dimecres, 21 de maig de 2014

Novel·la desordenada per entregues (11)

Gairebé mitjanit. Temperatura agradable que no rebutja jaqueta prima de color gris. Estómac lleugerament satisfet per l'amanida de nervis que es cargolen després d'anys d'esperar el moment que ja arriba. I ja hi és. Es repeteix l'escena de músics a l'escenari recolzats amb l'aplec de gent anònima o no tant, benvinguda, necessària, valorada, estimada... I s'enlaira el concert. Frenesia d'acords, notes, cordes, vents, percussions, cables, llums i alguna cabellera desbordada. 

Èxtasi total i absolut, sense cap dubte, sense cap recel; bogeria incontrolable; desconeguts mesclats entre habituals amb quilòmetres a l'esquena i hores acumulades. I és tot tan perfecte!

Ens ho miram, en plural que és el que som ara, des del segon pla que arriba amb la maduresa que dóna l'experiència d'haver-ho viscut a primera línia no fa tant temps, quan encara escrivies en singular, viatjaves en bus (o avió, o vaixell, o tren, o taxi), el còmput d'hores dormides era quasi negatiu i cercaves recompensa a la teva dedicació/devoció darrere l'escenari. I sense melangia. Amb un somriure. 

I et gaudim! Sí, a tu, a qui en realitat hem vengut a veure, malgrat el conjunt sigui del tot recomanable i imprescindible! Però és que et venim a veure a tu! Cantam, ballam, bevem, riem, i seguim tots els teus moviments. 

No necessitam res més, ens ho hem passat molt bé i ens disposam a partir cap a casa quan, de sobte, apareix aquell pensament contradictori. Quedam un poc més i t'esperam? O millor no molestam? Però... en realitat molestam? Aix, no sé què fer... Talles d'arrel la conversa interna amb una mirada furtiva des d'un costat de la plaça i ja ho sé del cert. Ha valgut la pena. Com sempre.

Gràcies, maco*!



 

Cap comentari:

Publica un comentari