dilluns, 14 de juny de 2010

Fred

...si no és que frissi, però com que darrerament sent fred en quasi tot el que faig, quan apareix una ombra que sembla que pot entebeir l'ambient, que em toca l'ànima mínimament, gairebé m'hi tir de cap, i el que passa a continuació sol ser que en realitat no hi ha ni la meitat del que havia imaginat, i la topada és considerable, sense arribar a ser brutal, que són molts d'anys de caminar d'aquí cap allà i la capa protectora sol fer efecte, però així i tot hi torn, cada vegada que l'ombra es fa clara, i és genial i meravellós, perquè em sent bé, perquè m'agrada poder sentir, perquè l'aportació positiva és directament proporcional al temps que necessit després per recuperar-me, perquè no és tan fàcil, quan s'ha acabat, una vegada més toca la fase de tristor encoberta, de pensar i rememorar cada instant, fins que es fon per cansament i potser desídia, i no culparé ningú d'aquest estat, o d'altres, simplement em dedicaré a seguir vivint i sobrevivint el millor que podré, amb les ganes intactes de dedicar un "t'estim" sincer a qui primer sigui capaç de compartir alguna cosa més enllà, naturalment sense deixar de banda ni menysprear un sol segons tots i cadascun dels "t'estim" sincers que surten sovint de la meva boca i/o del meu pensament, que més d'un s'hi queden per manca de valor, de temps o què sé jo, són moltes les històries que envolten el cicle vital i de vegades costa discernir les reals de les imaginàries, que aquestes darreres volten constantment provocant un idealisme gens saludable per a la ment, que vola, que se'n va, que no vol tornar, i ja m'he tornat embullar perquè no sé si era això del que xerrava o si volia dir alguna altra cosa que, gràcies a l'efecte peixera ara més present que mai, ja se m'ha escapat per enèsima vegada, com les converses desades a la capsa de la mudança, tancada fins qui sap quan, potser en tornar, encara no sé ben bé d'on, perquè sé que me'n vaig però no quan tornaré, i no em preocupa perquè em fa ganes i em motiva, això sí que dóna empenta a la meva ànima, que creix però no es multiplica, almenys no de moment, ja veurem què passa més endavant, que ara no és hora de pensar-hi, o potser sí, què sé jo, que no tenc clar què faig bé i què no, on m'agradaria ser, amb qui voldria fer, com somiaria tocar, perquè hauria d'esperar, i tenc paciència, que som molts i segur que coincidim un dia d'aquests, només esper que en el moment oportú, estic un poc cansada de dissonàncies temporals i al mateix temps sé que és el que hi ha, ho agafes o ho deixes, i què vols que et digui? amb tu, sense tu, per tu, però per mi, amb mi, sense ningú i ja m'està bé, que el que volia dir era: quedam i xerram?

Cap comentari:

Publica un comentari