dissabte, 20 de juny de 2009

Diumenge de cine

He començat una nova sessió decidida a escriure sobre el dia d'avui, però no tenim cap adaptador que ens permeti passar les fotos de la càmera a l'ordinador, així que haurem de deixar el recorregut històric per Menorca per un altre dia...

...així que parlaré d'un tema pendent, del que no sé com me'n sortiré.

La setmana passada, tal i com es dedueix (no cal esforçar-s'hi massa) de la darrera entrada, va acabar amb una cirereta de pastís. Dolça, tendra, cridanera, sucosa, brillant...

Vàrem veure una pel·lícula (curiosament, ara, escrivint, sona una de les cançons que hi surt) de l'actor i director -entre altres coses- John Cameron Mitchell, Hedwig and the angry inch, musical escrit pel mateix John i per Stephen Trask el 1998 i convertit en pel·lícula el 2001. Va ser per curiositat i per augmentar la meva pobra cultura cinèfila en general que fa uns mesos vaig veure una altra pel·lícula del mateix director, Shortbus, que ja em va agradar ben molt. Així, quan em varen proposar veure aquesta segona, no vaig dubtar ni un moment. Menys encara quan varen començar a desfilar davant dels nostres ulls imatges acompanyades de música, amb un ritme vertiginós, amb uns colors d'autèntica festa, i ell -o ella- contant la seva història a través de cançons.

Hedwig és una cantant transexual d'origen alemany, del temps del Berlin del mur, que aconsegueix arribar a Amèrica casant-se amb un militar, però abans d'això ha de passar per una operació de canvi de sexe que no surt del tot bé, deixant-li aquest "angry inch" de què parla diverses vegades. El militar la deixa i ella forma un grup musical i coneix en Tommy, un adolescent del que s'enamora però que també la deixa i a més li plagia les seves cançons convertint-se en una estrella del rock.

Deix moltes coses importants i detalls de certa rellevància, però des d'aquestes línies vos anim a veure-la. Hi ha moments per tot, des de la indignació fins el riure destrempat passant per l'emoció o la compassió... un ventall de possibilitats així com també ofereix el món de la sexualitat, tan complex i tan senzill alhora.

De la música, poc més que ja la duc al cotxe. Això vol dir que... sí, que m'ha agradat prou, que sona molt bé, que m'encanten els actors que saben cantar. Haurieu de veure ara que fa calor, amb la finestra oberta, els altaveus i na Maria a tot volum cantant "
Six inches forward and five inches back, I got a, I got an angry inch"!!!! Això junt amb les vegades que no sé si em sent més home o més dona.. quina mescla.


Cap comentari:

Publica un comentari