Köln: Die Prinzen, Wise Guys und Jördis Tielsch

Un altre cap de setmana dels intensos, com potser va sent habitual, però de cap manera rutinari. 

Dijous començava el viatge amb 13 hores de tren. Sí, 13. Des de Viena fins a Colònia (Köln), de nit, per arribar fresca i descansada... o no. Al compartiment del vagó ja hi havia dos passatgers. Una bona estona després d'haver partit em vaig adonar que la dona del costat anava de blanc de cap a peus i duia una botella d'aigua... això em recorda... aaahhhh!!!! El Kahlenberg! 

Altres companys de viatge:

- Un home que no va deixar de xerrar fins que es va quedar dormit.

- Un jove que només parlava anglès i que abans de dormir va passar el rosari (o això em va semblar).

- Un altre jove que va aprofitar que la dona de blanc havia abandonat el tren per estirar-se i ser l'únic a dormir de manera regular i decent.

No. No vaig arribar fresca i descansada. Necessitava un llit i dormir unes quantes hores per estar preparada per al concert. La meva orientació em va fallar durant tot el cap de setmana, i el primer tramvia que vaig agafar després de comprar l'abonament de transport per tres dies (20€! Més car que a Viena!) va ser en sentit contrari. Torna baixar i espera que en véngui un altre. I enlloc de pujar al 18, vaig optar pel 3 que tenia una aturada que posava Frankfurter Strasse, el carrer de l'hotel, al barri de Mühlheim, al costat dret del Rhein (el riu). Clar que els carrers poden ser molt llargs... Vaig trobar l'hotel, però com que no podia entrar a l'habitació fins a migdia, vaig deixar-hi les maletes i vaig anar a passejar un poc. Un poc. Quatre hores! Vaig arribar al riu i ja que hi era vaig resseguir-ne el curs fins un pont. I ja que hi era vaig travessar el pont. I ja que hi era vaig caminar pel parc del Rhein fins el Zoobrücke (Pont del Zoo). I ja que hi era el vaig travessar. I com que em vaig trobar just davant el Zoo, ja que hi era vaig entrar. 

No sé que tenc amb els zoos. Supòs que és el que s'anomena doble moral. Per una banda els animals estan allà tancats... per l'altra m'agrada veure'ls... 

Per fi vaig poder anar a l'hotel, registrar-me, pujar a l'habitació, comprovar que no era res de l'altre món, dutxar-me i dormir...

Per fi. Arriba el moment de veure per primera vegada Die Prinzen, un altre d'aquests grups que tant escolt des de fa dos anys. Són de Leipzig i enguany celebren el seu 20è aniversari. Quasi res! El Local, l'E-Werk (antiga fàbrica elèctrica), està més o menys amagat, però quan vaig arribar-hi ja hi havia una bona coa de gent esperant per ser a les primeres files. Així i tot, em vaig poder posicionar a tercera o quarta fila i vaig veure i sentir el concert perfectament, a més de fer moltes fotos. He de dir que, a banda de tenir moltes ganes de veure'ls en directe, em feia un poc de por que el resultat no fos l'esperat, per allò d'escoltar molt un grup en format digital i que després el directe no sigui igual o pitjor. Però no. L'equilibri entre professionalitat i diversió l'assoleixen amb molt bona nota. Esper que aquesta no serà la darrera visita que els faré, m'ho vaig passar tan bé... entenent (quasi) tot el que deien, cantant totes les cançons de principi a fi... buf, molt bona experiència. Llàstima que després del concert, tot i ser la darrera en anar-me'n, no pogués demanar-los un autògraf, ja que no varen sortir a saludar al públic, com moltes altres vegades fan. Bé, no es pot tenir tot i jo me'n vaig a dormir amb un regust dolcet.

L'endemà tenia tot el matí i part de l'horabaixa per descobrir Köln, tot i que vaig començar pel que ja havia vist l'any passat, amb la diferència que aquesta vegada duia una guia a la mà que m'ho explicava tot: la catedral i els seus voltants. Tor això amb un temps estiuenc i una temperatura de 25º. Em vaig animar a pujar a la torre sud, més de 500 escalons per assolir una altura de 97,25m i veure una perspectiva aèria de la ciutat amb el riu i els ponts. Va valer la pena. En passar per les campanes, justament devia ser l'hora en punt i varen sonar. Genial. L'únic punt negatiu potser serien les milers de signatures tipus "jo vaig ser aquí" que hom pot llegir durant tota la pujada i a qualsevol racó de les filigranes on una mà pugui arribar-hi. Innecessari, gent. Quina manera més ridícula de voler-se fer present. No fa falta, de veres.

En baixar de la torre vaig entrar a la catedral. Al mateix temps que cercava les vidrieres de les que em parlava la guia, algú va anunciar que en poc temps començaria la pregària del migdia i que durant mitja hora no es permetien les visites ni les fotos. Vaig pensar que era una bona oportunitat per experimentar una catedral pràcticament buida, sense remors, sense flaixos, i assistir a una celebració en alemany, que no em demaneu perquè però em feia moltes ganes.  

Acabada la pregària vaig seguir la ruta recomanada fins el riu, per després tornar un poc enrere i veure l'ajuntament emmarcat dins la resta de casc històric. Em va agradar especialment St. Maria im Kapitol. A l'entrada d'aquestes construccions hi sol haver uns plafons informatius on es pot veure i llegir la història, i inevitablement hi ha sempre l'episodi de la destrucció durant la II Guerra Mundial (Köln va ser bombardejada sistemàticament i al final de la guerra entre un 80 i un 90% de la ciutat era runa, per això tot sembla nou o molt ben conservat, perquè va haver de ser reconstruït). 

Un poc cansada de tant caminar, i conscient que m'esperava un altre concert dels bons, vaig tornar a l'hotel. Bé, durant una hora ho vaig provar. Vaig pujar a l'autobús equivocat que em va fer una bonica ruta turística...

Dues hores abans del concert ja era a l'E-Werk, aquesta vegada molt més envant a la coa, així que vaig aconseguir estar a la segona fila i ho vaig veure tot, una altra vegada, perfectament. Wise Guys. És que ja no sé què més dir! Puc escriure'n comentaris tot el dia, que no acabaré mai! Aquesta vegada no eren ells sols, sinó que tenien una convidada especial, na Jördis Tielsch, una nina que han descobert durant aquest any i a la que donen suport. La veritat és que val la pena escoltar-la. Té una veu increïble, i és tan jove...

I d'aquest concert puc escriure també que vaig quedar a l'Afterglow, la trobada que solen fer amb els i les fans en acabar de cantar. Carregada de nervis vaig demanar fotos i autògrafs, excepte a n'Eddi, que havia patit un accident amb aigua calenta (s'havia cremat la panxa i un braç, però així i tot va sortir a cantar i ballar) i en baixar de l'escenari va haver d'anar de seguida a l'hospital. En Dän em diu:

- D'on ets?

- De Mallorca.

- Mallorca?

- Sí.

- Però... Mallorca d'Espanya?

- Sí...

- I com així xerres tan bé alemany?

- ...

I després en Sari igual. Hihihihi...

I vaig partir amb un somriure d'orella a orella que encara em deu durar... Wise Guys!!!!!

Diumenge encara vaig tenir prou temps per veure Kölner City, la part comercial de Colònia. Però quan em dirigia al Sud, es va posar a ploure. Encara em quedaven unes quantes hores, i vaig provar d'ignorar l'aigua. Impossible. Així que vaig optar per pujar al tramvia i veure on em duia.

13 hores més de tornada cap a Viena, amb la sorpresa que aquesta vegada els vagons eren tots Liegenwagen, és a dir, enlloc de seients eren lliteres. I tot i dormir quasi tota la nit, l'endemà el meu cap seguia anant en tren...

Però tot val la pena. Aquest ritme no m'atura, no m'espanta, no em fa tornar enrere, sinó seguir endavant, planejar més sortides, més concerts, més Wise Guys, més Prinzen, més vida.