17 d'agost, dilluns.
Intens és poc. Descriure tot el que vàrem veure ahir crec que és la part més difícil de tot el viatge.
Na Xisca i jo estàvem a punt per partir d'hora, però no anàvem soles. Un grup de cinc al·lotes i un jove també s'havien apuntat, i semblava que no tenien pressa. Més tard sabríem que són d'Irlanda, per això ens costava tant entendre'ls.
Ja eren les dotze quan vam arribar al Parc Nacional dels Volcans, amb la furgoneta de lloguer. Primera aturada al centre de visitants, una introducció al que ens esperava, amb una projecció sobre la darrera erupció (o explosió) del volcà l'any passat.
Segona aturada al Jaggar Museum, des d'on teníem una perspectiva espectacular de Kilauea Caldera (que té entre 3 i 5 quilòmetres de diàmetre) i de la columna de fum que surt del Halema'uma'u Crater. Hi ha una carretera que fa la volta completa, però està tancada; el perill és gairebé constant i no sempre predible. Des de la darrera explosió el nivell de fums i gasos sulfúrics ha augmentat considerablement i no es vol arriscar la vida dels visitants, com va passar temps enrera, quan un jove es va acostar massa a la lava per fer fotos i una explosió el va fer desparèixer per sempre... Vàrem tornar arrere per anar cap a l'altre costat. Vàrem veure forats d'on surt el vapor, tòxic, diferents punts de vista de Kilauea Caldera, un impressionant tub de lava -que vam poder seguir per dins una estona, el Thurston Lava Tube- diferents cràters i rius de lava inabastables per a la vista. Vàrem aprendre que hi ha dos tipus de lava: Pahoehoe i A'a. El primer és el que té aspecte viscós, mentre que el segon deixa un camí més obscur de pedres i roques poroses.
Al final de la carretera, baixant cap a l'oceà, vàrem gaudir d'enormes tubs de lava que acaben a l'aigua, vàrem emprar uns curiosos banys i vàrem veure, encara d'enfora, el fum sortint d'allà on la lava activa cau dins l'aigua.
No hi ha més remei que desfer el camí. La lava dels anys 70 bloqueja la carretera (a banda que, més envant, no seria gens segur passar-hi, la lava fa créixer l'illa, però molts dels llocs on sembla que pots passar perfectament no serien més que trampes, en qualsevol moment pots caure).
Una vegada fora del Parc Nacional, i per tal d'assolir l'espectacle nocturn, s'ha de conduir de tornada cap a Kea'au i d'allà tornar cap al Sud fins més enllà de Pahoa. Ja era de nit.
Un camí de lava marcat amb línies discontínues grogues i blanques ens va dur, amb l'ajuda de llanternes -poses un peu fora de la zona marcada i segur que prens mal-, fins un lloc segur. Indescriptible. No sé com explicar el que es veu i la sensació de produeix. Lava i aigua. Fum. Llum taronja. És que no ho aconseguiré per molt que escrigui. Això sí que s'ha de veure. Cercaré pel Youtube, segur que hi ha bons vídeos del que vàrem gaudir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada