Aquesta casta d'hotels no fa falta els visitis... (1)

Què m'està passant? No he acabat de sortir-ne d'una i ja estic immersa en una altra. El cos, aquest cos meu, em parla i no sé si l'acab d'entendre.

Són les ganes desaforades d'anar a casa? (Ca nostra...)

És por?

És pre-estrès de final de curs?

És el sistema immunològic que no torna?

Fa unes setmanes xerrava de l'herpes que s'havia instal·lat (al nas, eh?) sense permís i sense ganes de marxar. D'allò només en queda un redol vermellós que cada dia s'apaga un poc. I ara? 

Dimarts, just quan acabava la feina, el ronyó dret m'avisava que alguna cosa no anava bé. M'havia passat tot el dia anant al bany (sense gaires èxits, per això) i de sobte la cosa es va intensificar. Cap a l'hospital falta gent! A emprar la targeta sanitària europea, que per alguna cosa la tenc. I vaig partir plorant, no sé si del mal o de la sensació de soledat (ja sé que no estic sola!) enmig d'una ciutat plena de gent. 

AKH, l'hospital del costat de casa. Enorme. Grandiós. I en termes mèdics en alemany vaig ben perduda. Però demanant es sol arribar a port. Vaig entrar a urgències i de seguida em van fer el triatge, amb analítica inclosa per confirmar que no estàs embarassada (llàstima, no ho estic...). Després d'una burocràcia que no entenc que facin fer si et trobes malament i véns sense acompanyants, per fi em va veure un metge. I el dolor no feia més que augmentar. Convençuda que era una infecció, així li ho vaig fer saber, però ell, amb els resultats de l'analítica anterior, ho va descartar. "Perquè plores?" em va demanar... si es pogués imaginar que em sentia com si m'estassin clavant un ganivet al costat, segurament hauria obviat aquesta pregunta. Es va disposar a treure'm sang. De dreta. Així com vaig poder li vaig explicar que de vegades perd els sentits... i em va fer jeure. Tanta sort, perquè quan va acabar de seguida em va posar un calmant d'aquells gota a gota (pretenia que estàs dreta tot el temps?). 

Afortunadament aquests coses van ràpides, i el mal es va anar apagant, sense acabar de desaparèixer, però ja era més bo de dur. Una ecografia va plantejar la possibilitat d'una pedra... i em va enviar a fer-me radiografies. Vaig perdre per complet la noció del temps, crec que hi vaig estar més d'una hora, això de les drogues és el que té. Mig adormida, esperava pacientment mentre les urgències que ho eren més que la meva em passaven davant. Però m'era igual. Era feliç en el meu món sense dolor. 

Vaig entrar a la sala de radiografies rient i tot, la infermera era molt amable i simpàtica. Curiós, aquí no et fan desvestir, només baixar una mica els calçons, i ja està... i de sobte la màquina em va parlar: "Respire hondo y mantenga la respiración", "Ya puede respirar"...

Conclusió: tenia una pedra, però el metge em va dir que ja era a la bufeta, que no calia que quedàs a l'hospital, que havia de sortir per ella mateixa, que quan sortís tornàs perquè l'analitzassin, i per això em va donar uns filtres (hihihi). 

Cansada, vaig anar cap a casa. Tenia ganes d'anar al bany. Vaig estar a punt de no agafar els filtres -total, això va per llarg- i tanta sort que ho vaig fer. La pedra era allà, al fons del filtre...