dilluns, 10 d’agost de 2009

Hawai'i = perill constant

Hilo, 9 de juliol, diumenge. 20:25.
Estam cansades. No seria just dir que fisicament, perque exercici n'hem fet poc, pero ens hem mogut molt. Li hem tret el suc al cotxe, i tambe al dia.
A les cinc i mitja m'he despert. Tothom dormia. He voltat fins les 6 i llavors m'he aixecat. M'he dedicat a estudiar la guia.
Hem sortit de l'hostal que ja eren les 10, previa berenada al bar del costat. Com que ahir ja vam explorar part de la costa sud-est, hem decidit anar cap a l'altre costat i admirar Hamakua Coast. A la dreta, el mar, a l'esquerra, la muntanya. A banda i banda de la carretera, vegetacio tropical. Ens hem aturat a les Akaka Falls, un parc on es poden veure dues cascades ben polides, envoltades de milers d'arbres, plantes, flors... plovia poc, pero suficient per fer mes entretinguda la visita. Malauradament, l'escala que condueix d'una cascada a l'atra esta en obres i hem hagut de desfer el cami dues vegades, pero ha valgut la pena.
Hem continuat mes cap al nord i la seguent aturada ha estat a Laupahoehoe, on les ones pegaven de veres. Hi ha un petit monument en memoria de les 159 persones que un tsunami se'n dugue el 1946.
No ens hem tornat aturar fins a Waimea, pero l'espectacle des del cotxe ha estat del tot meravellos. En aquest petit poble hem tornat triar un restaurant italia per dinar. Amanida i pizza, tot molt bo.
Canvi radical de paisatge. Un vertader desert s'esten entre la carretera de Waimea a Kailua i la gran muntanya, Manua Kea. Vegetacio minimalista alternada amb terra volcanica i algun riu de lava. Era com ser a una altra illa completament diferent.
Hem fet un canvi de direccio cap al mar i hem passat per Waikoloa, tot resseguint el nord de Kona Coast i tot Kohala, el punt mes septentrional de Hawai'i.
Cercant el monument al rei Kamehameha (si, el rei, no el crit mes famos de Son Goku) ens hem endinsat per un cami ple de clots. Al final, no hem trobat ni monument ni res, el cami acaba a les roques i no es pot passar a peu degut als desperfectes ocasionats pel terratremol de fa uns quants anys. Per tornar a la carretera, he conduit jo (pssst, que no ho puc fer! -en teoria-).
Seguint la carretera han tornat apareixer les plantes tropicals i els torrents d'aigua. I Maui. Que si, que allo que surt per damunt dels nuvols es Maui...
S'acaba la carretera i apareix Polulu Valley Overlook, mes vistes impressionants del mar, els penya-segats i la vall. Un munt de cartells avisen de diferents perills, entre ells, les foques monjo que sovint descansen a la platja. M'he aventurat a baixar un poc, pero he considerat que se'm faria fosc si volia arribar a baix.
Tornada repetint paisatge, pero no del tot escenari. Tot i que la guia ho desaconsella, hem agafat la Saddle Road, una carretera que passa entre les dues muntanyes. Ens ha encantat. Posta de sol, nuvols baixos, curves, rectes, vaques, cavalls, nenes, mes rius de lava... (i dues hores i mitja per arribar a Hilo!). Podem dir, amb el cap ben alt, que hem sobreviscut a la carretera mes perillosa de Hawai'i.
Definitivament, aquesta es l'illa del perill. Si t'acostes a les muntanyes, perill de foc. A la costa, perill de tsunamis. Perill de roques a la carretera, perill de vent, perill d'onades, perill d'esfondrament...
Tanta sort que avui hem posat banda sonora a l'excursio: Coldplay i The Script ens han acompanyat. I una vegada a Hilo, la plaga de granotes que fan que molta gent hagi de dormir amb taps -es al.lucinant el renou que arriben a fer- ens han donat la benvinguda. Crec que dema encara no partirem. Aquesta illa te mes per mostrar-nos!

Cap comentari:

Publica un comentari