Tots els viatges comencen més o manco de la mateixa manera: amb la planificació prèvia. En aquest cas, però, d'aquesta part se n'ocupaven els "responsables" (cap connotació negativa, ho pos entre cometes perquè així em fa més gràcia), els mestres, o professors... M'encanta viatjar. El que no sol fer mai és dedicar un gran esforç a la planificació. Només les quatre coses bàsiques (vols, hotels, mitjans de transport entre el lloc d'origen i la destinació...) i ja. M'agrada que els llocs que visit em sorprenguin. Després, en tornar, si em fa ganes, ja cercaré informació addicional - al final sempre fa ganes. Així, el que sabia de Viena era poc més que hi havia viscut Mozart, que ara hi viuen en Jaume i na Mercè, que es troba a Àustria i alguna altra informació que el mestre ens havia donat (museus, palaus, algun vídeo que havíem mirat sense entendre massa el que ens explicaven...). La major motivació era veure alguna cosa de Mozart... poca cosa més. Xerren alemany. Perfecte. Jo no.
Podria explicar què és el que m'ha duit a anar a classes d'alemany. Es redueix al fet que el curs passat, a Eivissa, vaig acompanyar en Xavier a l'EOI per fer la seva matrícula de català. Passejant la vista pels plafons informatius vaig començar a veure horaris de classes i exàmens de diversos idiomes: català, anglès, francès, italià, alemany... alemany? Era l'única de les llengües que no coneixia, tret del "Tschüss" que em dedicaven les hostesses d'Air Berlin quan volava cap a o des de Mallorca (no entenia perquè als passatgers que sortien davant meu els deien "adiós" i en arribar jo canviaven...). Idò? Anem a aprendre alemany! Dit i fet, quan en Xavier va acabar, vaig demanar els impressos. Una prova de nivell? No, gràcies, no fa falta.
Ara em vénen al cap moltes històries paral·leles i d'altres no tant, de com vaig arribar a Eivissa, de com vaig conèixer en Xavier, de com estava jo aquells dies, mesos, anys després de... però no cal, almenys ara no.
Estava contant els preparatius del viatge i com sempre me n'he anat per les bardisses. Complicada, eclèctica (m'encanta aquest adjectiu)... paraules que em defineixen sense definir-me del tot, tal i com m'agrada. Necessit estudiar alemany? No. Necessit seguir estudiant? En principi no.
Les sessions prèvies a la partida estaven amarades de referències a la ciutat musical i artística per excel·lència. Heu fet la maleta? Vos hi cap tot? Tan grossa és la teva? Però què hi has posat? Què voleu? Els viatges que he fet fins ara, gairebé tots, han estat a l'estiu, i amb poca roba basta. Però cinc dies de viatge, tres d'ells íntegrament a Viena, feien pensar que les capes de més serien necessàries. Juntament amb la informació meteorològica de primera mà que tenia provinent de la Lange Gasse, ca'n Jaume i na Mercè.
En resum, moltes ganes de partir i poques expectatives, si tenim en compte també els i les companyes de viatge, perfectes desconeguts de quatre hores setmanals de classe, és a dir, res de res. Ni parlar-ne dels "altres", el grup de Ciutadella. Aniré a la meva i tot d'una en poder m'escaparé a veure en Jaume i na Mercè. Il·lusa.
Podria explicar què és el que m'ha duit a anar a classes d'alemany. Es redueix al fet que el curs passat, a Eivissa, vaig acompanyar en Xavier a l'EOI per fer la seva matrícula de català. Passejant la vista pels plafons informatius vaig començar a veure horaris de classes i exàmens de diversos idiomes: català, anglès, francès, italià, alemany... alemany? Era l'única de les llengües que no coneixia, tret del "Tschüss" que em dedicaven les hostesses d'Air Berlin quan volava cap a o des de Mallorca (no entenia perquè als passatgers que sortien davant meu els deien "adiós" i en arribar jo canviaven...). Idò? Anem a aprendre alemany! Dit i fet, quan en Xavier va acabar, vaig demanar els impressos. Una prova de nivell? No, gràcies, no fa falta.
Ara em vénen al cap moltes històries paral·leles i d'altres no tant, de com vaig arribar a Eivissa, de com vaig conèixer en Xavier, de com estava jo aquells dies, mesos, anys després de... però no cal, almenys ara no.
Estava contant els preparatius del viatge i com sempre me n'he anat per les bardisses. Complicada, eclèctica (m'encanta aquest adjectiu)... paraules que em defineixen sense definir-me del tot, tal i com m'agrada. Necessit estudiar alemany? No. Necessit seguir estudiant? En principi no.
Les sessions prèvies a la partida estaven amarades de referències a la ciutat musical i artística per excel·lència. Heu fet la maleta? Vos hi cap tot? Tan grossa és la teva? Però què hi has posat? Què voleu? Els viatges que he fet fins ara, gairebé tots, han estat a l'estiu, i amb poca roba basta. Però cinc dies de viatge, tres d'ells íntegrament a Viena, feien pensar que les capes de més serien necessàries. Juntament amb la informació meteorològica de primera mà que tenia provinent de la Lange Gasse, ca'n Jaume i na Mercè.
En resum, moltes ganes de partir i poques expectatives, si tenim en compte també els i les companyes de viatge, perfectes desconeguts de quatre hores setmanals de classe, és a dir, res de res. Ni parlar-ne dels "altres", el grup de Ciutadella. Aniré a la meva i tot d'una en poder m'escaparé a veure en Jaume i na Mercè. Il·lusa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada