, uns més ràpid que d'altres, pensam que podem anar a comprar alguns entrepans pel vol... i arriba la primera de les sorpreses. A les pantalles informatives ens diuen que el nostre vol duu un retard estimat d'unes dues hores, a les 15:15, posa. Hauríem tengut prou temps per anar a Barcelona, encara érem a temps d'agafar la connexió cap a Viena (he dit que volàvem via Berlin?). D'una manera més tranquil·la anam a passejar, compram llibres i revistes ("El Jueves" sí que hi era), anam a dinar... després de les dues hores tornam al punt de trobada i quasi de passada ens adonam que acaben de retardar encara més el nostre vol, fins les 17:30, més o menys. Trobam altres companys, que ens indiquen que si anam a la porta d'embarcament ens donen vals per anar a menjar... molt bé, ara que ja hem dinat. Resignació, no ens queda d'altra. Ara ja no arribam a la connexió. A Berlin feia mal temps, o això és el que ens deien per megafonia.

A l'hora estimada comença a haver-hi moviment a la porta destinada a abandonar el país. Ens van dir que podíem quedar a dormir a Barcelona i agafar el vol de l'endemà a les 12 del migdia... Ni parlar-ne! Volíem partir, si de cas havíem de fer nit, que fos a Berlin, almenys, clar que això va implicar també certs comentaris cap al nostre mestre de Maó, en Miquel, que sabem que li agrada Berlin, que no fos una cosa preparada per ell, aix... (-segona frase per llegir en to humorístic-)

Finalment arribam a pujar a l'avió. Bé, finalment és un dir, perquè una vegada a dins vàrem estar més d'una hora a partir. Ni me'n vaig adonar, perquè em vaig adormir... Primer contacte amb la llengua alemanya, a través de les revistes que hi havia a l'avió (que tots vàrem agafar però Déu n'hi do com costen de llegir) i la veu de les hostesses. A Berlin fa mal temps... Després que ens donassin l'opció de sortir de l'avió sense possibilitat de retorn que alguns passatgers van estar a punt d'acceptar, ens indiquen que per fi sortim.

Arribam a Berlin tard, molt tard, massa tard. Efectivament tot és cobert de neu. Esperam una bona estona per recollir les maletes, esperam una bona estona perquè al mostrador d'Air Berlin ens donin una solució, esperam una bona estona a que arribi l'autobús... temps que aprofit per treure la càmara de vídeo per primera vegada. Sempre em passa el mateix. Per por que a algú no li faci gràcia, per vergonya, o jo què sé perquè, la trec tard, poc i malament, i moltes de les coses que serien dignes de quedar enregistrades, ho han de fer només a la nostra memòria. Això es cura amb l'edat, clar que fa molt temps que pens el mateix.

Un curtet viatge amb bus, admirant la neu que tot ho cobreix, i arribam a l'hotel de les properes hores (no pos nit, perquè tanmanteix...), un Holiday Inn, on ens assignen habitacions (com sempre qued la darrera i em toca compartir habitació amb una joveneta de Ciutadella, que no ens coneixem però és igual). Anam a les habitacions, deixam l'equipatge i baixam a sopar. Després de tot el dia de menjar entrepans i altres porqueries, va bé una mica de verdesca, i una cervesa per anar ambientant. Total, que entre una cosa i l'altra són les 2:00 i ens hem d'aixecar a les 4:00. Començam bé.

Anam a dormir amb el convenciment que el dia s'ha acabat. Abans pas per la dutxa per no haver-ho de fer en aixecar-me. Quan em fic dins el llit na Marilena (s'escriu així?) ja dorm, i sona el telèfon de l'habitació... No pot ser... Estic tan cansada que no l'agaf. Qui pot ser a aquestes hores? Ara només falta que algú intenti entrar... i no he acabat de pensar-ho que sent algú que manipula el pany de la porta... No m'aixec, no, no...

Reise nach Wien - Prèvia

Tots els viatges comencen més o manco de la mateixa manera: amb la planificació prèvia. En aquest cas, però, d'aquesta part se n'ocupaven els "responsables" (cap connotació negativa, ho pos entre cometes perquè així em fa més gràcia), els mestres, o professors... M'encanta viatjar. El que no sol fer mai és dedicar un gran esforç a la planificació. Només les quatre coses bàsiques (vols, hotels, mitjans de transport entre el lloc d'origen i la destinació...) i ja. M'agrada que els llocs que visit em sorprenguin. Després, en tornar, si em fa ganes, ja cercaré informació addicional - al final sempre fa ganes. Així, el que sabia de Viena era poc més que hi havia viscut Mozart, que ara hi viuen en Jaume i na Mercè, que es troba a Àustria i alguna altra informació que el mestre ens havia donat (museus, palaus, algun vídeo que havíem mirat sense entendre massa el que ens explicaven...). La major motivació era veure alguna cosa de Mozart... poca cosa més. Xerren alemany. Perfecte. Jo no.

Podria explicar què és el que m'ha duit a anar a classes d'alemany. Es redueix al fet que el curs passat, a Eivissa, vaig acompanyar en Xavier a l'EOI per fer la seva matrícula de català. Passejant la vista pels plafons informatius vaig començar a veure horaris de classes i exàmens de diversos idiomes: català, anglès, francès, italià, alemany... alemany? Era l'única de les llengües que no coneixia, tret del "Tschüss" que em dedicaven les hostesses d'Air Berlin quan volava cap a o des de Mallorca (no entenia perquè als passatgers que sortien davant meu els deien "adiós" i en arribar jo canviaven...). Idò? Anem a aprendre alemany! Dit i fet, quan en Xavier va acabar, vaig demanar els impressos. Una prova de nivell? No, gràcies, no fa falta.

Ara em vénen al cap moltes històries paral·leles i d'altres no tant, de com vaig arribar a Eivissa, de com vaig conèixer en Xavier, de com estava jo aquells dies, mesos, anys després de... però no cal, almenys ara no.

Estava contant els preparatius del viatge i com sempre me n'he anat per les bardisses. Complicada, eclèctica (m'encanta aquest adjectiu)... paraules que em defineixen sense definir-me del tot, tal i com m'agrada. Necessit estudiar alemany? No. Necessit seguir estudiant? En principi no.

Les sessions prèvies a la partida estaven amarades de referències a la ciutat musical i artística per excel·lència. Heu fet la maleta? Vos hi cap tot? Tan grossa és la teva? Però què hi has posat? Què voleu? Els viatges que he fet fins ara, gairebé tots, han estat a l'estiu, i amb poca roba basta. Però cinc dies de viatge, tres d'ells íntegrament a Viena, feien pensar que les capes de més serien necessàries. Juntament amb la informació meteorològica de primera mà que tenia provinent de la Lange Gasse, ca'n Jaume i na Mercè.

En resum, moltes ganes de partir i poques expectatives, si tenim en compte també els i les companyes de viatge, perfectes desconeguts de quatre hores setmanals de classe, és a dir, res de res. Ni parlar-ne dels "altres", el grup de Ciutadella. Aniré a la meva i tot d'una en poder m'escaparé a veure en Jaume i na Mercè. Il·lusa.

Vull xerrar de Viena - en espera

Fa una bona estona que intent publicar un nou missatge, aquesta vegada amb continguts sobre el recent viatge a Viena, però no em deixa, o no puc, o no en sé. Potser l'hauré de refer? Potser tenc problemes amb Linux? Potser... demà?