Darrer dia. Tornada a casa, a la "realitat" que sovint (i afortunadament) deixam de banda quan anam de viatge. Més o menys uns hora després d'abandonar la idea de fer la maleta abans de dormir per no molestar les companyes que sensatament ja dormien i tocar el llit vienès per darrera vegada, comencen a sonar despertadors. És molt prest, sí, però és el que hi ha si volem (no!, no volem!) arribar d'hora al vol cap a Berlin. Feim o acabam de desar l'equipatge, notablement engreixat pels Mozartkugeln que qui més qui menys ha comprat però que no serà fins que siguem a casa que descobrirem que, malgrat el bon gust de boca que ens ha deixat Viena, aquests bombons no li fan gens d'honor... com a mínim per a gran part del grup.
Molt amablement, el senyor encarregat de la recepció aquella nit ens ha preparat un lleuger berenar. Tanta sort. Les 5:30 de la matinada és una hora assenyada per berenar? N'hi ha que necessitam recuperar forces com sigui, oder?
Sortim al carrer carregats i abrigats, feim la darrera travessia fins a l'estació i agafam el tren cap a l'aeroport... amb els bitllets correctes o no, què té més? Viena queda enrera, l'hotel, el Kaktus, els Schloss, els carrers nevats, el Musikverein, els U i els S-Bahn, els Heuriger, el vi blanc, els vienesos, les vieneses... de fet crec que ja ho he escrit quasi tot els dies anteriors.
Somiam amb una gran nevada que no deixi sortir l'avió, però kein Problem, tot va com hauria d'anar, arribam, facturam, anam a fer el darrer cafè vienès i sortim d'hora. Del trajecte fins a Berlin, poc o res record, supòs que el cansament va poder més i vaig dormir tot el vol. Arribam a Berlin i tres quarts del mateix, tot en ordre, pujam al següent avió i volam fins a Barcelona.
Un petit retard en l'entrega dels equipatges fa pensar que potser encara acabarem el viatge fent reclamacions, però no és així, és un simple retard i prou. Na Rosa i jo decidim que no cal esperar dretes i ens seim, càmera en mà, per gravar els darrers minuts que passa ella amb el grup. Quan per fi surten les maletes ens diu adéu... queda a Barcelona i no vola amb nosaltres cap a Menorca. Quants bons moments hem compartit, Rosa!
La resta anam a la consigna i deixam el màxim de pes allà. Després pujam a l'aerobus i feim camí cap a Plaça Catalunya. Tenim temps d'anar a dinar, què bé. Baixam Rambles en direcció al mar. El grup està clarament dividit entre els que encara tenen ganes d'anar a voltar i fer algunes compres i els que volen anar a dinar ben asseguts a un bon lloc. I no serà fins arribar a aquest lloc que els primers decidiran anar-se'n pel seu compte... era d'esperar. Amb l'entusiasme que em provoquen les compres, evidentment qued amb els que van a dinar, concretament a la Plaça Reial, a un restaurant de nom "Les quinze nits". Hem d'esperar una estona, però val la pena. Seim, i és curiós, som a Barcelona, podem xerrar català, però el cap encara és allà, i el temps que mir la carta, ja estic pensant com demanaré el que vull en alemany... Dinam més que bé, i després anam a pair-lo fent una passejadeta pel Raval.
És hora de partir i tornam a l'aerobus. Encara hi ha humor, la veritat és que qualsevol motiu és bo per riure. Arribam a l'aeroport, agafam tot l'equipatge, el facturam - alguns amb més dificultats que altres -, passam el control, anam a la porta d'embarcament, tot perfecte, cap retard, pujam a l'avió i ens disposam a gaudir el darrer trajecte per aire. I dic gaudir, jo, na Maria, qui tenia pànic als avions no fa massa anys... com canvien les coses.
Arribam a Menorca, tornam ser a casa. Na Teresa s'ofereix a acompanyar-me a casa, juntament amb en Miquel, i partim de l'aeroport havent-nos acomiadat del grup. Adéu a tots i totes, ha estat realment un plaer viatjar amb tots vosaltres, i crec que serà una experiència que recordarem tots plegats durant molt de temps.
En Miquel i jo pujam a la part de darrera del cotxe que condueix na Teresa, amb el seu home al costat. Un curt trajecte fins Es Castell -curt però agradable- adéu i besades. S'ha acabat. S'ha acabat? No ho crec...
Arrib altra volta al pis des d'on vaig partir el primer dia, arriba en Rafel, pujam i jo estic més que emocionada contant el viatge... però abans de continuar necessit una dutxa. Oh, què bé...
Encenc l'ordinador mentre seguesc menjant el cap a en Rafel amb la meva experiència i... sorpresa! No m'ho puc creure! El schön Wiener m'ha enviat un mail! He de contestar ara mateix! Entre rialles que no puc contenir, contest ben aviat en un alemany que ja veurem si entendrà o no... Amb tot això arriba en Jordi, i altra volta em pos a contar el viatge. Es suposa -és- que estic cansada, que no he dormit gaire, que l'endemà he d'anar a fer feina, i així i tot se'ns fa la una de la matinada xerrant. Me'n vaig a dormir, amb la certesa que ha estat un gran viatge, amb una emoció desbordant que vessa de cada porus de la meva pell. Estic segura que per més que continui escrivint, no trobaré cap paraula que resumeixi el que ara, passat un mes de tot plegat, encara sent quan hi pens. I voldria dir tantes coses que crec que val més que no digui res. Mirau-me als ulls i ho entendreu.
Molt amablement, el senyor encarregat de la recepció aquella nit ens ha preparat un lleuger berenar. Tanta sort. Les 5:30 de la matinada és una hora assenyada per berenar? N'hi ha que necessitam recuperar forces com sigui, oder?
Sortim al carrer carregats i abrigats, feim la darrera travessia fins a l'estació i agafam el tren cap a l'aeroport... amb els bitllets correctes o no, què té més? Viena queda enrera, l'hotel, el Kaktus, els Schloss, els carrers nevats, el Musikverein, els U i els S-Bahn, els Heuriger, el vi blanc, els vienesos, les vieneses... de fet crec que ja ho he escrit quasi tot els dies anteriors.
Somiam amb una gran nevada que no deixi sortir l'avió, però kein Problem, tot va com hauria d'anar, arribam, facturam, anam a fer el darrer cafè vienès i sortim d'hora. Del trajecte fins a Berlin, poc o res record, supòs que el cansament va poder més i vaig dormir tot el vol. Arribam a Berlin i tres quarts del mateix, tot en ordre, pujam al següent avió i volam fins a Barcelona.
Un petit retard en l'entrega dels equipatges fa pensar que potser encara acabarem el viatge fent reclamacions, però no és així, és un simple retard i prou. Na Rosa i jo decidim que no cal esperar dretes i ens seim, càmera en mà, per gravar els darrers minuts que passa ella amb el grup. Quan per fi surten les maletes ens diu adéu... queda a Barcelona i no vola amb nosaltres cap a Menorca. Quants bons moments hem compartit, Rosa!
La resta anam a la consigna i deixam el màxim de pes allà. Després pujam a l'aerobus i feim camí cap a Plaça Catalunya. Tenim temps d'anar a dinar, què bé. Baixam Rambles en direcció al mar. El grup està clarament dividit entre els que encara tenen ganes d'anar a voltar i fer algunes compres i els que volen anar a dinar ben asseguts a un bon lloc. I no serà fins arribar a aquest lloc que els primers decidiran anar-se'n pel seu compte... era d'esperar. Amb l'entusiasme que em provoquen les compres, evidentment qued amb els que van a dinar, concretament a la Plaça Reial, a un restaurant de nom "Les quinze nits". Hem d'esperar una estona, però val la pena. Seim, i és curiós, som a Barcelona, podem xerrar català, però el cap encara és allà, i el temps que mir la carta, ja estic pensant com demanaré el que vull en alemany... Dinam més que bé, i després anam a pair-lo fent una passejadeta pel Raval.
És hora de partir i tornam a l'aerobus. Encara hi ha humor, la veritat és que qualsevol motiu és bo per riure. Arribam a l'aeroport, agafam tot l'equipatge, el facturam - alguns amb més dificultats que altres -, passam el control, anam a la porta d'embarcament, tot perfecte, cap retard, pujam a l'avió i ens disposam a gaudir el darrer trajecte per aire. I dic gaudir, jo, na Maria, qui tenia pànic als avions no fa massa anys... com canvien les coses.
Arribam a Menorca, tornam ser a casa. Na Teresa s'ofereix a acompanyar-me a casa, juntament amb en Miquel, i partim de l'aeroport havent-nos acomiadat del grup. Adéu a tots i totes, ha estat realment un plaer viatjar amb tots vosaltres, i crec que serà una experiència que recordarem tots plegats durant molt de temps.
En Miquel i jo pujam a la part de darrera del cotxe que condueix na Teresa, amb el seu home al costat. Un curt trajecte fins Es Castell -curt però agradable- adéu i besades. S'ha acabat. S'ha acabat? No ho crec...
Arrib altra volta al pis des d'on vaig partir el primer dia, arriba en Rafel, pujam i jo estic més que emocionada contant el viatge... però abans de continuar necessit una dutxa. Oh, què bé...
Encenc l'ordinador mentre seguesc menjant el cap a en Rafel amb la meva experiència i... sorpresa! No m'ho puc creure! El schön Wiener m'ha enviat un mail! He de contestar ara mateix! Entre rialles que no puc contenir, contest ben aviat en un alemany que ja veurem si entendrà o no... Amb tot això arriba en Jordi, i altra volta em pos a contar el viatge. Es suposa -és- que estic cansada, que no he dormit gaire, que l'endemà he d'anar a fer feina, i així i tot se'ns fa la una de la matinada xerrant. Me'n vaig a dormir, amb la certesa que ha estat un gran viatge, amb una emoció desbordant que vessa de cada porus de la meva pell. Estic segura que per més que continui escrivint, no trobaré cap paraula que resumeixi el que ara, passat un mes de tot plegat, encara sent quan hi pens. I voldria dir tantes coses que crec que val més que no digui res. Mirau-me als ulls i ho entendreu.
Ich bin sehr zufrieden...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada