dimecres, 18 de març de 2009

Reise nach Wien - 22 febrer 2009

...una hora més tard. Sona el despertador. Na Susana i jo ens miram, feim "Un, dos, tres, va!" i ens aixecam. Ens vestim entre pensaments embullats de "potser seria millor seguir dormint però és que volem anar d'excursió tot i que sabem que podem caure en qualsevol moment encara que ens poden més les ganes de viure tot el que Viena ofereix i ja dormirem en tornar a ca nostra que total de viatge a Viena no s'hi està cada dia..." Amb tot això intentam despertar na Rosa, però ella ja ha decidit, conscient o inconscientment, seguir dormint algunes hores més, cosa comprensible i que evita que insistim de més.

Baixam a berenar i trobam la resta de companys que s'han animat a venir (lògicament, tots aquells que la nit anterior van anar a dormir a una hora decent), els i les de Ciutadella.

Tornam amb S-Bahn a fer el camí fins a Heiligenstadt, esperam el bus número 38A, pujam quan aproximadament falta un quart per les nou i aquesta vegada no ens aturam a Grinzing, sinó que anam bastant més amunt... i com més amunt ens feim més neu hi ha. Potser anomen molt la neu? Potser, però entendreu que per molts dels viatgers veure tanta neu junta és una cosa extraordinària i digna de fer-ne menció contínuament. Passen els minuts contemplant el paisatge, els revolts, xerrant amb unes i amb altres (auf Deutsch, bitte!)...

Una vegada al Kahlenberg, mitja hora després d'haver partit de l'estació, baixam del bus i anam a fer una volta, alerta on trepitges que t'enfonses! Fa fred, cau la neu al nostre voltant, augmentant la gruixa una miqueta més cada vegada. Arribam al mirador des d'on es suposa que hem de tenir una vista privilegiada de la ciutat de Viena, però clar, amb la que cau, no veim massa més enllà d'on som. Igualment, ha valgut la pena la matinada. En Miquel de Ciutadella ens sorpren amb un "Mirau què faig", fa una cucavela -el que deim a Mallorca referint-nos a una tombarella- a l'aire i cau d'esquena damunt un caramull de neu... bocabadats, li demanam que ho torni fer i prepar la meva càmera per immortalitzar el que encara no ens acabam de creure. Però m'ha retgirat tant que no pens a pitjar el botó fins que ja és massa tard.

Un home ens anuncia que hi ha una botiga de records i que si volem hi podem entrar. Una petita botiga. Alerta a no tirar res! No toqueu les coses! Això que volta ho fa sol, no hi posis les mans que es trenca! Estressant. Però suficient per trobar una bossa de tela amb la Petita Serenata Nocturna de Mozart impresa que ja és meva.

Unes quantes declaracions d'intencions més tard (t'han dit mai que tens una veu més que agradable?) trobam que és hora de començar a baixar, més encara si volem ser puntuals amb la resta de "dormilegues", tot i que en realitat no hem passat més de mitja hora a la muntanya. En una hora hem quedat al Schloss Schönbrunn. I ho aconseguim. De fet, arribam prest i tot. De bon principi esperam a l'estació, però la sensació tèrmica és prou dura com per pensar ràpidament que més val entrar i esperar a dins, segur que la temperatura és més bona de dur. Començ a rebre missatges que em feliciten el meu aniversari. Quin aniversari, gent, quin aniversari!

Schloss Schönbrunn, un altre palau d'història inabastable en el poc temps de què disposam. Un immens edifici que apareix voltant un cantó, amb una entrada que ja denota la magnificència del que amaga al darrera, amb jardins ocults per la neu que escapen a la nostra imaginació, colors i contrasts que confonen la nostra vista, sensacions indescriptibles quan penses en l'esplendor dels seus grans dies... Arribam els primers i no tenim més remei que esperar l'altre sector. No ens importa gaire, de fet, durant aquests dies si una cosa hem fet ha estat esperar, i sempre n'hem tret profit. No hi ha com ser positius... La resta de la colla fa la seva aparició, feim cua per comprar les entrades (feim la volta curta, eh?) i començam la visita, altra vegada amb àudioguies, d'aquestes que tant m'agraden. Quan anomenen Viena ciutat imperial tenen els seus motius. L'àudioguia ens explica si fa no fa la mateixa història que al Hofburg, però ara centrada en d'edifici on ens trobam i ampliada amb la història de Maria Teresa d'Àustria i la seva família. Cadascú al seu ritme...

Ens trobam a la sortida on, incomprensiblement, he arribat de les primeres (sinó la primera). Quan hi som tots, proposam què volem fer. I el primer de tot és anar fora a fer-nos fotos de grup (ei, que diria que quasi no n'hem fetes!) i jugar amb la neu. Na Rosa i na Sílvia s'animen a comprovar la facilitat -o no- de fer un àngel, tirant-se d'esquena i movent braços i cames. Neu per tot, no?

La secció més jove, capitanejada per Vidal, vol arribar al Prater, una zona recreativa vora el riu, i no dubten en prendre camí cap allà. En tornar ens ho contau! Els altres partim cap al centre amb U-Bahn, on en una de les aturades entra un jove amb un acordió i es posa a sonar. En Jose em convida a ballar i no em puc negar (som a Viena!), i ens movem al compàs de la música però també de les accelerades i les aturades que ens fan anar d'un costat a l'altre no sempre amb el control de l'equilibri assegurat!

Dinam a l'Augustinerkeller, tan bo i tan bé, que quan ens duen el compte, no ens fa gens de peresa pagar els poc més de 30€ que hem de posar cadascú. Sí, ens havien dit que Viena era car però, senyores i senyors, en tots aquests dies els dinars i sopars ens havien costat poc més de 10€ per cap. On anam, per aquest preu, a Mallorca o a Menorca? O sigui, que per un dinar de diumenge, servits a taula ben servits, primers, segons, postres, vi, pa... no em direu.

Sembla que això s'acaba. Però que ningú s'engani. Que arriba el final no vol dir que el que ve a partir d'aquest moment sigui senzill d'explicar, per la quantitat i per la qualitat, per la intensitat i per moltes altres coses a les que avui, quasi un mes després, no puc encara posar nom.

La següent activitat és la que a priori em feia més il·lusió: concert de la Simfònica Vienesa al Musikverein, el mateix lloc on anualment té lloc el clàssic concert d'any nou. Qui em coneix pot imaginar l'emoció que em produïa només pensar en entrar-hi. Noses fora! Deixam abrics, motxilles i demés al guardarroba, ens repartim les entrades i primera bona notícia: em toca seure amb en Miquel i en Jose, que a aquestes alçades de viatge ja hem descobert que no és mestre, "només" estudiant avançat. No m'ho puc creure. Qui em coneix sap també de la meva debilitat pels mestres, i aquesta no n'és una excepció -nota: seure amb qualsevol dels altres integrants de l'expedició vienesa hagués estat una experiència positiva, però...- així que estic encantada. Hem de seure a la Galerie, Rechts, a la primera fila i als seients 1, 2 i 3. Però no és fàcil trobar-ho. Unes quantes preguntes més tard descobrim que és a dalt de tot. Pujam, pujam, pujam (no s'acaba mai!) i per fi seim. M'he de llevar roba, quina calor! Estar a dalt ens permet una visió limitada en quant a detall de l'escenari, però una gran visió global de l'edifici i, com no, gaudir de les ones sonores en tota la seva esplendor. Tot escrivint, ara, m'adon que se m'ha quedat enganxat un cert aire recargolat, provocat per l'obertura de sentits a Viena. Ja està bé, no?

A punt de començar el concert. La Simfònica Vienesa, amb el director Johannes Wildner i un altre nom al programa, Marko Simsa, que encara no sabem ben bé què farà. Surten els músics, surt el director i surt aquest altre jove, vestit de manera més esportiva que no la resta... Un calfred em passa per tot el cos, estic a punt de fer realitat un somni. Resulta que és una espècie de concert didàctic, de manera que en Marko es dedica a explicar el que sonarà. Llàstima que no entenc gairebé res. Tanta sort que la música és un llenguatge universal. El primer que sona és Elefantenzauber d'Erke Duit. Magnífic. Abans de seguir amb Till Eulenspiegels lustige Streiche, op.28 de Richard Strauss, en Marko, el director i l'orquestra ens fan una dissecció dels diferents temes de l'obra. Arriba el moment crític... per jo. M'estic dormint. Literalment. No gens per la música, sinó pel cansament acumulat que fa acte de presència. Quina ràbia. He de fer vertaders esforços per mantenir la meva dignitat i que els dos acompanyants, asseguts un a cada banda, no se n'adonin. No sé com, però ho aconseguesc, arribam al descans, aprofitam per aixecar-nos, fer fotos, comentar... tanta sort, ja no podia més. Aquesta pausa em serveix per aclarir el meu cervell i poder gaudir de la segona part en millors condicions. Així que tot seguit escoltam Karneval-Ouvertüre, op.92 de Dvorák, Elfenmarsch, Ein Tanz von Rüpeln de Mendelssohn i s'acaba el concert amb tres obres de Johann Strauss (fill): Scherz-Polka, op.72, Trisch-Trasch Polka, op.214 i Vergnügungszug Polka Schnell, op.281. A la segona, demanen la col·laboració del públic, cantant un fragment. Ostres! El que faltava per fer-ho rodó. Com que en Miquel ha aconseguit un programa jusr abans d'entrar, tenim la lletra, així que ens animam i ens posam a cantar

Emsig vie die Bienen, summ, summ,
schwirren, summ, summ, flirren, summ, summ,
hin und her im Grünen, summ, summ,
muss man fleissig Zeit gewinnen, summ, summ, summ.


S'acaba la música, hem de sortir, anam a cercar les nostres coses i ens trobam tots fora i cau una nevada encara més impressionant del que havíem vist fins aleshores. Estic meravellada, seguesc cantant, flipant, volant... arriba la més que esperada guerra de bolles de neu, enmig de comentaris d'on hem d'anar (Kaktus Bar, Vielleicht?). Els que havien anat al Prater tenien prou gana com per repetir al Reinthaler del primer dia. Els i les altres anam al Café Central, situat a la Herrengasse. Molt bona elecció. Un lloc elegant, adient per anar-hi després de l'experiència musical anterior, amb un pianista que ens regala encara més so en viu. No havíem de sopar, però per acompanyar el vi, la cervesa o l'almdudler acabam demanant alguns plats, tot i que bastant més lleugers que altres vegades. A les deu de la nit tanquen i pensam en tornar a l'hotel. Potser val més anar a dormir algunes hores abans de partir de tornada cap a Menorca.

Entre una cosa i l'altra són les onze quan entram per la porta de l'hotel. Bona nit, bona nit... però... n'hi ha que volem més, "immer mehr", i per no fer llarg algú proposa anar a fer la darrera cervesa al bar del costat, el Simon. Una cervesa, una altra, ara posam una cançó a la Jukebox, ara balles tu amb mi, ara ball jo amb tu, ara tots junts, i en surten prop de quatre hores i mitja de pura locura (sana locura) -tanta sort que hi havia un cartell que posava que tancaven a les 2, vàrem sortir d'allà a les 3:30, no es devien atrevir a treure'ns defora- i de moltes altres sensacions que no cabrien aquí, que cadascú se'n du a la seva manera. Vint-i-set hores i mitja d'aniversari, no està gens malament... Si la nit anterior vàrem aprendre el significat de wiederkommen, avui tocava la lliçó de l'einteilen. Banda sonora inclosa:

Ich geh' in Flammen auf
I kissed a girl
Friends will be friends
Ed ero contentissimo

-i jo he acabat les paraules-Danke!

Cap comentari:

Publica un comentari