dilluns, 16 de maig de 2011

Com es fa?

Vaja, avui toca insomni... no tenc cap motiu (lògic) que m'obligui a estar desperta fent voltes dins el llit, però així és.
Avui m'han demanat com duc "les hormones". I no sé què contestar. De fet, només em surt posar-me vermella i callar, perquè no sé què explicar, ni si hi ha res a explicar. 

A finals d'any en farà deu que em(ens) vaig casar. Es diu aviat. Joder... deu anys ja. Amb la carrera just començada, de manera inconscient però a la vegada tenint ben clar el que feia, el que fèiem, il·lusionada amb aquell projecte comú que tan sols dos anys i mig després es trencaria, abocant-me al pitjor estiu de la meva vida. Crec que mai he plorat tant. I esper que mai més es torni a repetir aquella mescla de sensacions de fracàs, impotència, ràbia, decepció, tristesa extrema i, sobretot, de dolor insuportable. Feia molt de temps que no en xerrava i molt més que no escrivia sobre aquella experiència. Sí, experiència. Al cap i a la fi en això queda. Molt temps després he estat capaç de mirar enrere i deixar de banda l'amargor per donar pas a l'agraïment per tot allò bo que vaig poder aprendre de tot plegat. Molt millor així, no?

Però hi ha una cosa... en tot aquest temps no he coincidit amb ningú que em pugui tornar la sensació d'estimar, en ambdós sentits. Amor de parella, vull dir, òbviament (de la resta d'amors en vaig servida i n'estic ben contenta). Al principi és lògic pensar que no en volia ni sentir a parlar. Avui ja em fa falta. I no sé si serà cert el que també m'han dit aquest vespre, que no sé triar. Possiblement. Ara bé, aquestes coses es trien? Vaig repetint patrons, una vegada i una altra, igual és que he après a viure d'aquesta manera i oferir-me la possibilitat d'un amor correspost no entra dins els meus plans. Inconscientment, és clar. I aquests patrons es resumeixen en:

1) Un dia descobresc que algú que ja conec se'm fa interessant, normalment per la conversa que té.
2) Sent que potser tenim coses en comú i una escalada de pensaments encadenats em fa veure aquesta persona amb uns altres ulls i pens en la possibilitat d'alguna cosa.
3) Tot i que per una banda m'hi vull resistir, aquesta persona passa a ocupar bona part de la meva ment.
4) Em faig moltes il·lusions i qualsevol doi em sembla un senyal.
5) L'altra persona no respon a les meves expectatives i comença la fase d'emprenyament. Amb mi mateixa. I amb ell/ella.
6) Arrib a la conclusió que tot ha estat un miratge, que és normal que l'altre/a no senti res per mi i que mai més tornaré estar amb algú.

I així vaig passant els dies. 

De totes maneres, molt hi té a veure la meva "maleïda" passió. Pujades i baixades emocionals es van succeint, unes vegades per donar-me per vençuda i d'altres per convèncer-me que tenc permís i som mereixedora d'aquest amor que es suposa que hauria d'arribar tard o d'hora. Quan estic a la fase "optimista" tampoc puc evitar analitzar la meva situació actual: faig el que em dóna la gana i quan em dóna la gana. Visc allà on vull i vaig on em duu el vent. No he de passar comptes amb ningú. Agaf tren o avió amb la regularitat que el meu sou i les meves ganes de conèixer món (o anar a concerts de Wise Guys, perquè no dir-ho?) em permeten. Seria tot això compatible amb una relació? Vull pensar que sí. Però, un moment. Vull una relació? La necessit? Això ja no ho sé.  

3 comentaris:

  1. http://www.youtube.com/watch?v=xhkgbW5uLQc&feature=related

    Ist das der Grund,
    warum wir zwei uns so viel zoffen?
    Komm'n wir von verschiednen Sternen
    und ham uns nur getroffen,
    um uns hier schnell zu vermehr'n?
    Das würde einiges erklär'n.

    ResponSuprimeix
  2. Vaja, no sabia jo que la conversa d'ahir et va treure la son... No facis tant de cas a això que no saps triar. Jo crec que anava en broma, eh? En tot cas, tu ets qui millor et coneixes.
    D'altra banda, sobre l'arribada o no de l'amor, i no sóc qui per donar consells, jo em centraria a gaudir del que ara tens: la llibertat plena per decidir què fas amb la teva vida, on vas, o si una tarda vols anar a l'òpera. Sembla mentida, però de vegades ens n'oblidem i després, quan aquestes coses no les tenim, és quan les trobem a faltar. T'ho dic per experiència.
    D'altra banda, per què tenir pressa per trobar aquesta persona? Tenir parella estable és només una opció, n'hi ha moltes d'altres, totes vàlides. Cadascú ha de trobar el seu camí. Tampoc penso que creguis això que dius que mai tornaràs a estar amb ningú. Temps al temps i gaudeix del que tens ara!!!
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  3. Dios... que fort! Es que m'he enrecordat de tu, no se perquè, i he mirat aquí... A veure si vens a donar-te una volta per aquí i ens fas una visita! Petonets des de Eivissa!

    ResponSuprimeix