divendres, 4 de febrer de 2011

Amb el cap ben alt

Vénc eufòrica. Ja és divendres però encara hauria de ser dijous, amb l'energia que duc al damunt no pot ser que ja s'hagi acabat. Sortiria de nit si tengués on i amb qui -això em transporta directament a Menorca, malauradament avui tampoc no podria ser-. 

Parlant de Menorca. Fa estona en Miquel em va dir que havia d'aprendre a anar per la vida amb el cap ben alt. Literalment, volia dir ell, perquè em perdia moltes coses bones (bé, crec que en aquell moment parlàvem de persones, però ho agafaré amb un sentit més ample). Dimarts, tornant d'ajudar a una companya a fer la mudança, en Pablo em va fer fixar en un detall d'un edifici del costat de casa que, malgrat haver-hi passat moltíssimes vegades per davant, mai ho havia percebut. Avui he pensat en totes dues coses de camí cap a la feina, proposant-me mirar com a mínim endavant enlloc dels meus propis peus... i m'ha costat. 

Sembla un doi, però Déu n'hi do com és de difícil canviar una conducta automàtica, que ja tenim integrada a la nostra quotidianitat. Però ha valgut la pena. Com que sempre vaig a peu, podria gaudir de moltes més coses!  Acompanyada, és clar, de la música (sí, Wise Guys) des de que surt de casa fins que arrib a la feina o a qualsevol altre lloc on vagi. Avui, per exemple, m'he adonat que a prop de l'escola hi ha la Himmelpfortgasse (literalment, el carrer de la Porta del cel), que fa cantonada una mica més amunt amb la Rauhensteingasse i on podem trobar el lloc on hi havia la darrera casa que va ocupar Mozart i on va morir ara fa poc més de dos-cents anys...

...o que a l'Stock-im-Eisen-Platz, aquesta part difícil de delimitar entre l'Stephansplatz, el Graben i la Kärtner Straße, efectivament hi podem trobar l'Stock im Eisen, un tronc on, segons la tradició, tots els ferrers que passassin per Viena havien de clavar un clau (sense cometes, ehem), encara que no tenc massa clar que sigui l'original...

...o que la Haas Haus de l'Stephansplatz té unes lletres verdes lluminoses a la façana que n'indiquen el nom...
 
A part de tot això, el títol d'aquest post també em serveix per encapçalar la llarga estona que hem passat en Jaume, na Begoña i jo al Cafè Einstein. I ara ja amb el sentit figurat de l'expressió. Una vegada més, gràcies per eliminar el que sobra i augmentar la meva felicitat vienesa. La conversa ha anat per camins més o menys aliens a mi (però interessants igualment), fins que se m'ha "obligat" a tenir l'oportunitat d'expressar-me com feia temps que no feia, recordant coses que potser havia desat al calaix perquè no fessin nosa -i després resulta que interessen o que se'n pot parlar lliurement, o gairebé-. I d'aquí la meva eufòria que em fa estar davant l'ordinador enlloc d'anar a dormir de seguida.

Tu ja m'entens...  

1 comentari:

  1. Apa, i no m'heu trucat a mi! Ja està bé :-P! M'ha encantat aquest post, aquesta curiositat innata i mirar al cel de Viena per descobrir-hi racons no es paga amb diners.
    A seguir gaudint!
    Petons

    ResponSuprimeix