dimecres, 29 d’abril de 2009

13 juny 2006. Felanitx-Tetuan

He triat el millor dia per viatjar. Dimarts 13. La veritat és que no ho havia pensat, però malgrat tot no som supersticiosa, no m'espanta el dia que és, el que m'espanta és que es tracta del meu primer viatge en solitari. I a més, anant tan lluny, amb tantes connexions, tanta gent al voltant... Estic contenta, que ja és molt.

Em vaig aixecar a les sis del matí. Tenint en compte que m'havia colgat a les tres... Una vegada comprovat l'equipatge, berenat una mica i acomiadat de la família, ma mare em va acompanyar fins el bus que em duria cap a Palma. Vaig dormir tot el camí. Després vaig anar al despatx a fer dues hores de feina (em va tocar repartir, o sigui que em vaig passejar una bona estona). A les onze vaig agafar la línia 1 de l'EMT de Palma que em va dur fins l'aeroport. Allà, els nervis m'envoltaven. Vaig mirar una pantalla informativa i... Málaga no sortia! Ai, ai, ai, pensava que tal volta això de comanar els bitllets per internet no havia estat una bona idea. Vaig veure un punt d'informació d'Air Europa i me n'hi vaig anar decidida a demanar "I què he de fer?", però quan vaig passar per davant una altra pantalla informativa vaig veure que el meu vol PMI-Málaga UX 5011 de les 12:35 estava perfectament anunciat. Vaig tornar a llegir l'e-ticket que em deia que anàs directament a facturar, i així ho vaig fer. Cap problema, eren les 11:30 i ja havia facturat. Com que sé que les distàncies a l'aeroport sovint són majors de les que ens imaginam, vaig decidir que encara que mancàs mitja hora per embarcar, no em faria res anar cap a la porta A19 i esperar. Tanta sort. Quina gentada! Vaig aprofitar per comprovar el bon funcionament del meu nou reproductor d'MP3, carregat amb tota la discografia d'Antònia Font, Roger Mas, Macedònia, Tutu-pà, el primer disc de Biel Majoral, una cançó de Guillem d'Efak i una altra de Dijous Paella. En total, més de dues-centes cançons. No està malament.

Devers les dotze vàrem embarcar a l'avió. No m'agrada volar. Gens. Però no em queda més remei si vull viatjar. A les dotze i mitja aproximadament l'avió es va enlairar. El vol va durar una hora i mitja i gairebé no me'n vaig adonar, si no fos per les turbulències a mig camí. No fan gràcia. A les dues ja érem a Málaga. Vàrem baixar de l'avió i les maletes varen començar a passar de seguida, bastant més aviat del que ho fan a Son Sant Joan. A la sortida ja hi havia un bus (línia 19) esperant. Em vaig assegurar que era aquell el que havia d'agafar i vaig pujar. Eren les dues i mitja. Durant el trajecte es va asseure una al·lota devora jo que afortunadament també anava a l'estació i li vaig demanar que m'avisàs quan arribassim a l'estació d'autobusos... no calia. La línia 19 em deixava ben davant, un munt d'autobusos aparcats i un cartell que ho posava ben clar. Obvi. Me'n vaig anar a fer cua per comprar el meu bitllet cap a Algeciras. Em va telefonar en Martí i em va demanar on era. "A Málaga" i vaig dir. "I què putes fas a Málaga!?" Començam bé. No em renyis que estic de vacances! En Martí va dir que havia d'agafar el bus des de l'aeroport cap a Marbella. Però és igual, arribaria a Algeciras fos com fos. A la cua dels bitllets, un marroquí davant jo que volia comprar cinc bitllets. Com que era allà mateix vaig sentir la conversa. La madona dels bitllets va dir que només li quedaven quatre places ("mi gozo en un pozo!"), però que ho podia arreglar per donar-n'hi cinc ja que duien nins petits. Em va caure la moral a terra. Si no quedaven més places, a quina hora podria partir cap al destí?? Afortunadament, però, aquella madona gens simpàtica em va dir que a les 15:30 a l'andana 17 partia un altre bus directe cap a Algeciras, i que tardava dues hores en fer el camí. Uff! Prova superada! Eren les tres i encara no havia dinat. Menú a l'estació: màquines de refrescs, galletetes, xocolates (moltes xocolates), caramels... em vaig procurar una nutritiva bossa de "Papa Delta" amb un "tazo" d'en Belletti del Barça de regal i una altra bosseta d'M'n'M's d'aquells de "se funden en tu boca no en tus manos" que no vaig tenir temps de comprovar si era veritat o no (quina gana!). A la fi es van fer les tres i mitja i vàrem pujar a l'autobús, que anava estibat de gent i de maletes. El xofer... un poc més i em xapa pel mig, perquè quan intentava posar la meva maleta com fos, va i tanca la porta del maleter (ups!). Una hora d'autobús està bé, però dues... afortunadament al meu costat es va asseure una suissa molt simpàtica que en un perfecte anglès em donava conversa. Jo li contestava en el meu rovellat anglès, però ens vam entendre. Eren dues amigues que van a passar uns dies a Tarifa per fer surf, després passaran l'estret per anar a fer trèkking pel Nord d'Àfrica per acabar d'aquí a unes setmanes a Mallorca (quasi res). Vaig quedar beníssim quan em varen demanar què hi ha de bo a Palma... li vaig recomanar les platges del Nord (Alcúdia, Pollença, Artà) i les del Sud (es Trenc).

A les cinc i mitja ja era a Algeciras. El paisatge que deixàvem enrera s'assembla massa a Mallorca: obres per tot, camps de golf en construcció, macro-urbanitzacions... es notava que havíem passat per Marbella. Ben igual que a Mallorca, qualsevol lloc és bo per construir.

A Algeciras vaig pensar: "Què bé, me'n vaig ràpidament cap al port a veure si puc agafar el ferry de les sis". Trala-là, trala-là, tota feliç perquè havia arribat abans de l'hora prevista. Però al port... zàs! Dimarts 13 va fer acte de presència. "Se comunica a los señores pasajeros que el trayecto previsto para las 18 horas ha sido cancelado debido al mal tiempo reinante en el estrecho". Fantàstic. Em varen dir que no podia fer res més que esperar. En Martí em va telefonar per saber com m'anava i es va posar a riure quan li vaig contar el panorama. A les sis i deu va sonar una altra vegada la musiqueta d'informació dient que el ferry de les set tambés es cancel·lava. En quedaven dos, així que vaig començar a pensar com ho faria per passar la nit a Algeciras. Després de seure, caminar, tornar seure, menjar Quelitas, tornar caminar... la megafonia una altra vegada, amb la diferència que no vaig entendre el que deien (perquè la deuen tenir tan fluixa?). I jo, enlloc de demanar a algú que em digués què passava, vaig començar a fer voltes amunt i avall, no som massa viva, fins que finalment vaig veure una dona que també volia anar a Ceuta i va demanar què havia de fer. La varen enviar a una altra sala, i jo, dissimuladament, vaig iniciar una campanya de seguiment. Vàrem arribar a una altra sala on posava clarament que la propera sortida era a les 20:00 amb Trasmediterránea. Em vaig posar a la cua dels bitllets darrera d'un grup de jovenets de l'exèrcit espanyol... i gairebé tres quarts d'hora més tard vaig poder comprar el bitllet. No sé si és molt complicat això de treure bitllets, però les dues persones que hi havia darrera els vidres eren lentes, lentes, lentes. En aquest temps vaig tornar xerrar amb en Martí i l'home que estava darrera mi em va fer un interrogatori sobre on anava i d'on venia i em va espantar quan em va demanar si era la primera vegada que anava a Marroc i llavors, en veu baixa, i molt acostat a mi, em diu que em vol donar un consell: pensava que em donaria alguna indicació per anar amb compte, com a dona, durant el viatge, o durant la meva estada, però em va dir que cercàs un tros d'esparadrap i me'l posàs... a la guixa... per no marejar-me! Uf!

Una vegada tenia el meu bitllet vaig anar cap a la porta d'embarcament. Allà ens hi van fer estar prop d'una hora. A la fi ens van deixar pujar al vaixell "Alboran". A les nou aproximadament vàrem partir. Quina por! La pitjor travessa de la meva vida. El vaixell no navegava, volava! Feia uns bots! Unes quantes vegades ens van repetir per megafonia que estassim asseguts i puc assegurar que era necessari si volies conservar els peus a terra. Un home no va fer cas de les recomanacions i va acabar... a sobre meu! Jo, que estava amb els ulls clucs mirant de no marejar-me, vaig pegar un bot, no del moviment del vaixell, sinó de l'ensurt!

A les deu arribàvem al port de Ceuta, per fi era a Àfrica! Vaig telefonar a ca nostra per dir-los que efectivament havia arribat bé (ben malmenada, però bé). A la sortida en Martí, pobret, que ja m'esperava de les sis de l'horabaixa. Vàrem partir en cotxe cap a la frontera. En Martí m'anava explicant el que vèiem. Ell ja em va avisar que hi havia diferència entre una banda i l'altra, i la veritat és que sí. Tot just arribar, vaig veure la famosa valla que han de botar els que volen entrar "il·legalment" a "Espanya". Dues gestions més tard i el primer visat del meu passaport, vàrem entrar a Marroc. Vàrem passar per dos pobles que no en record el nom i de seguida vàrem ser a Tetuan. La casa d'en Martí és impressionant. S'hi poden perdre! Era l'habitatge d'un capità o coronel o alguna cosa així.

El primer que vaig fer després que en Martí em mostràs la meva habitació i la resta de la casa va ser... dutxar-me. Després d'onze hores de viatge ho necessitava. Per jo eren les onze i mitja de la nit, però a Marroc hi ha dues hores menys que a Mallorca, així que era ben prest. En Martí em va fer el sopar (mmmm, quina gana: farfalle amb salsa de tomàtiga i sípia cuinada per ell, acompanyat d'un pa marroquí boníssim) i després, com no, vàrem veure uns vídeos musicals, un grup de dones que cantaven i feien espectacle i un altre d'un musical d'Andrew Lloyd Webber, molt bo. I a les dotze i mitja a dormir.

Cap comentari:

Publica un comentari