dimecres, 21 de setembre del 2011

Novel·la desordenada per entregues (7)

Tancat a casa, no gosava mirar per la finestra. Estava segur que l'estava espiant, ho pressentia. L'imaginava al jardí, rondant l'habitatge, cercant la manera d'entrar quan ell estàs despistat. Aquests pensaments li feien bullir el cap de mala manera. 
No feia ni una setmana que na Laura havia marxat. Així, sense donar explicacions, amb un "aquí et quedes" que encara no havia pogut pair. No entenia res. Ara, però, la mania persecutòria ocupava les vint-i-quatre hores del dia, no tenia temps per pensar en ella, només podia planejar estratègies per defensar-se de la seva pròpia imaginació que el turmentava. Havia col·locat trampes a mode d'alarma per tota la casa. De vegades, sense voler, en feia saltar alguna i es tornava boig cercant l'intrús. Si algú no s'adonava aviat que necessitava ajuda urgent, allò podia acabar molt malament. El problema és que no hi havia ningú que tengués la més remota idea de res.
Havien estat molt feliços. Na Laura havia sabut veure més enllà del malalt i gràcies a la medicació i, sobretot, la seva tendresa, havien après a conviure, entenent que no seria fàcil, conscients que hi hauria molts entrebancs. Però un dia o l'altre tot es pot girar en contra, i ella, havent acabat la paciència i, indubtablement l'amor, va deixar de pensar en els dos per prendre un camí una mica més egoista, partint un matí d'abril sense mirar enrere.

Ell de seguida va oblidar les rutines, obviant el perill i les conseqüències, com si la llunyania li esborrés la pròpia consciència. Potser era que s'estimava més no saber qui era que viure amb l'angoixa de l'absència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada