dissabte, 1 d’agost de 2009

Berlin

Aeroport Berlin-Tegel. 15:16.

Estic cansada, trista i uns quants adjectius més que no escriuré per no fer caure l'àura d'optimisme que m'envolta normalment. He deixat Viena, ben dematí, després de quatre setmanes intenses d'alemany, de cultura, de bons moments. Em fa falta que algú em xerri, en alemany, és clar.

A les 4:30 ha sonat el despertador, encara que la veritat és que no he dormit gaire. No podia. No volia. He deixat una carta per la recepció amb les claus, però ho he deixat tot a l'habitació. Igual no he fet bé. A les 5 ja era a Schottentor, en menys de mitja hora he arribat a Landstrasse, però ha resultat més complicat del que em pensava comprar el bitllet per anar a l'aeroport i trobar el tren. Aquesta estació està en obres i la informació no és gens clara. He descobert que faltava mitja hora perquè partís l'Schnell-Bahn. Mentre esperava ha aparegut n'Eva. Al final, sense planejar-ho, encara hem tengut un poc més de temps per compartir. Ella vola cap a Köln, li han concedit una beca i farà un altre curs de tres setmanes. A l'aeroport també hem hagut de fer un poc de gimcana per trobar els mostradors de facturació i el camí cap a les portes d'embarcament, però ho hem aconseguit. El meu vol anava primer, i ens hem acomiadat definitivament.
El viatge fins a Berlin deu haver estat bo, el fet és que he dormit tot el temps. Una vegada al meu destí provisional, com que tenia molt de temps, he agafat el bus i he anat cap al centre, prèvia demanda de visita recomanada. He baixat a Brandenburger Tor i he fet el camí fins a Alexanderplatz, aturant-me totes les vegades que he volgut. Dues d'aquestes vegades, a les esglésies de Sant Hedwig (quina gràcia) i de Santa Maria... i asseguda als seus bancs ha comparegut la plorera que em vaig aguantar ahir. Ai!, aquest sentir! Per sort, a Alexanderplatz hi havia un trio de corda que m'ha alegrat un poc, interpretaven molt bona música.
El cansament ara mateix em pot. He tornat a l'aeroport una hora abans del que era necessari. En Muammer m'ha escrit. Ha anat a la residència però allà ningú no sap res de cap carta ni de les claus... no és tan difícil pujar a l'habitació a comprovar-ho, no? Idò es veu que sí, he d'escriure un mail a l'home gens simpàtic i després ja veurem si li donen la fiança a en Muammer o què. Mitja hora per embarcar. Tres hores de vol i seré a Mallorca una altra vegada. Potser partir amb son és una bona idea per bloquejar una mica el cap, però contínuament em vénen flaixos i la sensació de buit (pel que he deixat, no pel que me'n duc) em fa un nus a la gola. Supòs que necessit plorar a pler. Sol ser això. O contar-ho tot amb la mateixa passió amb la que ho he viscut. Sent, sent molt a dins meu, però també sé que la intensitat de vegades és inversament proporcional al temps que fa que ha passat. Calma...

Felanitx. 23:48.

No sé si valdria més obviar el que ha passat durant el camí de tornada. Però no seria jo. He plorat, en veu baixa per no molestar els veïnats, però he plorat. Quan deixàvem Berlin, quan hem sobrevolat el mar, quan he vist Menorca, quan pensava en totes i cadascuna de les persones que han quedat a Viena o, com jo, han partit cap a casa...
Llarg, el camí. I a Palma m'esperaven els meus pares. Hem anat a Sant Jordi a veure un combat de glosat. Em pot el cansament. I no vull anar a dormir. És com si tot s'hagués d'esvair pel fet de tancar els ulls i oblidar durant unes hores. Necessit algú que m'abraci fins que em quedi dormida...

Ich liebe... ich mag... ich vermisse... ich bin... ich möchte...

Cap comentari:

Publica un comentari