divendres, 31 de juliol del 2009

Orientació

Dijous, 30 de juliol.

S'acosta el final. Avui ha estat el torn d'en Baris i n'Antón. Érem ben pocs a classe, qui més qui menys està cansat. Hem hagut d'esperar que arribàs n'Antón, ja que tenia el full de l'exposició d'en Baris, cosa que na Christiane no entenia. Ben senzill. Ahir vespre, al Campus, n'Antón volia partir per preparar la seva presentació, però el vam convènver que quedàs, i amb l'ajuda del diccionari de n'Eva, l'iPhone de n'Ivan i la banda de darrera del full imprès amb la presentació d'en Baris, un poc d'aquí i un poc d'allà tots vàrem col·laborar per ajudar a escriure el que diria l'endemà. I al final de la nit el paper el tenia ell. Així, en Baris prepara les seves fotos a l'ordinador, i esperam que arribi n'Antón. Per fi arriba. En Baris ens xerra de la història del Rock & Roll. Tot seguit n'Antón ens parla de Galícia.

Com a darrer dia havíem quedat que aniríem a Donauinsel a fer una torrada. Quasi tots els homes, excepte en Gábor, el nostre gentleman (que ni per anar d'excursió es separa dels seus texans ajustats, les sabates de vestir i la camisa planxada), han anat amb els cotxes de n'Antón i en Taner. La resta hem agafat l'S-Bahn i després l'U-Bahn fins al lloc assenyalat, aturant-nos abans a un supermercat a comprar menjar i begudes. A Donauinsel ens hem trobat amb els altres i hem cercat un lloc adient per fer foc. En Cihan ha estat el cuiner. Ha encès el foc i ha torrat tota la carn que havíem comprat. Tota. Mentre, n'Antón ha decidit que feia prou calor com per banyar-se al Donau. No duia banyador, però és igual...

Hem estirat les mantes i estores que dúiem i hem fet una bona rotllana. Hem menjat fins que hem estat ben tips. Na Christiane i en Piotr ens han deixat els primers. En Baris i n'Ivan s'han animat a remullar-se dins el riu. Després hem fet un poc d'horeta... bé, han fet. En Hakan s'ha encarregat que no m'adormís. Ens tiràvem bolletes de no-sé-quin-arbre, ben igual que nins petits. Al final tothom s'ha unit en aquesta lluita Turquia-Mallorca, posant-se d'un bàndol o de l'altre. Crec que l'únic que ha dormit a pler ha estat en Baris. I una estona n'Ivan, ben aferrat a la síndria que en Taner havia duit, i que després ens hem menjat, alguns de manera més fina que els altres.

A les 15:30 en Gábor ha dit que partia, i les al·lotes hem anat amb ell. Aquí ha donat compte de la seva nefasta orientació. Ens ha fet baixar a l'estació equivocada... no res que no es pugui arreglar esperant el proper U-Bahn, però evidentment he arribat tard a la darrera sessió de cant. Per cert, que avui només érem cinc! Tothom ha desertat! La universitat era ben buida avui horabaixa.

Arrib a casa, encenc l'ordinador i em trob de cara amb la notícia. Un atemptat a Mallorca! Però, com pot ser? Mallorca? No ho entenc. I em posa trista. No ho puc creure.

Abans de trobar-nos una altra vegada amb els companys i companyes, he xerrat més de mitja hora per telèfon amb en Miquel. Com enyorava sentir la teva veu! (ai, no, només era un poquet que t'enyorava...) Només han vengut n'Eva, na Lenka, en Piotr i en Muammer. Genug? I molt més tard el nostre Gábor, l'home més guapo de tota la universitat. Li dic cada vegada que ens veim i ell riu. Què ha de fer? Un poc de sopar, una cervesa, un mojito i rialles -afortunadament- i en Piotr ens abandona novament. Ens canviam de bar, que aquest ja el tanquen, i demanam més cervesa. Massa? No, tampoc no és això. Feim una repassada a uns quants personatges de la classe que ens fan riure molt, és el que té no ser-hi i que la cervesa et permeti dir el que potser només havies pensat. No sé si m'explic.

Tard, però no tant com ahir, partim. Sortim del Campus en direcció la residència de na Lenka i n'Eva. En Muammer les acompanya. En Gábor va en una altra direcció i pens que podem anar una estona plegats. Al cap d'una estona de caminar -i riure molt- s'atura, mira el camí que hem fet i em demana: "On anam a classe?". Què vol dir on anam a classe? Allà d'on venim... S'ha tornat equivocar. Hem de desfer el camí. No passa res. Em comenta: "He d'agafar l'S-Bahn". S-Bahn? Quasi a les dues de la matinada? No, rei, no n'hi ha cap. "Que sí, n'estic segur". Vora l'aturada de l'S-Bahn, uns operaris fan feina a les vies. Tu creus que per aquí pot passar cap S-Bahn? Evidentment que no. "Idò he d'anar a agafar l'U-Bahn". U-Bahn? Tampoc n'hi ha cap! "Que sí!" Molt bé, anem a Schottentor, jo t'acompany i ho comprovam... Mira el mapa una vegada i una altra. Es romp. Quan temps fa que vius aquí? Creia que coneixies bé la ciutat... "Igual que tu, un mes". Ostres, nin, això no pot ser. Has d'agafar un bus de nit! Crec que avui pots dormir al Sigmund Freud Park. "Anem a Schottentor". Molt bé. I evidentment, Schottentor estava tancat. Sortim i el següent bus que passa li demana al conductor com pot anar fins a Schlachthausgasse. "M'ha dit que hem d'anar a MuseumsQuartier, però tu pots anar a casa". Ah, no, jo vénc amb tu, així caminaré un poc més. Arribam al lloc. "Hi ha una aturada de bus devora l'Òpera". Gábor, l'Òpera? Això és el Volkstheater! "No som a l'òpera?" Gábor!!!! El final de la història és que hem aturat una parella de vienesos que ens han dit que havíem d'agafar una combinació de busos, però en vista de l'hora que és, en Gábor opta per aturar un Taxi. Molt millor. Potser així arribis segur a casa...

dijous, 30 de juliol del 2009

Immigrants...

Dimecres, 29 de juliol.

Què feim avui, que els exàmens estan fets i no tenim massa ganes de continuar treballant? Estudiar el Konjunktiv II, clar. Lògic. Per això som aquí, no? La veritat és que no ens podem queixar gens. Només hem fet un poquet de feina. Després hi ha hagut tres presentacions, en Hakan ens ha xerrat de la gastronomia turca mentre ens menjàvem un baklava perhom. N'Eva ha fet la seva exposició sobre Mallorca i na Lenka sobre el palau de Brandýs, a la República Txeca, on entre d'altres hi va viure l'Arxiduc Lluís Salvador. Per acabar amb les classes hem jugat un poc.

Tot d'una hem partir uns quants -Luciana, Baris, Hakan, Ivan i jo- cap al Burggarten. A petició meva, hem anat a visitar el monument dedicat a Mozart. I a fotografiar-nos amb ell, és clar. En tenia moltes ganes. Pel camí s'ha afegit al grup un amic d'en Baris. Al final hem decidit fer una estona més per allà i hem anat a seure a un d'aquests llocs on està prohibit trepitjar la gespa... (?)

Horabaixa pensant en començar a empaquetar les coses. Quines poques ganes. Ho faig poc a poc. I no aguant estar sola a la residència, així que agaf un llibre i me'n vaig al Campus. Més prest ho havia d'haver fet! S'hi està molt bé, baix l'ombra dels arbres, asseguts damunt l'herba... He trobat na Luciana que passejava. Tampoc té ganes d'estar a casa. Així que hem fet temps les dues, esperant que arribassin els altres. Gens puntuals, per cert, però quan fa cinc minuts que hi són, ens n'hem oblidat.

Les primeres en arribar, n'Eva i na Lenka, a les 19:20, prop de mitja hora tard. Avui en Muammer no ve, és a Salzburg. Després han arribat en Baris, en Gábor i n'Antón, cadascú pel seu compte. N'Antón havia duit la seva furgoneta i he anat a ajudar-li a dur una guitarra, un djembé, dues estores i unes quantes cerveses. Un poc després ha vengut n'Ivan. Hem passat un molt bon horabaixa-vespre, n'és prova que hem estat allà fins les 23:15, cantant, bevent, rient, fent fotos... fins i tot un desconegut s'ha unit a la festa i ens ha tocat unes quantes cançons. Fa dues vegades que en Gábor i jo coincidim en els colors de la roba que duim. Una altra foto per a la col·lecció.

Després hem trobat que no ens bastava i, amb la furgoneta de n'Antón, hem anat tots, excepte en Gábor que havia partit cap a casa, a Schwedenplatz, a la "platja". La furgoneta és prou grossa com perquè hi cabin dos matalassos petits darrera, però només té seients davant. Així que les al·lotes ens hem assegut als matalassos i els tres homes davant. Abans de partir diu n'Antón: "Esper que no ens aturi la policia, perquè un espanyol, un rus i un turc amb quatre dones darrera..." i ens hem passat el camí cantant, excepte quan en Baris ens deia: "Polizei!".

Molt interessant la "platja" del Donau. No hi cabia ningú més! Un munt de cadires plegadisses d'aquestes que pots mig jeure, cervesa turca, arena... una cinta per fer equilibris que ens ha servit de distracció... entre els uns i les altres ens hem retirat prou tard, prou perquè el transport públic no funcioni, a excepció del bus de nit, però que no tenc ni idea de quin i des d'on l'he d'agafar... i jo sabent que el que havia començat com una broma per riure una estona ja no em fa gràcia. I que de totes maneres és igual. No m'he menjat ningú mai, però diria que li faig por. He de riure o plorar?

dimecres, 29 de juliol del 2009

Referat

Dimarts, 28 de juliol.

Sí! Gut gemacht! L'examen d'ahir va anar bé, molt bé. Fins i tot na Christiane m'ha dit que estava molt bé. En resum, un 16/20 de comprensió lectora, un 17/20 de comprensió oral, un 18/20 de gramàtica i altra volta un 19/20 d'expressió escrita. La veritat? Estic molt contenta. No he treballat massa dur, però la meva motivació és superlativa i, a part d'unes boniques vacances, me'n duré a casa un diploma que acredita el meu aprenentatge. Què més puc demanar? Immer mehr, sempre més, no? Però també és important saber-se conformar amb el que hi ha, i ara no xerr precisament de classes o exàmens...

Sorpresa musical. Na Christiane reparteix uns fulls, prepara el CD i... un moment! Jo conec aquesta cançó! Ens ha donat un text amb espais en blanc per posar la paraula que pertoca... Millionär, de Die Prinzen. La puc cantar, puc omplir els espais gairebé sense sentir-la. Sí, la música i jo, jo i la música.

Avui hem fet la presentació na Diana, que ha xerrat de Puerto Rico, en Taner, que ens ha parlat de Turquia i jo, que ahir vaig preparar un esquema, no he pensat a treure'l i he improvisat tot el temps el que anava dient sobre Deixa't Anar i Abeniara, els dos grups amb els que cant... M'ha anat bé, però no he dit gairebé res del que havia escrit al meu quadern prèviament. Ai, els nervis, que sembla que no però hi són.

A les 17h, darrera sessió del curs de vals vienès. No hi ha manera. Als homes els ritme no els arriba, només compten dreta-esquerra-dreta esquerra-dreta-esquerra un-dos-tres un-dos-tres. Clar que ha vengut un jove que en sabia molt a ajudar-nos, però només unes quantes privilegiades han pogut ballar amb ell. No és el meu cas... Tot i això, m'ho he passat molt bé.

Just després, trobada amb els companys i companyes de classe. On és en Baris? em demana en Muammer... i jo què sé! -ja m'agradaria saber-ho- i li telefona i està quinze minuts a aparèixer i s'asseu al meu costat i gairebé no em parla...

...i me n'he d'anar que he quedat amb en Herwig a Donauinsel i ja faig tard -no tenc ganes d'anar-me'n però ara no el deixaré plantat-, arrib, m'equivoc de sortida i la cosa no pinta bé, no sé si prejudicis o que realment la gent que hi havia allà no inspirava massa confiança, desfaig el camí i ens trobam. Hem passejat molta estona, és un lloc preciós i fins i tot hi havia cignes, i mitja Lluna, i el riu, tot molt romàntic. I només queden tres dies per partir. El temps ha passat volant i no he fet la meitat de coses que tenia planejades, encara que n'he fetes moltes més que han sorgit del dia a dia, així que el balanç és completament positiu. No podria quedar un parell d'anys més?

Foto de la Votivkirche, tal i com la trob cada dia quan torn a casa abans de les dotze de la nit...



dilluns, 27 de juliol del 2009

Prüfung

23:42.

Tard, molt tard he tornat avui. I ha valgut la pena. Quins dies...

Hem fet l'examen final. Molt semblant a l'anterior, i m'ha anat també per l'estil. Ja està. Bé, no, que demà he de fer la meva presentació... esper que anirà bé.

Després de classe he quedat una estona amb en Piotr i n'Ivan. Quan aquests dos se n'han anat, he pres camí cap al supermercat, que a casa no tenia res per dinar. I he sentit que em cridaven. Eren n'Antón i el meu promès, en Baris, que estaven asseguts a l'herba bevent cerveses. És clar que he quedat una estona amb ells.

Finalment he anat a fer la compra, he dinat, he dormit una estona i m'he posat a preparar la meva presentació. Xerraré de música, dels dos grups amb els que cant, dels grups que m'agraden i potser improvisi alguna cosa més.

A les 19h he tornat al campus. Poc a poc han anat venint n'Ivan, na Lenka, n'Eva, na Luciana, en Gábor, en Muammer, n'Antón... i en Baris, el darrer, quan na Luciana ja havia partit que no es trobava massa bé. I vénga riure. No puc ni explicar-ho, són aquells moments que s'han de viure, que hi has d'esser. Consolidant relacions, explicant anècdotes, clarificant expressions... vi, cervesa, cocktails... mirades, paraules, frecs... canvis de lloc, acostaments, abraçades... pensaments, idees, desitjos...

(i avui pos una foto d'en Gábor...)

diumenge, 26 de juliol del 2009

Mozarthaus

23:18.

Per fi. Avui dematí m'he aixecat prest, m'he dutxat, m'he mudat un poc i he partit en direcció Stephansplatz. No m'ha costat gaire trobar la Domgasse, un dels domicilis que la família Mozart va tenir a Viena i on Wolfgang va escriure Les noces de Fígaro. Un edifici de tres plantes avui convertit en museu. Si el meu caràcter fos diferent, el desengany hauria estat monumental, però procur no fer-me il·lusions sobre el que no conec i així deixar-me sorprendre pel que em trob. I he trobat una casa gairebé buida, acolorida amb pintures de l'època -sobretot retrats- i la música de Mozart trencant la fredor dels espais. Sort de l'àudioguia. No es pot explicar el que es sent sabent que aquell terra de fusta el va trepitjar el més gran geni que ha existit mai, que a alguna banda hi tenia una taula i una cadira on s'asseia per escriure màgiques melodies i contundents harmonies, que els seus dos fills, els que van sobreviure, jugaven i corrien d'un lloc a l'altre... Mozart m'apassiona, el seu Rèquiem em trenca l'alè i m'estremeix per complet. Ell era allà, fa 223 anys!

La intenció, després d'aquesta experiència, era arribar a l'Albertina, però per no desenvolupar alguna cosa semblant a la Síndrome d'Stendahl, he decidit postposar-ho... I he tornat a casa. Se m'ha fet tard i ja no tenia temps de completar cap visita, que a les 6 de l'horabaixa està tot tancat, i he sortit a passejar una mica. He pres el carrer del MuseumsQuartier i quan ha aparegut la bolla daurada del Secession he sabut que arribava al Naschmarkt... i que avui és diumenge i està tancat. Molt bé. Tornam arrera. Així i tot he aprofitat per fotografiar uns edificis que ja havia vist quan passàvem amb el bus els dies de les excursions. A les 18h havíem quedat uns quants al campus. Hem estat quatre "quantes", n'Eva, na Lenka, n'Olga -russa que viu a la mateixa residència que elles- i jo. Lògic, tothom estudia... Hem passat un bon horabaixa de gelats i conversa en anglès. N'Olga ens ha explicat una mica com van les coses al seu país. I no sembla que millorin per ara.

Hauria d'estudiar una mica, que demà hi ha l'examen final... i mira quina hora és! Crec que val més que descansi per tenir tots els sentits a punt. Total, amb tot el que -ara sí que ho veig- he après aquestes tres setmanes, crec que en tenc de sobres. O això esper. O això vull pensar. Bona nit.

dissabte, 25 de juliol del 2009

Melk, Wachau i Dürnstein

21:55.

Avui toca excursió de tot el dia, toca fer mal temps. Idò no! O no encara... Fa un dia genial per anar a passejar, no fa calor, fa fresqueta... A l'autobús m'he trobat amb en Piotr i n'Ivan. De camí cap a Melk ens hem quedat pràcticament tots adormits. Ens ha despert la greu veu d'en Flo, l'al·lot gran i gros de la secretaria. Hem baixat i de seguida hem visitat el convent benedictí d'aquest petit ploble situat a la vora del Donau (Danubi). Hi havia dues possibilitats: fer la visita en alemany o fer-la en anglès. Va, alemany ;) L'abadia data del 1089, quan Leopold II va regalar un dels seus castells als monjos benedictins. Durant la primera meitat del s XVIII s'hi va fer una important reforma que explica l'estil barroc predominant en tot l'edifici. La biblioteca m'ha deixat parada, milers de llibres i manuscrits per no acabar mai. A l'església, una petita orquestra assajava no sabem ben bé què, perquè ha arribat l'hora de partir i no ho hem pogut escoltar -sempre anam ràpid-. Les onze. Per qualsevol austríac hora normal per entrar al celler del costat per (?) dinar (?)... molt bé, vedella amb verdures per tothom i pasta per jo.

Acabam de dinar i feim via, que el vaixell no ens ha de deixar. Ara toca un passeig pel Donau. Baixam cap el moll i com que afortunadament no plou, aquesta vegada podem pujar dalt i admirar el paisatge. Hi ha megafonia que explica el que ens anam trobant, però no es sent. I molt espanyol -o castellanoparlant- arreu. I no són precisament els companys de la Universitat, que avui són molts els espanyols que s'han apuntat a aquesta excursió. La regió per la qual transcorr el Donau i que avui estam visitant es diu Wachau. Com no, zona de vins. A més de les vinyes, també veim algunes ruïnes d'antics castells o fortificacions. I una plataforma per passar cotxes i persones d'un costat del riu a l'altre. M'he fet una foto amb en Flo, llàstima que la seva veu no surt...

Ens aturam a Dürnstein després de gairebé una hora i mitja de passeig -com passa el temps- i anam a visitar la seva abadia. Una dona ens ha mostrat una part de l'edificació, altra volta predominantment barroca. El més característic i cridaner, la seva torre blava que s'alça per damunt l'aigua. De somni. Dürnstein és conegut perquè el duc Leopold V va mantenir-hi captiu al seu castell el rei Ricard "Cor de Lleó" d'Anglaterra, el que explica perquè hi ha un hotel amb aquest nom. Així, una bona part del grup hem pujat a veure el que quedava del castell. I quines vistes. El Donau, les vinyes, les muntanyes, una altra abadia a l'horitzó... de conte.

A baix, temps per un vi i una menjada lleugera a un Heuriger. S'ennuvola. Temps per passejar a la vora del Donau. Més núvols. Pujam al bus i partim cap a Viena... i plou. Tanta sort que l'excursió gairebé està acabada. Dormim tot el camí de tornada.

No tenc ganes d'estar sola anit. M'agradaria sortir, però tothom estudia. O està massa cansat. O simplement no té ganes de fer res. I no tenc altra sortida que fer bonda i quedar on som o anar pel meu compte, però no som a Mallorca ni a Menorca. Què hi faig, sola, a qualsevol lloc? La probabilitat de trobar algú conegut és mínima, la probabilitat de conèixer algú pel món, no sé si la vull contemplar. De manera que... sis dies em queden. Sis dies de vida intensa. Sempre passa igual, allà on semblava que no hi havia res trobes tresors valuosíssims, el que pareixia que no era interessant et fa anar el cor a mil, i tornes sentir, i tornes saber que vius, que si et toquen l'ànima ets capaç de tot, tornes descobrir que t'agrada ser com ets, que uns ulls poden fer miracles, que dues paraules fan tremolar el terra, que una abraçada és el millor que et pot passar, que els silencis són plens de significats, que no tens ganes de tornar i al mateix temps voldries fer-ho per explicar i tornar sentir-te a prop. Moltes coses passen pel meu cap. I em qued amb l'experiència, bona tota ella, amb la felicitat que em dóna comprovar què puc fer encara.

Ich bin sehr zufrieden. Deshalb würde ich hier bleiben. Trotzdem habe ich Lust mit dir zu sein. ;)

Cerveses al campus

Divendres, 24 de juliol.

I tant! Ha estat entrar en Baris (que com la majoria de dies arriba tard) i l'esclafit de rialles ha estat gairebé general entre la gent que érem ahir horabaixa al bar. De fet, només de veure'ns, no podíem evitar que se'ns escapessin les rialles. En Gabor, el que més. M'encanta aquest al·lot, semblava que no hi era massa, amb nosaltres vull dir, i avui, com si fos un amic de sempre. Contacte. Era el que ens feia falta. Sentir l'altra gent. Com sempre, això arriba una mica tard, tot i que mai no és massa tard. I els altres que no entenien res. I què bé ens ho passam! Entre professions, articles que es poden comprar a determinades botigues i tres exposicions (en Haik sobre Armènia, n'Ivan sobre Neuschwanstein -aquell castell que va fer construir Lluís II prop de Bayern i que va servir d'inspiració a Disney- i en Piotr sobre una ciutat polaca, Breslau) el temps ha passat més que volant. Hem quedat que ens trobaríem avui horabaixa i hem partit cadascú cap a ca seva (o no).

He dormit, que em fa falta. La nit anterior, com que plovia, no podia tenir les vidrieres obertes i ha estat molt difícil dormir, perquè, encara que fora faci fred, dins les cases és insuportable la calor que fa... va, ja no me queix més que sé que a les Illes ho passau pitjor.

A les 18h, puntual, he arribat al punt de trobada, altra volta el campus. Hi havia en Piotr, en Hakan i na Luciana. Un poc més tard han arribat n'Eva, na Lenka, n'Ivan i en Muammer. Hem quedat al zum Gangl, al mateix campus, ja que alguns se n'havien d'anar prest i d'altres encara no havien arribat. Una altra volta, beures, rialles, fotos... el següent en venir ha estat n'Antón
-el de les rastes, guapo, eh?-, que suposadament venia amb en Baris però ha arribat sol. Bromes i més bromes sobre on era "el meu home"... que un poc després ha arribat. I la darrera, na Christiane. Tot plegat, fantàstic. Converses a tres bandes, més beure, rialles infinites, històries increïbles sobre segrestos verídics, la meva vida explicada de forma breu en alemany -acab de fer la presentació, no?-, cançons en tots els idiomes possibles, estam "un poc" enamorats... poc a poc la gent que se n'havia d'anar ha anat abandonant els seus llocs, però n'hi ha que hem quedat fins el final, això vol dir fins més enllà de les dotze, amb pluja i fred altra volta, compartint tassons de cervesa, paraigües i jaqueta. Merci per aquestes hores.

dijous, 23 de juliol del 2009

Verliebt, verlobt, verheiratet...

22:41.

No sé per on començar. Bé, quina bajanada, com cada dia, pel principi, no? No! Avui és un dia especial. Ara resulta que m'he compromès! Val més anar al principi...

Calor, molta calor, 35º (o més) una altra vegada. Mentre escric això, suant com un brollador, acaba de passar una tempesta d'aigua, vent, llamps i trons, que semblava que s'enduia tot l'edifici... el temps està boig!

Avui ha estat un dia de, sobretot, parlar. Hem començat amb una exposició que ens ha deixat a tots ben asseguts, amb els ulls i les boques badades i sense poder creure el que sentíem. Un dels turcs (amb un nom massa complicat per aprendre'l) ens ha explicat la història d'ell amb el seu elefant de peluix... divertidíssim però completament inesperat.

Quan sortia amb la intenció d'anar a casa a dinar, en Piotr m'ha cridat. Anam a dinar? Perfecte! Ens hem assegut al mateix restaurant que ahir, però els cambrers no ens feien cas i en Piotr havia d'anar a treballar, així que, per primera vegada a la meva vida, he menjat un tros de pizza dreta a una petita taula a una estació de metro, la de Schottentor... Còmic.

A les 14h, tornada a la Universitat. Segona xerrada amb na Michaela sobre l'alemany que es parla a Àustria. M'encanten les qüestions lingüístiques. Diferències entre el que és dialecte, dialecte "estàndard", estàndard... paraules que a una regió existeixen i a altres no, diferents gèneres per a una mateixa paraula... Tot seguit, tercera sessió de cant. He duit l'ordinador per passar cançons de Wise Guys a algunes companyes i hem acabat mirant un dels vídeos, rient a més no poder. I suant. Molt. Hem après tres cançons: Dubadap da, una melodia divertida i senzilla per anar improvisant; Der Lindebaum de Franz Schubert, a tres veus; i Neigen sich die Stunden de Lorenz Maierhofer, contemporània a quatre veus.

Després ha arribat el moment més divertit del dia (més encara). Les quatre al·lotes ens hem trobat amb en Gabor i hem anat al bar central del campus. A partir de les 18h, Happy Hour de cocktails, així que hem demanat tres gelats, un sorbet fresquet de fraula (per mi!) i una cervesa. Un poc després ha arribat en Baris, turc de cabells llargs, i encara més tard en Muammer. A
mb aquest darrer, han començat els cocktails, concretament dues caipirinhas que hem demanat na Luciana i jo... i vénga riure. Fa dies que na Lenka i en Muammer fan broma dient que són parella, o que ho intenten, o que ho volen ser. A una de les fotos que ens hem fet, semblen una família, ells dos asseguts i na Luciana i en Baris drets darrera d'ells. Total, que amb això i uns quants comentaris meus -(des)afortunats- sobre el fet que estic sola a la residència, que dorm sola, que me'n vaig sola... en Baris que es canvia el lloc amb en Muammer i s'asseu al meu costat... una altra caipirinha... moltes rialles... i ja està. M'acab de comprometre amb en Baris, flor inclosa en la petició. Demà en riurem. N'estic segura.

Wienerwald

Dimecres, 22 de juliol.

Quin dia! Quina calor fa! Arribam als 35º. Se suposava que aquí tendríem un estiu fresquet... idò no! Només plou i fa fred quan hem d'anar d'excursió amb barca! Costa més concentrar-se a classe, tot i que continua la bona sintonia, i de cada dia més (immer mehr!, m'ha sortit avui!). Treballam la lectura i els temps verbals, Perfekt, Präteritum i Plusquamperfekt. Per fi hem començat amb les exposicions. En Gabor ens ha parlat de Budapest, amb una presentació de diapositives. Na Luciana ens ha posat música brasilera i ens ha explicat d'on ve i quins són els músics i grups més importants. Molt interessant.

En sortir, enlloc d'anar a casa com cada dia, en Muammer, n'Eva, na Lenka i jo hem quedat a un dels restaurants del campus a dinar i... diria (no n'estic completament segura) que m'he menjat una sopa de vedella... ho deixarem així. Teníem poc temps, afortunadament els cambrers són ràpids. He anat a la residència a canviar-me la roba. Avui horabaixa, toca excursió a peu pels boscos vienesos.

A les 14h tornava ser a la Universitat. Érem molts! Hem partit cap a Schottentor, hem pujat a l'S-Bahn, hem canviat de línia a Schottenring i hem seguit fins el final, Hütteldorf. Aquí començava l'aventura. Dic aventura, perquè caminar al ritme que imposava el guia baix el sol d'avui horabaixa costa amunt, no era una passejada. Magnífiques les vistes, indubtablement. El lloc es diu Lainzer Tiergarten, però de Tier (animal), no n'hem vist cap. Es suposa que hi ha porcs senglars, cèrvols, muflons i daines... Aquest bosc el va fer plantar Ferran I, emperador romanogermànic nascut a prop de Madrid, el 1561. El camí de pujada ha acabat, més o menys a la Hubertuswarte, una torre d'observació construïda el 1927, amb una escala de caragol que no s'acaba mai, des de la que efectivament es pot gaudir d'una vista sobre Viena i la seva comarca de 360º. Tot seguit (dues hores i mitja més tard de començar a caminar) hem iniciat el camí de baixada fins la Hermesvilla, un regal de Francesc Josep a la seva dona Sissí per tal que li servís de refugi dins Viena mateix quan volia fer-se enfora de la vida de la cort -molt sovint, per altra banda-. Comparada amb les altres, és una construcció petita, però molt atractiva per als excursionistes que hi arriben, o els que volen anar a menjar al seu restaurant. Una estàtua d'Hermes presideix el jardí enfront la casa.

Una altra vegada hem de fer via perquè el bus no ens deixi. Han estat quatre hores de camí, hem suat el que no està escrit, però ha valgut la pena, completament. Al bus no hi hem cabut tots, així que els guies han quedat amb la gent que no ha pogut pujar. Crec que hem fet un camí un poc inútil, perquè hem tornat al punt de partida amb la combinació d'S-Bahn enlloc d'anar directament cap el centre, però ja està bé.

Una vegada a casa el primer que he fet ha estat dutxar-me amb aigua ben freda. Realment estic cansada, però he quedat a les 21:30 amb en Herwig, que m'ha de deixar uns CDs de música feta a Àustria... clar que hi he anat, però ha estat una vetllada bastant més lleugera que les anteriors. Només una cervesa i moltes rialles a un dels bars del campus i bona nit.


dimarts, 21 de juliol del 2009

Cansament, dolç cansament

22:04.

Anam ràpid. Deixam enrere el tema 3 i anam amb la directa posada cap al 4, Konsum. Hem fet una lectura que m'ha recordat una activitat que ja havíem fet aquest hivern: llegir les característiques d'uns bars i restaurants, les preferències d'unes persones i enviar cadascú al lloc ideal. Hem jugat a "inventar" paraules compostes -en alemany està gairebé completament permès ajuntar les paraules que volguem, sempre i quan tenguin un sentit- i a dir verbs, noms i adjectius a partir d'una mateixa arrel. Tampoc no ha vengut avui n'Ivan, així que començarem demà amb les exposicions.

A les 14h he anat a veure la pel·lícula Komm, süsser Tod, austríaca, policíaca, estones divertida, estones amb escenes d'una certa violència... és de l'any 2000, parlen en dialecte i està basada en la novel·la del mateix nom.

Més tard, segona sessió de vals vienès. La setmana passada vàrem aprendre el que s'anomena rechts Walzer, és a dir, voltant cap a la dreta. I avui tocava links Walzer, cap a l'esquerra. És igual cap on voltis, el mareig està igualment assegurat. És divertit, però les cames no van amb la música -sobretot les dels homes-, ens fa falta practicar molt més -i algún altre home experimentat que ens pugui dur-. I com que està prohibidíssim que les dones ens triem per ballar entre nosaltres... (cosa que també fa que a algunes pràcticament mai no ens triin, i no m'estic imaginant res).

Ara som a ca nostra -bé, a la residència- i no tenc ganes de fer res més. Ja sortiré demà, que vaig a una caminada pels boscos d'aquí a aprop a veure porcs senglars. Caminar... ho hauria de fer molt més, que m'estic posant... I com que avui no he fet cap foto, triaré alguna cançó de les que sonen ara mateix al meu ordinador que sigui pel Youtube per acompanyar aquesta entrada d'avui. No tenc ganes de tornar, encara no.



Ildebrando d'Arcangelo

Dilluns, 20 de juliol.


Avui és Santa Margalida. I això vol dir que a Felanitx és festa. Segon any que no hi som.

Les classes de cada vegada són més divertides, hi ha més confiança i es nota a l'ambient. Avui hem treballat l'ordre correcte dels diferents complements dins una frase i els pronoms. Havíem de començar amb les exposicions orals, però n'Ivan, el rus, no ha vengut. He xerrat amb na Christiane i ja he triat el tema per la meva exposició, parlaré de música (original, eh?).

Després de dinar he anat a una altra xerrada de na Michaela, aquesta vegada amb el títol Rock und Pop in Österreich und Deutschland, com sempre molt interessant, ens ha posat exemples de música feta a Àustria, des dels anys 60 fins l'actualitat. Quan he tornat a casa, he pensat dormir una estoneta, que estava prou cansada del cap de setmana... 3 hores he dormit!

A les 21:10 tenia una cita a la Rathausplatz amb Don Giovanni... encara que al final m'he decidit per Leporello. No podia deixar l'oportunitat d'escoltar Mozart a Viena. He arribat puntual i, és clar, tots els bons llocs ja estaven agafats. Així i tot, la pantalla és prou grossa com per veure-ho bé dels costats i he cercat un espai buit per poder seure. La versió que hem vist és del Festival de Salzburg (Salzburger Festspiele) de l'any 2006, un muntatge modern i atrevit. El paper de Leporello l'interpretava Ildebrando d'Arcangelo, un baríton italià que m'ha "enamorat" des del primer moment. La seva veu ha estat enregistrada repetides vegades, de manera que el podem trobar a moltíssimes gravacions de clàssics de la història de la música, sobretot pel que fa a òperes. Tres hores llargues de bona música.



...und du bist zurück. Vielen Dank!

diumenge, 19 de juliol del 2009

Keller

22:12.

Per fi un dia de descans, res a fer, relax, dormir... No!!!! No es pot dormir amb el sol entrant d'aquesta manera, i la persiana que fa el que vol. No!!!! No es pot descansar si en Herwig planeja una excursió de tota la tarda a les muntanyes properes a Viena.

Au idò, m'he dutxat que encara duia l'olor del fum d'ahir vespre aferrada (és el que té de dolent entrar als locals) i he partit. Ja me'n desfaig. Línia U2 de Schottentor fins a Schottenring, línia U4 fins Spittelau, línia U6 fins a Floridsdorf (de què em sona?) i ja he arribat. No!!!! Ens acabam de trobar i quasi sense temps de dir-nos bones, com va? hem de fer via per agafar l'S-Bahn 31, i no hi arribam. És igual! Avui és diumenge, no frissam i a més, en cinc minuts en passa un altre! Quin estrès tot just començar. Total, que després de contar-nos els respectius caps de setmana... -un moment, ell no m'ha contat res del seu!- ...ha arribat un altre 31 i hem seguit la passejada en transport públic. M'agrada més l'S-Bahn, tot i que l'U-Bahn té alguns trams a cel obert, la major part del temps va per davall terra i no veus res. S'acaba el trajecte i, oh! jo ja he estat aquí abans, però amb molta neu i fosca. Aquí vàrem venir a sopar amb els companys de l'escola d'idiomes la primera nit a Viena, sí! mira! a aquest Heuriger de l'Stammersdorfer Strasse! En Herwig no se'n pot avenir. Diu que és impossible sorprendre'm! Pensava que aquesta part de la ciutat no la coneixia. Bé, tranquil, que només hi vam ser de nit i per sopar, o sigui que en realitat tot serà nou. Quedam que li faré una relació dels llocs que ja conec per no repetir més...

Hem partit a peu cap a la Kellergasse, que com el seu nom indica, és el camí dels cellers. A banda i banda, portes obertes i terrasses convidant a beure vi, tot en miniatura, però, res turístic. De fet, aquí els turistes no arriben, només jo que som privilegiada i tenc un acompanyant de primera. Vols prendre un vi? Ara? Tan prest? No val més que caminem un poc primer? I un poc ha estat fins dalt de Magdalenendorf (o Bisamberg, que no m'ha quedat massa clar com es diu el lloc) amb unes vistes impressionants de la ciutat, les vinyes, el parc eòlic i les muntanyes que fan de frontera entre Àustria, Eslovàquia i Hongria. Magnífic. Una gran idea fer aquesta excursió. Hem quedat una bona estona a dalt, xerrant, observant, prenent consciència del poc temps que tenim i de com n'estam de contents d'haver pogut coincidir. A ell el fa content que m'agradin els llocs on em duu i que xerri alemany, i a mi m'encanta conèixer la ciutat de la mà d'un vienès i poder mantenir converses més enllà dels temes que feim a classe. Tots contents.

Hem baixat i ja era un poc tard, alguns cellers estaven tancats, però n'hem trobat un que ens agradava i l'amo -molt simpàtic ell- tot d'una ens ha dit que cap problema, que podíem seure i tastar el vi que volguéssim... mmmm, quin vi. Bo, bo, bo. Vi blanc, jove, tal i com ha de ser. I l'amo que ha vengut i s'ha posat a xerrar-me amb tanta rapidesa que l'he hagut de fer aturar i demanar-li que m'ho repetís, però més poc a poc. Clar, ha volgut saber d'on era jo i, casualitats d'aquest món, resulta que ell havia viscut dos anys a Sóller. Mira per on. I un altre que alaba el meu alemany. Al final m'ho hauré de creure. No és la primera vegada que em diuen que xerr millor que altra gent que fa més temps que viu a Viena.

Tornada al centre, però com sempre que és hora de partir, en Herwig anava molt ràpid. I això, el vi i el fet que no havia dinat, ha estat una mescla que al meu cos no li ha anat massa bé. He arribat a casa un poc marejada... i cansada. Demà serà un altre dia.

Eisenstadt, Neusiedlersee i Rust

Dissabte, 18 de juliol.

Uaaaaaaa... sona el despertador més prest que els altres dies. Afortunadament la nit anterior no ha estat d'excessos i aixecar-me no resulta gran problema. A més, em fa moooooooooltes ganes anar d'excursió. Mir cap a fora, està ennuvolat. Han predit pluja per avui. Em pos uns pirates i les sabates d'estiu. Així i tot, agaf la motxilla i hi pos les esportives, uns calcetins i la jaqueta. Que no som a Mallorca. A les vuit i quart som al punt de trobada, n'Eva ja ha arribat i molta altra gent també. Quina puntualitat! Avui no ve en Wolfgang, vénen altres dos joves de secretaria, el que passa cada dia per classe a avisar de les activitats que hi ha previstes, molt gran, molt gros, amb una peculiar i greu veu, que ens fa riure molt sempre que ve, i l'altre molt alt, molt prim, molt atractiu... Davant n'Eva i jo s'asseu un jove espanyol, així que aquesta serà la llengua de comunicació a partir d'ara.

Partim amb retard, cosa estranya, es veu que havia de venir algú més, però no l'esperam més. Comença a ploure. Molt. Abans d'arribar a Eisenstadt ja m'he canviat les sabates. Quan baixam del bus no plou, però fa molt fred, i tothom es posa les jaquetes. Farem un itinerari pels llocs més representatius de la vida de Haydn a aquest poble. En primer lloc visitam l'església, la Bergkirche. T
enim una guia que en sap molt, ens conta una llarga història sobre la vida i obra de Haydn... però no entenc res, dit d'una altra manera, entenc ben poca cosa, per exemple, que quan Haydn va morir algú va separar el seu cap de la resta del cos i que no va ser fins a mitjans del passat segle que els van tornar juntar (!). Quan acaba de xerrar, se li acosta un dels responsables de l'excursió i l'avisa que som "estudiants d'alemany"... ah... i canvia de registre automàticament. Buf! Ara ja t'entenc un poc més. A un dels costats hi ha el mausoleu de Haydn, i fent una volta estones per dins i estones per fora, visitam el calvari, amb les corresponents estacions amb reproduccions escultòriques dels diferents passatges de la passió i mort de Jesucrist. L'anomenen Kalvarienberg (Berg = muntanya), però allà no n'hi ha cap de muntanya! És la mateixa arquitectura de l'església que fa un camí amb pujades i baixades, és com estar caminant per les teulades de l'edifici. Ho he trobat molt interessant i curiós. La següent aturada ha estat l'Spitalskirche, l'Esglèsia de l'Hospital, una petita capella on Haydn també va compondre algunes obres per a agrupacions reduïdes. Tot seguit hem passat pel Landesmuseum Burgenland, on hi ha un dels orgues amb els que Haydn feia la seva música, a més d'algunes partitures originals. Encara eixuts ens hem endinsat als jardins de l'Schloss Esterházy. Els Esterházy eren una família hongaresa que passaven llargues temporades a aquest poble (la frontera amb Hongria actualment només és a 12 quilòmetres), i pels que Haydn va treballar durant molts anys. La visita guiada ha acabat a la casa de Haydn, on el que més m'ha cridat l'atenció ha estat el clavecí.

Quan hem sortit en direcció al restaurant on havíem de dinar... aigua, aigua i més aigua. Com plovia! Hem arribat al Haydnbräu ben xops i xopes! Per dinar, una típic Wiener Schnitzel, d'aquells que surten del plat. Per jo, formatge arrebossat amb confitura. I de postres, mmm, no sabem com es diu però era molt bo.

Sortim al carrer i encara plou més. L'arribada fins el bus és una vertadera gimcana, entre pluja, aigua que davalla i mig inunda els carrers, cotxes, gent... i arribam al bus encara més xops que abans, rient de tot plegat perquè, total, què més podem fer? I no aturam de riure. Més encara quan el meu seient, aparentment sense motiu, es mou i sembla que cauré al passadís... falsa alarma, és que tenen un botonet per fer-los desplaçar de costat. No guany per ensurts!

Anam a Neusiedlersee, un llac que comparteixen Àustria i Hongria però que la seva major part es troba a territori austríac. La seva pofunditat no supera els 1,80 metres, és conegut com el "mar dels vienesos" i l'any 2001 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Hem fet una volta amb barca que ha durat prop d'una hora, però feia fred i els vidres s'entelaven de seguida, de manera que no hem pogut veure massa bé el que es suposa que havíem de veure. Ens hem entretengut una bona estona fent fotos a una petita libèl.lula que hi havia a un dels vidres.

La darrera aturada del dia, encara ben banyats, Rust, un poble molt polit, famós pels seus vins i on hem pogut veure moltes cigonyes. La intenció era passejar durant dues hores pels seus carrers i veure els llocs d'interès, com ara la Ficherkirche, però hem trobat aquesta tancada i el fred ens ha fet decidir per entrar a un dels bars/restaurants a prendre alguna cosa calenta i un tros de pastís (Apfelstrudel per n'Eva i l'al·lot espanyol que no record què nom, Sachertorte per mi). A les 18h, hem pujat al bus i hem tornat a Viena. Molt interessant i divertida, aquesta sortida. De tot s'ha de viure el costat positiu. I si plou, pararem l'aigua. Segur que més d'un o una de les Illes m'hagués canviat una estona el lloc.

Aquesta nit estava cansada, però havia quedat amb n'Elena, la de l'habitació del costat que ens vàrem conèixer la nit dels bombers, que potser aniríem a fer una volta. I així ho hem fet. Com que ella no coneixia quasi cap lloc, hem anat al Kaktus. Bona música, molta gent, i uns al·lots que al principi eren molt simpàtics i al final eren un poc pesats i tot. S'ha acabat la nit i les ganes quan hem assitit a la baralla de dues al·lotes que segurament havien begut més del que és recomanable. Trist. Bona nit.


dissabte, 18 de juliol del 2009

Bons resultats i un poc de nit vienesa

Divendres, 17 de juliol.

Sí! Expectatives millorades. Ja tenim els resultats de la prova d'ahir. Allò que havia anat malament, no tant com em pensava, allò que havia anat bé, molt millor del que em pensava. Un 12/20 de comprensió escrita, un 16/20 de comprensió oral i, atenció, un 19/20 de gramàtica i un altre 19/20 d'expressió escrita. I he d'afegir que la gramàtica seria 20/20 si hagués vist que quedava un espai buit sense emplenar. La taula resumida de declinacions de l'adjectiu que ens va ensenyar en Miquel (on ets?) funciona perfectament. Les errades de la redacció consisteixen tan sols en una mala utilització d'una expressió, un adjectiu mal col·locat i una majúscula que hauria d'haver estat minúscula. I com que n'estic tan contenta, la transcriuré aquí -per aquells/aquelles que la pogueu ententre, i el/les que no, almenys veureu que faig feina-.
Wien, 16.07.09

Sehr geehrte Damen und Herren,

ich habe Ihren Artikel über zweisprachige Kindergärten gelesen. Ich finde dieses Thema sehr interessant.

Meiner Meinung nach, sollten alle Kinder zwei Sprachen ab 3 Jahren lernen. Kinder haben kein Problem, Fremdsprachen zu lernen. Es ist besser früher anzufangen.

Ich komme aus Mallorca. Da gibt es zwei offizielle Sprachen, Spanisch und Katalanisch. Die Kinder lernen beide in der Schule, ohne Problemme. Ich weiss, dass diese Sprachen fast ähnlich sind, aber die Kinder lernen auch Englisch.

Ich habe fünf Fremdsprachen gelernt. Ich bin sicher, dass es schwieriger ist, wenn man älter ist.

Natürlich würde ich meine Kinder in einen zweisprachigen Kindergarten geben. Ich bin der Meinung, dass das Sprachenlernen sehr wichtig ist.


Mit freundlichen Grüssen,
Maria.

Després de les alegries, hem continuat fent feina. Una mica de lectura i passam a repassar com es construeix el passat en alemany, amb el Perfekt, que és el que s'empra normalment quan es parla i el Präteritum, que és més literari. Hem jugat a un joc semblant a l'Oca, però amb granotes, i havíem de conjugar correctament la persona i el verb que ens apareixia a la casella corresponent. Entre tot això, he de dir que avui ha estat un dia molt distès, hem rigut moltíssim i crec que això ens anima més a establir contacte entre nosaltres. Aquests darrers dies sembla que ens estam cohesionant com a grup, parlam molt sobre les nostres vides, què feim, d'on venim, sobretot qui demana són els turcs, que em cauen realment bé i els trob molt graciosos. Un bon descobriment és n'Antón, que semblava més aviat seriot i en realitat va de bromes bona part del temps. En resum, és un gust estar a aquesta classe.

L'horabaixa he anat a acomiadar (i a posar una rentadora, tot s'ha de dir, gràcies) en Jaume i na Mercè, que demà volen cap a Mallorca a passar uns dies de merescudes vacances. Merci per aquests dies de connexió illenca en aquesta meravellosa ciutat, així ha estat més fàcil començar. Ara sembla que "els meus germans grans" de Viena em deixen "sola", vol dir que "he tornat gran". Passau-ho bé!!!!

Avui he sortit de nit una estona, ja tocava. He quedat amb n'Eva, na Lola (la seva companya d'habitació) i na Lenka, que havia de celebrar que l'han admesa a la Universitat que ella volia, a Praga. També han vengut dos amics seus de Txèquia que són aquí per passar el cap de setmana i ens havíem de comunicar en anglès. Quin embull! Ja no sé pensar en anglès! Tot em sortia en alemany. Hem anat a fer una cervesa i poc després ha arribat en Muanmar. Quin fart de riure. Quan arribam al punt de poder fer bromes -i entendre-les- en una llengua estrangera, vol dir que el nivell avança prou bé?

Ha arribat una telefonada de Hawaii... malauradament, amb no gaire esperançadores notícies. Saps que em tens pel que sigui, a prop o enfora, però em tens.

Sensatament, n'Eva i na Lola s'han retirat a una hora prudent. Els altres hem quedat esperant... esperant... esperant... esperant... fins que en Muanmar i jo hem trobat que ja n'hi havia prou i m'ha acompanyat fins a casa. Ja li he dit que no feia falta, que conec el camí, però m'ha contestat que ell no m'ho havia demanat. Molt bé, com vulguis. Interessant conversa durant tot el camí. És increïble la quantitat de gent que hi ha al món que té coses per contar i compartir, i com ens anam trobant per casualitat o no. Vaig triar aquest curs, però n'hagués pogut triar qualsevol altre; som al grup 5.05, però podria haver estat a qualsevol dels altres quatre. Coincidències, meravelloses coincidències que fan encara més màgica aquesta vida. Bona nit.

dijous, 16 de juliol del 2009

Prater

23:17.

Per una banda, què bé que s'acaba el dia; per una altra, aviat serà hora d'anar a dormir. I és que la passada va ser una nit bastant dolenta. Supòs que és efecte de la calor, però no sé quantes vegades m'he despert, alguna d'elles per un malson que m'ha fet fins i tot estar una bona estona amb el llum encès. A sobre, la ciàtica que no deixa de queixar-se i em costa el simple fet de girar-me dins el llit, per arribar al bany ni vos cont les peripècies que he de fer. Ja està bé, ja m'he queixat prou. Anem a coses que interessen.

Na Christiane m'ha tornat un exercici que vam fer ahir a classe, consistent en escriure una carta contestant a una oferta de viatge amb curs de llengua inclòs... m'ha comentat que moltes vegades he dit que la major part del curs és difícil per mi i que em costa xerrar, però que escric molt bé i quasi no comet errors. Sehr gut! que vol dir molt bé, una pujada de moral. Hem fet l'examen intermedi. Schwierig! que vol dir difícil. Primera part, una lectura per després completar un resum amb les paraules correctes... clar que no sempre les paraules les donava el primer text, sinó que les havíem de deduir. Malament. Segona part, comprensió oral, dues gravacions, una de vertader o fals, malament, i l'altra de marcar la informació que sí es donava, molt bé. Tercera part, un text per completar les terminacions dels adjectius, crec que molt bé. Quarta part, un carta dirigida a un diari contestant un article sobre les escoles bressol que ofereixen educació en dues llengües (l'altre tema no record quin era). Supòs que molt bé, a l'espera de saber quantes faltes he fet. Més de dues hores de concentració que han acabat amb la meitat de les neurones de tots els companys i companyes... na Christiane ho sabia i tenia bombons preparats per quan acabàssim. Amb el quart d'hora que ens quedava, hem jugat a una espècie de "Party", aquell joc on depenent de la casella on caus has de dibuixar, fer entendre amb mímica o explicar una paraula. Sehr lustig! que vol dir molt divertit.

A les 14:00 he tornat a la Universitat a escoltar una conferència de na Michaela (la que també ens ensenya cançons) que duia per títol Sprechen die ÖsterreicherInnen gutes Deutsch?, que vol dir Parlen els austríacs/ques un bon alemany? La resposta no s'ha fet esperar. No existeix cap "bon alemany", cada regió té el seu dialecte i les seves peculiaritats. A algú li sona de res? Per tant, és una bona idea anar a Àustria a aprendre alemany? Natürlich! que vol dir naturalment però ho podríem traduir millor com "clar que sí", o "evidentment".

Just després, hem seguit aprenent cançons. Avui hem repassat les que vàrem aprendre la setmana passada i hem afegit al repertori Freude schöner Götterfunken, lletra de Friedrich Schiller i música de Beethoven, conegut com "l'Himne europeu" (ara ja vos sona més).

A les 20:00 m'he trobat amb en Herwig a la sortida de l'estació Praterstern. Avui tocava passeig pel Prater. Actualment és una zona d'esbarjo amb un extens parc d'atraccions, la més coneguda, la seva sínia gegant. En Herwig m'ha explicat que els diferents emperadors que han passat per la història d'Àustria feien plantar boscos on poder anar de cacera. Aquest n'és un exemple. Total, que hem pujat a la sínia. Perquè arribar fins allà si no hi puges? Espectacular la vista de la ciutat. Després hem passejat prop de dues hores entre artefactes que maregen només de veure'ls, llums de colors, molta gent i música per tot arreu.

Som a la meitat, quinze dies més, un altre examen i torn. No fris. Em fan falta unes Quelitas.

dimecres, 15 de juliol del 2009

Heiligenkreuz, Seegrotte i Gumpoldskirchen

22:40.

Ja anam pel tema 3, Orte, llocs. Hem repassat com es fan les descripcions de llocs, què podem trobar a una ciutat, com es demana i s'indica el camí... A més hem treballat les preposicions locals i hem jugat a l'"escales i serps", a cada casella hi havia un verb, un espai en blanc i un lloc, i havíem de dir la preposició que pertocava. Si ens equivocàvem, tres caselles enrera. En Taner i jo hem jugat contra n'Antón i en Haik, i hem perdut. Clar, en Taner volia que tiràs el dau tot el temps jo i no feia més que caure a caselles amb el cap de la serp. Aquestes preposicions les duc millor. M'he animat.

Avui horabaixa he anat d'excursió. Així, en singular, perquè no coneixia ningú i la major part del temps he anat sola enmig d'un gran grup de gent (ja me val!). Tot el camí en Wolfgang, que als matins està a la secretaria de la Universitat, ens anava explicant el que podíem veure des de l'autocar. He entès ben poc perquè la gent de darrera no feia més que xerrar i a més amb un volum considerable. He entès Mayerling... Mayerling? Això em sona! Primera aturada a Heiligenkreuz, petit poble amb un monestir cistercenc que duu el mateix nom al sud de Viena. Va ser fundat el 1133 per Leopold III i sembla ser que és el monestir ocupat sense interrupció més antic del món. Hem pogut veure que bona part de la decoració és de l'italià Giovanni Giuliani, i també que es conserven alguns vitralls originals, no tots, ja que molts varen ser destruïts durant el segon setge de Viena. Tota la construcció mostra una mescla de romànic, gòtic i barroc. L'any passat, alguns monjos d'aquest monestir van gravar un CD de cant gregorià, Chant: Music for Paradise, que ha resultat ser un supervendes.

Segona aturada a Seegrotte, al districte de Mödling, una sèrie de coves connectades on la principal atracció és el llac interior més gros d'Europa. El guia també ens ha explicat que durant la II Guerra Mundial va ser un camp de concentració (depenent del de Mauthausen), on s'hi fabricava part d'un avió de combat. Per altra banda, va ser l'escenari d'algunes escenes de la versió d'Els tres mosqueters de l'any 1993, es conserven algunes decoracions com a atracció turística. Fred, hem passat de quasi 30º a fora a 10º tot just travessar la porta d'accés. Claustrofòbic, un estret passadís ens duu fins l'inici de la visita. Humit, cada dia han de drenar milers de litres per tal de mantenir el nivell d'aigua. Bonic, sens dubte però supòs que torn gran i tot em sembla artificial. La visita ha acabat amb una volta en barca.

Darrera aturada a Gumpoldskirchen, poble envoltat de vinya per tots costats. Evidentment això era el que anàvem a veure... i beure. Hem anat a un Heuriger, on ens han servit una copa de vi blanc perhom i un plat amb embutits -no, gràcies, que som vegetariana, i el cambrer torna amb un plat de formatge amb amanida i pebre, no sé de quin tipus, però picava amb ganes, per tot arreu!-. Ja dins l'autobús he sentit que les dues al·lotes que seien darrera jo xerraven de Wise Guys... no me n'he pogut estar i hem acabat compartint impressions musicals. Són dues de les que vénen a cantar els dijous, una russa que es diu Katia i una croata que no sé què nom. Poc abans de partir s'ha posat a ploure, i he arribat a casa ben xopa. Ja hi tornam esser, aigua una altra vegada.





Stadtpark

Dimarts, 14 de juliol.

Ens hem endinsat una mica dins la cultura vienesa, sobretot amb les peculiaritats de l'alemany que es parla aquí. També hem escoltat una cançó, Ich bin halt so gern in Wien, típica activitat d'omplir els espais en blanc. Després hem treballat els verbs amb prefixe. Tampoc no és fàcil, no, una partícula pot fer que el verb canvii el seu sentit per complet. Va, ànim, em diria jo mateixa. Ets aquí perquè t'agrada, no has de demostrar res ni tampoc t'hi jugues res. Tranquil·litat. El que importa és el que al final de juliol hauré après, que estic segura que serà molt. Però és que en dos dies tenim una prova! I a més he de preparar una exposició oral de cinc minuts i no sé quin tema triar! Respira. Ja està...

Avui horabaixa hem començat el curs de vals vienès. Per sorpresa meva, som molts, 16 al·lotes i quasi el mateix nombre d'homes! Molt interessant, això sí, mareja. Ballar vals mareja molt! Hem fet moltíssimes voltes i estones veies gent aturant-se i agafant-se a una cadira o a la paret, evidentment jo som una d'aquestes persones. La mestra o és molt optimista o menteix descaradament... que ho feim beníssim? que tenim talent natural? que ja sabem ballar? però si entre trepitjades, marejos, voltes, semi-voltes, passes... ens perdem! És veritat que n'hi ha algun, sobretot entre els homes, que balla molt bé, però... bé, supòs que val més que ens animi per tornar-hi la setmana que ve. He de reconèixer que ha estat divertit, això no li lleva ningú.

Després de la suada (dues hores de taller de dansa!), he pujat a l'habitació a dutxar-me i he anat a trobar-me amb en Herwig, que ja m'esperava a Stephansplatz. No hem visitat cap local. M'ha duit a conèixer i passejar per l'Stadtpark, els seus caminets, els seus llacs, les seves zones d'esbarjo on molta gent llegeix, descansa, juga, els seus ponts per damunt el Wien Fluss, els seus arbres... i els seus mosquits. Aquí no funciona allò de si som amb una altra persona no piquen. Hi ha una autèntica plaga, ja ens ho havia dit na Christiane i ho he llegit també a un diari. Agradable vetllada amb en Herwig, quanta paciència té! tot i que avui només hem hagut de recórrer a l'anglès en comptades ocasions. Clar, és més fàcil entendre't sense interferències musicals... Anava preparat, dues cerveses ben fresquetes dins la motxilla. Merci per aquestes estones de conversa.

dilluns, 13 de juliol del 2009

ONU

23:28.

Quin dia més tranquil. Potser massa? No he d'oblidar que, en el fons, són les meves vacances.

M'agrada anar a classe i aprendre, el que passa és que estic a un punt que tenc la sensació que no aprenc res. Som conscient que és això, una sensació. Estam amb preposicions per tots costats i em costa agafar-li el què. Així mateix ahir encara vaig tenir humor i temps abans d'anar a dormir de fer la redacció i avui l'he entregada. El que sí vaig aprenent són noms, un per setmana, quasi, hehehe. El d'avui també és turc i es diu Muanmer. Ha trobat molt interessant això d'anar canviant d'illa per treballar. Ja veus, només és posar-se a xerrar, la conversa flueix sola. No m'ha passat igual amb el company de feina d'avui (ni idea del seu nom), em costa entendre el seu alemany. Riures de complicitat i cares de no entendre res quan na Christiane ha demanat quins són els territoris de parla germànica: Alemanya, Àustria, Suïssa, Liechtestein, Luxemburg... i Mallorca, he afegit. En Piotr ha obert uns ulls com a plats i ha demanat si era veritat. He explicat la broma. Almenys m'ha servit per xerrar davant tots els companys i companyes. Durant una de les pauses he anat a fer la inscripció per l'excursió de dimecres horabaixa.

A les 15:00 he anat a cercar en Jaume i hem anat amb U-Bahn fins la seu de les Nacions Unides (ONU) a Viena. Na Mercè ens esperava i m'han fet una visita guiada a l'edifici on treballa. Per perdre's... He vist la plaça amb les banderes de tots els països, el despatx de na Mercè, una sala de reunions amb gent que es suposa que devien treballar en lleis de dret mercantil (ho he entès bé, Mercè?), botigues de records, i unes vistes ben polides, entre altres coses. Fins i tot he vist un tros de roca lunar... Molt interessant. Després de la visita hem deixat na Mercè que encara en tenia per una estona i hem tornat al centre de la ciutat, fent una aturada per veure el Danubi.

Avui vespre he tornat a la Rathaus, on he vist Amelia, dansa, que no sé si m'ha agradat perquè no ho he entès. És el que em passa amb aquesta disciplina, em costa entendre què és el que vol transmetre...

Ja em puc posar les piles. Dijous tenim la primera prova. Demà he quedat amb en Herwig i dimecres vaig d'excursió. No sé quan estudiaré (estudiar? i tu quan has estudiat?)

diumenge, 12 de juliol del 2009

Schloss Schönbrunn

23:23.

Diumenge, dia de descans, dia de passeig. M'he despert abans de les 9 i, enlloc d'enrevoltar eternament dins el llit com hauria fet qualsevol altre dia, m'he aixecat, m'he preparat un berenar saludable i poc temps després he anat cap a l'aturada de l'U-Bahn de la Rathaus. He agafat la línia U2 fins a Karlsplatz i allà la U4 fins a Schönbrunn. Quina diferència! Al febrer, tot nevat -a més, el dia que hi vàrem anar crec que va ser el que més neu va fer- i ara, les fonts rajen, les flors són totes florides i el verd inunda tota la part que queda amagada als ulls dels visitants des del carrer.


La història d'aquest palau comença l'any 1569, quan l'emperador Maximilià II va fer-se amb els terrenys que avui ocupen la residència i els jardins. De la construcció original, però, en queda ben poc.
Al llarg del segle XVII molts membres de la casa imperial van passar-hi temporades d'estiu i de caça. El palau va patir l'efecte de les flames diverses vegades i va ser gairebé destruït durant el segon setge de la ciutat de Viena per part dels turcs el 1863. El llavors emperador Leopold I encarrega la construcció d'un nou palau per al seu fill Josep I. El successor de Josep és el seu germà Carles VI (i III d'Espanya), que no mostra gaire interès per Schönbrunn. Serà la seva filla, l'emperadriu Maria Teresa, qui el convertirà en residència d'estiu de la casa d'Habsburg, ampliant-lo i decorant-lo al seu gust, a l'estil de l'anomenat rococó vienès. Els darrers en habitar-lo van ser Francesc Josep I i Elisabet de Baviera (Sissí). A partir de la mort de Francesc Josep (va nèixer i morir al mateix palau) el 1918 s'aboleix la monarquia i Schönbrunn passa a mans de la república que l'utilitza com a museu. Des del 1986 és Patrimoni de la Humanitat (UNESCO).

He admirat el palau des de fora, m'he meravellat de la vista des de la font de Neptú, he pujat a la glorieta, he passejat pels camins que travessen els boscos que formen la immensa quantitat d'arbres d'ambdós costats i finalment he entrat al Tiergarten (zoo), el més antic del món, fundat el 1752 a partir d'una col·lecció privada que havia començat (o continuat, això no m'ha quedat massa clar) Maximilià II. Grandiós, com tot a Viena. Es veu que el més important o famós són els pandes gegants... deuen ser els únics animals que no he vist. Bé, tampoc no he arribat a veure els koales, i mira que em feia ganes, però després de quatre hores i mitja de caminar he trobat que era suficient per avui. Coses que he après:
-Löwe vol dir lleó. Per tant, Löwenherz, cor de lleó, que és el nom de la llibreria que vaig anomenar ahir.
-Schönbrunn és un lloc ideal per fer esport. O això deuen pensar la multitud de persones que corren o caminen pels jardins.
-És impossible fer una foto que capti una centèsima part de l'ambient que es respira a qualsevol punt del parc.
-Els vegetarians ho tenim difícil per menjar.
-És igual les hores que posin per donar menjar als animals o mostrar-los, sempre arribes massa prest (o massa tard i està tot ple i no veus res).
-Anar sola als llocs té alguns inconvenients, com per exemple que si no demanes a algun desconegut que et faci fotos, no surts mai. I després sembla que no hi has estat realment.
-Maria, carrega la bateria de la càmara abans de sortir de casa. Rosa, per això no he pogut fer la foto al lloc on fereu l'"àngel". Et dedic, però, la de més amunt.

A la nit he arribat a la Rathaus i he vist a la pantalla gegant un concert de jazz, Sonny Rollins in Vienne (que Vienne és a França, no aquí). Ara hauria de fer una redacció... hauria...

dissabte, 11 de juliol del 2009

Mariahilfer

23:21.

Segon ensurt de la setmana. A les cinc de la matinada, s'ha repetit la història dels bombers. Alarma que sona, sortim al balcó, cinc minuts i arriben els bombers, entren, desconnecten l'alarma i ja podem tornar a dormir. Ja que estava desperta, he aprofitat per fer una foto al paisatge urbà sota la claror de la sortida del sol... Una al·lota d'una de les habitacions d'aquest setè pis m'ha demanat, en anglès, si sabia què havia passat l'altra vegada, li he demanat si m'entenia en alemany i m'ha contestat que poc, llavors he intentat parlar en anglès, s'ha adonat dels meus "eeeehhhh", "uhmmmmm" i m'ha preguntat d'on era. Fantàstic. És espanyola! Llavors ja li he pogut explicar la meva teoria de l'asfalt. Nom Elena i té per companya de pis una txeca. Torn a dormir. I poc temps després la persiana decideix pujar sola. Maleïts automatismes!

Avui dematí he arribat a Mariahilfer Strasse. Necessit unes sabates per les classes de vals vienès. Ho he trobat fàcilment, però em costa reconèixer els carrers sense neu, amb els jardins ben verds i els arbres carregats de fulles! He visitat dues botigues i a la segona he comprat unes sabates que més o menys em fan el pes, per no haver de seguir cercant. No m'agrada gens anar de compres! He tornat per un altre camí però no he tengut cap problema per trobar la residència. M'agrada passejar per Viena. Hi ha tantes coses a veure que cada vegada que passes per un carrer descobreixes algun detall nou. Imagin que si fa uns quants mesos (o anys) que hi vius ja no passa, però de moment em motiva a sortir.


Horabaixa tranquil treballant una mica les preposicions. En Jaume i na Mercè m'han proposat anar a fer un cafè. Preposicions / amics, preposicions / amics... sí, guanyau vosaltres! Ja vénc! Hem anat al Cafe der Provinz, que està just devora ca seva i es veu que fan uns crêpes molt bons (això ho sap en Jaume que n'ha menjat un de xocolata i plàtan...). Després, de camí cap a un altre lloc per sopar, hem passat per davant d'una botiga d'accessoris per fer les sabates netes que es veu que van molt bé, o com diríem en mallorquí, collonuts... o no?

Hem sopat molt a prop de la residència, al Berg, un local, segons ha dit en Jaume, per gent que entèn i gent que entèn als que entenen. Ambient molt agradable, cambrers guapos, bon menjar. Sé d'algú a qui també li hagués agradat (si no el coneixes, cita pendent per en tornar a Viena). A més, està al costat -de fet crec que són complement una cosa de l'altra- de la llibreria gay i lesbiana Löwenherz. Anar amb en Jaume i na Mercè sempre és sinònim d'una bona vetllada. Han passat uns quants anys que quasi no ens hem vist, només algunes converses a través de l'ordinador, però sembla que el temps no hagi passat (almenys per mi), podem parlar de mil i un temes diferents i si se'ns acaben en Jaume se'n pot treure mil i un més de la màniga. M'encanta escoltar. I amb ells és fàcil. Merci per fer-me sentir com a casa.

divendres, 10 de juliol del 2009

Verbs amb preposició

22:29.

Avui he tengut son tot el dia. Normal, amb la nit que he passat...

Hem començat amb el segon tema, Sprache (llengua, idioma). Ha estat un matí d'aquells espessos. Les preposicions i els verbs, els casos que regeixen, no ho entenc. O millor dit ho hauré d'estudiar força. No li trob la lògica. Ja ho diu una de les lectures del llibre, que els grans necessitam "esquemes" per aprendre una nova llengua, "semblances" amb la pròpia. Hem après (o recordat) formes d'argumentar, i les hem fet servir per opinar en contra o a favor de que l'anglès sigui la llengua de comunicació mundial, llengua que tothom hauria d'estudiar i saber. Els meus companys de curs parlen molt bé, això em talla molt i quan feim feines en gran grup la majoria del temps estic callada. Esper amollar-me la setmana que ve.

He tornat seure i treballar amb el turc simpàtic, però ara ja sé què nom, es diu Taner. No ha estat fins el final que ens hem adonat, gràcies a na Christiane, que anàvem vestits pràcticament igual. La darrera activitat consistia en escriure, per parelles, un nom, un verb + preposició, una part del cos, un adjectiu positiu i un altre de negatiu amb la lletra que la mestra ens deia. La parella que primer acabava ho havia de dir i comprovàvem si era correcte. La primera ronda l'hem guanyada en Taner i jo. Llavors ella ha dit alguna cosa així com: "Punt per a l'equip lila"... ens hem mirat i efectivament, els dos duiem una camiseta lila. Seguint amb la broma he demanat a en Taner quin color havíem de dur dilluns. Divertit.

A les 14:00 he anat a la sessió de cinema. La pel·lícula era Before Sunrise, protagonitzada per Ethan Hawke i Julie Delpy. Un jove americà i una al·lota francesa es coneixen dins un tren que travessa Europa. A Viena el jove la convida a passar la nit amb ell, abans d'agafar el vol que el durà de tornada a Estats Units. Així, coneixen Viena de nit i s'expliquen moltes coses, conscients que la seva aventura s'acabarà en sortir el sol. M'ha agradat la pel·lícula, però no el doblatge ni molt menys els subtítols. Com més cinema en versió original veig, menys puc sofrir els doblatges, a banda que els subtítols sovint no encaixaven amb el que deien els protagonistes, i es feia encara més complicat entendre els diàlegs. Hi ha gent que es suposa que viu de fer aquesta feina, no? Tan difícil és transcriure allò que els actors diuen? No ho sé, mai no he fet ni doblatge ni subtitulació.

Avui horabaixa he tornat sortir a caminar. Quasi una hora i mitja. Estic molt contenta, però la meva ciàtica no opina el mateix... He anat per Währinger Strasse fins a Paulinengasse, al districte 18, cap a l'oest de la ciutat, i he tornat per Kreuzgasse. Dec haver fet uns 6 quilòmetres. Quan he tornat era hora de sopar, i com que avui no he anat a comprar, no hi havia molt on triar. He passat per davant d'un xinès i he demanat un arròs amb verdures i tofu, que m'he menjat a la residència. Per cert, tenc cuina, sí, però no hi ha estris per cuinar. Tampoc no em ve de gust anar a menjar fora sola, clar que això té fàcil solució però per poc que em conegueu, sabreu que som més rara que un cavall verd. La propera setmana... Sempre la propera setmana.

Arriben notícies des de les Illes. Males notícies. Felanitx està de dol, un jove, només 32 anys, va perdre la vida ahir mentre feia feina. Sol. Mai no vàrem ser bons amics, però sí coneguts de tota la vida que quan ens vèiem ens saludàvem. Ara hi pens i no ho puc creure.