...arribats a aquest punt ja ho entenc, entenc quin era el pla i juraria que no em sap gens de greu tot el que ha esdevingut des que la consciència em permet gaudir d'aquesta aventura del viure que ara acompanyes amb presència, paciència, ànima, constància, consonància, ètica i moltes altres esdrúixoles que ara mateix em fa mandra sucar de la meva cervellera però que ja tens ben integrades a la neurona que no deixa d'aprendre i fer-me aprendre, que no és cosa d'un únic cos travessar nits i dies d'amor i lluita per allò en el que creim, per allò que se'ns fa necessari com l'aigua dolça, contrapunt a la salina de l'illa que ens espera i no sucumbeix a la frissor desmesurada que impòs a les hores deliberadament solitàries, minuts d'il·lusió i desencís que encadenen moments de glòria del que ha estat, és i serà, i encara que ho sembli no estic perduda, el plor desesperat sovint condueix al rumb adequat, potser amb el vaixell equivocat o, qui sap, tan sols inadaptat al mar que creua delerós d'arribar a port i ancorar sense decor a la blancor del cor que record, el mateix que em treu de la presó i m'instrueix com sortir-me'n individualment però mai sola, perquè sola ja no és sola, ara és dualitat, binomi o simplement -meravellosament- parell(a), ganes de la vida que així és més vida, concretament avui que faig un any més, especialment cada dia comú/compartit, tot és tu i mel...
