El curs, la feina i l'habitatge

Com han passat aquestes tres setmanes! Entre el curs d'alemany, la feina i la recerca de pis el temps sembla que es fon. Anem per parts.

S'ha acabat el curs d'alemany, nivell B2/2. L'he aprovat, potser no amb les notes que hagués desitjat, però com sempre dic: si haguessis estudiat... En principi amb aquest nivell podria estudiar a la Universitat. Justament ahir la meva mestra em va comentar: "I per què no estudies Alemany com a Llengua Estrangera i Segona llengua (Deutsch als Fremd- und Zweitsprache)?". Gràcies. Una opció que no havia tengut en compte i que ràpidament va despertar el meu interès. Al vespre, mentre mirava la informació corresponent a la plana web, resulta que el nivell mínim és el C1. Ara sí que necessit un/a orientador/a...

Per altra banda, d'aquest curs també me'n duc l'experiència de compartir-lo amb gent d'altres bandes del món (per cert, el finès és en realitat suec -si no em torn equivocar-, la xinesa és en realitat singapuresa -he cercat com s'escriu- i a la classe també hi havia una polonesa). Tal i com havíem demanat el primer dia, hem xerrat moltíssim sobre diversos temes que han anat sorgint (política, religió, economia, educació, ecologia...) i hem escrit més que mai, tres redaccions mínim per setmana (i sí, aquesta vegada les he fetes totes!). Premi per a qui endevini amb qui m'ho he passat millor...

El darrer dia de classe vàrem fer una visita guiada al parlament. Al principi em costava molt entendre el guia, però poc a poc vaig anar agafant la cadència i cap al final ja entenia moltes més coses. L'antiga sala de reunions és indescriptible. Pintures, escultures, simbolismes... I ahir ens varen donar els diplomes que acrediten el nivell assolit. A més, durant la cerimònia, els/les participants al "curs" de cant vàrem interpretar tres cançons davant tots/es els/les companys/es. Per cert, aquest any també he anat a les "lliçons" musicals de na Michaela, on entre altres músics han sonat els meus admirats Wise Guys, "Nur für dich" i "Hamlet". 

De la feina encara tenc poc per explicar. Aquesta setmana he conegut molta gent, pares, mares i alumnes. No faré comentaris, almenys no de moment. A més, potser seria contraproduent. Ja veurem com es desenvolupen els esdeveniments, les primeres impressions no em solen funcionar. He d'anar alerta amb el meu català, això sí... No, no hi ha res negatiu, només que em mantenc escèptica. 

La recerca de pis. Per fi, finalitzada. Seria avorrit i innecessari explicar tot el que he fet, així que anirem al que ens interessa. Tenim (sí, tenim) un lluminós i espaiós cinquè pis, a un edifici antic però reformat, al districte 5, a uns tres quarts d'hora caminant de la feina. Des de la meva habitació puc veure un bon tros de Viena i més enllà. La cuina i el bany són completament nous -i tenim jacuzzi-. I qui som els que "tenim" aquest pis? En Niyazi, un amic seu i jo.

En Niyazi és un company del curs d'alemany que dos dies abans d'acabar em va demanar si m'interessava compartir pis. Què voleu? Me'n vaig a viure sola, amb desconeguts, o amb un turc adorable? La resposta era òbvia -tot i que no va ser fàcil del tot, vaig dubtar molt sobre si em deixava dur per les emocions o era una decisió objectiva i pràctica; encara ara no he arribat a una conclusió clara-, així que ahir vàrem anar a veure el pis, vàrem pagar la reserva i a partir de dilluns ja està disponible.    

Redefinint Viena

Gairebé duc una setmana aquí i encara no m'havia entretengut a escriure un poc. La recerca de pis és més àrdua del que en principi havia imaginat, i la major part del temps la pas davant la pantalla, Mietwohnung per amunt Mietwohner per avall. El que trob o és fora del meu abast (fiança de 4000€? tu flipes!), o no té mobles o ja està agafat; he arribat a trobar pisos amb la dutxa integrada a la cuina! Però no desesperarem, encara em queden dues setmanes, i en cas de casos quedaré a la residència, tot i que avui he vist que han pujat una mica els preus (sempre puc compartir habitació, encara que molta il·lusió no em fa).

Vaig posar punt i final a l'estiu amb el comiat de fadrins d'en Tomeu i na Coral, perfectament integrat dins la celebració del dia de Sant Agustí, la nostra festa major. Un bon dinar, tots amb la mateixa camiseta vermella i després una visita guiada a Felanitx per part dels nostres estimats amics vestits de "sevillanes" (sí, tots dos igual), amb un "espontani" flashmob a Sa Font de Santa Margalida i acabant tots junts a la verbena. Dic acabant i en realitat no sé què varen fer ells després d'acompanyar-me al cotxe i acomiadar-me també a mi entre llàgrimes contingudes o sense contenir. 

Quan vaig arribar, diumenge migdia, feia fred. Vull dir comparat amb els 35º que havia deixat a Mallorca. 20º menys es noten a la pell. Ja em sabia el camí de tot, així que sense perdre temps vaig partir amb el tren per després fer un parell d'estacions amb U-Bahn. Com que estic a la mateixa residència de l'any passat, Schottentor era el lloc indicat on sortir per, una vegada a la superfície, contemplar la Votivkirche encara a mig restaurar (la façana, vull dir). Sense cap problema vaig arribar a l'Albert Schweitzer Haus, vaig pagar la fiança i vaig pujar a l'habitació. Enguany no he estat tan sortada i em toca una habitació com a mínim la meitat de petita, sense cuina i compartint entrada i bany amb una altra al·lota (que encara no hi era). En desfer la maleta, una sorpresa en forma de botella de sabó oberta...

En Jaume i na Mercè m'havien preparat una gran benvinguda que consistia en trobar el dinar fet quan arribàs a casa seva. Què bé!!!! Un bon plat de pasta, una estona de conversa, una mica d'ajuda tècnica i vaig tornar a la residència a conèixer la meva companya. Nom Kristina i és de Sèrbia. Està convençuda que jo ho sé tot sobre Viena i natürlich vol que l'acompanyi per tot arreu. Està bé. Deixarem de banda la soledat durant almenys tres setmanes.

Hauré de resumir un poc la resta de la setmana, que sinó això es farà il·legible.

Dilluns: prova d'alemany a la Universitat. Prou satisfeta, l'any passat estava al nivell 5 i enguany al 8, és a dir B2/2. Visita a l'ambaixada, ràpida, per conèixer el personal i començar amb la burocràcia (una altra vegada). El tècnic d'educació és català (iuhuuuuuuuu). Faré feina els dilluns, dimecres i dijous amb tres grups d'edat diferents (van dels 7 als 17, glups).

Dimarts: distribució per grups. Estic al 8.01, la mestra nom Ruth i és vienesa. A la meva classe hi ha (com no) turcs, serbis, una paraguaiana, un finès, un francès, una búlgara, una xinesa... i algú més que ara no dec recordar.
Dimecres: dues vegades a l'Ambaixada per al final no trobar-hi ningú i deixar els papers a l'entrada...
Dijous: conferència sobre Pop/Rock a Alemanya. Tot seguit, sessió de coral en alemany. Tot això amb na Michaela, que es va recordar de mi i la meva passió per Wise Guys.
Divendres: altra volta a l'Ambaixada, però al matí, deixant a mitges una classe molt interessant. Compra d'una entrada per anar a veure Wise Guys aquí a Viena. Em queda pendent la de Lord of the Dance, amb Michael Flatley. No se'm pot passar!

Avui hem visitat el Hofburg amb na Kristina i na Kae, una japonesa que va a classe amb ella i que és a Viena per estudiar Ciències de la Música. Hem vist la Silberkammer, el Sissi Museum i els Kaiserappartements. Unes quatre hores de luxe i història.

Quan ja no era hora, hem anat a dinar a un Vapiano, que com que és una espècie de restaurant de menjar ràpid però millor pots menjar quasi a qualsevol moment del dia. Després hem passejat una estona pel centre, fins que les botigues han tancat.

Estic molt bé. Som optimista amb això de la recerca de pis, quan menys ho esperi arribarà el meu, allà on m'he de sentir bé tot el temps que duri aquesta experiència que tot just començ. Intentaré no enyorar-me gaire, més que res per la meva salut emocional, no perquè m'oblidi de ningú.      

Hem desfet el malefici

Ahir vespre me'n vaig dur una de les millors recompenses dels darrers temps. A través de la felicitat d'una altra persona. Però anem al principi de la història.

El passat cap de setmana vaig tornar a Menorca. Ja m'enyorava un poc. Entre les diverses visites que vaig fer, n'hi havia una d'obligada, en Miquel i en Dirk. A ca seva, entre rialles, vaig descobrir un fulletó que anunciava les actuacions d'aquests dies al Claustre del Carme, a Maó. Quan vaig llegir que dijous (ahir) actuava en Joan Masdéu, de Whiskyn's, el meu cap va començar a maquinar. No vaig estar gens a telefonar a en Joan, i dir-li que no sabia encara com, però que havíem de dur na Joana a Menorca, fos com fos. El problema era que, malauradament, la situació de na Joana aquests dies, setmanes, mesos... és una mica complicada, així que no ens podíem arriscar a enganar-la i prou. Aquest fet em va tirar un poc enrere, i encara que cada dia hi pensava, no vaig intentar organitzar res fins dimecres. Vaig enviar-li un missatge per avaluar l'estat de les coses, però no em contestava. Finalment, passades les nou de la nit, ella mateixa em va telefonar. Després de vàries indagacions vaig veure una finestra oberta quan em va dir que podia no dormir a casa seva, però que l'endemà havia de ser puntual a la feina. Sí!!!! De seguida vaig telefonar en Joan, però estava ocupat, així que amb l'ajuda d'en Toni vàrem cercar vols per l'endemà. Afortunadament encara n'hi havia, tot i que encara res no era segur.

Vaig anar a veure na Joana, per explicar-li el cas, evidentment sense donar informació de més. També va aparèixer en Joan, que poc a poc es va anar animant i es va sumar a la "nit sorpresa". Amb totes les dades que necessitava (nombres de DNI inclosos) i el permís per "segrestar-la" durant una nit, vaig partir cap a ca nostra per fer les reserves d'avió. Per ells dos, que jo me n'havia d'anar abans en vaixell per dur el cotxe que tenia a Ciutadella.  

Ahir migdia el meu germà, molt amablement, em va acompanyar a Cala Rajada, des d'on vaig agafar el vaixell per anar a Ciutadella, i tot seguit el cotxe fins a Alaior. Ja només em quedava esperar que en Joan ho tengués fàcil per dur na Joana fins l'aeroport i que ella no es fes enrere al darrer moment. Però tot va anar bé. Passades les deu i vint de la nit sortien ells dos per la porta de les arribades i com un coet vàrem partir cap al Claustre, que en teoria el concert començava a les deu. Un poc passades les deu i mitja entràvem al Carme, i sortadament encara no cantava ningú. Hi havia poca gent i vàrem poder fer seure na Joana davant de tot. No sé qui estava més nerviosa, perquè jo no podia deixar de tremolar. I el va veure. Amb la guitarra, mig girat, però el va conèixer de seguida... i diria que es va emocionar quan va començar a entendre-ho tot. Més que res per la quantitat de llàgrimes que va amollar galtes avall. 

Per fi, després d'innumerables vegades d'intentar veure'l en directe, ho havia aconseguit. En Joan Masdéu es va portar i ens va oferir un concert íntim (i no només per la quantitat d'espectadors). Jo m'ho vaig passar d'allò més bé, i em consta que a en Joan i na Joana els va passar el mateix. I al final del concert, vàrem esperar uan estona per poder intercanviar unes quantes paraules i fer les fotos de rigor (que ens varen fer en Miquel i en Dirk, que feia una estona que havien arribat) amb en Joan Masdéu, que es va mostrar obert, simpàtic i més que agradable amb nosaltres.

En Joan i na Joana han partit avui dematí amb el primer avió, el que significa que dormir, hem dormit ben poc. Però crec que a tots tres ens és ben igual. Joana, crec que no fa falta que digui res més. Però t'estim.

Una mescla

* Es ist vorbei bye bye Junimond. Es ist vorbei, es ist vorbei bye bye. (Die Prinzen)

S'acaba el juny, la veritat és que si ho miram bé no queda res. La setmana que entra és la darrera del mes, del curs i de la meva vida activa a Menorca. No va ser fàcil al principi, però el que me'n duc dins les maletes que ja començ a fer supleix qualsevol moment de tristesa o feblesa. Gràcies per aquests dos anys de redescobriments (i altres sense "re-"). Me'n vaig contenta, amb la seguretat que en mirar enrere, des del vaixell, deixaré un lligam més que profund amb aquesta illa. I amb els i les que hi queden. I amb els i les que també se'n van.

* D'ahir a avui hi ha un abisme, s'estiu sona diferent. (Tutu-pà)

I ja està. És que els 30 són 30, no hi pens massa, però hi són. Es nota. I llavors vénen caps de setmana com els dos darrers i dius: "Si tenc més marxa que quan en tenia 18!" Idò. Ja està.

* I és només quan som una piltrafa que m'escric i me dibuix, sé que per tu i jo una línea recta mos separa sempre junts. (Antònia Font)

Avui som una piltrafa... si no trec malament els comptes fa més d'una setmana que surt cada dia, principalment per Ciutadella, amb excusa o sense. Quins dies. Només em queda escriure, perquè en quedi constància: Visca Sant Joan, visca Ciutadella, visca el gin!!!!

* I jo que veig que lluito però se m´escapa, sé que el temps m´ensenyarà com oblidar-te, però l'espera resulta llarga. (Lax'n'Busto)

Ai, aquest cor... fred però que no es resisteix a sentir. Encara puc i això m'infla les venes, de vegades em trastorna el cap, però sempre és una bona notícia comprovar que no n'he perdut del tot la capacitat. Hauria de ser una mica més optimista en aquest aspecte; no és fàcil.

* Allibera els sentits i mira al voltant, que tot serà més fàcil. No t'espantis per res i ves apostant, per tu i per tot el que t'agradi. (Amb una mica de sort)

Sí!!!! L'estiu és aquí i l'hem començat amb molt bon peu. Tenc ganes de tot. Estic eufòrica. Vull tirar endavant i veure què hi ha a l'altra banda del mar, llevar definitivament algunes barreres i seguir vivint amb la passió que em fa falta.

* Que sóc massa jove per fer-me gran, no puc fer-hi res, serà que sóc massa jove per fer-me gran però això ho cura el temps, suposo que ho cura el temps. (Els Pets)

Seguint amb l'argument dels 30, com puc fer-me gran si, per exemple, faig "animalades" com anar a veure concerts a altres països d'Europa i no me'n fugen les ganes?

* Du kannst nich alles haben, aber ganz gelegentlich scheint die Sonne auch für dich! (Wise Guys)

Per acabar avui, no podien faltar ells, que m'emocionen a cada nota. I demà el sol sortirà. Per tu. Per jo. Per tots. Bona nit.

Fred

...si no és que frissi, però com que darrerament sent fred en quasi tot el que faig, quan apareix una ombra que sembla que pot entebeir l'ambient, que em toca l'ànima mínimament, gairebé m'hi tir de cap, i el que passa a continuació sol ser que en realitat no hi ha ni la meitat del que havia imaginat, i la topada és considerable, sense arribar a ser brutal, que són molts d'anys de caminar d'aquí cap allà i la capa protectora sol fer efecte, però així i tot hi torn, cada vegada que l'ombra es fa clara, i és genial i meravellós, perquè em sent bé, perquè m'agrada poder sentir, perquè l'aportació positiva és directament proporcional al temps que necessit després per recuperar-me, perquè no és tan fàcil, quan s'ha acabat, una vegada més toca la fase de tristor encoberta, de pensar i rememorar cada instant, fins que es fon per cansament i potser desídia, i no culparé ningú d'aquest estat, o d'altres, simplement em dedicaré a seguir vivint i sobrevivint el millor que podré, amb les ganes intactes de dedicar un "t'estim" sincer a qui primer sigui capaç de compartir alguna cosa més enllà, naturalment sense deixar de banda ni menysprear un sol segons tots i cadascun dels "t'estim" sincers que surten sovint de la meva boca i/o del meu pensament, que més d'un s'hi queden per manca de valor, de temps o què sé jo, són moltes les històries que envolten el cicle vital i de vegades costa discernir les reals de les imaginàries, que aquestes darreres volten constantment provocant un idealisme gens saludable per a la ment, que vola, que se'n va, que no vol tornar, i ja m'he tornat embullar perquè no sé si era això del que xerrava o si volia dir alguna altra cosa que, gràcies a l'efecte peixera ara més present que mai, ja se m'ha escapat per enèsima vegada, com les converses desades a la capsa de la mudança, tancada fins qui sap quan, potser en tornar, encara no sé ben bé d'on, perquè sé que me'n vaig però no quan tornaré, i no em preocupa perquè em fa ganes i em motiva, això sí que dóna empenta a la meva ànima, que creix però no es multiplica, almenys no de moment, ja veurem què passa més endavant, que ara no és hora de pensar-hi, o potser sí, què sé jo, que no tenc clar què faig bé i què no, on m'agradaria ser, amb qui voldria fer, com somiaria tocar, perquè hauria d'esperar, i tenc paciència, que som molts i segur que coincidim un dia d'aquests, només esper que en el moment oportú, estic un poc cansada de dissonàncies temporals i al mateix temps sé que és el que hi ha, ho agafes o ho deixes, i què vols que et digui? amb tu, sense tu, per tu, però per mi, amb mi, sense ningú i ja m'està bé, que el que volia dir era: quedam i xerram?

Totalnacht

28-30 maig 2010

I el dia va arribar, just després d'unes minicolònies on ja es sap que dormir, el que es diu dormir, no es fa ni a pler ni en quantitat d'hores suficients. Temps just per passar per casa, una dutxeta, i cap a l'aeroport falta gent. Crec que per primera vegada en molt de temps, no hi va haver ni retards ni històries, com a mínim a l'hora de partir.

Vaig fer escala a Palma, i com que em sobrava un poc de temps va venir na Sara a veure'm, que ja falta poc per final de curs...

Prop de les deu de la nit embarcava al vol d'Air Berlin, emocionada, amb ganes de tot però amb reserves pel que m'esperava en ser a Köln. Com que era la segona vegada en poc temps que viatjava a l'aeroport de Köln-Bonn, no va ser gens difícil seguir el camí correcte cap al tren, i tampoc no em vaig equivocar comprant el bitllet a la màquina (vos jur que són difícils d'entendre, per molt alemany que sàpigues). Vaig anar fins la Hauptbahnhof i d'allà vaig agafar el segon tren que em deixaria, de matinada i un poc desorientada, a Mühlheim. Dic desorientada perquè em va costar una mica decidir-me a caminar en la direcció correcte, al meu mapa no sortia aquella part de la ciutat i en vaig haver de cercar un altre. Trobada la Frankfurter Str. només l'havia de seguir tot recte, però una senyalització de l'aparcament de l'Stadthalle em va despistar i vaig fer un poc de volta. Res, que a les dues de la matinada ja era davant la porta del lloc on es faria el concert l'endemà a partir de les set del vespre, així que el que m'esperava era duret, si tenim en compte que allà (com es lògic) no hi havia ningú més...

Començava a tenir un poc de fred i a pensar que potser seria millor cercar un hotel a prop, per almenys descansar unes quantes hores, quan varen aparèixer cinc joves, entre ells na Francis, una de les al·lotes que vaig conèixer a la coa per comprar les entrades el mes passat. Venien carregats amb menjar i ja havien deixat el cotxe just allà davant, varen treure els sacs de dormir i ens vàrem disposar a passar la nit en aquell trespol tan fred de les escales. Ells almenys duien alguna cosa per posar davall el sac de dormir... jo no.

Quin fred! Quin mal! És impossible dormir en aquestes condicions! Però alguna estona ho devia haver fet, perquè ja començava a sortir el sol... millor dit, a fer claror, però és que només eren les quatre i mitja del matí!!!!

A les sis, poc a poc, les primeres persones que estaven una mica menys boges que nosaltres, apareixien. I durant tot el dia, la mateixa pregunta: de quina hora sou aquí????

No tenc un record molt nítid del que va ser el matí, entre la son que ja duia de les minicolònies i la que evidentment vaig emmagatzemar aquella nit... sé que ben prest vaig anar a cercar una xocolata calenta, a més d'anar al bany. I vaig anar alternant conversa amb estones de son, ara ja amb una espècie d'estora davall meu, i amb el sol pegant de veres (a mi perquè a Menorca ja m'havia tocat, però d'aquell seguit d'alemanys i alemanyes blancs com la llet més d'un i una van arribar a l'hora del concert amb un considerable to rogenc a la pell). 

Em posava dels nirvis comprovar que quan xerraven entre ells, no entenia gairebé res. És un poc frustrant, perquè quan penses que ja saps xerrar, diguem-ne, amb una "certa" fluidesa, no entendre el que diuen et fa ser conscient del poc que realment saps...

A les quatre i vint les portes es van obrir. Ens van posar un braçalet de color rosa i vàrem entrar. Podia haver segut davant de tot, hauria estat ben lògic, però em vaig estimar més seure amb la gent amb la que havia passat tot el dia, així que vaig deixar que ells triassin. Quarta filera, molt bé, veig tot l'escenari, serà genial... fins que davant meu s'asseuen dues torres. I ja és massa tard per canviar-me. Bé, com a mínim si no s'aixequen gaire...

Tres hores més d'espera... i ja hi som. Arriba el moment, comencen sis hores de concert!!!

I ara, com ho faig per descriure un concert? S'ha de viure! S'ha de sentir! És molt complicat transmetre el que vaig viure dins aquella sala. Cinc blocs de cançons, 15 a cada bloc, de les recents, de les més antigues, algunes noves! Coreografies, rialles d'acudits que no entenia, oblits de frases senceres, cançons que les deixaven cantar al públic, i ells sempre tan professionals, tan divertits, tan admirables, que no tenc paraules suficients... En Dän saluda a tota la gent de la sala, i tot seguit als que han vengut d'Àustria, de França, d'Eslovènia... "Mallorca! Mallorca!" criden unes veus al meu voltant. "Mallorca? Algú ha vengut de Mallorca?", "Sí, jo", "De veres?", "...sí", "Però... vius a Mallorca realment", "...sí", "Però si ets molt jove!" i tot l'auditori esclata a riure. Excepte jo. Què m'he perdut? No ho entenc! I quan s'acaba el bloc de cançons una joveneta m'ho explica: "La imatge que tenim de Mallorca és de gent gran amb diners que se n'hi va, es compra una finca i s'hi queda a viure", "Vols dir... que s'ha pensat que som alemanya?", "Efectivament"... 

75 cançons són moltes cançons. Així que no varen faltar aquelles que tant m'agraden com Alles in die Luft, Quäl dich fit, Lass die Sonne scheinen, Achtung ich will tanzen, Mad world, Mittsommernacht bei Ikea, Ohne dich, Hamlet, Die Bahn kommt, Tekkno, Paris, Jeden Samstag, Klassenfahrt, Jetzt und Hier... bé, no acabaria mai. 

Cada bloc va començar amb un d'ells duent un cartell que anunciava la part corresponent (Teil 1, Teil 2...) i fent alguna cosa especial: en Dän amb una guitarra i cantant amb el públic Ich bin e'ne Kölsche Jung..., en Ferenc fent una versió tipus "Karaoke" de The unknown Stuntman, n'Eddi cantant en "playback" un Goldeneye que estones anava massa depressa i estones tot el contrari, en Sari improvisant hip-hop i finalment en Nils cantant alguna cosa que tenia a veure amb un vídeo que havien gravat ambientat a Star Trek. 

També a cada bloc varen canviar el seu vestuari: 1-La roba que duen a la portada del darrer disc Klassenfahrt, 2-De negre, 3-La roba que duien a la gira Frei!, 4-Vestit (de mudar) negre (allò que en castellà es diu traje i que en català no li trob una traducció que m'agradi prou), 5-Disfresses trekkies. Cal dir que a la darrera part, molta de la gent es va disfressar, ja que, com molt bé va explicar en Dän (i jo vaig entendre), abans la Totalnacht es feia per carnaval, i és ben sabut que a Köln el carnaval és molt important.

Aquesta nit hi va haver un espai especial per a la solidaritat. Wise Guys col·laboren des de fa estona amb Misereor, i dels diners de les entrades es van poder fer entrega de dos xecs per valor de 20.000€ cada un a dos projectes a Àfrica, un per a medi ambient i l'altre per a infants. 

Hi va haver molts altres moments especials, com per exemple la pujada a l'escenari de Christoph Tettinger, el primer baix de la formació, o també l'entrega d'un CD signat a una dona que havia assistit a totes les Totalnacht que s'han fet fins ara (que crec que són 8).

Després del concert hi havia la possibilitat de quedar una estona més i accedir a compartir dues paraules, un autògraf, una foto... amb Wise Guys. I no vaig tenir coratge. Eren allà davant meu, un munt de gent demanava la seva atenció, però no vaig poder ni acostar-me. Els vaig mirar una estona d'enfora per tot seguit desfer el camí que em duria fins l'aeroport, aquesta vegada un poc més humit perquè plovia. Morta de son, rebentada, però feliç, realment feliç d'haver-ho fet, d'haver-ho aconseguit. Un segon que em vaig veure reflexada a un mirall vaig veure la mala cara que feia. Però era igual. Valia la pena tot el que havia esperat, tot el que havia passat, per poder gaudir de nou d'aquests cinc homes que em fan perdre els sentits de mala manera, que em tenen així d'enganxada a la seva música i al seu espectacle. 

A descansar. Quan serà el proper?

Köln ist einfach korrekt

Una altra locura. Però què bé ha anat!

Plovia, relativament feia fred. Divendres passat, quan encara era a l'escola, vaig rebre un missatge de Baleària, que em deia que el vaixell, degut al mal temps, enlloc de Ciutadella sortiria de Maó, encara que a l'hora prevista, a les 18h... vaig telefonar per assegurar-me de la durada del trajecte, i quan em van dir que serien dues hores i mitja, vaig demanar que em canviassin el passatge per un altre dia, ja que a les 21h en teoria hauria de ser a l'aeroport -me vols explicar perquè punyetes vas en vaixell si després has d'agafar un vol?-. 

Mentre els nins i nines berenaven vaig mirar vols, cosa que hauria d'haver fet des del principi, amb el resultat que no hi havia ni un vol amb places lliures en tot el dia! Bé, en realitat sí, però fent escala a Barcelona o Eivissa (?) i per més de 150€. Així que de seguida vaig tornar telefonar a Baleària per dir que sí que viatjaria aquell mateix dia. 

Per què els meus viatges sempre comencen amb aquests ensurts?

Tenint en compte que a les 20:30 arribaria a Alcúdia no podia badar. Afortunadament na Sara venia a cercar-me. 

Abans d'anar al port vaig passar per ca'n Miquel, que des de dimecres ja gaudeix -per fi, després de les cancel·lacions degudes al volcà islandès- de companyia a llarg termini. Vàrem jugar una estona a un joc ambientat a Viena (auf Deutsch, natürlich!). 

El viatge va ser mogut, sort que em vaig adormir de seguida. I en arribar a Alcúdia, sorpresa, no podem arribar al port per no sé quina activitat naviera. Quasi mitja hora aturats enfront del moll! No vaig desesperar, perquè ja estic avesada que passin aquestes coses i que al final tot vagi bé. Finalment vàrem desembarcar i seguit vaig trobar na Sara i vàrem partir com un llamp cap a l'aeroport. Vàrem tenir poc temps per xerrar, però sabíem que el diumenge ens tornaríem veure, de manera que en arribar al destí vaig sortir de seguida cap a cercar el meu passatge. Cap problema. Buf, ja està!

També vaig dormir durant el vol. Tenint en compte que era la darrera vegada que ho faria fins en tornar, ho vaig aprofitar.

I dues hores i mitja més tard ja trepitjava sòl alemany, a l'aeroport de Köln-Bonn... Efectivament, el meu primer viatge a la ciutat dels Wise Guys. Vaig haver d'esperar fins les 3:15 per agafar el tren que em va dur a l'estació central de Köln. Sabia que això quedava a prop de l'anomenadíssima catedral, el que no m'imaginava és que fos tant! Vaig aixecar la vista i allà s'alçava ella, grandiosa, imponent, espectacular... no, no exageren! Després dels primers segons d'astorament, i quan es va anunciar tren que havia d'agafar (S-Bahn 18) vaig baixar les escales i el vaig esperar pacientment... ja arribava. I abans que el rellotge marcàs les 5 de la matinada vaig baixar a l'aturada Efferen i ben aviat vaig trobar la gent que ja feia coa davant l'oficina dels Wise Guys. Havia arribat! 

Em vaig acomodar així com vaig poder per passar les cinc hores que faltaven. Al principi va ser tot un poc fred, en tots els sentits, però tot va canviar quan les al·lotes que hi havia just darrera em van proposar jugar a Phase 10, un joc que es veu que tothom coneix i que a tothom agrada (com aquí, l'Uno, més o manco, però aquest és bastant més complicat). Com es lògic, ulls com a taronges quan varen començar a saber que venia des de Menorca per comprar unes entrades...

Algú m'havia dit -cosa que ni havia pensat- que hi hauria d'haver anat amb algú altre, més que res pel tema d'anar al bany... Vaig procurar no beure des d'abans de partir de Mallorca, i vaig visitar tots els lavabos que vaig anar trobant pel camí. Així i tot va ser necessari anar dues vegades al de la benzinera del davant. Tanta sort que cinc hores són suficients per conèixer gent, i que els fans dels Wise Guys són educats, amables i alhora molt divertits.


A les nou, sorpresa. Just després d'arribar la que deu ser l'al·lota encarregada de l'oficina, va aparèixer en bicicleta amb dos dels seus fills en Sari. Al·lucinava (jo mateixa, vull dir). Tan enfora que em semblen i tan a prop que el tenia! Poc temps després varen tornar sortir en Sari i els fills, repartint tassons, cafè, te, llet i sucre. Increïble. I m'estava passant a mi. També varen arribar en Nils i en Ferenc. 


A les deu varen obrir les portes, i per ordre vàrem anar passant per comprar les entrades. Ells mateixos les venien, en Sari cobrava, en Nils ens les donava i en Ferenc comprovava que tot estàs correcte. Flipava. Les al·lotes amb les que havia passat les hores d'espera van informar de la meva situació (podria dir-se'n al·lota boja que viatja des de Menorca només per comprar unes entrades?), amb el consegüent "de veres?" per part d'ells. En Ferenc va afegir que era afortunada d'haver pogut viatjar després de les incidències del volcà. No m'ho puc creure. Vaig xerrar amb ells (sí, poc, ja ho sé, però val més això que res!) i vaig tocar en Ferenc. Definitivament. Som una fan. Idò!

Contenta, feliç, eufòrica amb les meves entrades, després d'acomiadar-me de tots i totes i de mig quedar pel dia del concert (volen esser a la porta a les cinc del matí i el concert comença a les set de l'horabaixa!), vaig agafar el tren de tornada a Köln.


Wise Guys. Val la pena? Sí, i mil vegades sí!!!!


El que segueix són quasi dotze hores de son, passeig, més son, més passeig, la catedral, els carrers de Köln, el Rhein, sol, molta gent, llibres en alemany i una tornada a l'aeroport més aviat del previst perquè ja no podia més. Enlloc de tornar l'endemà al matí, vaig canviar el vol pel mateix dissabte a la nit.

Na Sara, molt amablement, em va venir a cercar a l'aeroport, em va donar sopar, em va deixar dutxar i em va deixar dormir còmodament al seu llit mentre ella sortia de festa amb els seus amics. I l'endemà em va tornar a Alcúdia. Gràcies per tot! PER TOT!


I ara? Un GRAN concert m'espera el 29 de maig. Sis hores de concert, per això es diu Totalnacht, i jo tenc dues entrades. Qui s'anima?

Kein Schmetterling mehr

"Ich glaub' du hast mein Herz tranchiert
und meine Seele flambiert,[...]

Liebe geht durch den Magen" 

Wise Guys

Aquest és el tros de cançó que he anat repetint entre pensament i pensament durant l'hora i mitja que ha estat el bus a arribar. Una hora i mitja, caminant fent voltes a la plaça Menorca de Ciutadella per no adormir-me, dóna per molt.

En un primer moment, el "no" a trenc d'alba m'ha provocat una profunda tristesa, convertida en ràbia irracional i sense sentit pocs minuts després -tres segons cap a tu i la resta tota cap a mi-, reconduïda a gran comprensió, claredat i serenitat en la recta final de l'espera. Un "no" que semblava que no volia sortir, i no n'entenc el motiu, perquè t'ho he posat fàcil, com a mínim en el moment precís del comiat; som conscient que gens abans. No era conya allò de la salut mental, molt millor saber el que realment hi ha que somniar amb el que penses que podria arribar a haver-hi per al final travelar i caure des de ben amunt. Un "no" que de cap manera tanca portes, sinó que en deixa moltes d'obertes, ara que arriba el bon temps. Potser tanqui la pàgina "Liebe" per acabar d'obrir de pint en ample la caseta de "Freundschaft", si volem, sabent que no es cerca sinó que es troba, coincideix, creix, s'alimenta, millora, funciona, esdevé. Segueixen en peu les ofertes, propostes, invitacions i demés. Amb intensitat si s'escau, perquè no em ve de gust oblidar i ja està, sinó gratar una mica més a veure què trobam, què trob, què som, què ets. Em reafirm en les opinions que fins aquest moment tenc de tu, seguesc amb les mateixes ganes de compartir estones, voldria que efectivament formassis part del món que m'envolta.

Es tractava de prevenir el desastre i he estat a punt de no saber fer-ho, però una vegada més me'n surt sense cap ferida. Bé, avui deixau-me plorar, fumar i menjar. Demà ja no. Demà comença una nova i meravellosa setmana a Menorca, tanmateix amb el cap a Viena, però aquí hi ha vida encara.

Aprofitant l'efecte peixera, bones, som na Maria, com va?

   

Berlin (V)

Dimarts, 23 de febrer.

Com sol esser habitual en aquest tipus de viatge, les hores de son de la darrera nit varen acabar ben ràpid. A les cinc sonava el primer despertador, i mitja hora més tard ja érem a baix, camí de l'estació, per agafar el tren que ens duria al principi del final d'aquesta experiència, l'aeroport de Schönefeld. També sol ser una mica complicat treure els passatges per a tanta gent, però afortunadament ens varen atendre prou bé.

Passant el control, encara que fos ben matí, hi va haver temps per riure. Vaig començar jo, rient baixet en veure que en Macià pitava i tot seguit un guarda de seguretat procedia a un escorcoll digne de la millor pel·lícula de policies... no volies riure? En passar jo, tres quarts del mateix, només que a mi em va registrar una dona, i no va estar-se de palpar per tots els racons... i tot seguit n'Inma. Si és que no pots riure!

Són curioses aquestes companyies de baix cost, perquè els seients no estan numerats i és allò de "tonto el último". I nosaltres havíem quedat els darrers. Així i tot, merci a les sortides d'emergència, vàrem poder seure més o menys a prop, com a mínim per grupets. Va ser un vol on gairebé tots vàrem quedar retratats (literalment) mentre dormíem. 

A Barcelona, tot i que teníem temps, vàrem anar a la nova terminal i vàrem facturar els equipatges. Després vàrem anar a dinar, quedant d'acord per trobar-nos a la porta d'embarcament a una hora prudent. Però no faria falta. Com no, Spanair anunciava retards des de ben aviat. Varen ser més de dues hores d'espera -de més, vull dir-, dinant, passejant, xerrant... per finalment tornar a Menorca amb un regust ben dolç dels dies passats, intentant recordar el que ha estat i no pensar en el que serà o no. 

 

Berlin (IV)

Dilluns, 22 de febrer.

22 de febrer. 2010. 30 anys!!!! Per segon any consecutiu, encantada de celebrar l'aniversari enfora de ca nostra, diré més, en un context alemany...

Com estava previst, el matí vàrem anar a visitar Museuminsel concretament el Pergamon. Quan travessàvem el pont, na Virginia ens va fer aturar i va dir que havíem de cantar el que en Macià diria: Zum Geburtstag viel Glück... Allà, enmig del carrer, sort que era prest i no hi havia gent, quina vergonya, però gràcies!

Vàrem entrar al Pergamon, amb l'opció de fer servir les àudioguies. Aquesta vegada, tot i que normalment sol ser tot el contrari, no en vaig agafar cap. No va fer falta. La visita anava més ràpid del que hauria hagut de mester, així que ja hi tornaré amb més temps. El museu rep el nom pel gran altar que presideix la primera sala, originari de la mateixa ciutat de Pèrgam, a Grècia. És realment colpidor. I alhora no saps si t'has de meravellar pel que veus o indignar-te pel que suposa que tot allò sigui on està... La major part del temps vaig fer la visita amb na Cati, una al·lota de Ciutadella, i en Macià, que ens anava regalant comentaris. M'encanta escoltar-lo, sap explicar-se molt bé (o potser només som jo que pas molt de gust de sentir-lo, mai es sap). Vàrem veure la part de Grècia i Roma i una mica de Babilònia.

Més tard uns quants vàrem anar a fer una cervesa. Em disposava a posar en pràctica els meus -es suposa- avançats coneixements d'alemany... i ho vaig fer fatal. M'està bé. Enguany no m'esforç gens i es nota. Per escriure pots pensar una estona, pots consultar llibres, diccionaris i alguna web, però quan es tracta de parlar has de pensar ràpid. No pot ser que coses bàsiques que ja sabia de sobres se m'oblidin vés a saber perquè. I després d'aquests moments de reflexió i fustigació, seguirem endavant. 

A migdia vàrem anar cap a l'ajuntament, a Nikolaiviertel, i algú de Ciutadella va triar un bon restaurant de cuina alemanya per dinar, Mutter hoppe. Altra volta rialles i missatges de molts d'anys ben especials...

Després d'una llarga sobretaula vaig anar amb dos companys més a la Fersehturm -no, no tenc el teu telèfon, no feia comptes haver-lo de mester mai més- a gaudir de les vistes sobre Berlin. Genial. En baixar vàrem anar a un centre comercial a carregar de xocolata i també vàrem passar per altres botigues, sense al final comprar res més, tot i que ens feia gràcia dur alguna cosa del Lampenmann, és a dir, de l'homonet dels semàfors per a vianants característics de Berlin, però la veritat és que ho vàrem trobar un poc massa car.

A l'hora de sopar ens vàrem tornar a trobar quasi tots a l'hotel i vàrem anar cap a un altre barri (que ara mateix no me'n record gens i em fa molta, molta ràbia) a un restaurant italià (que tampoc no en record el nom, snif). Bon menjar i millor companyia -a aquestes alçades ja sabeu amb qui vaig seure-, per acabar amb begudes alcohòliques variades -caipirinha, còctel Butterfly-, algunes d'elles abocades damunt la taula -Enstschuldigung, Inma-. Precisament aquest va ser l'escenari on vaig aprendre a dir Schmetterlinge, cosa que ara, dia 8 de març, encara em persegueix...

Amb aquest panorama, val més anar a fer la maleta per l'endemà i dormir. Sí, val més. 30 anys. Què bé han començat!

Berlin (III)

Diumenge 21 de febrer.

Tocava aixecar-se prest. El tren cap a Dresden partia d'hora, així que sense berenar ni res vàrem anar a l'estació en taxi, per por de perdre el tren (en realitat vàrem haver d'esperar una bona estona, fins i tot vàrem poder berenar). 

El trajecte va durar unes tres hores aproximadament, amb canvi de tren inclòs. Tres hores que vaig començar escoltant Wise Guys i vaig acabar participant activament o no de la conversa d'uns quants companys de viatge, realment interessant i divertida. Així com ens anàvem allunyant de Berlin la neu anava desapareixent, sense fer-ho del tot. 

Una vegada a Dresden vàrem començar a caminar per la part més nova de la ciutat, amb una lleugera nevada que feia més màgic el passeig pel Kästner Passage (Erich Kästner, entre d'altres, va escriure "Emil und die Detective", i era de Dresden) i el Kunsthofpassage, el barri dels artistes, amb parets espectacularment decorades. Ens vàrem dividir per anar a dinar ràpidament, -vaig anar amb en Xavi a menjar un kebab a un local que es deia Istanbul...- ja que a les dues havíem quedat amb una guia que ens mostraria i explicaria la part més interessant, a l'altra banda del riu... pensàvem que seria ben ràpid fer el camí que ens separava del punt de trobada, però finalment vàrem fer una mitja hora tard...

Afortunadament a la guia li sobrava el sentit de l'humor (vaig entendre que havia viscut a algun lloc d'Andalusia). Ens va oferir una visita molt divertida, entre explicacions i comentaris que de vegades no sabies si xerrava seriosament o et prenia el pèl. Vàrem veure l'òpera -reconstruïda tres vegades-, la catedral, el palau Zwinger i vàrem acabar el passeig a la Frauenkirche. Un recorregut molt interessant per aquesta "Florència de l'Elba" que ens va convèncer de la bellesa i alhora la dissort de la ciutat, on molts dels edificis s'han acabar de reconstruir en els darrers anys. 

Finalitzada la visita guiada disposàvem d'unes dues hores de temps lliure, que uns quants vàrem aprofitar per entrar a un bar-restaurant a encalentir-nos les idees amb una bona tassa de Glühwein... o dues, o tres.

La tornada molt tranquil·la, només destacar una interessant conversa sobre educació, de la que vaig esdevenir "secretària" personal -i com me va agradar!-.

A Berlin la major part del grup tenia ganes d'anar a sopar de kebab, però jo ja n'havia dinat i vaig estimar-me més anar a l'hotel, entre altres coses per carregar l'MP4 i poder tornar escoltar Wise Guys. Vaig aprofitar que en Macià -mestre de Ciutadella- havia de fer unes feines amb ordinador per deixar-li l'aparell. Vaig esperar que acabàs i després, sense haver-ho pensat, em va dir que anava a sopar... anam? D'acord, vaig a cercar la jaqueta i vénc amb tu. Era massa tard com per posar-me a menjar, però una cervesa sí que la vaig fer. I alguns descobriments més. Conversa agradable, de les que m'agraden...

Berlin (II)

Dissabte 20 de febrer.

Ens vàrem aixecar relativament prest, per estar a punt a les 10. Vaig anar amb les meves companyes d'habitació a berenar. En total érem més de 30 persones, però aviat vaig veure que no aniríem junts per tot. Hi havia gent que ja havia estat abans a Berlin i es feien el seu propi programa. Evidentment contaré el que vaig fer jo, sinó no acabaria mai.

Vàrem sortir al fred carrer per anar a la Breitscheidplatz a visitar la Gedächtniskirche (església de la memòria), que va ser destruïda (com tantes altres coses) durant la II Guerra Mundial i ha quedat talment com a record del que mai més no hauria de tornar a passar. Després d'estar-hi una estona cadascú va partir pel seu vent, i en Xavi i jo vàrem passejar la resta del matí per la Ku'damm, una avinguda estibada de comerços de tot tipus, aturant-nos sobretot a les llibreria i botigues de música. Al final del matí duia tres llibres més en alemany dins la motxilla: "Deutsche Geschichte", Mythologie" i "Religionen der Welt". I perquè em vaig aturar. La propera vegada que véngui a Berlin faré més lloc a la maleta.

A migdia havíem quedat amb la gran part del grup al Sony Center de la Potsdamer Platz. D'allà un bon nombre ens vàrem dirigir a la West Side Gallery, el tros més llarg de mur que es conserva. Vàrem veure'n el principi, amb els seus graffitis, al mateix temps que en Macià ens explicava la història del mur. 

Molts dels que érem allà volien anar al barri turc, però en Xavi i jo vàrem tornar a Potsdamer Platz perquè teníem ganes d'anar al cinema, però els horaris no ens varen anar bé i ens vàrem dedicar a seguir passejant, amb la Berlinale present a tot arreu. Vàrem acabar per anar a l'hotel, cansats de voltar sense rumb fix.

Es suposa que el vespre anàvem a sopar, però jo em vaig estimar més anar a descansar. Descansar? Sí!!!! Dormir!!!! (I Wise Guys cantaven a Kiel...)

Berlin

Divendres 19 de febrer.

Vaig anar a fer feina sense haver acabat de fer la maleta, com ja és costum. Els companys i companyes de viatge havien partit el dia abans, però jo no em podia permetre el luxe de demanar quatre dies de festa a l'escola (gràcies que me'n varen donar dos!).

A migdia vaig córrer cap a casa i vaig acabar la maleta. Na Lídia em va acompanyar a l'aeroport. Vaig procurar dur poques coses, perquè a Barcelona només tendria vint minuts per canviar de terminal i no tendria temps de facturar equipatge. Així i tot, al mostrador d'Spanair em van dir que em passava d'un quilo, però bé, que m'ho deixava pujar.

Encara no havia dinat, així que després de passar el control vaig anar a menjar. Quan ja m'ho acabava vaig sentir com algú deia que hi havia retards... no! El meu vol duia tres quarts de retard! Si feim comptes, no arrib al vol que em durà a Berlin! Vaig començar a telefonar: en Joan que em miràs altres vols, AirBerlin a veure què podia fer si perdia l'avió, en Miquel perquè m'ajudàs a decidir partir malgrat tot... En Joan només trobava vols a partir de 300€, pràcticament la mateixa solució que em donaven a AirBerlin, un canvi de bitllet per arribar l'endemà horabaixa a Berlin per un mòdic preu de 350€; en Miquel que m'enviava energia positiva i em deia "Parteix!". Em vaig relaxar amb l'ajuda de la música de Wise Guys que duia, i vaig esperar pacientment que sortís l'avió d'Spanair. Ja és mala sort que em tocàs seure darrere de tot... En arribar a Barcelona em vaig haver de mossegar la llengua i posar paciència perquè desembarcàs tot l'avió. I no vaig anar a cercar el bus que fa gratuïtament el camí entre terminals, sinó que vaig pujar a un taxi i li vaig dir "A l'altra terminal, el més aviat que puguis". El taxista em va demanar si sabia que em costaria 20€... Mmmm, entre pagar-te 20€ a tu i possiblement agafar el vol a pagar-ne 350€ a AirBerlin per partir demà... m'estim més la primera opció. A mitjan trajecte em va demanar si realment feia tan tard, i quan li vaig dir que sí va accelerar de manera gairebé imprudent, però suficient com per arribar tres minuts abans de l'hora d'embarcament. Aconseguit! Vaig passar el control i sorpresa, encara vaig haver d'esperar vint minuts, no hi havia retard anunciat però a la pràctica així va ser. Feliç, vaig pujar al segon avió de la jornada. 

Viatge tranquil, més ràpid del que m'esperava. Una vegada a Berlin (sí, per fi!), després de meravellar-me amb el poc paisatge que es veia però tot nevat, vaig agafar un bus, després el metro (U-Bahn), i amb les indicacions d'en Miquel (la Fernsehturm queda a l'esquerra) vaig arribar perfectament a l'hotel, el Baxpax downtown. Al cap de cantó, llums, estores vermelles i carrer tallat, què passa aquí? Ah, sí, la Berlinale! A l'hotel no sabien quina habitació em tocava, però em van donar la clau d'una perquè almenys deixàs l'equipatge. Tot seguit vaig telefonar a na Pilar, una de les mestres. Pobreta, era a casa d'una amiga perquè estava malalta. I així vaig agafar el següent telèfon, un tal Macià, mestre de Ciutadella -però mallorquí-. Em va dir on eren i, fent un poc de voltera innecessària, vaig arribar a Brauhaus Mitte, prop de l'Alexanderplatz. En entrar, ja era mitja nit, vaig reconèixer na Virginia, la mestra d'intermedi 2. Amb ella hi havia n'Esperança i en Xavi, dos dels meus companys de classe. Acabaven de sopar. A la mateixa taula hi havia en José Luis (immer mehr!) i n'Inma, una al·lota de Ciutadella que em faria riure molt durant l'estada. Vam sortir al carrer -com m'agrada aquest fred de neu!- i el grup es va dividir entre els que anaven a fer una copa i els que anàvem a dormir. Ets a Berlin i te'n vas a dormir? Sí, no puc més. Tenc son i queden uns quants dies. 


A l'hotel per fi vaig saber on havia de dormir, amb tres al·lotes més (dues d'elles mare i filla). Bona nit.




         
 

Schmetterlinge

Quina putada no tenir el valor de dir el que penses o sents. Però de vegades deu ser millor així. I si tot és un miratge? I si realment és fruit d'una magnificació dels aconteixements? Potser sigui millor esperar uns dies per posar ordre al que passa pel cap, pel cor i per l'estómac. 

Acab d'arribar de Berlin. Això ho deixaré per la propera entrada, però té molt a veure (evidentment) amb el meu estat actual. Un estat d'eufòria total i absoluta, perillosa perquè em puc deixar dominar per aquestes sensacions i caure en l'error (o no) de creure el que no és. 

Potser el fet que ahir vaig fer trenta anys també ajuda. Trenta anys fets a Berlin. Trenta anys que no tenc clar si els duc bé o no, però que intent que no m'afecti. Gràcies, moltes, pel que m'he trobat a casa en arribar, un sopar amb gent que m'estim amb locura i que m'han fet sentir molt especial. Molt. 

Així que les papallones tenen dues raons de ser, una que probablement (i amb l'ajuda del meu optimisme) no arribarà enlloc i una altra que ja és, que existeix, sou aquí i vos puc tocar, abraçar i besar. 

Esperaré un temps prudencial per saber si t'he de dir res o no. Hi ha coses que no es poden controlar. Idò?   

Neu / Schnee

Ahir i avui han estat dos dies ben especials. Tot i que semblava tot el contrari... però bé, deixarem les preocupacions per un altre capítol...

Ahir, Dijous Jarder, havíem d'anar a l'escola amb una sabata de cada color, el cap o la cara disfressats i el jersei al revés. Quina planta. El primer cicle vàrem baixar al poliesportiu després del pati (o del temps de pati, perquè plovia i no vàrem poder sortir) per fer una sèrie de jocs i danses que dirigia el mestre d'Educació Física. Una hora més tard la resta de l'escola va baixar per fer una estona de bulla tots junts... i la bulla dins el poli es va acabar quan algú es va adonar que a fora, la pluja s'estava convertint en nevada. "Res, aigua neu" vaig pensar, amb l'optimisme que amarava totes les cèl·lules que conformen el meu cos. Però en sortir a comprovar-ho, l'energia que desprenia aquell cel grisós em va dibuixar un somriure desbordant. Neva! Està nevant! Cau neu! Neu! es sentia en boca de tots aquells infants que s'embogien de cada vegada més. I jo també. Naturalment els vàrem deixar que es banyassin, que gaudissin d'aquell espectacle, tot i que la majoria varen acabar amb el cap ben xop. Quina bogeria. Queien uns flocs de neu ben gruixuts, malgrat es desfeien just tocar enterra. L'únic lloc que es podia preveure el que passaria hores més tard era el pati d'infantil, on la neu poc a poc anava deixant un suau mantell blanc. Aviat va tocar el timbre de la sortida i els nins i nines varen córrer cap a casa seva, a xalar amb el que estava passant. 

De camí cap a casa la cosa minvava. Ha estat polit, vaig pensar, un regalet del cel, un present que havia desitjat amb totes les meves forces. I em vaig tancar a casa convençuda que allò era tot. Impossible, a Menorca, que fos res més, tot i l'espectacularitat de l'estona. 

A les vuit va arribar na Xisca, exultant, gairebé cridant, mirau la terrassa!!!! Ho teníem davant els nassos i no ens havíem adonat que no havia parat de nevar i que la taula i les cadires que tenim a fora eren ben blanques... i el Parc del Freginal també! I els cotxes del carrer, i les rodones que na Xisca havia vist! I no va fer falta res més. Xisca, anem a fer fotos. I com dues nines petites. Fotos a la terrassa, anem cap a Ses Voltes (decepció, gairebé no hi ha res), anem a veure els cotxes (tu, quanta neu!), el Parc del Freginal (tancat), un poc més amunt... amunt... tot blanc!!!! Al costat dels cinemes hi ha un petit espai per als qui els agrada fer piruetes amb els patins. Allà sí que en vàrem trobar! I vàrem fer fotos i més fotos, al costat de branques, dretes, acotades, autofotos, estirades damunt la neu!!!! Tornar-te sentir com si tenguessis almenys vint anys menys...

I ha seguit nevant durant la nit. Avui matí era fantàstic passejar per Maó. Ens han contat que cap a l'interior de Menorca era millor encara. 

Neu. Record de la Viena congelada. Preludi d'un Berlin a -8ºC. Preludi d'una Viena més llarga?

İstanbul (IV)

03.01.2010

Darrer dia per gaudir d'İstanbul. Sembla que el dia que te'n vas és com si no existís, entre fer maletes i anar a l'aeroport, però quan he mirat a quina hora ens recollien, m'he adonat que teníem encara més temps del que havíem passat els altres dies fora de l'hotel. Fins les 20:30 no partíem!!!!

Na Lídia havia vengut amb una idea al cap: visitar Eyüp. Així que després de fer les maletes (i pitjar perquè gairebé no hi cap res més) hem agafat el tramvia fins a Sultanahmet. Al costat de la mesquita hi ha una botiga de records on havíem vist mocadors i altres coses que ens agradaven. M'interessava també dur un poc de música, i el venedor ha estat tan amable de posar-me una mostra del que tenia perquè ho pogués escoltar i decidir què me'n duia. Al final he sortit d'allà amb quatre mocadors i dos CDs. 

Un poc amb la guia, un poc demanant, devers migdia hem trobat l'autobús que ens duria a Eyüp. Aquesta vegada el conductor no sabia gens d'anglès, i ens ha costat entendre'ns, però hem aconseguit pagar i ens hem assegut. El lloc no era gens enfora i ens ha agradat la passejada vorejant el Haliç. Hem visitat (només per defora) l'Eyüp Sultan Camii, on sí que ens hem sentit completament estrangeres, perquè contràriament a les anteriors experiències, aquest barri no és (o no sembla) gens turístic. Hem voltat una mica pels carrers i gairebé una hora més tard hem decidit tornar per fer una cosa que a les dues ens feia moltes ganes: l'anomenadíssim creuer pel Boğaziçi. Teníem on triar. S'ofereixen una multitud d'embarcacions, totes al mateix preu, així que hem pujat a la primera que ens ha agradat.

Hem triat un dels pitjors dies per fer aquesta activitat. Amb diferència avui és el dia més fred de tots els que hem passat a la ciutat i a més plou i fa vent, cosa que multiplica bastant la sensació tèrmica. Quan hem pujat semblava que la sortida era imminent, sobretot pels crits que fotien per megafonia, però la realitat és que deu haver passat més de mitja hora. I quan per fi ens hem mogut... quin fred!!!! Però les vistes... meravelloses. Hem pogut contemplar la Galata Kulesi, la Dolmabahçe Camii, el Dolmabahçe Sarayı, l'Ortaköy Camii (que està al lloc on vàrem passar els primers moments de 2010), el Rumeli Hisarı (castell) i multitud de cases fins arribar al segon pont que uneix Europa i Àsia, el Fatih Sultan Mehmet. Allà hem fet la volta i hem tornat, però aquesta vegada pel costat asiàtic. He tengut uns moments a soles, İstanbul i jo, perquè na Lídia tenia massa fred com per seguir a dalt. He volgut sentir la ciutat i el que implica amb tota la seva força, cruesa, intensitat, indissoluble d'aquestes tres masses d'aigua que són el Haliç (Corn d'Or), el Marmara denizi i el Boğazi (Bòsfor)... Una vegada més puc afirmar que m'agradaria poder viure aquesta ciutat, no com a turista, que és el que he fet aquests dies, sinó com a part activa. Viena, İstanbul... ja tenc on triar. I també sé que alguna cosa connecta aquestes dues ciutats, alguna cosa que m'agrada. 

En baixar del vaixell hem cercat un restaurant turc i hem deixat el fred tancat a fora, assegudes entre coixins i degustant plats que encara ens sorprenen i agraden per igual. 

Com que se'ns havien acabat les fitxes del tramvia, i teníem temps, hem tornat a l'hotel passejant sense pressa, encara comprant alguna cosa pel camí. I no ens hem oblidat de la capsa de baklava per a la família!

La resta, el de sempre. Aeroport d'Atatürk, retards, Aeroport del Prat, canvi de terminal, espera del vol, Aeroport de Son Sant Joan, nit en vetlla, arribada a casa i a dormir, per pair (o almenys intentar-ho) tot.

İstanbul. Tornarem a veure'ns?

İstanbul (III)

02.01.2010

Avui plou. L'aigua es mescla perfectament amb l'amargura d'İstanbul, aquesta amargura que fa tants dies em descriu Orhan Pamuk al seu llibre "İstanbul". M'he aficionat a llegir autors de les ciutats que vaig visitant. Ja ho vaig fer aquest estiu amb Viena i Stefan Zweig.

Després de berenar encara hem estat una bona estona a l'hotel. Quan ha aturat de ploure hem pujat al tramvia i hem tornat travessar el pont Galata. El primer que hem visitat ha estat precisament la Galata Kulesi, una torre que mescla història genovesa -va ser construïda el 1348 com a reforç de les defenses genoveses-, otomana -emprada com a observatori i torre vigia d'incendis- i recent -reclam turístic-. Hem gaudit d'una vista panoràmica en 360º sobre İstanbul. Quin desordre! Sembla que res no segueixi cap lògica, és com un camp de cases amuntegades aquí i allà, després els minarets i, per primera vegada, els vaixells travessant el Boğaziçi (Bòsfor).

La següent cosa que hem fet ha estat passar una bona estona cercant Taksim, per carrers i carrerons, pujades i baixades. Aquesta plaça se'ns resisteix! Però quan hem arribat ja era ben hora de dinar i hem tornat un poc arrere, a un restaurant que ens havia fet ganes. M'he animat a tastar l'Ayran, un iogurt salat que aquí beuen durant les menjades. Al principi és un poc estrany, però el paladar ho agraeix, sobretot després d'alguns plats preparats amb espècies...

Panxa plena hem desfet el camí, però aquesta vegada pel carrer principal, l'İstiklâl Caddesi, per després tornar al Kapalıçarşı (Gran Basar), on hem passat un horabaixa de bogeria i compres (gairebé compulsives). Fins i tot hem fet "amistat" amb un venedor, amb el que hem quedat que l'aniríem a veure quan acabàs la feina, cosa que òbviament no hem fet. Prejudici o seny? No ho sabrem mai.


Darrera nit a İstanbul. Llegint i dormint. Ah! I mirant en turc "Not: Seni seviyorum" (PS. T'estimo).

İstanbul (II)

Cap d'any (01.01.2010)

Quina nit, la darrera de l'any! Vàrem sortir tard de l'hotel, ben arreglades i a punt per anar de festa. La nostra intenció inicial era anar amb tramvia creuant el pont de Galata i baixar prop de Taksim, però vàrem fer-ho a Kabataş, la darrera aturada, i vàrem començar a caminar darrera la gent, ja que no sabíem ben bé quina direcció prendre. Vàrem poder veure la Dolmabahçe Camii i més endavant el Dolmabahçe Sarayı (palau), on ens vàrem fer fotos. No sabíem si tornar arrera, era evident que Taksim no era en aquella direcció. Algú ens va veure amb cara de perdudes i ens va demanar on anàvem. Eren un grup de 5 i el que ens parlava ho feia en castellà, encara que era turc, i ens va dir que no ens recomanava anar a Taksim, que era perillós, que ells anaven a un pont a veure focs artificials. I ens va convidar a acompanyar-los. Dit i fet, vàrem seguir caminant amb ells. Vàrem tenir prou temps per anar xerrant, el pont no era precisament a prop.

El jove que ens havia xerrat havia estudiat castellà i l'al·lota que l'acompanyava era brasilera. Després va resultar que amb el grup hi havia un francès de l'illa de Reunion que fa tres anys que viu a Madrid, en Lucas, en Tito, peruà, i na Lea, americana, que estudien prop de Berlin. Tota la nit vàrem anar passant pel castellà, l'anglès o el francès.

Una bona estona més tard, i sense sopar, per fi vàrem arribar al pont Boğazi, que comunica la part europea d'İstanbul amb l'asiàtica. Érem a Beşiktaş. Vàrem trobar moltíssima gent passant els darrers minuts escoltant la música d'un concert (algú molt conegut, tothom cantava). Vàrem esperar -sense sopar- el moment del canvi d'any. Ens vàrem anar coneguent amb la gent del grup (excepte el turc i la brasilera que de seguida varen desaparèixer). Quina sort haver-los topat. Són molt divertits!

I arriba el moment. Res de campanades, focs artificials i bons desitjos. Tot seguit, una corrent humana ens duia cap a l'altre costat, cap els locals nocturns. El primer que vàrem fer va ser anar a sopar (per fi!). El menú, una patata al forn farcida de mil-i-un ingredients i una cervesa, l'Efes, la d'aquí.

Trobar un lloc per anar de festa ens va costar molta estona. Per tot cobraven entrada, o no era barata precisament. Així que vàrem resoldre anar (caminant) a Taksim. Però el trajecte, encara que entretengut, se'ns feia etern -vos he contat que İstanbul està construïda sobre vuit turons?- i al final vàrem acabar agafant un taxi. Altra volta a caminar per trobar un local que en Tito i na Lea cercaven i que no vàrem afinar, però a un dels carrerons que envolten el carrer principal del barri ens varen convidar a pujar a un bar on no havíem de pagar entrada i on la música no estava malament. La resta de la nit (matinada) la vàrem passar allà bevent cervesa i ballant.

I tard, molt tard, ens vàrem acomiadar d'en Tito i na Lea que se'n varen anar els primers i després d'en Lucas, que va compartir una estona de taxi per tornar.

M'adon que es fa difícil explicar per escrit com vàrem estar de contentes de conèixer aquesta gent (directament aniran al Facebook, que per això serveix) i com ens ho vàrem passar de bé, tot i començar l'any amb una bona caminada. Benvingut 2010!

Avui hem dedicat el dia a dues coses: dormir i visitar grans edificis.

Ens hem aixecat massa tard com per berenar a l'hotel, així que ho hem fet a un local proper. Hem anat fins a Sultanahmet, amb el propòsit d'entrar-hi, però era hora d'oració, així que hem voltat i hem anat a Aya Sofya (Santa Sofia)... indescriptible. Quan he entrat m'ha envaït una emoció que m'ha omplit els ulls de llàgrimes... quina impressió! Tantes vegades estudiada, tantes fotos vistes, i ara s'alçava davant meu, imponent. I com bona part de la ciutat, en procés de restauració (durant el 2010 İstanbul serà capital europea de la cultura). Mosaics, galeries superiors, escriptures àrabs, cúpula, colors, marbre,... sembla mentida que segueixi així tenint en compte que la va inaugurar Justinià el 537. Na Lídia ha volgut provar de demanar el seu desig a la columna “humida”, i una dona italiana ha passat davant tots els que feien cua perquè “només volia posar el dit a la columna”... (senyora, què es pensa que fa tota aquesta gent que espera??).

Després sí que hem pogut entrar a Sultanahmet o Mesquita Blava, construïda el 1616. També impressionant, sobretot per la decoració interior. Aquests llocs donen pau. Encara que no vulguis.

Començava a fosquejar i ens hem assegut a un bar a fer un te i fumar una nargile (pipa d'aigua). Molt bé fins que m'he adonat que estava prou marejada com per anar a l'hotel a... dormir.

No ens n'hem adonat i ja era prou tard, devers les dotze hem tornat sortir de l'hotel. Sense saber-ho hem agafat el darrer tramvia. Ens ho ha dit el jove simpàtic que ens ha avisat que Beyazıt era la darrera aturada i que havíem de sortir. Hem anat amb ell altra volta a Sultanahmet on hem sopat de kebap. I hem tornat a l'hotel en taxi, no sense barallar-nos amb el conductor perquè ens estafava. Ja ens tovaca, no? Bona nit.

İstanbul

31.12.2009 Felanitx-İstanbul

Darrer dia de l'any. I no, aquesta entrada no és per fer balanç, sinó per intentar descriure una mica les sensacions que produeixen (ara ja) menys de 24 hores a İstanbul.

Són gairebé les 7 de l'horabaixa. Deu fer una hora que m'he despert amb els càntics que surten d'algun dels incomptables minarets de la ciutat. No, no hem dormit tot el dia, però entre el viatge d'ahir i tot el que hem fet aquest matí, necessitàvem descansar.

Ahir va ser un dia d'aquells "perdut". No vàrem fer res més que anar de casa a l'aeroport, d'un aeroport a un altre, hores i hores d'espera, fins que per fi, i amb retard, vàrem arribar a İstanbul. Bé, això jo, que venia de Felanitx. Na Lídia venia "directament" de Vielha, el que li va suposar unes quantes hores més d'autobús.

Estam a un hotel, el Cevdet Sunay, bastant cèntric. Avui matí, després de berenar, hem partit a peu. Tenint en compte les aturades del tramvia, hem començat el nostre passeig a Yusufpaşa i de seguida ens hem aturat a la Murat Paşa Camii ("camii" vol dir mesquita). Data del 1470, poc després de la conquesta otomana. Murat era fill d'una família imperial bizantina, però es va convertir a l'islam i va arribar a ser un dels generals de confiança del soldà Mehmet. No hem entrat, però sí hem admirat la decoració exterior i els seus minarets. Hem seguit endavant fins arribar a Laleli, suposam que, juntament amb Beyazıt, zona universitària. Ens ha cridat l'atenció la Beyazıt Camii, molt més gran que l'anterior. És la mesquita imperial més antiga que es conserva. Es va construir entre el 1501 i el 1505 per ordre de Beyazıt II, fill de Mehmet II el Conqueridor. Voltant per la Beyazıt Meydanı (plaça) ha aparegut la majestuosa porta d'entrada a la İstanbul Üniversitesi. Aquesta Universitat està situada a l'edifici que fou el palau de Mehmet el Conqueridor. Dins el recinte s'hi troba la Torre Beyazıt, que s'emprava per vigilar i descobrir incendis -es veu que cosa habitual a la vida quotidiana de la ciutat-. Hem començat a fer fotos, tot i que sovint sembla una feina del tot inútil: és impossible captar tot l'ambient i la màgia que envolta carrers i gent. Per casualitat hem travessat una de les portes que duu al Kapalı Çarşı, el Gran Basar... i ens hi hem volgut perdre. Carrers i carrerons coberts i estibats de tot tipus de mercaderies. Hi ha més de 4000 botigues, tallers, restaurants, i cases de te. I homes disposats a vendre qualsevol cosa. El va manar construir Mehmet II poc després de la conquesta. També ha patit incendis, el darrer fa uns 60 anys. Un poc cansades de voltar i admirar, ens hem assegut una estona a fer un te.

Hem sortit del Basar (avui sense comprar res) per una porta que ens ha duit a un dels laterals de la Universitat. Un poc més amunt ens hem topat amb la Süleymaniye Camii, que ens hagués agradat visitar però l'estan reformant. El que sí hem pogut veure ha estat el mausoleu (türbe) de Süleyman I, qui va deixar en mans de l'arquitecte Mimar Sinan la construcció de la mesquita entre els anys 1550 i 1557.

Hem seguit caminant fins veure el Bozdoğan Kemeri, un aqüeducte que va ser construït a finals del s. IV, durant el govern de l'emperador Flavi Valent. El s. VII Heracli el va esfondrar però més tard Süleyman el Magnífic el va refer. D'allà hem decidit baixar fins el mar, el Haliç, el Corn d'Or. No hem vist gaire aigua, unes planxes metàl·liques tapaven les vistes, però hem seguit la costa fins el Mısır Çarşısı, el Basar de les Espècies o Basar Egipci. A aquelles hores la gana ja havia fet acte de presència i hem dinat darrere la Yeni Camii, a una plaça clarament turística i a la que segurament no tornarem... (de vegades se'ns oblida que nosaltres també som turistes).

Després hem agafat el tramvia a Sirkeci i hem tornat a l'hotel, on descansam i esperam que sigui hora per anar fins a l'altre costat del Haliç, concretament a Taksim. No sé perquè, però em fa moltes ganes...

Som a İstanbul!!!!