dilluns, 11 de maig de 2009

17 juny 2006. Un palau i Xauen

És dissabte i ens hem aixecat bastant tard. En el meu cas he estat fent voltes i voltes dins el llit, esperant que en Martí s'aixecàs, no volia fer renou.

Per dinar hem anat a un antic palau anomenat Saada, aprofitat actualment com a restaurant. Era com estar dins un conte d'aquells de les mil i una nits o dins una pel·lícula, talment. Les parets folrades de mosaics, els sòtils de guix, columnes, saletes, sofàs... heu de venir a veure-ho. En Martí no és la primera vegada que hi va i es nota. L'amo ens ha fet molt de cas i per seure ens han posat una taula ben enmig, just davant d'un grup de músics que han amenitzat el dinar. Més de pel·lícula encara.

Hem menjat una sopa típica marroquina, en Martí m'ha dit que és la que mengen tot just s'acaba el ramadam. Després una amanida de les que fan per aquí, és a dir, de tot i molt, que no ens hem pogut acabar. Tot seguit, "pinxos", que encara que jo sigui un poc reticent a la carn, vos puc assegurar que res a veure amb els que menjam a Mallorca, vos ho promet. Encara hi ha hagut un altre plat, pollastre a la llimona. Deliciós, tot deliciós.

El temps que ens menjàvem tot aquest tiberi, han sortit uns quants ballarins. Els primers no els he pogut veure massa bé, només m'he fixat que feien voltar una espècie de "borla" (com es diu?) que duien al capell. Un altre feia voltes al mateix temps que aguantava una palangana amb espelmes enceses. Llavors se'n posava una damunt la mà posada enterra i feia la volta sencera a tot el cos sense moure la mà. Després ha sortit una al·lota a fer la dansa del ventre, tot i que en Martí m'ha explicat que és típica d'altres indrets però que és aprofitada a Marroc com a reclam turístic.

De postres ens han duit tè (que no em cans de beure i ja en duré perquè el pogueu tastar i opinar per vosaltres mateixos, tot i que no crec que pugui ser capaç de fer-lo tant bo com el d'aquí...) i dues classes de pastes típiques, una d'elles amb dàtil, que és la que he menjat (no podia més!).

L'horabaixa hem partit amb el cotxe cap a Xauen, un poble preciós amarat de color blau per totes bandes, sobretot la Medina. El viatge d'ha fet una mica llarg, no per la distància (hi ha una hora i mitja de camí aproximadament), sinó pels interminables silencis entre en Martí i jo. Vaja dos, ens agrada més escoltar que no xerrar. Afortunadament, dins el cotxe d'un músic no hi falten les cintes, i tractant-se d'en Martí, de bona música a més. A Xauen hem deixat el cotxe a un aparcament i hem fet un passeig per la Medina... un amic em va dir que és com un petit poble de fades, i té raó. Carrerons, pujades i baixades, escalons, i molt menys angoixant que la Medina a Tetuan, ah! i moltíssimes vegades més net. Hem fet un tè asseguts a la terrassa d'un bar anomenat "Pikin". També m'he fet alguna foto (ja era hora!).

El camí de tornada semblava marcat per la mateixa tònica que el d'anada, però ha sorgit una interessant conversa sobre la feina de mestre que ha mantengut la meva atenció de tal manera que no me n'he adonat i ja érem a Tetuan una altra vegada.

El vespre l'hem passat mirant vídeos musicals, xerrant de tant en tant i menjant pipes. En Martí és un autèntic campió en aquesta disciplina... Una vetllada d'allò més tranquil·la, i encara que sembli una pèrdua de temps a simple vista, he de dir que molt profitosa.

Cap comentari:

Publica un comentari