divendres, 19 de novembre del 2010

Tan a prop, tan enfora...



Molts d'anys
:*

dimarts, 2 de novembre del 2010

Keinen Zentimeter



Ich will keinen Zentimeter mehr zwischen uns
Ein Fleck ohne Kontur
Ich will ein’ Anfang mit mehr Tiefe, mit mehr Hintergrund
Ein Ende ohne Zensur
(Clueso)

De sobte ho he entès tot. Aquesta setmana és una prova intermitja, si la pas, llavors estaré preparada per passar la resta de l'any aquí. Això no és encara el final, tenc energia per lluitar i resistir. Només he de controlar una mica més els nervis i les emocions, encara que no sigui fàcil.

No, no és que hagi passat res. O potser sí, vosaltres, els amics, que sempre hi sou. I tanmateix em falta alguna cosa, però ara ja sé què és: llargues abraçades, com aquelles que tenia sovint a Menorca. Potser és una qüestió de temps, ja ho veurem. 

Evidentment la vida fa moltes voltes, res no roman així com és. Avui escric el meu currículum i potser la setmana que ve rebré bones notícies de l'Ambaixada o de qualsevol escola de per aquí. O conec la persona d'aquest tros de la meva vida. O xerr una altra vegada amb tu i som feliç. Qui diu que la vida és avorrida? Cada dia trobam obstacles per superar, podem lluitar contra alguna injustícia o simplement tenim una motivació que ens ajuda a sobreviure. 

Si pogués fer realitat un desig, avui seria tenir-te aquí al costat per dormir. Bona nit. 

dilluns, 1 de novembre del 2010

Durch den Monsun



Ich kämpf mich durch die Mächte, hinter dieser Tür
Werde sie besiegen und dann führn sie mich zu dir
Dann wird alles gut - Dann wird alles gut
Wird alles gut - Alles gut
(Tokio Hotel)

Trista. Com més hi pens més plorera tenc. Encara més en xerrar amb gent de les Illes. Una part de mi vol quedar-se a casa i plorar. Afortunadament els amics no em deixen. A la tarda he sortit, tot i no tenir-ne ganes, però en Jaume i na Mercè varen tornar ahir de Mallorca i ens hem vist, juntament amb na Begoña. M'han duit una sorpresa: una bossa de galletes. M'he tornat completament boja, només podia riure i demanar si realment eren per a mi. Potser això necessita una explicació. Aquestes galletes es fan a Mallorca i només es poden comprar a comerços de les Balears. Puc dir que aquests amics m'han acostat un trosset de Mallorca. Potser sembla que res no té sentit; com pot ser que unes galletes facin més lleugera la meva tristesa? Perquè per a mi són com un símbol de l'esperança. El que sembla impossible es pot canviar. Encara estic trista, però tot anirà bé. Gràcies.