dilluns, 15 de juny de 2009

Vierundzwanzig Stunden

Però si me'n mor de ganes! Vull escriure, o contar, o explicar, o cridar, o dir, o xiuxiuejar, o el que sigui... Però en vista del missatge que transmet quan xerr de tu, no sé si convé (...i aquest "novio" teu... m'han dit avui... "novio"? quin "novio"? NO! no heu entès res!)

Vierundzwanzig Stunden aus dem Leben einer Frau, ahir el vaig acabar, mentre vos eixugàveu ben a prop meu... i ara jo podria escriure Vierundzwanzig Stunden aus dem Leben eines Freundes. Potser algun dia ho faci, ara acab de tenir una idea.

Dissabte, la Chillout-Hippy-Pareo-Party, planejada però sense que es notàs massa, que després l'energia positiva s'escola entre els buits del pensament que vola. Nit rodona. Bon menjar, molta beguda, música, arena, aigua, gent -quina gent!-, balls, mans i la lluna que encara ens va voler acompanyar, als que quedàvem, una bona estona. Hi ha petites coses que es donen per suposades però que encara em sorprenen i omplen tot el meu ésser d'èxtasi, d'emoció incontrolable però serena al mateix temps, de completa felicitat, d'incomptables moments de feblesa... pensar que una cançó, que per casualitat o no sonava en el moment oportú, encara significa molt almenys per tres de nosaltres... tot ho magnifica. I hauria d'anar alerta, però no en tenc ganes! Jo el que vull és seguir tremolant.



Diumenge, dia tranquil però de cap manera exempt de sorpreses, de descobertes, de retrobades. Compartir, einteilen, més del que m'atreviria a demanar. Moment rere moment entenc i al·lucin, plena de gratitud envers les coordenades que han fet de tu aquell complement vital de què parlàvem. Complement... (segons la segona entrada de la GREC, "Cadascuna de les dues parts que es completen mútuament"). "Què fort..." diria algú que jo conec. Ho deixarem així. Igual que la ressenya cinèfila. Tota teva (amb la llicència de poder penjar-ne algun recordatori d'aquí a uns dies).

Ja està bé. Aquest discurs ensucrat m'està embafant a mi i tot. Ensucrat, amb sucre de canya natural- com el de les plantacions de Hawaii?-, res d'edulcorants artificials, no ens confonguem. O potser més que sucre hi posaria mel. Crec que hi diu més. Mel d'abella natural. La mel, és natural, no l'abella. Bé, l'abella també, potser estic explicant quelcom innecessari. Volia dir mel de veres, no de fàbrica, per molt que la fàbrica tengui nom de granja... Oh! Aquest nom de granja que em ve al cap, precisament, no estaré massa setmanes a trepitjar, si més no l'aeroport. Vendries? No sé perquè ho deman. Ja sé la resposta.

Vierundzwanzig Stunden. Und? Immer mehr!

2 comentaris:

  1. Primer de tot Zweig. Ara ja sé que més que mai tenc una lectura pendent... M'imagin que es deu tornar a posar en l'epidermis sentimental d'una dona com a "Carta d'una desconeguda".

    Després compartir... Ell va oblidar la cançó i jo vaig oblidar el verb. "Einteilen, aufteilen, verteilen, teilen..." Hom s'hi fa un embull. Compartir un moment, una experiència, la vida: "teilen": "einen Moment zum Teilen, eine Erfahrung, das Leben teilen". No vaig corregir-vos "einteilen" perquè no n'estava segur. "Einteilen" és més aviat "classificar", "repartir", "distribuir"...

    Per últim, endavant amb la ressenya cinèfila, m'encantarà. Una cosa no treu l'altra i tampoc no sé quan podrà ser. Pren el relleu! Ja saps que ara mateix també tenim el temps una mica en contra, però només ara mateix...

    ResponSuprimeix
  2. M'agrada la cançó. Serà que em recorda a tu, a la teva preciosa veu..
    Sí, ja queden pocs dies. Tranquil·la, m'ho prenc amb calma..
    I sí, mel d'abella, natural com ella mateixa, senzilla, però ben dolça i explosiva pel paladar..com tu..
    Waiting for it...

    ResponSuprimeix