13 juny 2006. Felanitx-Tetuan

He triat el millor dia per viatjar. Dimarts 13. La veritat és que no ho havia pensat, però malgrat tot no som supersticiosa, no m'espanta el dia que és, el que m'espanta és que es tracta del meu primer viatge en solitari. I a més, anant tan lluny, amb tantes connexions, tanta gent al voltant... Estic contenta, que ja és molt.

Em vaig aixecar a les sis del matí. Tenint en compte que m'havia colgat a les tres... Una vegada comprovat l'equipatge, berenat una mica i acomiadat de la família, ma mare em va acompanyar fins el bus que em duria cap a Palma. Vaig dormir tot el camí. Després vaig anar al despatx a fer dues hores de feina (em va tocar repartir, o sigui que em vaig passejar una bona estona). A les onze vaig agafar la línia 1 de l'EMT de Palma que em va dur fins l'aeroport. Allà, els nervis m'envoltaven. Vaig mirar una pantalla informativa i... Málaga no sortia! Ai, ai, ai, pensava que tal volta això de comanar els bitllets per internet no havia estat una bona idea. Vaig veure un punt d'informació d'Air Europa i me n'hi vaig anar decidida a demanar "I què he de fer?", però quan vaig passar per davant una altra pantalla informativa vaig veure que el meu vol PMI-Málaga UX 5011 de les 12:35 estava perfectament anunciat. Vaig tornar a llegir l'e-ticket que em deia que anàs directament a facturar, i així ho vaig fer. Cap problema, eren les 11:30 i ja havia facturat. Com que sé que les distàncies a l'aeroport sovint són majors de les que ens imaginam, vaig decidir que encara que mancàs mitja hora per embarcar, no em faria res anar cap a la porta A19 i esperar. Tanta sort. Quina gentada! Vaig aprofitar per comprovar el bon funcionament del meu nou reproductor d'MP3, carregat amb tota la discografia d'Antònia Font, Roger Mas, Macedònia, Tutu-pà, el primer disc de Biel Majoral, una cançó de Guillem d'Efak i una altra de Dijous Paella. En total, més de dues-centes cançons. No està malament.

Devers les dotze vàrem embarcar a l'avió. No m'agrada volar. Gens. Però no em queda més remei si vull viatjar. A les dotze i mitja aproximadament l'avió es va enlairar. El vol va durar una hora i mitja i gairebé no me'n vaig adonar, si no fos per les turbulències a mig camí. No fan gràcia. A les dues ja érem a Málaga. Vàrem baixar de l'avió i les maletes varen començar a passar de seguida, bastant més aviat del que ho fan a Son Sant Joan. A la sortida ja hi havia un bus (línia 19) esperant. Em vaig assegurar que era aquell el que havia d'agafar i vaig pujar. Eren les dues i mitja. Durant el trajecte es va asseure una al·lota devora jo que afortunadament també anava a l'estació i li vaig demanar que m'avisàs quan arribassim a l'estació d'autobusos... no calia. La línia 19 em deixava ben davant, un munt d'autobusos aparcats i un cartell que ho posava ben clar. Obvi. Me'n vaig anar a fer cua per comprar el meu bitllet cap a Algeciras. Em va telefonar en Martí i em va demanar on era. "A Málaga" i vaig dir. "I què putes fas a Málaga!?" Començam bé. No em renyis que estic de vacances! En Martí va dir que havia d'agafar el bus des de l'aeroport cap a Marbella. Però és igual, arribaria a Algeciras fos com fos. A la cua dels bitllets, un marroquí davant jo que volia comprar cinc bitllets. Com que era allà mateix vaig sentir la conversa. La madona dels bitllets va dir que només li quedaven quatre places ("mi gozo en un pozo!"), però que ho podia arreglar per donar-n'hi cinc ja que duien nins petits. Em va caure la moral a terra. Si no quedaven més places, a quina hora podria partir cap al destí?? Afortunadament, però, aquella madona gens simpàtica em va dir que a les 15:30 a l'andana 17 partia un altre bus directe cap a Algeciras, i que tardava dues hores en fer el camí. Uff! Prova superada! Eren les tres i encara no havia dinat. Menú a l'estació: màquines de refrescs, galletetes, xocolates (moltes xocolates), caramels... em vaig procurar una nutritiva bossa de "Papa Delta" amb un "tazo" d'en Belletti del Barça de regal i una altra bosseta d'M'n'M's d'aquells de "se funden en tu boca no en tus manos" que no vaig tenir temps de comprovar si era veritat o no (quina gana!). A la fi es van fer les tres i mitja i vàrem pujar a l'autobús, que anava estibat de gent i de maletes. El xofer... un poc més i em xapa pel mig, perquè quan intentava posar la meva maleta com fos, va i tanca la porta del maleter (ups!). Una hora d'autobús està bé, però dues... afortunadament al meu costat es va asseure una suissa molt simpàtica que en un perfecte anglès em donava conversa. Jo li contestava en el meu rovellat anglès, però ens vam entendre. Eren dues amigues que van a passar uns dies a Tarifa per fer surf, després passaran l'estret per anar a fer trèkking pel Nord d'Àfrica per acabar d'aquí a unes setmanes a Mallorca (quasi res). Vaig quedar beníssim quan em varen demanar què hi ha de bo a Palma... li vaig recomanar les platges del Nord (Alcúdia, Pollença, Artà) i les del Sud (es Trenc).

A les cinc i mitja ja era a Algeciras. El paisatge que deixàvem enrera s'assembla massa a Mallorca: obres per tot, camps de golf en construcció, macro-urbanitzacions... es notava que havíem passat per Marbella. Ben igual que a Mallorca, qualsevol lloc és bo per construir.

A Algeciras vaig pensar: "Què bé, me'n vaig ràpidament cap al port a veure si puc agafar el ferry de les sis". Trala-là, trala-là, tota feliç perquè havia arribat abans de l'hora prevista. Però al port... zàs! Dimarts 13 va fer acte de presència. "Se comunica a los señores pasajeros que el trayecto previsto para las 18 horas ha sido cancelado debido al mal tiempo reinante en el estrecho". Fantàstic. Em varen dir que no podia fer res més que esperar. En Martí em va telefonar per saber com m'anava i es va posar a riure quan li vaig contar el panorama. A les sis i deu va sonar una altra vegada la musiqueta d'informació dient que el ferry de les set tambés es cancel·lava. En quedaven dos, així que vaig començar a pensar com ho faria per passar la nit a Algeciras. Després de seure, caminar, tornar seure, menjar Quelitas, tornar caminar... la megafonia una altra vegada, amb la diferència que no vaig entendre el que deien (perquè la deuen tenir tan fluixa?). I jo, enlloc de demanar a algú que em digués què passava, vaig començar a fer voltes amunt i avall, no som massa viva, fins que finalment vaig veure una dona que també volia anar a Ceuta i va demanar què havia de fer. La varen enviar a una altra sala, i jo, dissimuladament, vaig iniciar una campanya de seguiment. Vàrem arribar a una altra sala on posava clarament que la propera sortida era a les 20:00 amb Trasmediterránea. Em vaig posar a la cua dels bitllets darrera d'un grup de jovenets de l'exèrcit espanyol... i gairebé tres quarts d'hora més tard vaig poder comprar el bitllet. No sé si és molt complicat això de treure bitllets, però les dues persones que hi havia darrera els vidres eren lentes, lentes, lentes. En aquest temps vaig tornar xerrar amb en Martí i l'home que estava darrera mi em va fer un interrogatori sobre on anava i d'on venia i em va espantar quan em va demanar si era la primera vegada que anava a Marroc i llavors, en veu baixa, i molt acostat a mi, em diu que em vol donar un consell: pensava que em donaria alguna indicació per anar amb compte, com a dona, durant el viatge, o durant la meva estada, però em va dir que cercàs un tros d'esparadrap i me'l posàs... a la guixa... per no marejar-me! Uf!

Una vegada tenia el meu bitllet vaig anar cap a la porta d'embarcament. Allà ens hi van fer estar prop d'una hora. A la fi ens van deixar pujar al vaixell "Alboran". A les nou aproximadament vàrem partir. Quina por! La pitjor travessa de la meva vida. El vaixell no navegava, volava! Feia uns bots! Unes quantes vegades ens van repetir per megafonia que estassim asseguts i puc assegurar que era necessari si volies conservar els peus a terra. Un home no va fer cas de les recomanacions i va acabar... a sobre meu! Jo, que estava amb els ulls clucs mirant de no marejar-me, vaig pegar un bot, no del moviment del vaixell, sinó de l'ensurt!

A les deu arribàvem al port de Ceuta, per fi era a Àfrica! Vaig telefonar a ca nostra per dir-los que efectivament havia arribat bé (ben malmenada, però bé). A la sortida en Martí, pobret, que ja m'esperava de les sis de l'horabaixa. Vàrem partir en cotxe cap a la frontera. En Martí m'anava explicant el que vèiem. Ell ja em va avisar que hi havia diferència entre una banda i l'altra, i la veritat és que sí. Tot just arribar, vaig veure la famosa valla que han de botar els que volen entrar "il·legalment" a "Espanya". Dues gestions més tard i el primer visat del meu passaport, vàrem entrar a Marroc. Vàrem passar per dos pobles que no en record el nom i de seguida vàrem ser a Tetuan. La casa d'en Martí és impressionant. S'hi poden perdre! Era l'habitatge d'un capità o coronel o alguna cosa així.

El primer que vaig fer després que en Martí em mostràs la meva habitació i la resta de la casa va ser... dutxar-me. Després d'onze hores de viatge ho necessitava. Per jo eren les onze i mitja de la nit, però a Marroc hi ha dues hores menys que a Mallorca, així que era ben prest. En Martí em va fer el sopar (mmmm, quina gana: farfalle amb salsa de tomàtiga i sípia cuinada per ell, acompanyat d'un pa marroquí boníssim) i després, com no, vàrem veure uns vídeos musicals, un grup de dones que cantaven i feien espectacle i un altre d'un musical d'Andrew Lloyd Webber, molt bo. I a les dotze i mitja a dormir.

Obra d'art (Kunstwerk)

Molt bé, no hi ha millor aplicació. N'hi ha d'alternatives, potser moltes d'innecessàries, però aquesta t'escau. Segons la Viquipèdia: Una obra d'art és un producte o missatge humà que copia, imita, imagina o trascendeix la realitat i és una creació realitzada per esdevenir bella o ser una manifestació de significat simbòlic. Obviarem la part que diu "producte" i ens quedarem amb la part de "trascendeix la realitat" i amb la d'"esdevenir bella".

En realitat la qüestió aquí és la percepció personal de cadascú... encara que la meva no cabria de cap manera en aquesta pàgina per molt que escrivís. Segons la mateixa Viquipèdia: Les obres d'art de vegades no són importants perquè siguin boniques sinó per les idees que transmeten. Déu n'hi do com ho ets d'important, idò!

Dir allò que penses. En moltes ocasions està bé. He après a fer-ho, ja no em guard les meves sensacions pel "què diran", ara ho expòs amb més o menys habilitat o encert, l'ambigüitat m'envolta i no puc fer-hi més. És més, no vull fer-hi més. Cadascú és com és, precisament això és el que ens fa únics, interessants (als propis ulls i als aliens), el que permet que ens relacionem i anem trobant altres complements vitals.

És complicat això d'escriure sobre tu sense escriure sobre tu. No sé si m'entens. Pretenia que aquesta entrada fos potser no una declaració d'intencions perquè intencions no són el que tenc, però sí un petit homenatge a algú amb qui tenc l'honor de poder compartir un trosset de vida. No m'acaba de convèncer com m'està quedant, igual més endavant ho hauré de corregir, completar, ampliar, millorar i reeditar. La nit anterior ha deixat les meves neurones mig atordides. Ja hauria de ser a Mallorca i encara sec al sofà de ca nostra a Alaior. Va, m'aixec i me'n vaig a l'aeroport. Fins dilluns.

M'he explicat?

Pasqua a Mallorca - Diumenge de Ressurrecció

Un temps, quan era jove i encara cantava amb la Coral de Felanitx, aquest dia començava amb l'"Encontrada" des de dalt les escales de l'església...

Ara que ja no som tan jove i que per motius obvis no cant amb la Coral, aquest dia també comença amb l'"Encontrada", però des d'una altra perspectiva. Ara la ubicació és just devora Sa Font, al punt on es troben Jesús ressuscitat i la Mare de Déu mentre sona l'himne que va composar fa uns anys el músic felanitxer Josep Prohens per substituir, no sense la corresponent controvèrsia, l'himne espanyol. Aquest és el lloc que agafam els Salers.

Qui o què són els Salers?, es pot demanar encara molta gent. Eren, han estat i som un grup de joves i al·lotes que el diumenge de Pasqua anam per tot el poble cantant "Sales", és a dir, cançons per demanar panades. A altres llocs en diuen cançons de captar panades, si no vaig malament. Anam vestits amb texans blaus, camia blanca, mocador de bolics per la cintura i mocador de fantasia pel coll. Hi ha diferents intruments com són la guitarra, el guitarró, el violí, la flauta... i sobretot les nostres veus:

"L'amo i madona bon dia,
bon dia vos volem dar,
vos venim a visitar
perquè som Pasqua florida.

Donau-mos una panada,
en què sigui un robiol
que tenc sa panxa arruada
de cantar i de fer es mussol.

Ses sales vos hem cantades
i no n'heu fet sentiment.
Agafarem una sarment
i vos darem sarmentades.

Es salers estam contents
quan mos donen sa panada;
això és una gent honrada
que no ho poden esser més.

Vos convidam, es salers,
a n'es ball perquè hi vengueu;
fadrinetes, no hi falteu,
que mai n'hi haurà de més.

Que molts d'anys amb alegria
ses sales poguem cantar,
l'any que ve poquem tornar
sa mateixa companyia."

Aquests i altres versos varen sonar diumenge passat per tota la vila i part de fora-vila. Vàrem haver de partir un poc tard, després del tradicional berenar de freixura (pa amb oli pels que o bé no ens atrevim tant de matí o bé tenim altres inquietuds alimentàries), degut a la pluja que feia acte de presència en el moment de sortir. Així i tot, vàrem aprofitar bé les hores i vàrem poder fer tot l'itinerari previst, omplint paners i cistells dels productes típics d'aquestes festes, i també de vins diversos.

A migdia vaig fer un parèntesi per anar a dinar amb la família, a qui vaig anunciar que possiblement (segurament) aquest estiu seré enfora...

El dia va acabar amb el sopar a Sant Salvador, de tot allò que havíem recollit amb les nostres cançons. Tanta sort que algú havia preferit oferir-nos un caixó de fraules (ben bones, per cert)... Tanta panada de carn al meu voltant... Una boira ben espessa va acompanyar el camí de baixada del puig. Ens tornarem trobar al Ball dels Salers, d'aquí a quinze dies!

Pasqua a Mallorca - Divendres Sant

Què fan els mallorquins residents fora de Mallorca quan arriben les vacances de Pasqua? Exacte, tornar a casa, com més aviat millor.

Què fa na Maria quan arriben les vacances? Exacte, allargar la tornada.

No va ser fins divendres a migdia que vaig arribar a Felanitx. Dimecres examen oral d'alemany i una cerveseta, dijous neteja, cinema amb na Rosa i sopar sola a casa, divendres al matí maleta i aeroport.

Tornar a casa. Una vegada més. No tenia cap ganes de partir de Menorca. Supòs que he trobat el meu redol i hi estic bé. Però Mallorca... en el fons sempre estira la terra. Rebuda a casa com si fes una eternitat que no em veien. Avesats que hi anàs cada cap de setmana, ara en feia cinc que no compareixia. I poc temps va durar el retrobament. Els germans Adrover vénen a cercar-me i anam tot dret al Caló d'en Borgit, on ens espera una bona representació del que ve a ser el meu grup d'amics i amigues. Fa uns anys que vàrem "instaurar" el dinar de Divendres Sant a aquesta petita platja de la costa de Llevant. Dinar compartit, cadascú duu una cosa, estovalles de plàstic i au, a menjar s'ha dit!

Entre mossegada de truita i glop de "Shandy", ens posam al dia de xafarderies vàries -hem de fer poble!- i col·labor amb anècdotes de la meva (nova) vida menorquina. Al sol li costa guaitar entremig dels núvols que tapen el dia. Acabam de dinar, recollim i alguns païm el dinar arrebossant-nos d'arena... Uns quants anam a fer una volta. Volem arribar al niu de metralletes que hi ha anant a Mondragó, no és enfora, el camí no és massa complicat arran la mar i acabam arribant efectivament a la platja de Mondragó, per després tornar travessant tot dret. Trobam als que havíem deixat, ben ajaguts, dormint o escoltant música. Compartim així les darreres hores de l'horabaixa.

És hora de partir, anit hi ha el Davallament, i no ens ho volem perdre. És una d'aquelles cites ineludibles de la Setmana Santa... Ineludibles, sí, però no per jo. Qued a ca nostra, sop a ca nostra. Deien que enguany ho retransmetrien per IB3, però no veim res, així que bona nit i demà serà un altre dia. El sol no ha sortit gaire, no, però la meva cara no diu el mateix. Unes galtes i un nas ben vermells acompanyants de la marca de les ulleres. Ja em val...

He arribat, hi som físicament, però no m'acab de trobar. Estic un poc desubicada, el cos aquí i el pensament allà... Bé, queden molts dies.

Després del viatge

Encara no he acabat d'aterrar. Fa sis setmanes que vàrem tornar, un mes i mig de vida als núvols i no en tenc prou. Em trob tan a gust amb aquestes ales que no veig la necessitat de "tornar".

Sempre m'han agradat els idiomes, començant per la meva pròpia llengua catalana, continuant amb la veïna castellana, tot i les èpoques de prejudicis i autocensures provocades pel sentiment compartit d'agressió, invasió i poc respecte, després l'anglès a l'escola i a l'institut, el francès, l'italià i el grec també a l'institut, altra volta francès a la universitat, una petita introducció a l'àrab durant el temps de solitud a Eivissa i acabant amb el darrer que he començat, l'alemany. Bé, acabant... de començar. Amb els altres idiomes sempre vaig començar amb ganes i amb molta empenta. En canvi, amb aquest que estic aprenent ara, vaig començar per inèrcia, per fer alguna cosa. I ara em trob que em fascina, que omple tot el temps lliure que em queda després (i de vegades fins i tot abans) d'acabar amb les altres obligacions. No record una passió tan desmesurada amb la resta, excepte l'experiència grega de quan tenia 17 anys, que retorna a temporades.

De vegades no queda més remei que cercar la motivació per continuar fent el que sigui. De vegades aquesta motivació t'arriba sense saber ben bé com, era allà, només havies d'obrir els ulls. Tot va lligat. Els primers mesos a Menorca no m'haurieu sentit xerrar d'aquesta manera. Varen ser realment terribles, només volia tornar a Mallorca, no podia -ni volia- creure que hagués de fer feina aquí, vaig lluitar contra la meva realitat durant uns quants mesos, ocupant el temps per no tenir-ne per pensar -una d'aquestes ocupacions era anar a classe d'alemany i d'aquesta manera m'ho prenia- intentant passar desapercebuda per tot arreu, tancant-me física, psicològica i espiritualment. Vaig cedir a la insistència d'un àngel que m'obligava a tornar viure la realitat, na Lídia, que amb paciència em va estirar fins que va aconseguir que em tornàs mirar al mirall al matí i em tornàs veure, som jo, na Maria, tenc una feina meravellosa, visc a una illa màgica, hi ha molta gent que m'estima i, el més important, jo mateixa puc fer-ho. Gràcies, Lidia, mai podré acabar d'agrair haver-te trobat.

Va ser un d'aquests dies, a classe d'alemany, que vaig trobar una motivació que fins aleshores ni m'hi havia fixat. A partir d'aquí el meu interès va anar en augment, fins arribar al viatge dels escrits anteriors, on imagin que s'intueix l'energia positiva amb què visc tot això. El millor de tot és que ho puc extrapolar a gairebé tot el que és la meva vida actualment. Un amic meu, en Jaume, que viu a Viena (casualitat o no), em va dir un dia: "La teva capacitat per veure la part positiva de les coses va més enllà del que és normal".

Què voleu que vos digui? M'encanta tot plegat.

Darrerament he tengut també converses més que interessants. Amb na Rosa, per exemple, hem pogut compartir paraules i pensaments a un nivell molt especial, d'aquelles que saps que has d'esperar a trobar la persona adequada, perquè t'entenguin, perquè no s'espantin del que dius, perquè no pensin que has perdut el seny sinó tot el contrari.

Una altra d'aquestes converses, amb en Jordi i en Rafel, em du a replantejar-me un aspecte de la meva vida que no tenc la necessitat de plantejar-me, perquè des de sempre ho he viscut amb total normalitat, tret de les èpoques de rebuig motivades per desenganys -majoritàriament quan em vaig separar: la meva sexualitat. M'encanta, de totes maneres, trobar gent amb qui parlar-ne obertament, sense cap tipus de censura o tabú. Tot va començar com un joc de preguntes, amb el qual ells dos varen arribar a la conclusió de que som socialment hetero o bisexual, mentre que biològicament som homosexual. Bé, és la seva conclusió. No m'he posat mai etiquetes, ni em preocupa, però ho vaig trobar molt interessant. Potser tenguin una mica de raó, pel fet que a priori els trets que representen allò masculí em costen. Sexualment sobretot. Serà per això que sovint em sent atreta per homes que després resulta que són homosexuals? No ho sé, però ja he dit que no em preocupa. Més encara després del balanç de dos dies diferents, amb dues experiències totalment oposades. Em qued definitivament amb la del primer dia, és més, amb una sola de les besades de la nit enfront a tot el temps que vaig tenir sexe el segon dia. Efectivament a la primera experiència hi havia una dona; a la segona sols un home.

Som lliure. Em sent lliure.
Estic bé. Em sent bé.

und mein Leben hätte Sinn gehabt...

Reise nach Wien - 23 febrer 2009

Darrer dia. Tornada a casa, a la "realitat" que sovint (i afortunadament) deixam de banda quan anam de viatge. Més o menys uns hora després d'abandonar la idea de fer la maleta abans de dormir per no molestar les companyes que sensatament ja dormien i tocar el llit vienès per darrera vegada, comencen a sonar despertadors. És molt prest, sí, però és el que hi ha si volem (no!, no volem!) arribar d'hora al vol cap a Berlin. Feim o acabam de desar l'equipatge, notablement engreixat pels Mozartkugeln que qui més qui menys ha comprat però que no serà fins que siguem a casa que descobrirem que, malgrat el bon gust de boca que ens ha deixat Viena, aquests bombons no li fan gens d'honor... com a mínim per a gran part del grup.

Molt amablement, el senyor encarregat de la recepció aquella nit ens ha preparat un lleuger berenar. Tanta sort. Les 5:30 de la matinada és una hora assenyada per berenar? N'hi ha que necessitam recuperar forces com sigui, oder?

Sortim al carrer carregats i abrigats, feim la darrera travessia fins a l'estació i agafam el tren cap a l'aeroport... amb els bitllets correctes o no, què té més? Viena queda enrera, l'hotel, el Kaktus, els Schloss, els carrers nevats, el Musikverein, els U i els S-Bahn, els Heuriger, el vi blanc, els vienesos, les vieneses... de fet crec que ja ho he escrit quasi tot els dies anteriors.

Somiam amb una gran nevada que no deixi sortir l'avió, però kein Problem, tot va com hauria d'anar, arribam, facturam, anam a fer el darrer cafè vienès i sortim d'hora. Del trajecte fins a Berlin, poc o res record, supòs que el cansament va poder més i vaig dormir tot el vol. Arribam a Berlin i tres quarts del mateix, tot en ordre, pujam al següent avió i volam fins a Barcelona.

Un petit retard en l'entrega dels equipatges fa pensar que potser encara acabarem el viatge fent reclamacions, però no és així, és un simple retard i prou. Na Rosa i jo decidim que no cal esperar dretes i ens seim, càmera en mà, per gravar els darrers minuts que passa ella amb el grup. Quan per fi surten les maletes ens diu adéu... queda a Barcelona i no vola amb nosaltres cap a Menorca. Quants bons moments hem compartit, Rosa!

La resta anam a la consigna i deixam el màxim de pes allà. Després pujam a l'aerobus i feim camí cap a Plaça Catalunya. Tenim temps d'anar a dinar, què bé. Baixam Rambles en direcció al mar. El grup està clarament dividit entre els que encara tenen ganes d'anar a voltar i fer algunes compres i els que volen anar a dinar ben asseguts a un bon lloc. I no serà fins arribar a aquest lloc que els primers decidiran anar-se'n pel seu compte... era d'esperar. Amb l'entusiasme que em provoquen les compres, evidentment qued amb els que van a dinar, concretament a la Plaça Reial, a un restaurant de nom "Les quinze nits". Hem d'esperar una estona, però val la pena. Seim, i és curiós, som a Barcelona, podem xerrar català, però el cap encara és allà, i el temps que mir la carta, ja estic pensant com demanaré el que vull en alemany... Dinam més que bé, i després anam a pair-lo fent una passejadeta pel Raval.

És hora de partir i tornam a l'aerobus. Encara hi ha humor, la veritat és que qualsevol motiu és bo per riure. Arribam a l'aeroport, agafam tot l'equipatge, el facturam - alguns amb més dificultats que altres -, passam el control, anam a la porta d'embarcament, tot perfecte, cap retard, pujam a l'avió i ens disposam a gaudir el darrer trajecte per aire. I dic gaudir, jo, na Maria, qui tenia pànic als avions no fa massa anys... com canvien les coses.

Arribam a Menorca, tornam ser a casa. Na Teresa s'ofereix a acompanyar-me a casa, juntament amb en Miquel, i partim de l'aeroport havent-nos acomiadat del grup. Adéu a tots i totes, ha estat realment un plaer viatjar amb tots vosaltres, i crec que serà una experiència que recordarem tots plegats durant molt de temps.

En Miquel i jo pujam a la part de darrera del cotxe que condueix na Teresa, amb el seu home al costat. Un curt trajecte fins Es Castell -curt però agradable- adéu i besades. S'ha acabat. S'ha acabat? No ho crec...

Arrib altra volta al pis des d'on vaig partir el primer dia, arriba en Rafel, pujam i jo estic més que emocionada contant el viatge... però abans de continuar necessit una dutxa. Oh, què bé...

Encenc l'ordinador mentre seguesc menjant el cap a en Rafel amb la meva experiència i... sorpresa! No m'ho puc creure! El schön Wiener m'ha enviat un mail! He de contestar ara mateix! Entre rialles que no puc contenir, contest ben aviat en un alemany que ja veurem si entendrà o no... Amb tot això arriba en Jordi, i altra volta em pos a contar el viatge. Es suposa -és- que estic cansada, que no he dormit gaire, que l'endemà he d'anar a fer feina, i així i tot se'ns fa la una de la matinada xerrant. Me'n vaig a dormir, amb la certesa que ha estat un gran viatge, amb una emoció desbordant que vessa de cada porus de la meva pell. Estic segura que per més que continui escrivint, no trobaré cap paraula que resumeixi el que ara, passat un mes de tot plegat, encara sent quan hi pens. I voldria dir tantes coses que crec que val més que no digui res. Mirau-me als ulls i ho entendreu.

Ich bin sehr zufrieden...

Reise nach Wien - 22 febrer 2009

...una hora més tard. Sona el despertador. Na Susana i jo ens miram, feim "Un, dos, tres, va!" i ens aixecam. Ens vestim entre pensaments embullats de "potser seria millor seguir dormint però és que volem anar d'excursió tot i que sabem que podem caure en qualsevol moment encara que ens poden més les ganes de viure tot el que Viena ofereix i ja dormirem en tornar a ca nostra que total de viatge a Viena no s'hi està cada dia..." Amb tot això intentam despertar na Rosa, però ella ja ha decidit, conscient o inconscientment, seguir dormint algunes hores més, cosa comprensible i que evita que insistim de més.

Baixam a berenar i trobam la resta de companys que s'han animat a venir (lògicament, tots aquells que la nit anterior van anar a dormir a una hora decent), els i les de Ciutadella.

Tornam amb S-Bahn a fer el camí fins a Heiligenstadt, esperam el bus número 38A, pujam quan aproximadament falta un quart per les nou i aquesta vegada no ens aturam a Grinzing, sinó que anam bastant més amunt... i com més amunt ens feim més neu hi ha. Potser anomen molt la neu? Potser, però entendreu que per molts dels viatgers veure tanta neu junta és una cosa extraordinària i digna de fer-ne menció contínuament. Passen els minuts contemplant el paisatge, els revolts, xerrant amb unes i amb altres (auf Deutsch, bitte!)...

Una vegada al Kahlenberg, mitja hora després d'haver partit de l'estació, baixam del bus i anam a fer una volta, alerta on trepitges que t'enfonses! Fa fred, cau la neu al nostre voltant, augmentant la gruixa una miqueta més cada vegada. Arribam al mirador des d'on es suposa que hem de tenir una vista privilegiada de la ciutat de Viena, però clar, amb la que cau, no veim massa més enllà d'on som. Igualment, ha valgut la pena la matinada. En Miquel de Ciutadella ens sorpren amb un "Mirau què faig", fa una cucavela -el que deim a Mallorca referint-nos a una tombarella- a l'aire i cau d'esquena damunt un caramull de neu... bocabadats, li demanam que ho torni fer i prepar la meva càmera per immortalitzar el que encara no ens acabam de creure. Però m'ha retgirat tant que no pens a pitjar el botó fins que ja és massa tard.

Un home ens anuncia que hi ha una botiga de records i que si volem hi podem entrar. Una petita botiga. Alerta a no tirar res! No toqueu les coses! Això que volta ho fa sol, no hi posis les mans que es trenca! Estressant. Però suficient per trobar una bossa de tela amb la Petita Serenata Nocturna de Mozart impresa que ja és meva.

Unes quantes declaracions d'intencions més tard (t'han dit mai que tens una veu més que agradable?) trobam que és hora de començar a baixar, més encara si volem ser puntuals amb la resta de "dormilegues", tot i que en realitat no hem passat més de mitja hora a la muntanya. En una hora hem quedat al Schloss Schönbrunn. I ho aconseguim. De fet, arribam prest i tot. De bon principi esperam a l'estació, però la sensació tèrmica és prou dura com per pensar ràpidament que més val entrar i esperar a dins, segur que la temperatura és més bona de dur. Començ a rebre missatges que em feliciten el meu aniversari. Quin aniversari, gent, quin aniversari!

Schloss Schönbrunn, un altre palau d'història inabastable en el poc temps de què disposam. Un immens edifici que apareix voltant un cantó, amb una entrada que ja denota la magnificència del que amaga al darrera, amb jardins ocults per la neu que escapen a la nostra imaginació, colors i contrasts que confonen la nostra vista, sensacions indescriptibles quan penses en l'esplendor dels seus grans dies... Arribam els primers i no tenim més remei que esperar l'altre sector. No ens importa gaire, de fet, durant aquests dies si una cosa hem fet ha estat esperar, i sempre n'hem tret profit. No hi ha com ser positius... La resta de la colla fa la seva aparició, feim cua per comprar les entrades (feim la volta curta, eh?) i començam la visita, altra vegada amb àudioguies, d'aquestes que tant m'agraden. Quan anomenen Viena ciutat imperial tenen els seus motius. L'àudioguia ens explica si fa no fa la mateixa història que al Hofburg, però ara centrada en d'edifici on ens trobam i ampliada amb la història de Maria Teresa d'Àustria i la seva família. Cadascú al seu ritme...

Ens trobam a la sortida on, incomprensiblement, he arribat de les primeres (sinó la primera). Quan hi som tots, proposam què volem fer. I el primer de tot és anar fora a fer-nos fotos de grup (ei, que diria que quasi no n'hem fetes!) i jugar amb la neu. Na Rosa i na Sílvia s'animen a comprovar la facilitat -o no- de fer un àngel, tirant-se d'esquena i movent braços i cames. Neu per tot, no?

La secció més jove, capitanejada per Vidal, vol arribar al Prater, una zona recreativa vora el riu, i no dubten en prendre camí cap allà. En tornar ens ho contau! Els altres partim cap al centre amb U-Bahn, on en una de les aturades entra un jove amb un acordió i es posa a sonar. En Jose em convida a ballar i no em puc negar (som a Viena!), i ens movem al compàs de la música però també de les accelerades i les aturades que ens fan anar d'un costat a l'altre no sempre amb el control de l'equilibri assegurat!

Dinam a l'Augustinerkeller, tan bo i tan bé, que quan ens duen el compte, no ens fa gens de peresa pagar els poc més de 30€ que hem de posar cadascú. Sí, ens havien dit que Viena era car però, senyores i senyors, en tots aquests dies els dinars i sopars ens havien costat poc més de 10€ per cap. On anam, per aquest preu, a Mallorca o a Menorca? O sigui, que per un dinar de diumenge, servits a taula ben servits, primers, segons, postres, vi, pa... no em direu.

Sembla que això s'acaba. Però que ningú s'engani. Que arriba el final no vol dir que el que ve a partir d'aquest moment sigui senzill d'explicar, per la quantitat i per la qualitat, per la intensitat i per moltes altres coses a les que avui, quasi un mes després, no puc encara posar nom.

La següent activitat és la que a priori em feia més il·lusió: concert de la Simfònica Vienesa al Musikverein, el mateix lloc on anualment té lloc el clàssic concert d'any nou. Qui em coneix pot imaginar l'emoció que em produïa només pensar en entrar-hi. Noses fora! Deixam abrics, motxilles i demés al guardarroba, ens repartim les entrades i primera bona notícia: em toca seure amb en Miquel i en Jose, que a aquestes alçades de viatge ja hem descobert que no és mestre, "només" estudiant avançat. No m'ho puc creure. Qui em coneix sap també de la meva debilitat pels mestres, i aquesta no n'és una excepció -nota: seure amb qualsevol dels altres integrants de l'expedició vienesa hagués estat una experiència positiva, però...- així que estic encantada. Hem de seure a la Galerie, Rechts, a la primera fila i als seients 1, 2 i 3. Però no és fàcil trobar-ho. Unes quantes preguntes més tard descobrim que és a dalt de tot. Pujam, pujam, pujam (no s'acaba mai!) i per fi seim. M'he de llevar roba, quina calor! Estar a dalt ens permet una visió limitada en quant a detall de l'escenari, però una gran visió global de l'edifici i, com no, gaudir de les ones sonores en tota la seva esplendor. Tot escrivint, ara, m'adon que se m'ha quedat enganxat un cert aire recargolat, provocat per l'obertura de sentits a Viena. Ja està bé, no?

A punt de començar el concert. La Simfònica Vienesa, amb el director Johannes Wildner i un altre nom al programa, Marko Simsa, que encara no sabem ben bé què farà. Surten els músics, surt el director i surt aquest altre jove, vestit de manera més esportiva que no la resta... Un calfred em passa per tot el cos, estic a punt de fer realitat un somni. Resulta que és una espècie de concert didàctic, de manera que en Marko es dedica a explicar el que sonarà. Llàstima que no entenc gairebé res. Tanta sort que la música és un llenguatge universal. El primer que sona és Elefantenzauber d'Erke Duit. Magnífic. Abans de seguir amb Till Eulenspiegels lustige Streiche, op.28 de Richard Strauss, en Marko, el director i l'orquestra ens fan una dissecció dels diferents temes de l'obra. Arriba el moment crític... per jo. M'estic dormint. Literalment. No gens per la música, sinó pel cansament acumulat que fa acte de presència. Quina ràbia. He de fer vertaders esforços per mantenir la meva dignitat i que els dos acompanyants, asseguts un a cada banda, no se n'adonin. No sé com, però ho aconseguesc, arribam al descans, aprofitam per aixecar-nos, fer fotos, comentar... tanta sort, ja no podia més. Aquesta pausa em serveix per aclarir el meu cervell i poder gaudir de la segona part en millors condicions. Així que tot seguit escoltam Karneval-Ouvertüre, op.92 de Dvorák, Elfenmarsch, Ein Tanz von Rüpeln de Mendelssohn i s'acaba el concert amb tres obres de Johann Strauss (fill): Scherz-Polka, op.72, Trisch-Trasch Polka, op.214 i Vergnügungszug Polka Schnell, op.281. A la segona, demanen la col·laboració del públic, cantant un fragment. Ostres! El que faltava per fer-ho rodó. Com que en Miquel ha aconseguit un programa jusr abans d'entrar, tenim la lletra, així que ens animam i ens posam a cantar

Emsig vie die Bienen, summ, summ,
schwirren, summ, summ, flirren, summ, summ,
hin und her im Grünen, summ, summ,
muss man fleissig Zeit gewinnen, summ, summ, summ.

S'acaba la música, hem de sortir, anam a cercar les nostres coses i ens trobam tots fora i cau una nevada encara més impressionant del que havíem vist fins aleshores. Estic meravellada, seguesc cantant, flipant, volant... arriba la més que esperada guerra de bolles de neu, enmig de comentaris d'on hem d'anar (Kaktus Bar, Vielleicht?). Els que havien anat al Prater tenien prou gana com per repetir al Reinthaler del primer dia. Els i les altres anam al Café Central, situat a la Herrengasse. Molt bona elecció. Un lloc elegant, adient per anar-hi després de l'experiència musical anterior, amb un pianista que ens regala encara més so en viu. No havíem de sopar, però per acompanyar el vi, la cervesa o l'almdudler acabam demanant alguns plats, tot i que bastant més lleugers que altres vegades. A les deu de la nit tanquen i pensam en tornar a l'hotel. Potser val més anar a dormir algunes hores abans de partir de tornada cap a Menorca.

Entre una cosa i l'altra són les onze quan entram per la porta de l'hotel. Bona nit, bona nit... però... n'hi ha que volem més, "immer mehr", i per no fer llarg algú proposa anar a fer la darrera cervesa al bar del costat, el Simon. Una cervesa, una altra, ara posam una cançó a la Jukebox, ara balles tu amb mi, ara ball jo amb tu, ara tots junts, i en surten prop de quatre hores i mitja de pura locura (sana locura) -tanta sort que hi havia un cartell que posava que tancaven a les 2, vàrem sortir d'allà a les 3:30, no es devien atrevir a treure'ns defora- i de moltes altres sensacions que no cabrien aquí, que cadascú se'n du a la seva manera. Vint-i-set hores i mitja d'aniversari, no està gens malament... Si la nit anterior vàrem aprendre el significat de wiederkommen, avui tocava la lliçó de l'einteilen. Banda sonora inclosa:

Ich geh' in Flammen auf
I kissed a girl
Friends will be friends
Ed ero contentissimo

-i jo he acabat les paraules-Danke!

Reise nach Wien - 21 febrer 2009

Ens aixecam relativament prest, tenint en compte les diverses franges horàries que vàrem triar per anar a dormir. Berenam bé, que el dia és llarg, i a les 10:30 ja som de camí, aquesta vegada a peu per les humides i nevades Strassen de Viena, tot contemplant els imponents edificis que ens envolten. El dia és fred (què esperaveu, viatjant a Àustria en ple febrer?), però no fa gens de mandra fer una passejadeta.

Arribam a l'Schloss Belvedere. Són dos palaus (Oberes Belvedere i Unteres Belvedere), construïts el segle XVIII, sota la direcció d'un arquitecte anomenat Hildebrant, com a residència d'estiu del príncep Eugen von Savoyen. Entram per la part de darrera de l'Oberes Belvedere, el que visitarem avui. En Miquel de Ciutadella treu el seu encara recent esperit d'infant i ens obsequia amb un ninot de neu, ja era hora de retornar als orígens i començar a jugar amb la neu. Fotos, fotos, fotos, i travessam el mur que guarda l'impressionant edifici, segellat per dues portes de ferro forjat no menys espectaculars. L'Oberes Belvedere apareix, imponent, envoltat de neu quasi bé com si fos construït damunt els núvols, amb un petit estany que sembla gelat, com a mínim per mantenir el pes d'un estol d'ocells. Volen bolles de neu...

Quan feim la volta per anar a cercar la porta d'entrada al que avui dia és una de les més importants galeries d'art de Viena, ens trobam amb un altre divertiment per a la vista: enfora, s'entreveu l'Unteres Belvedere, i enmig, un més que presumiblement espectacular jardí, tot ell blanc per les circumstàncies hivernals que ja hem explicat.

Creuam la porta d'accés i ja tot d'una ens trobam amb l'Erdgeschosshalle o Sala Terrena, fent funció de rebedor de visitants. Pagam el que correspon i ens endinsam a la magnificència d'un palau on no saps si posar l'atenció en les obres d'art exposades (Klimt, Schiele, Van Gogh...) o bé en l'edifici mateix, (Prunkstiege, Marmorsaal, Kapelle...) complicada decisió. Sense cap mena de dubte, però, l'obra que pren l'alè i el coneixement a tots els que hi passen (i es queden) pel davant és Der Kuss (El Bes) de Klimt.

Dues hores bones de gatera pictòrica després (no sé com dir-li, quan vaig sortir els meus ulls ja no sabien on mirar), sortim al carrer i agafam l'S-Bahn per dirigir-nos al centre. Passam per davant del Secession, un dels museus que teníem al programa però que per manca de temps no vàrem visitar. Així i tot, encara podem contemplar l'edifici per fora, "Der Zeit ihre Kunst, der Kunst ihre Freizeit".

La següent aturada és el Naschmarkt, on podem comprar tot tipus de d'olives i verdures farcides de formatge i d'altres ingredients, envinagrats, plats preparats que estones em recorden a Marroc i estones a Grècia... colors i sabors de tots els ventalls possibles. Al·lucin amb les Dolmadakia -arròs envoltat de fulles de parra- que han comprat en Miquel i en Jose i que molt amablement em deixen tastar (quasi m'obliguen), em qued amb les ganes d'assaborir el Tzatziki, ens meravellam de les Falafel i l'Humus que compra na Teresa... en fi. Com que no en tenim prou, els cinc que encara quedam junts quan arriba l'hora de dinar (en Xavi, na Susana, na Teresa, na Rosa i jo) entram dins un dels diminuts bars a demanar alguna cosa calenta per menjar. No sabem on són la resta de la gent, els hem anat perdent a mesura que ens mesclàvem amb la munió de visitants que recorr el mercat a la mateixa hora que nosaltres. Els ciutadellencs ens havien dit que volien anar a un centre comercial del sud de Viena, però això ho hauran de contar ells...
Ben calentets, veim passar les companyes de cursos més avançats i anam amb elles a cercar Mariahilfer Strasse lloc on es suposa que ens trobarem tots més tard per acabar sopant al restaurant Vapiano. Trobam el carrer, anam envant enrera, no sabem ben bé què fer... i acab telefonat en Jaume perquè m'indiqui com ho hem de fer per voltar la Ringstrasse sense patir en l'intent. Quan ho tenim clar, agafam la línia 1 de l'S-Bahn i anam admirant l'Stadtsoper (l'òpera), el Parlament, el Rathaus (l'ajuntament), el Burgtheater... fins que algú s'adona que dins la seva bossa no hi ha tot el que hi hauria d'haver. S'acaba el contemplar, baixam per canviar a la línia 2, acabam la volta al mateix lloc que l'hem començada i tornam a Mariahilfer Strasse.

Ens dividim. Unes per intentar trobar el que falta (i malauradament no se'n sortiran) i les altres per... anar de compres, cosa que a mi em produeix mal de cap només de pensar-ho, així que torn telefonar en Jaume i em dóna les indicacions per arribar amb U-Bahn fins a ca seva. A la sortida del metro m'espera na Mercè. Anam cap a la Langegasse que és allà on viuen, molt a prop de l'ajuntament. Pel camí, com m'encanta, na Mercè em va explicant coses -per exemple, perquè davant el nom de cada carrer hi ha un número...- fins que arribam a un edifici i pujam amb un ascensor de pel·lícula, d'aquells que primer has d'obrir una barrera de ferro, amb la caixa de fusta i vidres per poder veure com puges o baixes (i passar-ho malament si tens vertígen). Bones una altra vegada, Jaume! Ep! Primer de tot ens hem de llevar les sabates! Molt bona pensada. Em treuen unes sabatilles i procedeixen a mostrar-me la casa... o el palau, depèn de com t'ho miris. Com no pot faltar a casa d'aquest parell, un tè calentet i un poc de sofà per explicar-nos com ens va la vida. I jo estic encantada de respondre preguntes, mirar fotos del seu viatge a Nova Zelanda, escoltar anècdotes vieneses... I es fa l'hora de partir. Acab de rebre un missatge de na Susana que diu que ens trobarem a l'Stephansdom (canvi de plans?). Passam per l'ajuntament, al costat de la gent que patina sobre gel, na Mercè ens convida a un dolç típic i boníssim, pujam a un autobús, som a temps de veure dues estàtues, una dedicada a Strauss i l'altra a Mozart -em feia molta il·lusió- baixam al costat de l'òpera, encara tenim temps de veure l'església que varen trobar davall terra quan construïen el metro i arribam d'hora a la catedral.

Com que encara no hi som tots, quan en Jaume i na Mercè s'acomiaden, vaig fins a una botiga de records a comprar una camiseta, com sempre que vaig de viatge. Impossible trobar "Wien", són plenes de "Vienna" per totes bandes. A la fi! Una! I no serà fins el dia següent que m'adoni que baix "Wien" posa "Austria"... D'acord que l'anglès és un idioma molt estès, però no cal, no? És com quan entram a una botiga d'aquestes a Mallorca i tot està en castellano, no? Bé, qüestions lingüístiques que m'importen, en resum, per dir que un "Österreich" hagués estat més benvingut.

Efectivament hi ha canvi de plans, anam a sopar a un altre Heuriger, es veu que l'experiència de la nit anterior es vol repetir. Aquesta vegada anam amb U-Bahn fins a Heiligenstadt i d'allà agafam el bus número 38 per arribar a Grinzing i cercar al número 22 el Reinprecht. Dinàmica similar, sinó igual, al vespre anterior, però aquesta vegada amb música en viu que alguns dels viatgers no varen dubtar en seguir-ne el ritme amb passos de vals, pasdobles o polkes. Memorable, sí senyor. Descobrim el potencial dansaire dels pocs però bons homes que integren l'esbart. I m'encanta. I es nota, perquè al vídeo que vaig gravar, quasi no em vaig perdre res.

Ben atapits de carn (no, jo no...), postres i vi, una part del grup decidim que ens fa ganes repetir al Kaktus Bar, tot i que l'endemà volem pujar al Kahlenberg i ens haurem d'aixecar prest. Bé, anirem a dormir a una hora prudencial. A partir de les dotze de la nit comença el meu aniversari, els meus darrers 20, i de molt bon grat convid a la primera ronda de cerveses. I quina manera de començar! Res a veure amb la nit anterior: em trob ballant com la que més, mesclada amb la resta de la gent, i fins i tot algú fa que m'atreveixi a pujar unes escales i continuar ballant a un altre nivell del local. Són hores intenses, massa com per descriure-les correctament. Només comentar que ens vàrem conèixer millor entre nosaltres i que alhora vàrem conèixer altra gent, schön Wiener...

Apunt negatiu: la gent que li agrada agafar el que no és seu...

Anam a dormir que són les 6 de la matinada. Fins...

Reise nach Wien - 20 febrer 2009

Sona el despertador a les 4 de la matinada. M'aixec, quin remei. Faig saber a na Marilena que és hora d'aixecar-se. Em contesta amb una sèrie de mots impossibles de desxifrar, es gira cap a l'altre costat i continua dormint. Començ a vestir-me i insistesc unes quantes vegades més. Ni cas. Pens a qui he de demanar ajuda, tot i ser conscient de l'absurd de la situació. Falten 5 minuts per les 4:30, l'hora de trobada amb el grup i per fi na Marilena s'adona del que està passant, s'aixeca a tota velocitat i es vesteix. Na Susana em telefona, deuen pensar que ens hem dormit, però no l'agaf, sortim aviat de l'habitació i anam cap a baix. Trobam de camí els mestres que ja ens venien a cercar. Còmic.

Pujam al bus que ens duu de tornada a Berlin-Tegel, l'aeroport. Fa fred, molt de fred, és molt prest, massa prest... Arribam a l'aeroport i altra volta a facturar l'equipatge. En el transcurs d'aquest desplaçament sé que no vaig somiar quan pensava que algú volia entrar a l'habitació: era en Vidal que s'havia equivocat de pis. Còmic.

Hem de tornar passar un control. No és fàcil per a un grup d'unes quinze o setze persones anar ràpid, menys encara si t'han de tocar de dalt a baix per comprovar que efectivament no dus res perillós a sobre, o si les encarregades de vetllar per la seguretat no estan d'acord amb la teva manera de dur elements líquids dins l'equipatge de mà. Còmic.

És encara molt prest però ja som a punt d'embarcar cap al nostre destí final. Entram a l'avió i altra volta hem d'esperar. Aquesta vegada, perquè es fongui el gel de damunt (!). Són prop de dues hores més de vol, que passen ràpid pel fet que tots i totes tenim prou son com per no adonar-nos que ja som a Àustria quasi a punt d'aterrar. Tot nevat, blanc, preciós, una vista meravellosa des de la meva posició privilegiada devora la finestra.

Una vegada a l'aeroport alguns necessiten una dosi de cafeïna per poder continuar funcionant, així que aquests es donen el gust de prendre el primer cafè vienès mentre els altres esperam. Tot seguit anam a cercar el tren que ens durà fins la ciutat, no sense abans passar per les petites dificultats de comprar una quinzena de bitllets a una màquina automàtica, on primer hem de descobrir quins són els botons adequats que hem de pitjar. Al final, però, en sortim victoriosos, cadascú amb el seu bitllet d'anada a la ciutat i un altre per poder moure'ns durant els tres dies de visita amb els transports urbans públics que volguem, uns 13€, no està gens malament.

Quan sortim al carrer, per l'aturada de S. Marx, el vent gelat gairebé ens talla les idees, però contribueix al ràpid despertar del grup, que s'afanya per trobar l'hotel. No és gens enfora, enfilam el carrer humit i gris, cap a la Landstrasser Haupstrasse i al número 165 trobam el lloc on dormirem (o no) les properes nits, el Gartenhotel Gabriel City.

Arribam a temps de berenar, però primer li toca a en Miquel convèncer a la dona de l'entrada que efectivament no tenim cap inconvenient en pagar la nit que teníem reservada i que per qüestions climatològiques no hem emprat. Deixam l'equipatge a l'entrada i anam a berenar, un bon berenar després de tot. Trobam na Rosa i na Paqui, elles anaven per una altra via i varen poder arribar el dia planejat. Na Rosa ens conta la seva aventura per arribar fins l'hotel, com havia agafat el tren en direcció oposada a la ciutat, com havia hagut d'esperar una hora a una estació solitària amb un grupet d'italians i de com dos joves "autòctons" li van indicar on es trobava l'hotel.

Després de berenar anam a veure les habitacions. No són com les de Berlin, què hi farem, però hi estarem la mar de bé. Emmoquetat, dos banys (molt útil, sí senyor), una petita gelera, llits confortables...

Ens tornam trobar tots junts i partim. Ara hem d'anar fins el centre, així que prenem l'Schlachthausgasse fins l'estació d'U-Bahn (metro) del mateix nom. Pujam a l'U-Bahn. És curiós, no és més que un metro, però tenia ganes de, per fi, pujar a un U-Bahn, o a un S-Bahn, tant temps estudiant els mitjans de transport... Crec que l'alemany m'està trastornant una mica. La línia que els duu és la U3, Simmering-Ottakring. Sortim per la Herrengasse i ens dirigim a la Michaelerplatz, on comença la visita al Hofburg, residència imperial i palau d'art. Ens endinsam a una part de la història de Viena, primer de tot comprant les entrades a unes al·lotes gens simpàtiques, que s'estimen més cobrar-nos un a un que fer-nos preu de grup. Visitam els Kaiserappartements, amb una àudioguia que ens dóna detalls del palau i de la vida de Franz Joseph i Elisabeth (coneguda mundialment amb el nom de Sisi). Com és habitual en la meva persona, no puc evitar voler escoltar o llegir TOTA la informació que hi ha al meu abast, de manera que mentre la resta van avançant a un ritme que els permetrà visitar la Silberkammer i potser el Sisi Museum, jo tenc temps, "només", de fer una volta completa als Kaiserappartements, fascinada amb el que veig i amb el que em va contant l'aparell que m'han donat a l'entrada.

Quan surt del meu particular viatge al passat trob l'altra gent. Anam a fer una volta i arribam a l'Österreichische Nationalbibliothek. Ens feim fotos amb la neu, amb els monuments, amb el paisatge, vaig gravant, na Joana (Ciutadella) em fa més fotos... i quan ens giram, ens hem quedat completament soles. Ningú al davant, ningú al costat. Havíem d'entrar a la biblioteca, no? Caminam un poc i entreveim baix unes arcades perfils coneguts. Ens hi dirigim. Era el grup de Ciutadella. Ja tornam estar dividits. No tenim ni idea d'on són els altres, però en José Luis vol anar a l'Schatzkammer, així que l'acompanyam. La resta no entram, quedam amb ell per al cap de mitja hora, que aprofitam per passejar una mica més. En José Luis surt extasiat de la seva visita, no té paraules. Ens comunicam via SMS amb l'altra gent per saber on són, després de comprovar que a la biblioteca no hi ha ningú. "Reinthaler, c", ens contesta en Miquel. Molt bé. I això què és? En Vidal no té més remei que telefonar. Són a dinar, fantàstic. Després d'escoltar les indicacions, també nosaltres tenim gana i hi anam. És a prop, a la Dorotheergasse. Els trobam ben asseguts i ben servits, amb plats típics del país. Ens seim a una altra taula i també demanam. No tenc ni idea del que he comanat... fins que m'ho duen, formatge arrebossat i fregit, acompanyat de confitura... mmmmmmmmmmmmmmm!

Mentre dinam, apareix en Jaume, que viu a Viena amb la seva dona, na Mercè. Ver sol i s'asseu amb nosaltres. Què extrany és tenir-lo devora després de tant de temps!

Després de dinar el pla era anar a l'Albertina, però... el grup que ha arribat i per tant acabat primer se'n va al Café Hawelka. En Jaume ens fa de guia a la resta i seguim visitant Viena, per acabar a una gelateria fent xocolates, cafès, tartes...

Prop de les 7 havíem quedat tot el grup a una estació. Allà mateix arriba la darrera (o eren dues?) component que completava el grup, na Sílvia. Ens acomiadam d'en Jaume que evidentment tés més ganes d'anar a casa amb na Mercè que seguir voltant per Viena. Pujam a l'S-Bahn que ens condueix gairebé allà on s'acaba la ciutat (o això és el que sembla), ben enfora, a Floridsdorf. Aquests trajectes, però, lluny de ser avorrits i pesats, són més ocasions per establir interessants converses, fins i tot en alemany (però no havíem quedat que no en sabem?). Baixam, supòs que a la darrera o de les darreres estacions, caminam sobre gel i arribam al Heuriger on hem de sopar aquella nit, el Weingut Helm situat a l'Stammersdorfer Strasse. La dinàmica és clara: demanam primer de tot el vi blanc jove propi d'aquests locals i després cadascú s'acosta a la barra a demanar el que més li ve de gust per menjar. Carn, carn i més carn... Però també amanides, uf! És un gran sopar, de fet crec que no hi ha cap de les menjades que hem fet plegats que no sigui memorable. No només és el vi, que ajuda, les rialles surten de manera espontània, natural, ens ho estam passant bé. Per acabar, postres boníssimes: Sachertorte, Apfetstrudel...

Acabat el sopar tornam al centre. Interessant conversa amb na Susana (auf Deutsch!), gairebé -o sense- ens explicam la vida. Tenim la ferma convicció de visitar el Bermudadreieck, concretament el Kaktus Bar. Begudes diverses circulen entre el munt de gent que hi ha... massa pel meu gust i pel meu estat d'aleshores. Mentre tothom balla i riu, em començ a sentir malament, em falta l'aire, i no vull que aquesta vegada això m'espatlli el viatge, així que me'n vaig a fora a respirar un poc (i parar la neu). Me'n vaig a dormir finalment amb la segona remesa, fent via per agafar el darrer U-Bahn. Son més de la una de la matinada. Entre que arribam a l'hotel, pas per la dutxa i vaig a dormir, les dues.

Diuen que vaig contribuir a l'aventura nocturna espantant una mica el personal que havia de dormir amb mi: quan van entrar, em vaig posar a xerrar i fins i tot em vaig incorporar del llit... però d'això, evidentment, jo no en sé res.

Reise nach Wien - 19 febrer 2009

El dia anterior a la partida teníem classe d'alemany. Aquella setmana havia estat molt intensa, a l'escola havíem fet la setmana cultural, dedicada al carnaval arreu del Món. A mi m'havia tocat explicar (i alhora anar descobrint) Oceania, cosa que inevitablement em va fer viatjar sense moure'm de Maó. Com deia, el dia anterior ens vam trobar a classe, amb ganes de partir. Jo ja duia l'equipatge al cotxe, no feia comptes anar a dormir a Alaior, sinó que vaig dormir a ca na Lídia, en Jordi i en Rafel, que com sempre em van rebre molt bé. Vaig estrenar al pijama que duria al viatge dormint al costat de na Lídia.

L'endemà en Jordi, aprofitant que entrava a les 8 a treballar a l'institut, em va dur fins l'aeroport. Ja hi havia na Teresa que esperava. A poc a poc varen anar arribant la resta de components del grup, alguns coneguts de classe o del passadís i d'altres que no ens havíem vist mai. Tres mestres? El nostre sap xerrar català? (-llegir-ho en to humorístic, eh?-)

Vàrem facturar algunes maletes i vàrem pujar cap a la porta d'embarcament. N'hi ha que això de passar el control els duu més feina que als altres... La inèrcia em duu sempre cap a la porta 2 i esperar el bus (o jardinera com li diuen i que no entenc perquè), però aquesta vegada era una porta bastant més propera i amb entrada directa a l'avió... al quiosc "El Jueves" encara no havia arribat. Vol amb Clickair, vaig seure tota sola... la resta de companys havien quedat a les primeres files, més o menys, però el meu passatge deia que em tocava el seient 22F - premonició del gran 22F que m'esperava enguany?-. Un vol curt, agradable, com sempre.

En esser al Prat, dubtes sobre si quedàvem dins la terminal, si sortíem a fora, si anàvem a Barcelona... al final vam sortir tots, alguns havíem de recollir maletes i no era pla que es quedassin fent voltes damunt la cinta, no? Pensava jo que igual ja podríem facturar, però els mostradors d'Air Berlin eren tancats... Total, no hi ha temps d'anar a Barcelona, anam a berenar. El no-grup es desfà, Ciutadella per un costat, Maó per un altre, mestres per un altre... Crec recordar que algú de Ciutadella arribava amb un altre vol, que s'havia despistat comprant el passatge a una altra companyia, qui devia ser?

Arriba l'hora, facturam altra volta, passam el control, uns més ràpid que d'altres, pensam que podem anar a comprar alguns entrepans pel vol... i arriba la primera de les sorpreses. A les pantalles informatives ens diuen que el nostre vol duu un retard estimat d'unes dues hores, a les 15:15, posa. Hauríem tengut prou temps per anar a Barcelona, encara érem a temps d'agafar la connexió cap a Viena (he dit que volàvem via Berlin?). D'una manera més tranquil·la anam a passejar, compram llibres i revistes ("El Jueves" sí que hi era), anam a dinar... després de les dues hores tornam al punt de trobada i quasi de passada ens adonam que acaben de retardar encara més el nostre vol, fins les 17:30, més o menys. Trobam altres companys, que ens indiquen que si anam a la porta d'embarcament ens donen vals per anar a menjar... molt bé, ara que ja hem dinat. Resignació, no ens queda d'altra. Ara ja no arribam a la connexió. A Berlin feia mal temps, o això és el que ens deien per megafonia.

A l'hora estimada comença a haver-hi moviment a la porta destinada a abandonar el país. Ens van dir que podíem quedar a dormir a Barcelona i agafar el vol de l'endemà a les 12 del migdia... Ni parlar-ne! Volíem partir, si de cas havíem de fer nit, que fos a Berlin, almenys, clar que això va implicar també certs comentaris cap al nostre mestre de Maó, en Miquel, que sabem que li agrada Berlin, que no fos una cosa preparada per ell, aix... (-segona frase per llegir en to humorístic-)

Finalment arribam a pujar a l'avió. Bé, finalment és un dir, perquè una vegada a dins vàrem estar més d'una hora a partir. Ni me'n vaig adonar, perquè em vaig adormir... Primer contacte amb la llengua alemanya, a través de les revistes que hi havia a l'avió (que tots vàrem agafar però Déu n'hi do com costen de llegir) i la veu de les hostesses. A Berlin fa mal temps... Després que ens donassin l'opció de sortir de l'avió sense possibilitat de retorn que alguns passatgers van estar a punt d'acceptar, ens indiquen que per fi sortim.

Arribam a Berlin tard, molt tard, massa tard. Efectivament tot és cobert de neu. Esperam una bona estona per recollir les maletes, esperam una bona estona perquè al mostrador d'Air Berlin ens donin una solució, esperam una bona estona a que arribi l'autobús... temps que aprofit per treure la càmara de vídeo per primera vegada. Sempre em passa el mateix. Per por que a algú no li faci gràcia, per vergonya, o jo què sé perquè, la trec tard, poc i malament, i moltes de les coses que serien dignes de quedar enregistrades, ho han de fer només a la nostra memòria. Això es cura amb l'edat, clar que fa molt temps que pens el mateix.

Un curtet viatge amb bus, admirant la neu que tot ho cobreix, i arribam a l'hotel de les properes hores (no pos nit, perquè tanmanteix...), un Holiday Inn, on ens assignen habitacions (com sempre qued la darrera i em toca compartir habitació amb una joveneta de Ciutadella, que no ens coneixem però és igual). Anam a les habitacions, deixam l'equipatge i baixam a sopar. Després de tot el dia de menjar entrepans i altres porqueries, va bé una mica de verdesca, i una cervesa per anar ambientant. Total, que entre una cosa i l'altra són les 2:00 i ens hem d'aixecar a les 4:00. Començam bé.

Anam a dormir amb el convenciment que el dia s'ha acabat. Abans pas per la dutxa per no haver-ho de fer en aixecar-me. Quan em fic dins el llit na Marilena (s'escriu així?) ja dorm, i sona el telèfon de l'habitació... No pot ser... Estic tan cansada que no l'agaf. Qui pot ser a aquestes hores? Ara només falta que algú intenti entrar... i no he acabat de pensar-ho que sent algú que manipula el pany de la porta... No m'aixec, no, no...

Reise nach Wien - Prèvia

Tots els viatges comencen més o manco de la mateixa manera: amb la planificació prèvia. En aquest cas, però, d'aquesta part se n'ocupaven els "responsables" (cap connotació negativa, ho pos entre cometes perquè així em fa més gràcia), els mestres, o professors... M'encanta viatjar. El que no sol fer mai és dedicar un gran esforç a la planificació. Només les quatre coses bàsiques (vols, hotels, mitjans de transport entre el lloc d'origen i la destinació...) i ja. M'agrada que els llocs que visit em sorprenguin. Després, en tornar, si em fa ganes, ja cercaré informació addicional - al final sempre fa ganes. Així, el que sabia de Viena era poc més que hi havia viscut Mozart, que ara hi viuen en Jaume i na Mercè, que es troba a Àustria i alguna altra informació que el mestre ens havia donat (museus, palaus, algun vídeo que havíem mirat sense entendre massa el que ens explicaven...). La major motivació era veure alguna cosa de Mozart... poca cosa més. Xerren alemany. Perfecte. Jo no.

Podria explicar què és el que m'ha duit a anar a classes d'alemany. Es redueix al fet que el curs passat, a Eivissa, vaig acompanyar en Xavier a l'EOI per fer la seva matrícula de català. Passejant la vista pels plafons informatius vaig començar a veure horaris de classes i exàmens de diversos idiomes: català, anglès, francès, italià, alemany... alemany? Era l'única de les llengües que no coneixia, tret del "Tschüss" que em dedicaven les hostesses d'Air Berlin quan volava cap a o des de Mallorca (no entenia perquè als passatgers que sortien davant meu els deien "adiós" i en arribar jo canviaven...). Idò? Anem a aprendre alemany! Dit i fet, quan en Xavier va acabar, vaig demanar els impressos. Una prova de nivell? No, gràcies, no fa falta.

Ara em vénen al cap moltes històries paral·leles i d'altres no tant, de com vaig arribar a Eivissa, de com vaig conèixer en Xavier, de com estava jo aquells dies, mesos, anys després de... però no cal, almenys ara no.

Estava contant els preparatius del viatge i com sempre me n'he anat per les bardisses. Complicada, eclèctica (m'encanta aquest adjectiu)... paraules que em defineixen sense definir-me del tot, tal i com m'agrada. Necessit estudiar alemany? No. Necessit seguir estudiant? En principi no.

Les sessions prèvies a la partida estaven amarades de referències a la ciutat musical i artística per excel·lència. Heu fet la maleta? Vos hi cap tot? Tan grossa és la teva? Però què hi has posat? Què voleu? Els viatges que he fet fins ara, gairebé tots, han estat a l'estiu, i amb poca roba basta. Però cinc dies de viatge, tres d'ells íntegrament a Viena, feien pensar que les capes de més serien necessàries. Juntament amb la informació meteorològica de primera mà que tenia provinent de la Lange Gasse, ca'n Jaume i na Mercè.

En resum, moltes ganes de partir i poques expectatives, si tenim en compte també els i les companyes de viatge, perfectes desconeguts de quatre hores setmanals de classe, és a dir, res de res. Ni parlar-ne dels "altres", el grup de Ciutadella. Aniré a la meva i tot d'una en poder m'escaparé a veure en Jaume i na Mercè. Il·lusa.

Vull xerrar de Viena - en espera

Fa una bona estona que intent publicar un nou missatge, aquesta vegada amb continguts sobre el recent viatge a Viena, però no em deixa, o no puc, o no en sé. Potser l'hauré de refer? Potser tenc problemes amb Linux? Potser... demà?

He de xerrar de Viena

Tres dies després d'haver aterrat altra volta a Menorca, encara em dura la ressaca de totes les coses bones que m'ha aportat aquest viatge.

Si he de ser sincera, em feia ganes anar-hi per veure la ciutat on va viure Mozart, però poques coses més. Torn amb l'autoestima pujada d'una ciutat que m'ha hipnotitzat racó a racó, d'uns companys i companyes de viatge meravellosos, de les poques hores que he (hem) dedicat a dormir, de la neu que no ha aturat en els tres dies, del convenciment de voler aprendre (ara encara més) alemany... tantes i tantes coses, que per molt que les digui no acabaria mai.

Som conscient de la perillositat d'estar als núvols, però l'experiència que vulguis o no he anat acumulant durant aquests anys, fan que quan sigui l'hora de baixar-ne, l'esclat no serà tan gran... sé amb quines coses em puc quedar com a creixement personal, quines han de quedar allà i quines voldria repetir "immer mehr".

Vull anar a poc a poc i escriure tots els detalls que pugui recordar o que cregui que són importants, però això serà a la propera publicació. He d'acabar d'assimilar tranquil·lament algunes coses, bones coses...

Ressaca

De la bona. De la que no sap greu. De la que repetiria una i cent vegades.

Cap de setmana intens, com ho vénen essent des que torn ser Aiguasalada, des que torn ser jo. Amb rialles, converses, més rialles, bromes, música, més música, fum, llums, beure, fred, cançons, gent, més gent, GENT, buf...

Són tantes les coses bones que estic vivint, que realment ara me'n fot (així com sona) de la part dolenta de les mateixes, que també hi és però m'estim més obviar el que no és necessari.

Visc amb intensitat una vida que és meva, que per sort o per desgràcia ara no és moment de compartir. Bé, de fet sí que la puc compartir amb molta gent, però ja ens entenem.

Què bé, quina sort viure a Menorca. Som afortunada.

En resum

No són hores per posar-me a escriure. Menys encara després d'aquest cap de setmana que he passat, que n'hi hauria per omplir línies i línies de comentaris...

Divendres, concert d'Inventari a Sart Club d'Inca. Senzillament genial. Ja vaig dir en el seu moment que el nou disc m'agrada molt més que l'anterior, i el directe no fa més que corroborar aquesta percepció. Mal avesada em teniu i esperava alguna cosa més després, però s'entèn i es comparteix. No podem ser per tot!

L'endemà, tercera incursió a l'estudi. Si tot va bé, només he d'anar a gravar una vegada més. Flipant (afortunadament) la diferència entre la primera presa i la darrera. Professionalitat del tècnic, és clar. Conclusió: d'aquesta setmana no passa que cerc una escola de cant.

A la nit, ballada que no va ser, altra vegada pluja protagonista. Abeniara = Abeniaigua. Però... això de mirar la vida des del seu cantó més optimista i positiu té la seva recompensa. Vaig dormir beníssim!

Diumenge, fi del cap de setmana i inici d'una nova línia temporal a Menorca, amb més ganes que mai. La feinada que m'espera només la sé jo, però... val la pena. Val la pena viure. Val la pena tot. I si no hagués passat per aquells moments d'intensa tristor, ara no valoraria el que tenc.

Amunt!

P.D. M'encanta que siguem amics.

Seguim

Bé, ara que he començat supòs que no em costarà tant posar alguna cosa. De fet, deu ser el mateix que feia fins ara amb el meu ordinador, la diferència és que potser ara algú ho llegirà enlloc de guardar-ho tot per mi.

No pretenc ser interessant, només mirar de compartir allò que tenc, el que som, el que faig...

I de moment tenc moltes coses a fer.
A l'escola, s'acosta la setmana cultural i encara no he preparat el meu taller. Feim "Carnaval arreu del món" i em toca Oceania. Quasi res. Em fa molta gràcia, en tenc ganes, però no trob per on començar.
També de l'escola, he de preparar el control de català de la setmana que ve. Només és posar-m'hi. Contraccions, articles apostrofats, plurals, un dictat i una petita redacció.

Deutschkurs. Som una mica massoquista. Necessit seguir estudiant? No. Necessit l'alemany per res? No. Però m'apassiona aprendre llengües... i d'aquesta fins l'any passat no en tenia ni idea. Tenc pendents unes quantes redaccions i m'he de posar el dia de les dues classes a les que no he anat (una per mal de cap i l'altra per mals de caps). A més, hi ha un munt d'activitats on-line, un altre llibre per llegir i... un viatge a Viena.

Formació continuada. Per si no bastava (no, no basta!) tenc una mica endarrerida la tercera pràctica del curs a distància d'Openoffice. No he trobat cap imatge que m'agradàs i diumenge abans de les dotze de la nit ha d'estar llest.

Hàbits saludables. Sense comentaris, per ara.

Confirmar el passatge amb Iberia. És una mica urgent, demà me'n vaig a Mallorca, així que ho he de fer ja. En tancar aquesta finestra és el primer que faré.

Deixar de castigar-me... ara mateix. Fins aviat.

Entrada

De vegades no penses molt les coses quan les fas.
És el cas d'aquest bloc. L'acab d'obrir sense pensar massa.
Però bé, és la meva llibertat, no? I la vostra de llegir si vos ve de gust.

Sé que la meva manera d'escriure sovint és ambigua. Sé que sovint dic sense dir res. I que sovint sense dir res dic molt. Vosaltres mateixos i mateixes. Quedau convidats i convidades a entrar sempre que volgueu...

Poc a poc.