diumenge, 12 de juny de 2011

La veïna (II) i les drogues

Durant la darrera setmana hem dormit tranquils. Jo més que ningú a causa de les drogues, cosa que potser explicaré més avall.

Des que en Pablo va baixar i quasi es carrega les portes, no hem tornat sentir música. A cap hora de la nit. Ni del dia. I ahir vàrem saber la veritat d'aquesta història. No és que l'espantéssim i hagi decidit que ja no ens molestarà més, com nosaltres pensàvem, sinó que la senyora és a Venècia. I això com ho podem saber? No, ningú no ens ha donat aquesta informació. És que la veïna ens ha enviat una postal!

Passem a una altra cosa. No és que vulgui despistar la gent amb la segona part del títol d'aquesta entrada. Però sí, també fa una setmana que prenc drogues per a poder dormir (entenent com a droga el que he trobat a internet: tota matèria primera d'origen biològic que directa o indirectament serveix per a l'elaboració de medicaments) i de dimecres ençà fins i tot per a poder caminar. 

Tot va començar fa quinze dies (mentida, tot va començar als 18 anys, però seria massa llarg d'explicar). Aquell dissabte jugava el Barça a la mateixa hora que Christina Stürmer cantava a Heldenplatz. Com que les dues coses eren conjugables sempre i quan em perdés el començament d'una i el final de l'altra, primer vaig anar amb Dona invisible a veure el grup. Un dels músics és pare de dos alumnes i tenia curiositat per veure'l en directe. Un parell de cançons més tard vàrem anar cap allà on la resta de convocats del dia ens esperaven mirant el futbol, un pis molt a prop del meu antic habitatge al 5è districte. Durant tota la vetllada vaig anar adonant-me que les cames no em responien així com jo volia, que de sobte em feien mal segons com em movia. I quan va arribar l'hora de marxar, de camí cap al tramvia, em vaig fer mal de veritat. Una punxada terrible a l'esquena. 
Com que no era la primera vegada que em passava (record l'any passat com na Lídia se'n reia de mi quan no em podia aixecar del llit segons quins matins), no li vaig donar massa importància, i durant deu dies vaig seguir fent vida normal, segons les possibilitats, és clar, perquè no he pogut anar ni un sol dia més a peu a l'escola, però sense deixar de fer res que tengués o no planejat (feina, manifestacions, trobades amb els amics, cobrir feina d'altres que ja estaven de baixa...). Ja passarà, pensava. Els dies que em feia prou mal com per no poder dormir em prenia un ibuprofèn i llestos. Fins dimarts. Davallar les escales de l'escola a les set de l'horabaixa em va dur més feina que cap altre dia. Moure les cames era un vertader suplici, i si m'aturava era pitjor perquè després no podia continuar. Encara no m'explic com vaig arribar a casa en aquelles condicions. 

L'endemà, després de suspendre les classes, finalment na Begoña em va acompanyar al metge. Resulta que és una mica més greu del que em pensava. Era necessari aturar immediatament. Repòs absolut. I si fos d'ell, ja seria dins un avió rumb a Mallorca per descansar mínim quinze dies. El fet és que som a casa, sense fer res per prescripció mèdica, prenent ibuprofèn de color de rosa (hihihi) i tetrazepam.

No sé fins quan durarà això, però tenc ben clar que he de fer més cas a la gent quan em diu que vagi al metge, per poc que m'agradi la idea. I ara no em queda més remei que fer bonda. Encara no he xerrat amb el meu cap, però m'imagin que les classes d'espanyol d'enguany es poden donar per acabades... 

P.D. Ja els ho he fet saber, però merci als Aventurers per les sèries i pel·lícules per passar l'estona i a na Begoña per acompanyar-me i fer-me la compra. I a la resta per les vostres mostres de preocupació, afecte i ànims. Així és més bo de dur! 

2 comentaris:

  1. Os3 nina...cuida't....que et milloris!

    ResponSuprimeix
  2. Potser la veïna l'únic que volia era fer amics... Pel que dius es deu sentir molt sola :-)
    Espero que et recuperis aviat!

    ResponSuprimeix