dilluns, 18 de maig del 2009

"Què opines sobre la vida sexual del ca de possessió?"


(foto: www.santllorenc.es)


Preguntes com aquesta poden sortir un dia qualsevol, caminant per una platja qualsevol, a una hora qualsevol... quan qui t'acompanya reclama que xerris, que contis, que expliquis, i el cervell fa fum recercant entre els records més recents i els més antics. Llavors començam a desvariejar. Sembla que ens provam a veure qui conta els acudits més dolents (i guany jo!)

Na Sara ha tornat a veure'm i troba que tenc poca conversa. Deu ser que deix tantes paraules sobre paper i a la pantalla que tenc ara davant que quan és hora de fer-les sortir oralment se m'han acabat... I jo que pensava que era tot el contrari! Dec haver passat tant temps repetint-me que xerr massa i que he d'aprendre a callar que potser al final m'ho he cregut.

Na Sara ha tornat a veure'm i troba que tenc bona veu. Solucionat. Quan no sàpiga sobre què xerrar, em posaré a cantar i llests, no? Em sent una mica incòmoda acceptant que realment sé fer aquelles coses que diuen que sé fer, dir-me a mi mateixa que de veres tenc bona veu... el que sí sé dir és que cantar és una de les activitats que més satisfaccions m'ha donat. M'encanta.

Na Sara ha tornat a veure'm i es troba bé amb amics i amigues, coneguts i conegudes, companys i companyes d'aquest món menorquí. Podem anar a sopar i tot seguit anar a fer una volta pel port de Maó. Podem improvisar sense passar gens de pena. Podem quedar a casa. Podem anar a altres cases. Fins i tot podem anar a vaixells que fan de casa.

Na Sara ha tornat a veure'm. I no tenim fotos.


divendres, 15 de maig del 2009

20 juny 2006. Tetuan - Felanitx

S'ha acabat. Les meves darreres hores a Tetuan les he passades fent voltes dins el llit. He dormit ben poc. M'he aixecat abans que en Martí se n'anàs a l'escola i ens hem acomiadat. Com una bleda, quan la porta s'ha tancat darrera d'ell, m'he posat a plorar... no estic trista, però he estat tan bé aquesta setmana que sap greu que s'acabi. Per posar-hi remei m'he posat davall l'aigua de la dutxa.

He aprofitat el temps que mancava perquè arribàs el taxi per anar a fer la darrera volta i fer unes quantes fotos a escarada. L'entrada a "Pabellones", el que es veu des del carrer (l'escola i la mesquita), uns quants cartells en àrab i una vista de la forana. Precisament quan anava a fer aquesta darrera foto, se m'ha acudit la meravellosa idea de dedicar un dels meus millors somriures a un home que passava amb un cotxe i em deia no-sé-què. El resultat ha estat una vertadera persecució: ell venia amb el cotxe vora meu, em demanava si cercava un lloc per anar a menjar, jo li deia que no i creuava el carrer. Al cap de poc temps, altra volta al meu costat, fins que finalment s'ha aturat just al lloc on jo anava i ha davallat del cotxe, amb el ferm propòsit de seguir la conversa. Jo... he fet la foto aviat, he voltat i anat més que de pressa cap a casa. No pots ni riure!

He baixat les maletes i he esperat que vengués el taxi. Ha arribat amb una mica de retard, com no, i devers les 9:40 hem posat l'equipatge a dins (amb cop al cap inclòs amb la porta del maleter, que som d'esburbada...) i hem partit cap a Ceuta (o Sebta). No ho he pogut evitar. He plorat tot el camí, deixant enrere els carrers, la gent, les muntanyes, les vistes, les carreteres plenes de vianants, els taxis grocs, la Medina, els tès, el palau del Rei, les abelles, les contínues sorpreses d'en Martí, els silencis dels viatges en cotxe, l'Atlàntic, el color blau, els mocadors, les gel·labes, la música andalusí, els nins que venen mocadors, els "hola guapa", els caragols, els "súper bocatas", les "brevas", els oferiments de tot tipus (henna, "xines", visites guiades,...), la immensitat, les olors, els baladres de les voreres dels rius, i tantes altres coses que ni hi caben ni sé com explicar.

Una vegada a la frontera, entenc el que em va dir en Martí quan vaig arribar sobre la gentada anant i venint, d'una banda a l'altra. Quan he davallat del taxi de seguida s'han acostat uns quants per oferir-se a dur la maleta o a vendre'm un paper necessari per passar la duana (però que jo ja duia). El taxista ja m'ha deixat ben a la vora dels policies a posta, així que no he tengut cap problema per passar a l'altra banda. Quan m'han segellat el passaport, he deixat terres marroquines definitivament per anar a territori espanyol una altra vegada. He travessat a peu el tros de "terra de ningú" per arribar al control de la Guàrdia Civil. Molt simpàtics ells. No m'han obert la maleta, però sí m'han demanat què hi duia. A la fi ha arribat el darrer tràmit, la Policia Nacional, i he agafat un taxi que m'ha duit fins el port. No recordava allò de les dues hores de diferència, em pensava haver d'esperar unes quantes hores per agafar el ferry, però clar, ja era la una del migdia i ha estat arribar, comprar el bitllet i pujar al vaixell.

La mar anava remoguda, m'he pensat tenir un trajecte semblant al de venguda, però com n'estava d'equivocada! El dia que vaig venir no vaig veure gens la mar... tanta sort, perquè devia fer pot. Si amb les ones que hi havia ara, el vaixell gairebé no es moviia... I deixant el continent africà he tornat plorar, tot el temps. No sé què devia pensar la gent del meu voltant...

A Algeciras tot ha anat molt ràpid, he arribat a les dues i mitja i a les tres partia el bus. La proximitat física de la gent amb qui he compartit viatge ha impedit un nou vessament de llàgrimes, a banda que ja començava a estar cansada i he dormit una mica. A les cinc hem arribat a Málaga. El bus cap a l'aeroport ha vengut mitja hora més tard, així que eren quasi les sis quan ha entrat a l'aeroport. Quedaven quasi dues hores pel vol, i tranquil·lament he anat a dinar... que encara no havia menjat res en tot el dia, llevat d'un iogurt. Després he facturat la maleta i quin remei, he anat a esperar qur arribàs l'hora d'embarcar, que ha estat devers les set i mitja.

A l'avió he hagut de dur les ulleres posades tot el temps. Entre que no m'agrada volar i la melangia que s'havia apoderat completament de mi... sí, altra volta je plorat, com una bleda, què hi farem? Potser val més així, potser això vol dir que altra volta puc sentir coses, potser sigui bo.

Arribada a Palma i topada amb la realitat meteorològica: quina calor que fa a Mallorca! Jo, que me n'anava preparada per suportar les inclemències del temps xafogós d'Àfrica, em trob que d'un bon tros a la nostra illa hi fa molta més calor, quines coses. Pensant ja en agafar el bus de línia per quedar a dormir a Palma, una animeta caritativa m'ha telefonat dient que em venia a cercar. Gràcies, tenia ganes d'anar a ca nostra, desfer les maletes, posar la roba a rentar, i començar a contar coses, tot i que com que gairebé ho he contat tot a través d'aquests testimonis que he anat enviant, no sé molt bé què dir. Una vegada a ca nostra, el primer que he fet ha estat telefonar en Martí per confirmar-li que, dotze hores després d'haver partit, era sana i estàlvia a ca nostra.

I aquí s'acaba la meva aventura africana. Gràcies si heu tengut la paciència d'anar llegint el meu quadern de viatge. Esper haver contribuit a acostar una miqueta el que he viscut, les sensacions i experiències. "Shokram".

dijous, 14 de maig del 2009

19 juny 2006. Les compres...

El matí m'he aixecat decidida a fer el munt de fotos que es suposa que hauria d'haver fet fins ara i anar de compres... però al portal he trobat na Teresa amb dues amigues que m'ha dit a veure si anava a fer un tè amb elles... i què volieu què fes? Clar que hi he anat. Ens hem assegut dins un "Salon de The" i n'hem demanat un perhom. Després d'una bona estona de xerrar (entre elles, clar, jo... què he de dir?, el tema de la mort del company de l'escola encara és ben present entre els d'allà), hem anat a fer una volteta. He de dir que avui per primera vegada des que som aquí, realment feia calor, el sol pegava de bon de veres.

Primer de tot hem anat al mercat. M'han avisat que hi faria molta olor. Són unes exagerades, tampoc no ha estat tant. Des del primer moment ens ha acompanyat un jovenet molt ben plantat que anava agafant les bosses del que elles compraven i que a més m'ha donat conversa tot el temps que ha estat amb nosaltres. Bàsicament hem parlat de futbol i del temps. Ja n'hi ha. Quan han acabat, aquest jovenet se n'ha anat cap a ca na Teresa a deixar-ho al portal. Ells li ha donat uns quants dirhams i m'ha explicat que així és com es guanya la vida, que quan ella i el seu marit varen arribar era un al·lotet i ja feia el mateix. Com no voleu que intentin de totes totes travessar la frontera? Realment n'hi ha molts que no tenen RES a perdre... excepte la vida.

El que hem fet a continuació ha estat anar de sabateria en sabateria, per al final no comprar res, perquè no han trobat el que cercaven. Uffff! De les meves fotos i compres, res de res. Tanta sort que encara queda tot l'horabaixa. Ens hem assegut una estona a la placeta de davant ca nostra, fins l'hora de fer el dinar. Curiós, no ho havia fet cap vegada.

Quan ha vengut en Martí de l'escola hem dinat de peix, amanida i truita de patates amb albergínia i carbassó.

L'horabaixa hem anat a fer una passejadeta aprofitant per fer les compres rigoroses. No és que sigui el meu fort això d'anar de botigues, però tampoc podia desaprofitar l'ocasió per dur unes quantes coses que em feien ganes. El primer que hem cercat ha estat música, com no? No me'n puc anar de Tetuan sense dur-me'n un testimoni en forma de CD de la meva estada per aquestes meravelloses terres. Per això hem anat al "zoco". En Martí m'havia explicat un altre dia que era un lloc molt angoixant, sempre ple de gent, però jo he trobat que no n'hi havia per tant, però clar, el que no he pensat i ell m'hi ha fet reflexionar és que era hora d'estar a casa fent la llarga estada a la taula després d'haver dinat pròpia dels marroquins, a banda que hi havia partit de futbol, i això també influeix. Aquest Mundial... si els bars ja estan ben servits de clients en dies normals, no vos cont quan hi ha partit. Quasi forma part de la seva religió. Al que anava. Hem entrat al "zoco" i ens hem aturat a una paradeta amb discs... pirates. Discs originals? I això què és? El "Top Manta" està degudament reconegut com a activitat lícita. El millor de tot és que l'amo ens ha anat posant la música que ens treia per tal de poder decidir què ens agradava més. Sempre amb l'orientació i el bon criteri d'en Martí, he comprat cinc discs de música marroquina a 20 dirhams cada un. En Martí, per la seva banda, n'ha comprat dos més.

Amb la bossa plena de música, hem anat cap a altres comerços de la ciutat. Hem intentat estalviar-nos l'entrada a la Medina, cosa que ens hauria retardat de valent i el partit Tunis-Espanya començava a les set. A una petita entrada hem trobat tassons i teteres. En Martí ha comprat dotze tassons (un de tants compromissos que ha d'atendre, tothom li ha comanat coses) i jo sis tassons i una tetera. Ja tenc el "kit" per preparat un tè com Alà mana, només manca l'herbassana que segurament trobaré a ca nostra en arribar.

Hem arribat fins a "Pabellones" a deixar aquest viatge i hem tornat perquè a mi em feia ganes dur una estora cap a Mallorca. No ens ha costat gaire trobar alguna cosa que ens agradàs. Llàstima que del model que jo tenia en ment no hi ha hagut el color desitjat, cosa que ha provocat que definitivament me'n dugués una estora de bastant més qualitat i una mica més barata del que havíem vist el primer dia la botiga d'estores de la Medina. Tot seguit, sense perdre massa temps, hem passat per una pastisseria i he carregat de pastissets d'ametlla i de dàtil (que a mi l'ametlla no m'agrada i també en vull menjar) per tal de provar si una vegada sigui a Mallorca ens podem veure i gaudir d'un horabaixa de tès i pastes (Jaume i Mercè, ja sé que vos queda un poc enfora, he, he). Ja sé que serà difícil, però que sapigueu que a ca nostra hi haurà tot això... fins que s'ho acabin, he, he.

Hem arribat a casa amb el partit començat i Espanya perdent 1-0. Ens hem acomodat: sofà, pipes, cervesa (sense alcohol) i futbol. No m'ho puc creure. El final supòs que qui més qui manco el sabeu, un 1-3 de vertigen. Vos havia dit que m'agrada el futbol? Tanta sort...

Per sopar, i com a darrer dia, en Martí ha tret vi blanc... (no vull sentir ningú) mentre a la tele posaven House. Vos he dit que entre altres coses en Martí segueix tots els capítols de House, Anatomía de Grey, Mujeres desesperadas, Crossing Jordan...? I que a més se n'ha baixat tots els capítols amb l'emule...? Aquesta setmana ha anat a descobriment per dia. Després de sopar, ha tret un licor de llimona boníssim, i que pegava fort ferm! Entre mossegada i mossegada, peo, en Martí feia excursionetes fins l'estudi perquè s'ha gravat els discs que jo havia comprat i m'ha gravat els seus i d'altres que tenia per casa. Aquest home no sap estar quiet!, excepte quan s'asseu còmodament al sofà... amb la bossa de pipes davant el futbol, qualsevol de les anteriors sèries que vos he dit o la incalculable font de recursos musicals en forma de DVD o VCD.

Ja queda poc. He fet la maleta, aprofitant bé els raconets, perquè ja vaig venir amb l'espai just i me'n duc un munt de coses. Ens hem dit bona nit, després que en Martí m'explicàs per segona vegada què he de fer demà dematí en arribar a la duana. Hem anat a dormir... bé, ell ha anat a dormir. Davant la imminent tornada, no he pogut aclucar els ulls quasi en tota la nit. He aprofitat per acabar de llegir els musicals que tenia pendents de l'altre vespre. Voltes i voltes...

dilluns, 11 de maig del 2009

18 juny 2006. Assilah i Tanger

Com que ens hem colgat a les 4 de la matinada, ens hem aixecat moooolt tard, les dotze, tot i que jo, com de costum, m'he despert mooooolt abans. Després d'una dutxa (cadascú la seva, eh?) hem agafat altra volta el cotxe. Aquesta vegada anàvem més enfora, així que el perill d'un viatge sense obrir boca, m'ha fet intentar encetar algun tema de conversa, tot i la sensació d'immensitat quan veus les planures quilomètriques amb les muntanyes de fons que omple qualsevol buit i a més et deixa sense paraula. Ha donat resultat. Els primers quilòmetres, silenci total, però després hem començat a parlar del grup, de Deixa't Anar, i vaja si hem tengut coses a dir i a contar, per tot el dia! La veritat és que feia estona que desitjava tenir aquesta conversa amb en Martí, però no sabia per on començar, i gràcies a les preguntes sobre curiositats que ell tenia, hem aclarit molts punts, tant ell com jo.

Hem anat fins a Assilah, a la costa atlàntica. El primer que hem fet ha estat dinar, ja eren les dues del migdia. Hem entrat a un restaurant que es diu "Casa Pepe" (idò!) i hem demanat peix. Quina passada, què bo ha estat tot! D'aperitiu ens han duit una sardina perhom, després un plat de d'aladrocs i un altre d'escopinyes. El plat fort ha estat peix fregit: llenguado, llucet, gambes, calamar, més aladrocs i un altre peix vermell del que en sé el nom perfectament però ara no ho record. Per beure, cervesa i aigua, i de postres flam i cafè. 360 dirhams que he pagat jo. Home, només mancaria. Fa gairebé una setmana que som aquí i encara no m'han deixat pagar res, a sobre que estic gairebé de franc...

Després de dinar hem fet una volta pel poble antic, que està dins les murades. Antany fou de dominació portuguesa. Tot molt net i poqueta gent. A les petites botigues, sobretot, estores, mil i un colors mesclats de tal manera que te'n duries tot el que veus. Quina passada. Hem arribat fins dalt les murades, des d'on teníem una vista de l'Atlàntic meravellosa. La platja era plena de gent que es banyava i hi havia uns quants jovenets que pescaven des d'unes roques enmig de l'aigua. En Martí m'ha explicat que fins fa poc temps l'escriptor Antonio Gala tenia una casa per allà.

A mitjan horabaixa hem partit cap a Tanger. Allà, res d'excepcional. Fins mitjans dels anys 50 no era marroquina, sinó que va ser ciutat internacional i es nota molt l'europeïtzació de les construccions però també de la gent. Al contrari que a les altres bandes que he estat, aquí no hi ha Medina, o millor dit, el que hi ha és un petit "zoco" però minúcies comparat amb la resta. Ni tan sols hem davallat del cotxe, sinó que quan hem fet la volta fins la zona espanyola, hem tornat cap a Tetuan, seguint a estones amb la nostra conversa.

A la nit, abans d'anar a dormir, en Martí m'ha passat els textes de Casi Caperucita i Algo parecido a Cenicienta, les dues obres treatrals-musicals per a infants que ha escrit i dirigit a Tetuan, a més dels tres musicals que ja havia composat i estrenat a Mallorca, juntament amb l'escriptor Pere Salas de Pollença, dels quals vaig tenir l'ocasió de veure'n el tercer el dia de la seva estrena: Després de la desgràcia, Bandejat i La Deixa.

17 juny 2006. Un palau i Xauen

És dissabte i ens hem aixecat bastant tard. En el meu cas he estat fent voltes i voltes dins el llit, esperant que en Martí s'aixecàs, no volia fer renou.

Per dinar hem anat a un antic palau anomenat Saada, aprofitat actualment com a restaurant. Era com estar dins un conte d'aquells de les mil i una nits o dins una pel·lícula, talment. Les parets folrades de mosaics, els sòtils de guix, columnes, saletes, sofàs... heu de venir a veure-ho. En Martí no és la primera vegada que hi va i es nota. L'amo ens ha fet molt de cas i per seure ens han posat una taula ben enmig, just davant d'un grup de músics que han amenitzat el dinar. Més de pel·lícula encara.

Hem menjat una sopa típica marroquina, en Martí m'ha dit que és la que mengen tot just s'acaba el ramadam. Després una amanida de les que fan per aquí, és a dir, de tot i molt, que no ens hem pogut acabar. Tot seguit, "pinxos", que encara que jo sigui un poc reticent a la carn, vos puc assegurar que res a veure amb els que menjam a Mallorca, vos ho promet. Encara hi ha hagut un altre plat, pollastre a la llimona. Deliciós, tot deliciós.

El temps que ens menjàvem tot aquest tiberi, han sortit uns quants ballarins. Els primers no els he pogut veure massa bé, només m'he fixat que feien voltar una espècie de "borla" (com es diu?) que duien al capell. Un altre feia voltes al mateix temps que aguantava una palangana amb espelmes enceses. Llavors se'n posava una damunt la mà posada enterra i feia la volta sencera a tot el cos sense moure la mà. Després ha sortit una al·lota a fer la dansa del ventre, tot i que en Martí m'ha explicat que és típica d'altres indrets però que és aprofitada a Marroc com a reclam turístic.

De postres ens han duit tè (que no em cans de beure i ja en duré perquè el pogueu tastar i opinar per vosaltres mateixos, tot i que no crec que pugui ser capaç de fer-lo tant bo com el d'aquí...) i dues classes de pastes típiques, una d'elles amb dàtil, que és la que he menjat (no podia més!).

L'horabaixa hem partit amb el cotxe cap a Xauen, un poble preciós amarat de color blau per totes bandes, sobretot la Medina. El viatge d'ha fet una mica llarg, no per la distància (hi ha una hora i mitja de camí aproximadament), sinó pels interminables silencis entre en Martí i jo. Vaja dos, ens agrada més escoltar que no xerrar. Afortunadament, dins el cotxe d'un músic no hi falten les cintes, i tractant-se d'en Martí, de bona música a més. A Xauen hem deixat el cotxe a un aparcament i hem fet un passeig per la Medina... un amic em va dir que és com un petit poble de fades, i té raó. Carrerons, pujades i baixades, escalons, i molt menys angoixant que la Medina a Tetuan, ah! i moltíssimes vegades més net. Hem fet un tè asseguts a la terrassa d'un bar anomenat "Pikin". També m'he fet alguna foto (ja era hora!).

El camí de tornada semblava marcat per la mateixa tònica que el d'anada, però ha sorgit una interessant conversa sobre la feina de mestre que ha mantengut la meva atenció de tal manera que no me n'he adonat i ja érem a Tetuan una altra vegada.

El vespre l'hem passat mirant vídeos musicals, xerrant de tant en tant i menjant pipes. En Martí és un autèntic campió en aquesta disciplina... Una vetllada d'allò més tranquil·la, i encara que sembli una pèrdua de temps a simple vista, he de dir que molt profitosa.

dimecres, 6 de maig del 2009

16 juny 2006. Jacinto Benavente

Com cada dia, m'he aixecat ben prest. Després de fer el "ronso" una estona, a les 10:40 he partit cap al C.E. Jacinto Benavente, que és l'escola on fa feina en Martí i està a dos carrers de ca seva. Quan hi he arribat i he demanat per ell m'han dit a veure si era la seva germana. Ens assemblam? Mai no ho hauria pensat, ara que amb la quantitat de germanes que té és realment comprensible que s'ho imaginassin. Pels passadissos he trobat un altre home que m'ha reconegut de seguida (havia vengut una vegada a casa però jo no el recordava) i m'ha duit fins allà on era en Martí. Hem passejat per tota l'escola, m'ha presentat bona part dels mestres i demés personal que hi treballen, gent molt simpàtica, oberta i engrescadora. Com més temps passava allà, més ganes tenia d'algun dia poder arribar a formar part d'un equip com aquest. Altra volta algú m'ha demanat si érem germans perquè ens assemblàvem (i da-li!). Un cambrer (sí, tenen cambrer i tot!) m'ha duit un tè(eeemmmmmmmhhhhh!!!!!)

Quan he arribat era l'hora del pati, així que tots els nins i nines jugaven fora, però després he tengut el privilegi (i dic bé, PRIVILEGI) d'assistir a una de les classes d'en Martí. En aquest cas, però, no era de música, ja que és tutor de 2n i per tant fa primària en general. Tocava castellà i els nins i nines anaven sortint d'un en un a llegir un fragment redactat per ells sobre un poema que havien llegit el dia anterior. Evidentment, durant uns minuts, el fet que jo fos allà dins (en Martí m'havia presentat com a mestra, quina il·lusió), provocava mirades de curiositat i poca atenció al que s'estava fent. El Martí, però, aconseguia l'atenció dels seus alumnes amb la seva professionalitat i manera de fer (de la que em vull contagiar, per cert).

Després han fet plàstica: pintar un dibuix amb aquarel·les, amb tot l'enrenou que comporta això, com és ara anar a cercar aigua (dije que sólo hasta la mitad!), repartir les capses de pintura, els pinzells (quieres estarte quieto?), un tros de paper a cadascú, els dibuixos (sentaos...) i el més important, paciència. En Martí ha hagut de sortir de la classe uns moments, i m'ha demanat que em quedés amb els nins i nines, en poques paraules, deixava la classe en les meves mans! No m'ha costat gens posar-me en el rol de mestra i a més m'hi he sentit molt còmoda, amb els nins i nines sol·licitant la meva atenció per aclarir dubtes, anant de taula en taula per veure com anaven, ajudant els que ho necessitaven...

Els darrers minuts de classe en Martí pretenia comunicar la seva classe amb Mallorca, concretament amb la seva filla Ariadna que fins el curs passat havia anat a escola amb aquell grup, però la connexió a través del Messenger no ha acabat d'anar bé, i ho ha hagut de deixar córrer. Han fet una lectura dramatitzada (cadascú al seu lloc, però) d'un text que imagin que és una de les adaptacions d'en Martí. Divertidíssim. De fet, m'havia d'aguantar les rialles amb una mà a la boca per no interrompre la classe!

Ha sonat el timbre i tothom se n'ha anat cap a ca seva, excepte un grupet de nines que em feien la pilota perquè dilluns hi tornàs (però si jo no he fet res!).

Una visita engrescadora.

Quan hem arribat a casa ja teníem el dinar a punt: amanida amb peix. M'agradaria saber què li posen al menjar. Un plat simple però ple de sabor.

L'horabaixa en Martí tenia dos compromissos, primer havia d'anar a l'ajuntament i després a Ceuta, i no sabia quan tornaria. O sigui, que m'he quedat sola. M'he aventurat a anar a passejar pel meu compte, però Tetuan és molt gran i m'he limitat a anar pels carrers que més hem passat aquests dies i que ja començ a conèixer. Ha estat un volta tranquil·la, només m'han volgut vendre mocadors una vegada, se m'han oferit per anar a fer una visita guiada a la Medina, un altre que no aturava de dir: "Española?, English? Française?"... ja me coneixeu, no caminava més aviat per no aixecar sospites, he, he. He tornat a casa sense ni tan sols entrar enlloc a comprar alguna cosa per sopar. M'agrada l'ambient de Tetuan, però acompanyada... no és por a res, simplement que m'angoix massa, he, he. He de dir, així mateix, que més tard he tornat davallar al carrer i aquesta vegada he arribat fins una pastisseria i he duit una barreta de pa, dues pastes salades i una de dolça per 8 dirhams! Al canvi en euros, més o menys basta llevar un zero, o sigui que treis comptes.

I el vespre... l'he passat a casa. La veritat és que no hi ha gaire per contar. M'he documentat musicalment i he tocat la guitarra. Quan he anat a dormir en Martí encara no havia arribat.


diumenge, 3 de maig del 2009

15 juny 2006. Tetuan (Medina i primera sortida)


Avui sí, segur que són les deu del matí o potser encara més tard. M'aixec, vaig al menjador... són les set!!!! Me'n torn a dormir, quin remei.

Aguant dins el llit fins un poquet passades les vuit. No hi ha manera, encara que vulgui, no puc dormir més.

Prop de les deu ha telefonat en Martí. M'ha dit que una veïnada, na Teresa, em volia convidar a anar a fer una volta amb ella si estava sola a casa. Clar que sí! Molt millor anar acompanyada d'algú que es coneix la ciutat que sola, que eren els meus comptes fins ara. He anat a ca na Teresa (és valenciana però parla en castellà, el seu marit és mestre i té dos fills que viuen a València). Primer de tot hem anat a fer un tè. He descobert que el que em varen fer ahir a la botiga d'estores duia herbassana, com el d'avui, no menta... són mel! També ha vengut un altre home, un marroquí del qual no record el nom (no hi ha manera) que es veu que té algun càrrec important en matèria de turisme (tampoc no he acabat d'aclarir quin). M'ha donat un missatge per en Martí: que no se'n vagi sense pagar-li el que li deu... idò! Aquest home ha dit que per allà aprop han obert un nou restaurant i els propietaris són un marroquí i una mallorquina, que a més també és mestra de música. Hem decidit anar a a visitar-la. El no-sé-què de turisme s'ha acomiadat i nosaltres dues hem anat a canviar euros per dirhams. Hem arribat al restaurant i ha resultat que... no era mallorquina, sinó canària! De Las Palmas... en fi, no és la primera vegada que algú confon els topònims, no passa res.

Altra volta hem entrat dins la Medina, però aquest pic per un lloc diferent. Hem passat pels gremis de fusters, dels "curtidors" (no sé com es diu, però quina pudor!) de pell, els carboners, els ferrers... També hem anat als llocs de les fruites i les verdures i al "zoco", que aquí li diuen el "Corte Inglés", perquè té tres plantes i hi pots trobar de tot. Això sí, una mica aclaparador sí que és, passadissos estrets, gent per tot, mercaderies col·locades de manera que es pugui veure la major quantitat de gènere possible en el menor espai... Na Teresa m'ha explicat les diferències entre unes vestimentes i les altres. La majoria de dones duen gel·laba i mocador al cap. Ara bé, les que el duen cenyit (el mocador), ho fan per moda, no per convenciments religiosos. La gent de la muntanya vesteix bastant diferent de la gent de ciutat. Hem passat per davant una mesquita a l'hora de l'oració. L'imam crida els fidels amb un cant a través dels altaveus col·locats dalt del minaret i els homes entren tot llevant-se les sabates. Això ho fan vàries vegades al dia i dura uns deu minuts.

A migdia, havent acabat en Martí la seva jornada laboral, hem dinat de cus-cus. Sublim, simplement sublim. No vos ho puc explicar, hauré d'aprendre a fer-ne, o haureu de venir fins aquí per saber què és autèntic, deliciós, indescriptible cus-cus. Encara que no crec que mai em pugui arribar a sortir tan bo com ho fa na Suad; què bé que cuina aquesta dona!

L'horabaixa, després de l'horeta rigurosa, hem agafat el cotxe i hem sortit de la ciutat. Hem arribat fins el polígon industrial (o això diu en Martí) i hem anat a una fàbrica de rajoles. "Inés", es diu. Tota la seva producció va directament a Espanya (ja sabeu, mà d'obra barata...). En Martí fa temps va fer una comanda, però tal i com ell imaginava... encara no està començada. Una setmana, li han dit, però així com va el ritme vital per aquí, no ho sé.

Hem arribat fins un poble veïnat que es diu Martil, igual que el riu que passa per devora Tetuan i segueix cap a aquest poble, però aquí li diuen "Martín". És la zona dels estudiants universitaris, allà hi ha diverses facultats, i es nota per la quantitat de joves amb carpetes que hi ha al carrer. Això sí, la majoria d'al·lotes amb el seu mocador posat al cap. Martil també és una zona residencial i suposadament turística. Dic suposadament perquè allà t'ho venen com a lloc turístic i realment està una mica deixat, però bé, com per tot. Hem vist la platja. Tot i semblar que la mar convidava a banyar-s'hi (no, encara no me n'han vengut ganes, és una manera de xerrar) hi havia una bandera vermella que avisava del perill ocult: les corrents que et xuclen i t'arrosseguen cap a dins i al fons. I efectivament, tot i haver-hi gent a l'arena, no hi havia ningú dins l'aigua.

Durant tot el trajecte hem vist gent a peu per la carretera. Com diu en Martí: hi ha gent per tot! Has d'anar ben alerta a no atropellar ningú. Travessen sense mirar i no tenen cap inconvenient en fer-ho pels llocs més insospitats. Els cotxes que més circulen són els taxis. N'hi ha de dues classes: els de color groc són els petits i només poden anar per dins la ciutat. Hi caben tres persones a més del conductor, una davant i dues darrera. Els de color blau i blanc són més grossos, fan trajectes entre pobles i a banda del conductor hi poden anar sis! persones més, dues davant i quatre darrera. Fins a aquest límit de passatgers, si algú agafa un taxi, no vos penseu que és com aquí, que és exclusivament per ell, sinó que el conductor es va aturant si troba més gent pel camí. Això és aprofitar els recursos!

Hem tornat cap a Tetuan però abans hem passat per un centre comercial tipus "Carrefour"... però sense gent. No hem hagut de fer gens de cua per pagar. Una no hi està gens avesada. Entre altres coses hem comprat iogurts. Tanta sort que tenen el dibuixet, perquè sinó la majoria no sabria de què són! Cal dir, però, que hi ha moltíssims productes en francès, i així és més fàcil.

El temps que quedava fins l'hora de sopar en Martí ha aprofitat per fer informes de l'escola i jo... he gandulejat pel sofà mirant una pel·lícula (Amor idiota). El sopar ha estat típicament mallorquí: pa amb coses (i tomàtigues de ramellet!). Després de sopar hem vist "Jesucrist Superstar". Encara que sembli mentida jo encara no l'havia vist.

dissabte, 2 de maig del 2009

14 juny 2006. Tetuan (Medina i sopar superlatiu)

He sentit en Martí quan se n’ha anat. Quan he obert els ulls pensava que com a mínim, serien les deu del matí. M’he aixecat i he comprovat que només eren les vuit! Això deu ser “jet lag”, no?

Avui dematí l’he passat dins la casa. Encara no m’atreveixo a sortir sola al carrer. No és que tengui por d’alguna cosa o d’algú, sinó de perdre’m! M’estim més esperar que en Martí torni i sigui ell qui em dugui a veure llocs interessants. Això sí, he aprofitat per escoltar música, veure un DVD de “Les Luthiers”, berenar… i quan ja no sabia què fer mirar “Al salir de clase” (ja ho sé, però m’avorria, què voleu). A mitjan dematí ha vengut la senyora de fer feines, una joveneta amb la que no ens hem entès gens, ja que no xerra ni castellà, ni anglès, ni francès… ella em xerrava en àrab i, evidentment, no he pillat res, bé, crec que he entès que nom “Suad” o alguna cosa per l’estil. Tanta sort que en Martí l’havia avisada que jo seria per allà!

A migdia, més prest del que m’esperava, ha vengut en Martí. Record que algú em va dir: “Te’n vas aquesta setmana? Et perdràs el Mundial!”, idò no senyors, no passeu ànsia que estic ben informada de tot. En Martí duu un exhaustiu control sobre els partits i els resultats (no coneixia aquesta dèria seva), i a més jugava la selecció espanyola, així que hem dinat d’uns ciurons boníssims que havia preparat na “Suad” acompanyats de la retransmissió del partit. Tanta sort que m’agrada el futbol! De segon plat hi havia carn, no me demaneu si era cabrit o mè, m’ho he menjat igualment, sense remugar gens, però amb MOLTA amanida (ma mare, en tornar no cal que me’n faceu, crec que de totes maneres no m’hi enganxaré massa…).

Quan ha acabat el partit (4-0, oee, oee) hem anat a passejar pels voltants de “Pabellones”, que és com és conegut el conjunt d’edificis on estam. Primer de tot hem anat a l’ajuntament a fer unes gestions; com que en Martí torna definitivament cap a Mallorca necessita molts papers supòs que per donar-se de baixa del cens i coses així. Hem arribat fins la Medina, un vertader laberint de carrers i carrerons on els comerciants venen els seus productes. Hi ha de tot. Són moltes dependències una devora l’altre, distribuïdes en gran part formant “gremis”. És difícil d’explicar en paraules, ja miraré de fer fotos perquè vos en pogueu fer una idea. Quan feia una estona que ens passejàvem, hem topat un home que encara no he aclarit si és conegut d’en Martí o si s’han fet amics allà mateix, he, he. Ens ha duit fins una “botiga” (no sé quin nom donar-li) d’estores. No vos ho podeu imaginar. Colors, colors i més colors. Com que en Martí estava interessant en comprar-ne una, ens han duit al pis de dalt, ens han fet seure a un banc d’aquells encoixinats, ens han preparat un tè a la menta, mmmmmmm, deliciós! i ens han començat a treure estores i més estores. Al·lucinant. He viscut per primera vegada el tòpic del regateig amb un comerciant. En primer lloc, ens n’ha venut una a un preu més que raonable, no ha fet falta discutir gaire sobre els dirhams que deixàvem. Però després ha vengut l’amo i forçat volia que ens en duguéssim una altra. En Martí li deia que no, que no en podia comprar més, i aquells dos venga insistir, un pic i un altre. Tant, que al final la segona estora l’ha deixada per menys de la meitat del preu inicial. A més, ens les durien a casa. Un moment que en Martí m’ha deixat sola per anar a pagar, m’han oferit coses també a mi, però ni duia diners ni vull comprar res el segon dia, ja hi tornaré dilluns, perquè realment hi ha coses que m’agradaria dur cap a Mallorca (aunque una sigue siendo pobre y no puede comprar a la ligera). A més, l’”amic” que ens havíem trobat pel carrer m’ha demanat si m’agradaven les espècies i les herbes, i com que li he contestat que sí, després li deia a en Martí que jo li havia demanat per anar a una farmàcia… has d’anar molt en compte amb el que dius. Si t’interessa alguna cosa és perquè ho vols comprar. Ja n’aprendré.

Hem tornat a casa i en Martí em demanava què volia fer, on volia anar… no ho sé! No sé què vull veure! En Martí encara no coneix la meva perpètua indecisió i el meu no-sé-què-punyetes-vull-fer-amb-la-meva-vida. Deixaré que sigui ell qui em sorprengui. Tanmateix abans del viatge no m’he documentat massa, així que vagi on vagi tot serà una descoberta. Com que no en treia res en clar, ha decidit mostrar-me diferents coses que ell ha fet, musicalment parlant. Dos musicals per a infants que m’han fet riure de debò, arranjaments de cançons conegudes, cançons pròpies… m’ho he passat pipa. Ja m’agradaria poder anar a classe amb ell només per aprendre una petita part del que sap. Música pràctica, FER música. M’encantaria.

Devers les set i mitja hem tornat sortir, aquesta vegada per comprar alguna cosa per sopar. Hem anat a una pastisseria i hem duit unes pastes salades farcides de pollastre i unes altres de formatge, a més de QUATRE pastissets. Com es passa. Es veu que li agrada menjar tant o més que a mi, he, he, quins dos. Després hem anat a un lloc de menjar ràpid (o no sé què dir-li) i hem duit dos típics entrepans marroquins. Bestial. A més de ser enormes, a dins hi posen de tot: carn, ceba, tomàtiga, col, pastanaga, pasta, puré de patata… regat amb salses diferents com ara maionesa, olives, tonyina… i rematat amb patates fregides. Quina bomba! Pots decidir quins ingredients hi vols i quina salsa. Tipus kebab però “a lo bestia”. Hem anat a casa i hem sopat de tot això. En Martí ha tengut estómac per acabar-se l’entrepà i menjar un salat de pollastre, a més d’un pastisset, però jo m’he vist amb feines per acabar-me el “panet(-ot)”. Després d’una estona i una mica d’aigua, he pogut menjar un pastisset. Deixarem les pastes salades per demà (BUF!).

En haver sopat hem fet "sofing". En Martí mira "Mujeres desesperadas" i "House". Troba estrany que jo no vegi res de tot això, però... no tenc temps! A Mallorca el ritme és diferent, vos ho assegur. Aquí no hi ha problemes d'estrès, ni ansietat, ni angoixes vàries. Si tens pressa, no vénguis a Tetuan. I això m'encanta. Catalina: aquest seria el meu lloc ideal per fer feina, i potser el teu també, he, he.

Avui hem anat a dormir més prest. En Martí (i tota l'escola en general) ha tengut uns dies esgotadors física però sobretot emocionalment degut a la inesperada mort d'un company el mateix dia que vaig arribar (és a dir, ahir). Quan ens hem trobat coneguts pel carrer no parlen d'altra cosa. A més, es veu que qui havia d'ajudar no ho ha fet gaire (per no dir gens) i la pobra família ho ha passat, ho està passat pitjor encara del que seria "normal" en aquests casos.