Estimar-te així

Estimar-te així.
Sense atendre a raons.
Sentint intensament cadascun dels batecs del meu cor,
que es mou al ritme que marca
la cadència benèvola del teu existir.
Estimar-te conscientment
omplint l'habitació de guspires
de felicitat que s'escapa
i no vol estar aturada.
Som còmplices i amics,
som amants que es toquen,
vides apassionades mentre ens tenim
vigilats de prop per un mar
d'aigua salada i dolça aparentment,
de sàvia verda i mel d'abella.
Estimar-te de veritat,
creuant carrers sense mirar,
segurs que no hi ha perill
quan els cotxes volen
i els autobusos ens traspassen.
M'agafes la mà? Tota teva.
M'ofereixes el braç? Ben fort m'hi aferraré.
Vols que et miri? No me'n cansaré pas.
Parla. Que jo t'escolt.
Que jo t'ador. Que jo ja no som jo.
Ara som millor. Som millors.
T'estim d'aquesta manera
tan inexplicable com sincera
que neguiteja les existències alienes
analfabetes del teu cos
i el teu somriure.
I jo, afortunada com poques,
vaig alternant intervals d'incredulitat
amb altres de perfecta harmonia,
de melodia inacabada
en pentagrames de fils de seda
que forma la llum de la teva mirada.
Estimar-te així. Qui m'ho havia de dir.