Ficció o realitat

-Hi ha una entrada que tenc moltes ganes d'escriure però que esper no haver d'escriure de seguida...

-Qui t'entengui que et compri.

-Si és ficció, haurem rigut i plorat una bona estona.

-I si és realitat?

-Eeeeehhhh... m'acollonaré, supòs.

-No ho tens gaire clar.

-Sí i no. Ho tenia clar fa uns mesos, però la vida canvia tan de veres, que no tenc temps a adaptar-m'hi.

-Ara em diràs que necessites més temps...

-No, però saps que visc contínues contradiccions, i aquesta no seria menys.

-Ai, filleta, no ho tenim bé mai. No et preocupis i ves fent, com sempre.

-Sí, com sempre, però i si ara no és mai més com sempre? I si ara va de bo? I si...?

-Va, calla i vine aquí, necessites una bona abraçada i ja està.

-Uff, com me coneixes ja. Tu i jo... no hauríem coincidit en una altra vida?

Novel·la desordenada per entregues (9)

Era un dissabte qualsevol. Per la finestra entrava la claror d'un sol que semblava haver sortit expressament per acompanyar-me, tot i que la previsió del temps indicava 4º amb una màxima de 10º l'horabaixa. Devia fer fred al carrer. Encara anava en pijama, que era dissabte i la mandra podia amb mi, però només feia comptes donar-li el temps just perquè l'MP3 es carregàs (el dia anterior no hi havia pensat), que una hora caminant amb música és més bona de passar que completament sola. Bé, completament sola és un dir... d'ençà que el coneixia sabia que no estava sola, ni m'hi sentia. Quan arribava a un semàfor en vermell, mirava el mòbil, i si hi havia una perduda, pensava "tresor..." i començava a creuar el carrer tot somrient -quan ja s'havia posat verd-.

Hauria de ser un dissabte qualsevol, i no ho era sabent que relativament enfora algú es movia, algú caminava, algú respirava, algú treballava, algú s'asseuria davant un ordinador, llegiria unes línies i, possiblement, somriuria. Era tan màgic sentir-me tan a prop...

Era un dissabte qualsevol però res ja no era com era abans. El món canviava i amb ell anàvem fent, els nostres mons es creuaven i jo no arribava a entendre tot el que passava, o potser sí, i era només el darrer escut que guardava pel que pogués ser, tot i descobrir dia a dia que no calia protegir-me de res. No era un intrús ni un enemic. Ben al contrari, era el convidat a taula que es fa esperar però que quan arriba t'adones que en realitat no ha fet ni tard ni prest. Simplement havia de ser en aquell moment que trucàs a la porta i demanàs per entrar.

Seria un dissabte qualsevol quan -per fi- tornàs a acaronar els seus cabells, el besàs tendrament els llavis, el miràs fixament als ulls i sentís, una vegada més, que era real, i a partir d'aquell moment el dissabte deixaria de ser qualsevol per convertir-se en un dels moments més meravellosos de la setmana, del mes, de l'any, de la meva vida. I em feia tant de bé...
 

L'estim.

Mudança

Estic de mudança. Una altra vegada. Ja he perdut el compte... I no és que no estigui bé allà on he viscut fins ara, però els propietaris tornen de la seva volta al Món i en Pablo i jo ens hem hagut de cercar un altre habitatge (ja ho sabíem, eh?). Jo me'n vaig al 18., Währing, just darrera l'AKH (l'hospital), en Pablo queda una mica més al centre... a partir d'aquest cap de setmana, si les previsions no fallen, viuré amb una austríaca. 

Com que estic com una cabra (no hi ha altra explicació) vaig fent el trasllat a peu, arrossegant maletes amunt i avall -necessit aproximadament una hora per anar del 6. al 18.- i confiant que algú m'ajudarà amb la taula i la tele. Però curiosament, amb cada viatge que faig, sembla que surten més coses per empaquetar... 

I això em duu a una fàcil reflexió... com ho faré al juny, quan hagi de tornar cap a ses Illes (sí, ja ho he decidit, torn!) per endur-me tot el que he anat acumulant? He de deixar coses, n'hi ha que són fàcils, d'altres, em costarà més... 

...i sobretot, sobretot, em costarà deixar les reunions dominicals, les caminades sota la pluja i entre els edificis imperials, la feina, els nins i nines, la sensació de ser enfora i a prop al mateix temps... la "meva" Viena, de qui m'he apropiat com a llar, de qui em vaig enamorar un fred mes de febrer aviat farà tres anys. I tot i saber que a la Mediterrània m'hi esperen experiències i persones, retrobades i descobertes, aquesta fantàstica ciutat haurà de tenir un lloc privilegiat al meu cor i al meu viure. Vaja, sembla que ja estic fent un comiat i encara queden 9 mesos per endavant! Au, vaig a continuar i deixar aquest discurs per després de Pasqua, com a mínim, que encara no toca.

Que em trobareu a Währing a partir de ja!