Divendres 19 de febrer.
Vaig anar a fer feina sense haver acabat de fer la maleta, com ja és costum. Els companys i companyes de viatge havien partit el dia abans, però jo no em podia permetre el luxe de demanar quatre dies de festa a l'escola (gràcies que me'n varen donar dos!).
A migdia vaig córrer cap a casa i vaig acabar la maleta. Na Lídia em va acompanyar a l'aeroport. Vaig procurar dur poques coses, perquè a Barcelona només tendria vint minuts per canviar de terminal i no tendria temps de facturar equipatge. Així i tot, al mostrador d'Spanair em van dir que em passava d'un quilo, però bé, que m'ho deixava pujar.
Encara no havia dinat, així que després de passar el control vaig anar a menjar. Quan ja m'ho acabava vaig sentir com algú deia que hi havia retards... no! El meu vol duia tres quarts de retard! Si feim comptes, no arrib al vol que em durà a Berlin! Vaig començar a telefonar: en Joan que em miràs altres vols, AirBerlin a veure què podia fer si perdia l'avió, en Miquel perquè m'ajudàs a decidir partir malgrat tot... En Joan només trobava vols a partir de 300€, pràcticament la mateixa solució que em donaven a AirBerlin, un canvi de bitllet per arribar l'endemà horabaixa a Berlin per un mòdic preu de 350€; en Miquel que m'enviava energia positiva i em deia "Parteix!". Em vaig relaxar amb l'ajuda de la música de Wise Guys que duia, i vaig esperar pacientment que sortís l'avió d'Spanair. Ja és mala sort que em tocàs seure darrere de tot... En arribar a Barcelona em vaig haver de mossegar la llengua i posar paciència perquè desembarcàs tot l'avió. I no vaig anar a cercar el bus que fa gratuïtament el camí entre terminals, sinó que vaig pujar a un taxi i li vaig dir "A l'altra terminal, el més aviat que puguis". El taxista em va demanar si sabia que em costaria 20€... Mmmm, entre pagar-te 20€ a tu i possiblement agafar el vol a pagar-ne 350€ a AirBerlin per partir demà... m'estim més la primera opció. A mitjan trajecte em va demanar si realment feia tan tard, i quan li vaig dir que sí va accelerar de manera gairebé imprudent, però suficient com per arribar tres minuts abans de l'hora d'embarcament. Aconseguit! Vaig passar el control i sorpresa, encara vaig haver d'esperar vint minuts, no hi havia retard anunciat però a la pràctica així va ser. Feliç, vaig pujar al segon avió de la jornada.
Viatge tranquil, més ràpid del que m'esperava. Una vegada a Berlin (sí, per fi!), després de meravellar-me amb el poc paisatge que es veia però tot nevat, vaig agafar un bus, després el metro (U-Bahn), i amb les indicacions d'en Miquel (la Fernsehturm queda a l'esquerra) vaig arribar perfectament a l'hotel, el Baxpax downtown. Al cap de cantó, llums, estores vermelles i carrer tallat, què passa aquí? Ah, sí, la Berlinale! A l'hotel no sabien quina habitació em tocava, però em van donar la clau d'una perquè almenys deixàs l'equipatge. Tot seguit vaig telefonar a na Pilar, una de les mestres. Pobreta, era a casa d'una amiga perquè estava malalta. I així vaig agafar el següent telèfon, un tal Macià, mestre de Ciutadella -però mallorquí-. Em va dir on eren i, fent un poc de voltera innecessària, vaig arribar a Brauhaus Mitte, prop de l'Alexanderplatz. En entrar, ja era mitja nit, vaig reconèixer na Virginia, la mestra d'intermedi 2. Amb ella hi havia n'Esperança i en Xavi, dos dels meus companys de classe. Acabaven de sopar. A la mateixa taula hi havia en José Luis (immer mehr!) i n'Inma, una al·lota de Ciutadella que em faria riure molt durant l'estada. Vam sortir al carrer -com m'agrada aquest fred de neu!- i el grup es va dividir entre els que anaven a fer una copa i els que anàvem a dormir. Ets a Berlin i te'n vas a dormir? Sí, no puc més. Tenc son i queden uns quants dies.
A l'hotel per fi vaig saber on havia de dormir, amb tres al·lotes més (dues d'elles mare i filla). Bona nit.
Vaig anar a fer feina sense haver acabat de fer la maleta, com ja és costum. Els companys i companyes de viatge havien partit el dia abans, però jo no em podia permetre el luxe de demanar quatre dies de festa a l'escola (gràcies que me'n varen donar dos!).
A migdia vaig córrer cap a casa i vaig acabar la maleta. Na Lídia em va acompanyar a l'aeroport. Vaig procurar dur poques coses, perquè a Barcelona només tendria vint minuts per canviar de terminal i no tendria temps de facturar equipatge. Així i tot, al mostrador d'Spanair em van dir que em passava d'un quilo, però bé, que m'ho deixava pujar.
Encara no havia dinat, així que després de passar el control vaig anar a menjar. Quan ja m'ho acabava vaig sentir com algú deia que hi havia retards... no! El meu vol duia tres quarts de retard! Si feim comptes, no arrib al vol que em durà a Berlin! Vaig començar a telefonar: en Joan que em miràs altres vols, AirBerlin a veure què podia fer si perdia l'avió, en Miquel perquè m'ajudàs a decidir partir malgrat tot... En Joan només trobava vols a partir de 300€, pràcticament la mateixa solució que em donaven a AirBerlin, un canvi de bitllet per arribar l'endemà horabaixa a Berlin per un mòdic preu de 350€; en Miquel que m'enviava energia positiva i em deia "Parteix!". Em vaig relaxar amb l'ajuda de la música de Wise Guys que duia, i vaig esperar pacientment que sortís l'avió d'Spanair. Ja és mala sort que em tocàs seure darrere de tot... En arribar a Barcelona em vaig haver de mossegar la llengua i posar paciència perquè desembarcàs tot l'avió. I no vaig anar a cercar el bus que fa gratuïtament el camí entre terminals, sinó que vaig pujar a un taxi i li vaig dir "A l'altra terminal, el més aviat que puguis". El taxista em va demanar si sabia que em costaria 20€... Mmmm, entre pagar-te 20€ a tu i possiblement agafar el vol a pagar-ne 350€ a AirBerlin per partir demà... m'estim més la primera opció. A mitjan trajecte em va demanar si realment feia tan tard, i quan li vaig dir que sí va accelerar de manera gairebé imprudent, però suficient com per arribar tres minuts abans de l'hora d'embarcament. Aconseguit! Vaig passar el control i sorpresa, encara vaig haver d'esperar vint minuts, no hi havia retard anunciat però a la pràctica així va ser. Feliç, vaig pujar al segon avió de la jornada.
Viatge tranquil, més ràpid del que m'esperava. Una vegada a Berlin (sí, per fi!), després de meravellar-me amb el poc paisatge que es veia però tot nevat, vaig agafar un bus, després el metro (U-Bahn), i amb les indicacions d'en Miquel (la Fernsehturm queda a l'esquerra) vaig arribar perfectament a l'hotel, el Baxpax downtown. Al cap de cantó, llums, estores vermelles i carrer tallat, què passa aquí? Ah, sí, la Berlinale! A l'hotel no sabien quina habitació em tocava, però em van donar la clau d'una perquè almenys deixàs l'equipatge. Tot seguit vaig telefonar a na Pilar, una de les mestres. Pobreta, era a casa d'una amiga perquè estava malalta. I així vaig agafar el següent telèfon, un tal Macià, mestre de Ciutadella -però mallorquí-. Em va dir on eren i, fent un poc de voltera innecessària, vaig arribar a Brauhaus Mitte, prop de l'Alexanderplatz. En entrar, ja era mitja nit, vaig reconèixer na Virginia, la mestra d'intermedi 2. Amb ella hi havia n'Esperança i en Xavi, dos dels meus companys de classe. Acabaven de sopar. A la mateixa taula hi havia en José Luis (immer mehr!) i n'Inma, una al·lota de Ciutadella que em faria riure molt durant l'estada. Vam sortir al carrer -com m'agrada aquest fred de neu!- i el grup es va dividir entre els que anaven a fer una copa i els que anàvem a dormir. Ets a Berlin i te'n vas a dormir? Sí, no puc més. Tenc son i queden uns quants dies.
A l'hotel per fi vaig saber on havia de dormir, amb tres al·lotes més (dues d'elles mare i filla). Bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada