dijous, 12 de març del 2009

Reise nach Wien - 21 febrer 2009

Ens aixecam relativament prest, tenint en compte les diverses franges horàries que vàrem triar per anar a dormir. Berenam bé, que el dia és llarg, i a les 10:30 ja som de camí, aquesta vegada a peu per les humides i nevades Strassen de Viena, tot contemplant els imponents edificis que ens envolten. El dia és fred (què esperaveu, viatjant a Àustria en ple febrer?), però no fa gens de mandra fer una passejadeta.

Arribam a l'Schloss Belvedere. Són dos palaus (Oberes Belvedere i Unteres Belvedere), construïts el segle XVIII, sota la direcció d'un arquitecte
anomenat Hildebrant, com a residència d'estiu del príncep Eugen von Savoyen. Entram per la part de darrera de l'Oberes Belvedere, el que visitarem avui. En Miquel de Ciutadella treu el seu encara recent esperit d'infant i ens obsequia amb un ninot de neu, ja era hora de retornar als orígens i començar a jugar amb la neu. Fotos, fotos, fotos, i travessam el mur que guarda l'impressionant edifici, segellat per dues portes de ferro forjat no menys espectaculars. L'Oberes Belvedere apareix, imponent, envoltat de neu quasi bé com si fos construït damunt els núvols, amb un petit estany que sembla gelat, com a mínim per mantenir el pes d'un estol d'ocells. Volen bolles de neu...

Quan feim la volta per anar a cercar la porta d'entrada al que avui dia és una de les més importants galeries d'art de Viena, ens trobam amb un altre divertiment per a la vista: enfora, s'entreveu l'Unteres Belvedere, i enmig, un més que presumiblement espectacular jardí, tot ell blanc per les circumstàncies hivernals que ja hem explicat.

Creuam la porta d'accés i ja tot d'una ens trobam amb l'Erdgeschosshalle o Sala Terrena, fent funció de rebedor de visitants. Pagam el que correspon i ens endinsam a la magnificència d'un palau on no saps si posar l'atenció en les obres d'art exposades (Klimt, Schiele, Van Gogh...) o bé en l'edifici mateix, (Prunkstiege, Marmorsaal, Kapelle...) complicada decisió. Sense cap mena de dubte, però, l'obra que pren l'alè i el coneixement a tots els que hi passen (i es queden) pel davant és Der Kuss (El Bes) de Klimt.

Dues hores bones de gatera pictòrica després (no sé com dir-li, quan vaig sortir els meus ulls ja no sabien on mirar), sortim al carrer i agafam l'S-Bahn per dirigir-nos al centre. Passam per davant del Secession, un dels museus que teníem al programa però que per manca de temps no vàrem visitar. Així i tot, encara podem contemplar l'edifici per fora, "Der Zeit ihre Kunst, der Kunst ihre Freizeit".

La següent aturada és el Naschmarkt, on podem comprar tot tipus de d'olives i verdures farcides de formatge i d'altres ingredients, envinagrats, plats preparats que estones em recorden a Marroc i estones a Grècia... colors i sabors de tots els ventalls possibles. Al·lucin amb les Dolmadakia -arròs envoltat de fulles de parra- que han comprat en Miquel i en Jose i que molt amablement em deixen tastar (quasi m'obliguen), em qued amb les ganes d'assaborir el Tzatziki, ens meravellam de les Falafel i l'Humus que compra na Teresa... en fi. Com que no en tenim prou, els cinc que encara quedam junts quan arriba l'hora de dinar (en Xavi, na Susana, na Teresa, na Rosa i jo) entram dins un dels diminuts bars a demanar alguna cosa calenta per menjar. No sabem on són la resta de la gent, els hem anat perdent a mesura que ens mesclàvem amb la munió de visitants que recorr el mercat a la mateixa hora que nosaltres. Els ciutadellencs ens havien dit que volien anar a un centre comercial del sud de Viena, però això ho hauran de contar ells...
Ben calentets, veim passar les companyes de cursos més avançats i anam amb elles a cercar Mariahilfer Strasse lloc on es suposa que ens trobarem tots més tard per acabar sopant al restaurant Vapiano. Trobam el carrer, anam envant enrera, no sabem ben bé què fer... i acab telefonat en Jaume perquè m'indiqui com ho hem de fer per voltar la Ringstrasse sense patir en l'intent. Quan ho tenim clar, agafam la línia 1 de l'S-Bahn i anam admirant l'Stadtsoper (l'òpera), el Parlament, el Rathaus (l'ajuntament), el Burgtheater... fins que algú s'adona que dins la seva bossa no hi ha tot el que hi hauria d'haver. S'acaba el contemplar, baixam per canviar a la línia 2, acabam la volta al mateix lloc que l'hem començada i tornam a Mariahilfer Strasse.

Ens dividim. Unes per intentar trobar el que falta (i malauradament no se'n sortiran) i les altres per... anar de compres, cosa que a mi em produeix mal de cap només de pensar-ho, així que torn telefonar en Jaume i em dóna les indicacions per arribar amb U-Bahn fins a ca seva. A la sortida del metro m'espera na Mercè. Anam cap a la Langegasse que és allà on viuen, molt a prop de l'ajuntament. Pel camí, com m'encanta, na Mercè em va explicant coses -per exemple, perquè davant el nom de cada carrer hi ha un número...- fins que arribam a un edifici i pujam amb un ascensor de pel·lícula, d'aquells que primer has d'obrir una barrera de ferro, amb la caixa de fusta i vidres per poder veure com puges o baixes (i passar-ho malament si tens vertígen). Bones una altra vegada, Jaume! Ep! Primer de tot ens hem de llevar les sabates! Molt bona pensada. Em treuen unes sabatilles i procedeixen a mostrar-me la casa... o el palau, depèn de com t'ho miris. Com no pot faltar a casa d'aquest parell, un tè calentet i un poc de sofà per explicar-nos com ens va la vida. I jo estic encantada de respondre preguntes, mirar fotos del seu viatge a Nova Zelanda, escoltar anècdotes vieneses... I es fa l'hora de partir. Acab de rebre un missatge de na Susana que diu que ens trobarem a l'Stephansdom (canvi de plans?). Passam per l'ajuntament, al costat de la gent que patina sobre gel, na Mercè ens convida a un dolç típic i boníssim, pujam a un autobús, som a temps de veure dues estàtues, una dedicada a Strauss i l'altra a Mozart -em feia molta il·lusió- baixam al costat de l'òpera, encara tenim temps de veure l'església que varen trobar davall terra quan construïen el metro i arribam d'hora a la catedral.

Com que encara no hi som tots, quan en Jaume i na Mercè s'acomiaden, vaig fins a una botiga de records a comprar una camiseta, com sempre que vaig de viatge. Impossible trobar "Wien", són plenes de "Vienna" per totes bandes. A la fi! Una! I no serà fins el dia següent que m'adoni que baix "Wien" posa "Austria"... D'acord que l'anglès és un idioma molt estès, però no cal, no? És com quan entram a una botiga d'aquestes a Mallorca i tot està en castellano, no? Bé, qüestions lingüístiques que m'importen, en resum, per dir que un "Österreich" hagués estat més benvingut.

Efectivament hi ha canvi de plans, anam a sopar a un altre Heuriger, es veu que l'experiència de la nit anterior es vol repetir. Aquesta vegada anam amb U-Bahn fins a Heiligenstadt i d'allà agafam el bus número 38 per arribar a Grinzing i cercar al número 22 el Reinprecht. Dinàmica similar, sinó igual, al vespre anterior, però aquesta vegada amb música en viu que alguns dels viatgers no varen dubtar en seguir-ne el ritme amb passos de vals, pasdobles o polkes. Memorable, sí senyor. Descobrim el potencial dansaire dels pocs però bons homes que integren l'esbart. I m'encanta. I es nota, perquè al vídeo que vaig gravar, quasi no em vaig perdre res.

Ben atapits de carn (no, jo no...), postres i vi, una part del grup decidim que ens fa ganes repetir al Kaktus Bar, tot i que l'endemà volem pujar al Kahlenberg i ens haurem d'aixecar prest. Bé, anirem a dormir a una hora prudencial. A partir de les dotze de la nit comença el meu aniversari, els meus darrers 20, i de molt bon grat convid a la primera ronda de cerveses. I quina manera de començar! Res a veure amb la nit anterior: em trob ballant com la que més, mesclada amb la resta de la gent, i fins i tot algú fa que m'atreveixi a pujar unes escales i continuar ballant a un altre nivell del local. Són hores intenses, massa com per descriure-les correctament. Només comentar que ens vàrem conèixer millor entre nosaltres i que alhora vàrem conèixer altra gent, schön Wiener...

Apunt negatiu: la gent que li agrada agafar el que no és seu...

Anam a dormir que són les 6 de la matinada. Fins...

1 comentari:

  1. Llegint el teu diari m'adon que més que un viatge organitzat això sembla una gimcana plena de pèrdues i retrobaments i només em queda el consol de pensar que va donar peu a la improvisació i a un cert sentiment de llibertat... i que cadascú en va saber aprofitar el millor... Com espavilar-se a Viena durant un cap de setmana? Pel que fa a tu, veig que n'hi vas saber treure molt, de profit. Però atenció! Perquè ara ve el que jo consider el dia més reeixit de tots...

    ResponElimina