dimecres, 23 de febrer del 2011

31 desitjos (ordre irrellevant)

1. Que mai no necessitis un encanteri per saber que hi som.
2. Seguir una estona aquí.
3. Recuperar-te.
4. Tornar-te a veure.
5. Abraçar-te.
6. Tornar a cantar.
7. Que el temps passi a poc a poc.
8. Perdre't.
9. Perdre la por.
10. Conèixer-te.
11. Tenir-te(vos).
12. Seguir coneixent món.
13. Que trobis l'estabilitat necessària.
14. Que trobem una altra casa com la que tenim ara.
15. Que els finals siguin dolços.
16. Aprendre.
17. Oblidar.
18. Controlar-te.
19. Estimar-te.
20. Valorar el que és important.
21. Emocionar-me.
22. Tornar.
23. Plorar.
24. Riure.
25. Escriure.
26. Llegir.
27. Escoltar.
28. Dir-te que t'estim.
29. Sentir que m'estimes.
30. Seguir desitjant.
31. Viure.

dilluns, 21 de febrer del 2011

Un dia...

...he tengut tot el temps del món per anar, venir o quedar, fent creïbles els meus moviments, tan sols perquè així vaig néixer i aquest és el camí a seguir, encara que sovinteja la mirada enrere per comprovar que la solitud marca les ombres de la vorera perfilada per les pedres de les amistats que ignoren que ho són, repetint les seqüències de la manera més harmoniosa possible, si és que encara existeix aquest concepte, sobretot els dilluns dematí quan has de recuperar el ritme i la cadència encara vigents en la comèdia que t'arrossega carrer amunt i no sap esperar que recuperis l'alè quan simplement ja no pots més, i t'adones que en realitat no es preocupen gens de tu, i és quan ens rebel·lam junts perquè tenim poder suficient per fer el que ens doni la gana i pujar les escales de tres en tres per tocar el cel abans que ningú ens faci malbé el moment posant aquella cançó amb la que no pots evitar moure't però que voldries tres hores lluny, així funcionen aquestes coses, no t'obsessionis, no avui vespre...


_____________________________________________

*Gràcies a Radio Energy Wien per la inspiració :P


diumenge, 20 de febrer del 2011

Dos dies...

...seguiran passant els dies, mesos i anys tal i com ho fan ara, sense saber o sense voler esbrinar el perquè, fent mal o de passada, com aquell que no s'adona de la pròpia importància i viu talment un autòmat de sentiments bloquejats per la Fluoxetina, o bé vivint amb total energia el que diàriament aporta la ingesta de lletres ben ordenades, l'oxigen que es deixa atrapar entre tanta pol·lució, les ullades sense permís i els intercanvis de fluids reals o imaginaris, flors que fluixegen o fluctuen segons el punt de vista del propi flastomador inquiet i perennement insatisfet de la seva obra, però que mai recula davant qualsevol provocació dels imbècils insatisfets amb ells mateixos, sinó que creix, es reinventa i reneix, cada vegada més majestuós, més poderós, més ell mateix, per tornar donar vida a aquells versos oblidats entre les rues dels llençols blancs d'estiu, enyoradissos de la teva mal imaginada suor i renecs dels futurs amants que mai no arriben d'hora i s'equivoquen constantment de lloc, dibuixant esperances grises en els quaderns de les nines que encara no han après que estimar esfilegassa els vestits nous, els mateixos que serviran per a fer draps quan la pols sigui insofrible i amagui el que amb tanta passió has demanat i ell, inconscient o ple de raó, ha rebutjat sense donar explicacions amagant-se al cau més trist i negre de la teva immillorable trajectòria el·líptica i, perquè no dir-ho, alcohòlica, drogoaddicta i asexual...  

dimecres, 9 de febrer del 2011

Budapest: Terézvaros i Zugló

Tanta sort que demà torn a Viena. No és que no vulgui estar més a Budapest, però no puc seguir amb aquest ritme!

Avui he començat pel barri on està el meu hotel. He fet una visita ràpida a l'estació de l'Oest per després visitar més detingudament l'Òpera o la plaça de Franz Liszt. Ara ja sé on són els diners d'aquesta ciutat. Luxosos palaus s'alcen a banda i banda del carrer Andrássy, el mateix que condueix fins a la plaça dels Herois. Museus, residències, edificis diplomàtics... i bastant més net que a altres bandes. 
A la plaça dels Herois hi havia un cantant italià gravant -supòs- un videoclip, així que hauré d'investigar qui és aquest senyor per veure si jo també hi surt :P

Just darrera s'obre un gran parc, l'origen del qual és la celebració del Mil·lenni el 1896, quan es van construir els edificis en cartró, però va agradar tant que es van acabar fent de pedra. És com un "Disneyland" però més petit, i ara que l'estan reformant perd part del seu encant, perquè el llac artificial està eixut. Un gran castell acull el Museu de l'Agricultura, més enllà hi ha els banys Széchenyi, amb parets de color groc "Schönbrunn" i just al costat hi ha el Zoo de la ciutat, on m'hi he entretengut una bona estona, exactament fins que l'han tancat i he hagut de sortir. 
La idea llavors era anar a comprar una camiseta que posàs Budapest i anar cap a l'hotel a descansar. Això tan senzill m'ha costat més de tres hores...

Coses curioses de Budapest:

- El metro. Sembla de joguina. Segons he llegit és un dels més antics d'Europa i la línia 1, la que he fet servir cada dia, és Patrimoni de la Humanitat. La musiqueta que fan servir per anunciar les aturades és talment un videojoc (tot això sense ànim de despreciar-ho, però és divertit la primera vegada que hi puges).
- Els renous. La sensació de videojoc del metro la complementen les sirenes de policies i ambulàncies. Llàstima que no ho hagi gravat.

- Els animals autòctons tenen molt de pèl (inclosos els porcs!).
- 1€ = 270 HUF.

- He vist el sol tots tres dies (tot lo dia).
- És una ciutat barata.

- Ni idea quina és l'aigua amb gas i quina sense.
- Com sempre... hi ha espanyols per tot arreu!

dimarts, 8 de febrer del 2011

Budapest: Óbuda i Belváros-Lipótváros

Estic tan cansada... les cames em fan el mateix mal que quan s'acabaven les etapes del Camino de Santiago. I això que he utilitzat més el transport públic avui que en tot un mes a Viena!
Aquest matí he tornat a Buda, però en metro (el metro passa per davall el riu?). A la plaça Batthyány he pogut veure l'església de Santa Anna i un dels mercats de la ciutat, a més de gaudir d'una immillorable perspectiva del Parlament, a l'altra banda del Danubi. He passat per davant dos banys (termals) o com es diguin, però no m'han vengut ganes d'aturar-m'hi...
Un poc més cap al Nord hi ha Óbuda, ciutat històrica on els Romans van construir Aquincum. Les cases velles i a punt de caure conviuen amb les botigues més selectes i diversos locals d'oci. He pujat al Museu Kiscelli, i em pensava cert visitar-lo després de totes les escales, però una vegada més l'aspecte abandonat i gens acollidor me n'han llevat les ganes. Tampoc no hi havia cap indicació clara de per on s'entrava, així que he voltat l'edifici, un antic claustre, i he tornat baixar, aquesta vegada en direcció al Danubi. El que més m'ha agradat d'Óbuda, a part dels carrers tranquils i l'ambient de poble, han estat les empremtes del temps de l'imperi romà, l'Amfiteatre i els banys militars. 

Cap a migdia volia anar a dinar a l'illa Margalida, però fan obres al pont i el tramvia no s'hi atura. De tornada a Pest he passat tot l'horabaixa, fins entrada de fosca, passejant pel 5è districte, Belváros-Lipótvaros, que vendrien a ser el Centre i Leopold. Evidentment hi ha moltíssimes coses a veure, però em quedaré amb el que més m'ha sobtat. Per descomptat el Parlament. Impressiona. Després la Basílica de Sant Esteve, amb la mà dreta del sant momificada. Una visita interessant és la Caixa Postal d'Estalvis, colorida tota ella, encara que només es pot veure la façana i les fotos que hi ha a l'entrada, ja que per dins no es pot visitar. El dia s'acomiadava enrogint el cel hongarès.

Moltes coses les veig per damunt, però és que sinó no hi ha temps. Mira que em van dir que en dos dies en tendria prou. Idò no, com a mínim no si vas al meu ritme. Ja veurem demà què puc veure i què em quedarà per a una futura visita. I només això, visita. No sé si m'agradaria viure a Budapest. 

dilluns, 7 de febrer del 2011

Budapest: de la decepció a l'engrescament en un matí

Hongria i jo no hem començat amb bon peu. Tot just travessar la frontera amb Àustria, el passatge que ben contenta havia comprat per internet, inexplicablement perdia la seva validesa, havent de pagar una altra vegada l'import total del bitllet. Entre la son -m'he aixecat abans de les 4 i mitja- i la sorpresa, no vull ni pensar la cara d'imbècil que se'm deu haver quedat. 

Lluny de les sortides triomfals a les estacions de Colònia o Viena, per exemple, Budapest m'ha plantat al davant un seguit d'obres, grisor, brutor i altres herbes, a més d'una línia de metro fantasma que no trobava enlloc, amb venedors de passatges gens convincents i que, contràriament al que pensava, no parlen alemany (tot això mesclat amb la meva poca traça inicial amb les novetats, sobretot quan m'hi he d'enfrontar sola).

Tot i trobar l'hotel relativament aviat (només a dos carrers de l'Òpera), els exteriors de l'edifici i el pati no m'oferien cap tipus d'al·licient per superar els primers impactes, així que resignada he pujat unes escales que -n'estava segura- em conduïen a tres nits de més o menys malson. I com m'agrada equivocar-me. Una estora multicolor em donava la benvinguda alhora que l'amo de la casa m'obria la porta i em convidava a entrar a una pensió petita, neta, acollidora i adequada a les circumstàncies. A més, he arribat quatre hores abans del que suposadament posa a la reserva però l'encarregat m'ha dit que no era problema, que l'habitació ja estava preparada i hi podia entrar en voler. Desfer la maleta i canviar el meu humor ha estat tot u. 

I he sortit al carrer decidida a fer el que havia vengut a fer: gaudir al màxim de la ciutat. Una vegada he entès com funciona el transport públic tot és més fàcil. Si és que t'anegues dins un tassó d'aigua! He anat fins el Danubi, a la part de Pest, que és on estic. Entre el Pont d'Elisabet i el de les Cadenes he admirat el Palau de Buda, molt més colpidor en directe que a les fotos. He optat per travessar el segon pont a peu i pujar al Palau pels jardins, aparentment -i efectivament- molt descuidats, tot i que aquí i allà es veu gent que hi fa alguna cosa -feina, vull dir-. I com que sé triar tan bé els dies, resulta que els dilluns els edificis estan tancats. Però no m'he desanimat, hi ha molt per veure fora, i el sol que feia avui s'havia d'aprofitar. Crec que no m'he deixat cap racó per veure, de fet fins passades les 3 de l'horabaixa he voltat dalt del turó, mirant i fotografiant el Palau, les vistes, els jardins, les estàtues -Eugeni de Savoia-, el cavi de guàrdia del Palau Sándor, els carrers barrocs, l'església de Sant Maties, el Bastió dels pescadors, la Porta de Viena, el que queda de l'església de Maria Magdalena (la torre)... tot això sense menjar ni beure, perquè no he tret diners quan era a Pest i aquí dalt no he trobat cap banc.
Quan la gana ha estat més que evident he baixat pels jardins i finalment he pujat a un bus, que no podia fer una passa més, convençuda de -encara- visitar la Ciutadella, però m'he equivocat d'aturada i he decidit que en tenia prou, que les meves cames no aguantaven més i que el meu estómac demanava atenció. Tanta sort, perquè he estat tres hores per arribar a la meva habitació, treure'm les sabates i posar-me el pijama, sabent que avui ja no sortiria més al carrer.

Maria, ets a l'Imperi.

divendres, 4 de febrer del 2011

Amb el cap ben alt

Vénc eufòrica. Ja és divendres però encara hauria de ser dijous, amb l'energia que duc al damunt no pot ser que ja s'hagi acabat. Sortiria de nit si tengués on i amb qui -això em transporta directament a Menorca, malauradament avui tampoc no podria ser-. 

Parlant de Menorca. Fa estona en Miquel em va dir que havia d'aprendre a anar per la vida amb el cap ben alt. Literalment, volia dir ell, perquè em perdia moltes coses bones (bé, crec que en aquell moment parlàvem de persones, però ho agafaré amb un sentit més ample). Dimarts, tornant d'ajudar a una companya a fer la mudança, en Pablo em va fer fixar en un detall d'un edifici del costat de casa que, malgrat haver-hi passat moltíssimes vegades per davant, mai ho havia percebut. Avui he pensat en totes dues coses de camí cap a la feina, proposant-me mirar com a mínim endavant enlloc dels meus propis peus... i m'ha costat. 

Sembla un doi, però Déu n'hi do com és de difícil canviar una conducta automàtica, que ja tenim integrada a la nostra quotidianitat. Però ha valgut la pena. Com que sempre vaig a peu, podria gaudir de moltes més coses!  Acompanyada, és clar, de la música (sí, Wise Guys) des de que surt de casa fins que arrib a la feina o a qualsevol altre lloc on vagi. Avui, per exemple, m'he adonat que a prop de l'escola hi ha la Himmelpfortgasse (literalment, el carrer de la Porta del cel), que fa cantonada una mica més amunt amb la Rauhensteingasse i on podem trobar el lloc on hi havia la darrera casa que va ocupar Mozart i on va morir ara fa poc més de dos-cents anys...

...o que a l'Stock-im-Eisen-Platz, aquesta part difícil de delimitar entre l'Stephansplatz, el Graben i la Kärtner Straße, efectivament hi podem trobar l'Stock im Eisen, un tronc on, segons la tradició, tots els ferrers que passassin per Viena havien de clavar un clau (sense cometes, ehem), encara que no tenc massa clar que sigui l'original...

...o que la Haas Haus de l'Stephansplatz té unes lletres verdes lluminoses a la façana que n'indiquen el nom...
 
A part de tot això, el títol d'aquest post també em serveix per encapçalar la llarga estona que hem passat en Jaume, na Begoña i jo al Cafè Einstein. I ara ja amb el sentit figurat de l'expressió. Una vegada més, gràcies per eliminar el que sobra i augmentar la meva felicitat vienesa. La conversa ha anat per camins més o menys aliens a mi (però interessants igualment), fins que se m'ha "obligat" a tenir l'oportunitat d'expressar-me com feia temps que no feia, recordant coses que potser havia desat al calaix perquè no fessin nosa -i després resulta que interessen o que se'n pot parlar lliurement, o gairebé-. I d'aquí la meva eufòria que em fa estar davant l'ordinador enlloc d'anar a dormir de seguida.

Tu ja m'entens...