Diumenge de cine

He començat una nova sessió decidida a escriure sobre el dia d'avui, però no tenim cap adaptador que ens permeti passar les fotos de la càmera a l'ordinador, així que haurem de deixar el recorregut històric per Menorca per un altre dia...

...així que parlaré d'un tema pendent, del que no sé com me'n sortiré.

La setmana passada, tal i com es dedueix (no cal esforçar-s'hi massa) de la darrera entrada, va acabar amb una cirereta de pastís. Dolça, tendra, cridanera, sucosa, brillant...

Vàrem veure una pel·lícula (curiosament, ara, escrivint, sona una de les cançons que hi surt) de l'actor i director -entre altres coses- John Cameron Mitchell, Hedwig and the angry inch, musical escrit pel mateix John i per Stephen Trask el 1998 i convertit en pel·lícula el 2001. Va ser per curiositat i per augmentar la meva pobra cultura cinèfila en general que fa uns mesos vaig veure una altra pel·lícula del mateix director, Shortbus, que ja em va agradar ben molt. Així, quan em varen proposar veure aquesta segona, no vaig dubtar ni un moment. Menys encara quan varen començar a desfilar davant dels nostres ulls imatges acompanyades de música, amb un ritme vertiginós, amb uns colors d'autèntica festa, i ell -o ella- contant la seva història a través de cançons.

Hedwig és una cantant transexual d'origen alemany, del temps del Berlin del mur, que aconsegueix arribar a Amèrica casant-se amb un militar, però abans d'això ha de passar per una operació de canvi de sexe que no surt del tot bé, deixant-li aquest "angry inch" de què parla diverses vegades. El militar la deixa i ella forma un grup musical i coneix en Tommy, un adolescent del que s'enamora però que també la deixa i a més li plagia les seves cançons convertint-se en una estrella del rock.

Deix moltes coses importants i detalls de certa rellevància, però des d'aquestes línies vos anim a veure-la. Hi ha moments per tot, des de la indignació fins el riure destrempat passant per l'emoció o la compassió... un ventall de possibilitats així com també ofereix el món de la sexualitat, tan complex i tan senzill alhora.

De la música, poc més que ja la duc al cotxe. Això vol dir que... sí, que m'ha agradat prou, que sona molt bé, que m'encanten els actors que saben cantar. Haurieu de veure ara que fa calor, amb la finestra oberta, els altaveus i na Maria a tot volum cantant "Six inches forward and five inches back, I got a, I got an angry inch"!!!! Això junt amb les vegades que no sé si em sent més home o més dona.. quina mescla.

Vierundzwanzig Stunden

Però si me'n mor de ganes! Vull escriure, o contar, o explicar, o cridar, o dir, o xiuxiuejar, o el que sigui... Però en vista del missatge que transmet quan xerr de tu, no sé si convé (...i aquest "novio" teu... m'han dit avui... "novio"? quin "novio"? NO! no heu entès res!)

Vierundzwanzig Stunden aus dem Leben einer Frau, ahir el vaig acabar, mentre vos eixugàveu ben a prop meu... i ara jo podria escriure Vierundzwanzig Stunden aus dem Leben eines Freundes. Potser algun dia ho faci, ara acab de tenir una idea.

Dissabte, la Chillout-Hippy-Pareo-Party, planejada però sense que es notàs massa, que després l'energia positiva s'escola entre els buits del pensament que vola. Nit rodona. Bon menjar, molta beguda, música, arena, aigua, gent -quina gent!-, balls, mans i la lluna que encara ens va voler acompanyar, als que quedàvem, una bona estona. Hi ha petites coses que es donen per suposades però que encara em sorprenen i omplen tot el meu ésser d'èxtasi, d'emoció incontrolable però serena al mateix temps, de completa felicitat, d'incomptables moments de feblesa... pensar que una cançó, que per casualitat o no sonava en el moment oportú, encara significa molt almenys per tres de nosaltres... tot ho magnifica. I hauria d'anar alerta, però no en tenc ganes! Jo el que vull és seguir tremolant.

Diumenge, dia tranquil però de cap manera exempt de sorpreses, de descobertes, de retrobades. Compartir, einteilen, més del que m'atreviria a demanar. Moment rere moment entenc i al·lucin, plena de gratitud envers les coordenades que han fet de tu aquell complement vital de què parlàvem. Complement... (segons la segona entrada de la GREC, "Cadascuna de les dues parts que es completen mútuament"). "Què fort..." diria algú que jo conec. Ho deixarem així. Igual que la ressenya cinèfila. Tota teva (amb la llicència de poder penjar-ne algun recordatori d'aquí a uns dies).

Ja està bé. Aquest discurs ensucrat m'està embafant a mi i tot. Ensucrat, amb sucre de canya natural- com el de les plantacions de Hawaii?-, res d'edulcorants artificials, no ens confonguem. O potser més que sucre hi posaria mel. Crec que hi diu més. Mel d'abella natural. La mel, és natural, no l'abella. Bé, l'abella també, potser estic explicant quelcom innecessari. Volia dir mel de veres, no de fàbrica, per molt que la fàbrica tengui nom de granja... Oh! Aquest nom de granja que em ve al cap, precisament, no estaré massa setmanes a trepitjar, si més no l'aeroport. Vendries? No sé perquè ho deman. Ja sé la resposta.

Vierundzwanzig Stunden. Und? Immer mehr!

Fent temps

Faig temps. Faig temps perquè hem tornat quedar i em sobra temps. Faig temps perquè no fris. Faig temps perquè estic tranquil·la. Escric des d'Es Castell. Na Lidia fa unes hores que se n'ha anat ben carregada cap a Mallorca. Si no fos que sé que torna diumenge i que encara ens queda una setmana, estic segura que hauria plorat. Serà un mes i mig sense veure't! Potser per això m'agrada quedar a ca teva i ara fins i tot m'he atrevit a agafar-te l'ordinador per escriure aquestes línies. Escric escoltant una recopilació de música clàssica, a veure si sona aquella composició que m'has demanat que t'ajudi a trobar-ne l'autor... i quan el trobi m'estiraré els cabells, perquè l'he sentida milions de vegades i no pot ser que essent on som no tengui ni idea de coses que hauria de saber sense haver-ho de pensar gaire.

Fa una estona l'he vist. Ha arribat i m'ha plantat unes quantes de les seves besades... riuries, ja ho sé. I en el fons m'encanta que ho facis, en el fons em sent especial en les vostres mans, en els teus ulls. Aquests "grocs-espinosa"... tot ho entendràs quan ho llegeixis, perquè m'agrada tant, perquè em sent així, perquè em pos com em pos... carícies, contacte, camp visual, somriures, paraules. I en seguim aprenent. I l'any que ve... ja ho veurem. Serà extrany no topar-te pel passadís, faig tard (em fan pensar que faig tard), fues, corregudes, nins i nines... serà extrany però si és el que ens toca seguirem compartint... hores, casa, menjades, bars, històries, avions, vaixells, cotxe, Menorca...

Vaig a dutxar-me que s'acosta l'hora de deixar de fer temps (ja vénc!). Encara no has arribat i esper que la travessia sigui bona, que arribis bé, que puguis fer i que puguis veure. T'estim una cosa grossa. I em sap greu no tenir aquí la nostra primera (primera?) foto, però ha quedat a Alaior.

Això s'acaba...

...però amb vistes de continuar. M'explicaré.

Queden pocs dies de classe -de les que faig jo, vull dir- intensos, ja es sap. D'aquí a quinze dies acomiadarem els i les alumnes tot desitjant que passin un bon estiu, tancarem les aules fins el proper setembre i qui més qui menys partirem... partirem i mai més ben dit. Aquesta vegada, però, no és una fugida. Tenc moltíssimes ganes de tornar. Això sí, primer ha de passar aquest estiu que per temperatures sembla que ja ha començat i que es presenta d'allò més bé.

Me'n vaig a Viena a seguir aprenent. Tot el juliol. Me'n vaig amb el bon gust de boca d'haver aprovat el segon curs d'alemany a l'Escola d'Idiomes (no només aprovat, les notes estan prou bé per no haver estudiat gaire, si només amb la motivació arrib on arrib, amb feina no sé què faria...), amb la seguretat que em fa moltíssimes ganes esser enfora però no per fer-me lluny, sinó per seguir creixent i continuar aquesta tercera o quarta adolescència que la vida m'està regalant. La vida... i els i les que tenc a prop. És cert que més d'una vegada m'haureu sentit xerrar de les ganes que tenc de ser mare, inicialment incompatible amb el ritme que duc ara, però sé que hi ha temps (som a temps) per tot, i potser aquest no sigui un somni tan llunyà. És qüestió d'ADN -m'agrada el teu-.

En tornar de Viena arribaré, fent un poc de voltera, fins a Hawaii. Quinze dies d'agost. Que què hi faig jo a Hawaii? Bona pregunta. Són aquelles coses que et vénen, se't posen al davant i penses: "I perquè no?". Dit i fet, anem-hi! Allà no hi vaig sola, na Lidia ja hi serà i tendré na Xisca de companya de viatge.

Estiu planejat.

*(Avui volia tornar xerrar de tu, però quan em pos aquí davant no em surt res. Potser serà que no cal?)