dilluns, 11 de maig de 2009

18 juny 2006. Assilah i Tanger

Com que ens hem colgat a les 4 de la matinada, ens hem aixecat moooolt tard, les dotze, tot i que jo, com de costum, m'he despert mooooolt abans. Després d'una dutxa (cadascú la seva, eh?) hem agafat altra volta el cotxe. Aquesta vegada anàvem més enfora, així que el perill d'un viatge sense obrir boca, m'ha fet intentar encetar algun tema de conversa, tot i la sensació d'immensitat quan veus les planures quilomètriques amb les muntanyes de fons que omple qualsevol buit i a més et deixa sense paraula. Ha donat resultat. Els primers quilòmetres, silenci total, però després hem començat a parlar del grup, de Deixa't Anar, i vaja si hem tengut coses a dir i a contar, per tot el dia! La veritat és que feia estona que desitjava tenir aquesta conversa amb en Martí, però no sabia per on començar, i gràcies a les preguntes sobre curiositats que ell tenia, hem aclarit molts punts, tant ell com jo.

Hem anat fins a Assilah, a la costa atlàntica. El primer que hem fet ha estat dinar, ja eren les dues del migdia. Hem entrat a un restaurant que es diu "Casa Pepe" (idò!) i hem demanat peix. Quina passada, què bo ha estat tot! D'aperitiu ens han duit una sardina perhom, després un plat de d'aladrocs i un altre d'escopinyes. El plat fort ha estat peix fregit: llenguado, llucet, gambes, calamar, més aladrocs i un altre peix vermell del que en sé el nom perfectament però ara no ho record. Per beure, cervesa i aigua, i de postres flam i cafè. 360 dirhams que he pagat jo. Home, només mancaria. Fa gairebé una setmana que som aquí i encara no m'han deixat pagar res, a sobre que estic gairebé de franc...

Després de dinar hem fet una volta pel poble antic, que està dins les murades. Antany fou de dominació portuguesa. Tot molt net i poqueta gent. A les petites botigues, sobretot, estores, mil i un colors mesclats de tal manera que te'n duries tot el que veus. Quina passada. Hem arribat fins dalt les murades, des d'on teníem una vista de l'Atlàntic meravellosa. La platja era plena de gent que es banyava i hi havia uns quants jovenets que pescaven des d'unes roques enmig de l'aigua. En Martí m'ha explicat que fins fa poc temps l'escriptor Antonio Gala tenia una casa per allà.

A mitjan horabaixa hem partit cap a Tanger. Allà, res d'excepcional. Fins mitjans dels anys 50 no era marroquina, sinó que va ser ciutat internacional i es nota molt l'europeïtzació de les construccions però també de la gent. Al contrari que a les altres bandes que he estat, aquí no hi ha Medina, o millor dit, el que hi ha és un petit "zoco" però minúcies comparat amb la resta. Ni tan sols hem davallat del cotxe, sinó que quan hem fet la volta fins la zona espanyola, hem tornat cap a Tetuan, seguint a estones amb la nostra conversa.

A la nit, abans d'anar a dormir, en Martí m'ha passat els textes de Casi Caperucita i Algo parecido a Cenicienta, les dues obres treatrals-musicals per a infants que ha escrit i dirigit a Tetuan, a més dels tres musicals que ja havia composat i estrenat a Mallorca, juntament amb l'escriptor Pere Salas de Pollença, dels quals vaig tenir l'ocasió de veure'n el tercer el dia de la seva estrena: Després de la desgràcia, Bandejat i La Deixa.

Cap comentari:

Publica un comentari