dimarts, 17 de febrer del 2015

L'espera (dolça)

Valga'm Déu l'estona que feia que no passava per aquí. Altres dèries han ocupat el meu temps i el nostre espai, fins el punt que gairebé nou mesos després...

Sí, gairebé nou mesos després. Estam a punt per veure't la cara, ja tenim les coses bàsiques preparades i només falta que decideixis començar el viatge de sortida per aquest canal que imagin estret i insuficient, però que segurament serà perfecte per a tu. 

És com un somni, a la darrera entrada anava de concert i en aquesta estic parlant amb la nostra filla. Filla!!!! Ullscolordemel descansa al meu costat, ell és qui ha treballat més per assegurar-te totes les comoditats materials que pensam que seran bones. Jo ja no puc fer gran cosa, amb aquesta panxa que sembla que no pugui ser més grossa i les cames que no aguanten dretes gaire estona. Però estic bé. Està essent una experiència meravellosa, m'he trobat còmode, feliç, tot aquest temps. 

Hem tengut temps de casar-nos (legalment, a la pràctica ja ho havíem fet al març! I a l'abril!), d'anar de viatge de noces, quinze dies en caravana per Àustria, de passar temps a Felanitx i a Terrassa, de deixar la feina un i tenir-la a deu minuts de casa l'altra, de fer pilates i anar a caminar sovint, d'acabar de guarnir casa nostra, de fer totes les revisions pertinents i fins a quatre proves de glucosa, d'engreixar molt poc durant set mesos i a bastament els dos darrers, d'ampliar coneixements amb lectures interessants i, sobretot, de fer-nos a la idea que en un no res seràs aquí i, com ens diuen tantes i tantes vegades, ens canviaràs la vida (i nosaltres, els teus pares, encantats que així sigui).

Quan vulguis...



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada