No som aquí per fer cap declaració d'intencions. Ni tan sols cap promesa. Però saps una cosa? Sé segur que no fa falta, que no m'ho demanaràs, que no véns amb exigències. Què és pot dir d'algú que amb prou feines fa un mes i mig que coneixes i que pots comptar amb els dits de les mans les vegades que has vist? Això sí, amb qui has xerrat hores, suficients per fer que la companyia de telèfon pugui fregar-se les mans per tenir-te de client... -i de què pot xerrar la gent tanta estona?- Idò m'ensenyes que moltes coses. Moltíssimes. Quelcom està passant dins meu. I potser també fora.
Fins fa poc ens separaven uns quants quilòmetres de mar. Avui, però, al mar s'hi sumen quilòmetres italians i austríacs. I és un problema? No. És un motiu més per viure això. M'encanta poder-te explicar què he fet avui, i que em contis què et passa aquesta nit pel cap. Per alguna cosa ens hem conegut en aquestes circumstàncies.
I jo que demanava algú a qui abraçar, o millor, algú que m'abracés. Ignorant de mi, no imaginava que podia fer-se realitat, ni que aquesta realitat superàs la ficció que rondava el meu cap. Puc dir ara mateix que t'estim? Sí que puc, i sense por. Idò, t'estim. Per com em tractes, per com em sent devora tu, per com em mires, per com te puc mirar, per com parles, per la serenor que ocupa els meus dies, per com em respectes, per moltes coses que no acabaria mai d'escriure.
Ets el desig nº 10 de la llista que vaig fer el dia del meu aniversari. Què bé...
No és que em facis feliç, és que som feliç. Ara bé, si m'abraces augmentes el nivell de felicitat, si afegeixes paraules polides vessa per tots costats, i ja si ho completam amb una besada, no hi ha espai prou gran per encabir-la. Estimar sense patir, en ambdós sentits, quina meravella. Quina sorpresa que em tenia l'avenir guardada, ben a prop, però que no surti fins el moment oportú. Moment que propicia qui tu i jo sabem, gràcies infinites, flor menorquina, et tenim ben present en aquest caminar plegats, estones de la mà, estones cadascú pel seu compte, que és important mantenir les individualitats per potenciar els projectes comuns.
Aprenem junts. Per descobriment, sobretot. Aprenc a confiar una altra vegada, però no només en tu, sinó també en mi mateixa. Aprens a veure més enllà, però no només del que veus en mi, sinó també de tu mateix. I aprenem que no cal fer-se mal, que no cal frissar, que no importen els silencis si s'acompanyen de dolçor, que els mots potser no són excessius. I ens adonam que som nosaltres mateixos sense màscares ni disfresses, fugen les pors o es difuminen si són massa resistents, vivim (sí, per fi, vivim), respiram i omplim els pulmons de partícules invisibles de l'amor que ens anam enviant dia a dia. Amor. He escrit amor? Ho he fet! Déu n'hi do quin canvi...
No falta res, una setmana per poder tornar gaudir de tu. Serà poc temps, sí, però serà el nostre temps. I això ja mereix un somriure perpetu i infinit.
Fins aviat, tu que millores tot el que m'envolta. Tu que em permets ser millor persona. Tu que vols el millor per a la vida. T'ho torn repetir: t'estim...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada