dijous, 23 de desembre del 2010

Insomni

Són les 4:20 de la matinada i no puc dormir. M'he despert neguitosa, una mosca feia renou i l'he treta defora. He anat al bany, he provat de tornar estirar-me al llit, i he acabat encenent l'ordinador, per jugar, a veure si em ve la son. I m'he trobat fent un monòleg interior tota emprenyada amb comentaris que he vist les darreres hores. I flip en colors, perquè no tenc cap motiu per estar així. Vull dir, n'Alejandro Sanz no és un tema habitual de conversa a la meva vida. No em suposa cap esforç sentir-lo però no en som una fan com ho som d'altres grups (no escriuré el nom, no passeu ànsia, hehehe). Idò, perquè em molesten tant les crítiques que he llegit? Sincerament, és aquesta llei de la que tant es parla aquests dies tan important? Ho pregunto de veritat, com sempre, em falta informació per tal de poder ser crítica, almenys així com toca. Però, voleu dir que la nostra màxima preocupació és si ens podrem seguir descarregant arxius o no? Va, home, no pot ser! Vols dir que som així de superficials? Perdem de vista allò que realment és important i ens hauria de llevar la son. No vull dir que no se n'hagi de parlar, evidentment si no hi estam d'acord, hem de dir la nostra, però segur que hi ha un terme mig que no és ni de molt lluny posar-se a insultar gratuïtament. Com amb els controladors fa unes setmanes. En passa alguna de grossa i ens desvien l'atenció amb coses properes i planeres, perquè no pensem, perquè estem entretinguts vessant esforços i paraules cap allà on no faci gaire mal. Tenc la sensació que ens estem equivocant massa, i que això està gestant quelcom molt pitjor. I arribam a límits com molestar-nos si algú no accepta una invitació al Facebook... senzillament no entenc res. 


dimecres, 15 de desembre del 2010

Außergewöhnlich

Ho he de fer, és necessari. Si no vols seguir llegint, atura't aquí i canvia de pàgina, ara! 



T'esper. Encara ets aquí?
N'estàs segur/a? Mira que t'he avisat...




Tu mateix/a. Després no et queixis.




Ara ja no hi ets a temps. Wise Guys. Sí, he de tornar a xerrar d'ells. Va ser ahir vespre, als voltants de les set i mitja, quan sortien a l'escenari del Konzerthaus vienès. Un programa com sempre molt ben triat, amb cançons de Klassenfahrt (Klassenfahrt, Ich hab geträumt, Lisa, Mein neues Handy, Das ist der Hammer, Ikea o Schlechtes Karma -amb coreografia inclosa que no em deixa llevar els ulls de n'Eddi en tot el temps que dura; Jaume, un que m'agrada i no és gay!-) i d'altres més antigues (Mädchen lach doch mal, Ruf doch mal an, Es ist nicht immer leicht, Jetzt und hier, Jetzt ist Sommer, Schiller o Radio), fins i tot una cançó de Nadal que en Nils va interpretar de la millor manera possible, Endlich wieder Weihnachtszeit.

Emoció continguda de principi a fi de les quasi tres hores que va durar el concert. A punt de plorar més d'una vegada, impossible restar quieta al seient assignat, més enfora del que m'hagués agradat però suficient per gaudir de l'espectacle. Com m'agraden aquesta gent. Però crec que ja ho he dit a bastament com perquè tothom ho sàpiga. 



Què més puc afegir? Ah, sí, Marieta, mira que arribes a ser beneita. En Dän anuncia on segueix la festa després del concert, l'anomenat Afterglow, no ho entens prou bé, i enlloc de demanar-ho te'n vas a casa a contracor, a contravent i a contra neu, carregada amb un llibre de partitures, una tovallola i un pòster pensant que potser no ets suficient bona com per merèixer xerrar una estona amb ells o que et signin un autògraf al llibre que has comprat. Imbècil.   

diumenge, 5 de desembre del 2010

Torna l'optimisme

I no és per menys. 

1. La feina. Passats els primers moments de "desesperació", "tristesa" i "resignació", vàrem presentar una proposta d'ampliació d'horari -amb el consegüent augment de sou-, però amb els peus posats a terra, amb la idea de "demanar molt perquè ens donin un poquet". Idò bé. L'han acceptada. I som incapaç d'escriure com em sent, perquè no només hem tornar la situació a com teòricament havia de ser, sinó que fins i tot ha millorat. 
2. L'habitatge. Dimecres en Pablo i jo vàrem visitar un pis. Un pis tot moblat, acollidor, al districte 6 (Mariahilf). Ens va agradar des del primer moment, però hi havia més gent interessada i els propietaris ens van explicar que s'ho havien de pensar però que cap a finals de setmana ens donarien una resposta. Idò bé, varen tardar dues hores a telefonar i dir que a partir de l'1 de gener casa nostra és a la Gumpendorferstrasse. Tenc tantes ganes de fer la mudança i començar a cuinar...

3. El curs d'alemany. C1. No és cap broma. Ja he fet l'examen final, encara no en sé el resultat, però sé que hauria d'haver escrit molts desastres per suspendre. Això sí, amb notes més aviat mitjanes, però què vols -com sempre em dic-, no estudies prou!
4. El temps. Ha arribat la neu. Fa fred de veres, mentre escric devem tenir uns -10º. M'encanta. Tot, el fred, la neu, sortir de casa ben abrigada, entrar a qualsevol lloc i començar a llevar roba perquè la calefacció compleix perfectament amb la seva funció -segons on per sobre del que seria necessari-, contemplar des de la meva habitació totes les teulades blanques, trepitjar el mantell blanc que fa crec-crec mentre es va renovant... Sí, m'agraden el fred i la neu...

 ...des de la finestra de ca nostra


 ...al pati


 ...a la Universitat


 ...tapant les plantes dels carrers


...a la Kaunitzgasse