dimecres, 24 de febrer de 2010

Schmetterlinge

Quina putada no tenir el valor de dir el que penses o sents. Però de vegades deu ser millor així. I si tot és un miratge? I si realment és fruit d'una magnificació dels aconteixements? Potser sigui millor esperar uns dies per posar ordre al que passa pel cap, pel cor i per l'estómac. 

Acab d'arribar de Berlin. Això ho deixaré per la propera entrada, però té molt a veure (evidentment) amb el meu estat actual. Un estat d'eufòria total i absoluta, perillosa perquè em puc deixar dominar per aquestes sensacions i caure en l'error (o no) de creure el que no és. 

Potser el fet que ahir vaig fer trenta anys també ajuda. Trenta anys fets a Berlin. Trenta anys que no tenc clar si els duc bé o no, però que intent que no m'afecti. Gràcies, moltes, pel que m'he trobat a casa en arribar, un sopar amb gent que m'estim amb locura i que m'han fet sentir molt especial. Molt. 

Així que les papallones tenen dues raons de ser, una que probablement (i amb l'ajuda del meu optimisme) no arribarà enlloc i una altra que ja és, que existeix, sou aquí i vos puc tocar, abraçar i besar. 

Esperaré un temps prudencial per saber si t'he de dir res o no. Hi ha coses que no es poden controlar. Idò?   

Cap comentari:

Publica un comentari