diumenge, 20 de febrer de 2011

Dos dies...

...seguiran passant els dies, mesos i anys tal i com ho fan ara, sense saber o sense voler esbrinar el perquè, fent mal o de passada, com aquell que no s'adona de la pròpia importància i viu talment un autòmat de sentiments bloquejats per la Fluoxetina, o bé vivint amb total energia el que diàriament aporta la ingesta de lletres ben ordenades, l'oxigen que es deixa atrapar entre tanta pol·lució, les ullades sense permís i els intercanvis de fluids reals o imaginaris, flors que fluixegen o fluctuen segons el punt de vista del propi flastomador inquiet i perennement insatisfet de la seva obra, però que mai recula davant qualsevol provocació dels imbècils insatisfets amb ells mateixos, sinó que creix, es reinventa i reneix, cada vegada més majestuós, més poderós, més ell mateix, per tornar donar vida a aquells versos oblidats entre les rues dels llençols blancs d'estiu, enyoradissos de la teva mal imaginada suor i renecs dels futurs amants que mai no arriben d'hora i s'equivoquen constantment de lloc, dibuixant esperances grises en els quaderns de les nines que encara no han après que estimar esfilegassa els vestits nous, els mateixos que serviran per a fer draps quan la pols sigui insofrible i amagui el que amb tanta passió has demanat i ell, inconscient o ple de raó, ha rebutjat sense donar explicacions amagant-se al cau més trist i negre de la teva immillorable trajectòria el·líptica i, perquè no dir-ho, alcohòlica, drogoaddicta i asexual...  

2 comentaris:

  1. Un text (poesia en prosa?) súper ben escrit i que transmet molt: vitalitat i honestedat, coherència... Chapeau, Aiguasalda!

    ResponSuprimeix
  2. Ostres, merci Dona invisible! Ara no sé què dir...

    ResponSuprimeix