Silenci

És dissabte horabaixa i no hem fet res més en tot el matí que posar una rentadora. Ara la nostra "nova" llar resta en silenci, dormint les hores manllevades a la setmana i a la nit anterior. Res d'extraordinari, només que se'ns fa tard. Sempre.

Hauria d'anar al meu antic pis, a cercar les coses que queden. Em fa mandra. És un dia d'aquells que la ment voldria activitat frenètica i el cos no l'acompanya. Aquest cos... Calla.

La casa on som ara té el terra de fusta. Hi ha miralls, coixins, estores, llums. Manquen vidres. Sobra pols. Fa ganes estar-hi, té una energia molt bona, molt adient, molt d'acord amb les nostres personalitats divergents. Estarem bé.

Fa vint-i-sis dies que vaig partir de Mallorca. No m'enyor. No t'enyor. Pau. Serenor. Menorca. Silenci.

Dos caps es recolzen en una mateixa tovallola que els fa de coixí just davant meu, la que he recollit de l'estenedor aquest matí quan m'he aixecat i el silenci omplia el món de portes endins. Silenci que he fet callar de seguida amb veus i instruments sortits de l'arxiu musical que sempre m'acompanya. Fluixet, que aquí tot es sent i les altres encara dormen la nit que ha acabat quan sortia el sol. Dormir. Dissabte. Dormir. El somni de tota la setmana quan el despertador sona a les set i mitja anunciant el berenar i el camí cap a l'escola. L'escola. Dissabte. Silenci.

Amunt. És ben hora de començar. Trencar el silenci i dinar i organitzar i anar i tornar i sortir i cridar. CridAR. CrIDAR. CRIDAR! CRIDAR!!!!

...

...em cansa estimar-te...

El que em passa pel cap després de tot

Necessitava una mica de banda sonora per començar aquest escrit. Ja he connectat el meu disc dur extern amb tota la música que he anat acumulant aquests darrers anys i ara mateix sona Haurtxoa sehaskan, amb la veu femenina d'Aritzak. Música euskalduna. Vés a saber què sonarà després.

El 22 de gener de l'any passat vaig escriure que volia fer-me una casa i ser mare. Cap de les dues coses duu camí de fer-se realitat a curt termini. La primera no em sap molt de greu, total som ben poc a Mallorca i quan hi som estic bé allà on som, supòs que si hi passàs molt temps tornaria el neguit per tenir un espai més propi. La segona... no em fuig aquella dèria que ja dura massa anys. Massa o no, però el desig hi és. Qued embadalida davant els infants que van apareixent, alguns de companyes meves que ja han trobat aquest camí, d'altres de trobades fortuïtes. Som conscient del que suposaria, dels canvis que inevitablement hi anirien lligats. En tenc tantes ganes... I no puc esperar que aparegui el "pare ideal", més que res perquè no crec que existeixi, almenys no el "pare-parella". És una responsabilitat i una càrrega a la consciència massa gran per demanar-ho a qui tenc ganes de demanar-ho (potser també em falta valor -tot i haver-ho insinuat alguna vegada- i em pot la maleïda vergonya implícita en qualsevol conversa). He tornat mirar informació sobre reproducció assistida - inseminació artificial (cap de les dues maneres de dir-ho em fa el pes). Com ho feim?

És el moment? No ho sé. Quan es sap? Hi ha alguna senyal? Ho he de pensar més? Ho faig i ja està? Ja està... però com? No estic boja, no? No. Segur que no. Ets una dona que tot i les teves ambigüitats el que saps cert és que et mors de ganes d'introduir canvis a la teva vida, canvis que suposaran el repte (i el plaer) de dur endavant una nova vida, i viure la teva per aquesta nova. M'explic? Crec que sí.

Som a Menorca. Per acabar sona Ken Zazpi.