16 juny 2006. Jacinto Benavente

Com cada dia, m'he aixecat ben prest. Després de fer el "ronso" una estona, a les 10:40 he partit cap al C.E. Jacinto Benavente, que és l'escola on fa feina en Martí i està a dos carrers de ca seva. Quan hi he arribat i he demanat per ell m'han dit a veure si era la seva germana. Ens assemblam? Mai no ho hauria pensat, ara que amb la quantitat de germanes que té és realment comprensible que s'ho imaginassin. Pels passadissos he trobat un altre home que m'ha reconegut de seguida (havia vengut una vegada a casa però jo no el recordava) i m'ha duit fins allà on era en Martí. Hem passejat per tota l'escola, m'ha presentat bona part dels mestres i demés personal que hi treballen, gent molt simpàtica, oberta i engrescadora. Com més temps passava allà, més ganes tenia d'algun dia poder arribar a formar part d'un equip com aquest. Altra volta algú m'ha demanat si érem germans perquè ens assemblàvem (i da-li!). Un cambrer (sí, tenen cambrer i tot!) m'ha duit un tè(eeemmmmmmmhhhhh!!!!!)

Quan he arribat era l'hora del pati, així que tots els nins i nines jugaven fora, però després he tengut el privilegi (i dic bé, PRIVILEGI) d'assistir a una de les classes d'en Martí. En aquest cas, però, no era de música, ja que és tutor de 2n i per tant fa primària en general. Tocava castellà i els nins i nines anaven sortint d'un en un a llegir un fragment redactat per ells sobre un poema que havien llegit el dia anterior. Evidentment, durant uns minuts, el fet que jo fos allà dins (en Martí m'havia presentat com a mestra, quina il·lusió), provocava mirades de curiositat i poca atenció al que s'estava fent. El Martí, però, aconseguia l'atenció dels seus alumnes amb la seva professionalitat i manera de fer (de la que em vull contagiar, per cert).

Després han fet plàstica: pintar un dibuix amb aquarel·les, amb tot l'enrenou que comporta això, com és ara anar a cercar aigua (dije que sólo hasta la mitad!), repartir les capses de pintura, els pinzells (quieres estarte quieto?), un tros de paper a cadascú, els dibuixos (sentaos...) i el més important, paciència. En Martí ha hagut de sortir de la classe uns moments, i m'ha demanat que em quedés amb els nins i nines, en poques paraules, deixava la classe en les meves mans! No m'ha costat gens posar-me en el rol de mestra i a més m'hi he sentit molt còmoda, amb els nins i nines sol·licitant la meva atenció per aclarir dubtes, anant de taula en taula per veure com anaven, ajudant els que ho necessitaven...

Els darrers minuts de classe en Martí pretenia comunicar la seva classe amb Mallorca, concretament amb la seva filla Ariadna que fins el curs passat havia anat a escola amb aquell grup, però la connexió a través del Messenger no ha acabat d'anar bé, i ho ha hagut de deixar córrer. Han fet una lectura dramatitzada (cadascú al seu lloc, però) d'un text que imagin que és una de les adaptacions d'en Martí. Divertidíssim. De fet, m'havia d'aguantar les rialles amb una mà a la boca per no interrompre la classe!

Ha sonat el timbre i tothom se n'ha anat cap a ca seva, excepte un grupet de nines que em feien la pilota perquè dilluns hi tornàs (però si jo no he fet res!).

Una visita engrescadora.

Quan hem arribat a casa ja teníem el dinar a punt: amanida amb peix. M'agradaria saber què li posen al menjar. Un plat simple però ple de sabor.

L'horabaixa en Martí tenia dos compromissos, primer havia d'anar a l'ajuntament i després a Ceuta, i no sabia quan tornaria. O sigui, que m'he quedat sola. M'he aventurat a anar a passejar pel meu compte, però Tetuan és molt gran i m'he limitat a anar pels carrers que més hem passat aquests dies i que ja començ a conèixer. Ha estat un volta tranquil·la, només m'han volgut vendre mocadors una vegada, se m'han oferit per anar a fer una visita guiada a la Medina, un altre que no aturava de dir: "Española?, English? Française?"... ja me coneixeu, no caminava més aviat per no aixecar sospites, he, he. He tornat a casa sense ni tan sols entrar enlloc a comprar alguna cosa per sopar. M'agrada l'ambient de Tetuan, però acompanyada... no és por a res, simplement que m'angoix massa, he, he. He de dir, així mateix, que més tard he tornat davallar al carrer i aquesta vegada he arribat fins una pastisseria i he duit una barreta de pa, dues pastes salades i una de dolça per 8 dirhams! Al canvi en euros, més o menys basta llevar un zero, o sigui que treis comptes.

I el vespre... l'he passat a casa. La veritat és que no hi ha gaire per contar. M'he documentat musicalment i he tocat la guitarra. Quan he anat a dormir en Martí encara no havia arribat.