Noces de març

22.03.2014

Sabíem que era una aposta segura delegar la preparació de la festa. Més encara quan els encarregats eren Hexe i JP. Varen acceptar de seguida i amb una simple entrevista en varen tenir prou per imaginar i desenvolupar una idea.

Per la nostra part només va quedar decidir la llista de convidats, tasca ben difícil, ja que suposava deixar molta gent al marge de la festa, i la logística pels que vendrien de fora.

Un dia abans vàrem viatjar des de Menorca, Ullsdecolormel, Barretdepalla i jo. Entre acomodacions vàries vàrem acabar tard, mentre Hexe, JP i altra gent que no sabíem donaven els darrers retocs al local escollit.

El dia es va despertar mig gris -no faré cap més comentari- i en poc temps ja hi havia gent rondant per Ca'n Peu. Jo tenia cita amb manicura (regal de Hexe!) i perruqueria, i no va ser fins prop de migdia que vaig poder veure, per fi, el meu «vestit» de núvia, que Hexe havia mantingut amagat fins el darrer moment. Una camisa verda amb mànegues amples marró amb reflexes daurats i una llarga cua del mateix material, d'inspiració elfa, que vaig completar amb calçons negres i sabates marrons. No gaire enfora Ullsdecolormel s'emprovava la seva capa de jedi.

Tot a punt, vàrem partir cap a Son Pou, popularment «Els Caragols». No érem els primers, molta alegria de veure família i amistats, un grup arribat des de Viena, un altre des de Terrassa, també de Menorca... Besades, abraçades, rialles i temperatura agradable, tot i uns núvols que amenaçaven pluja i no ens deixaven tenir el boti-boti pels nins i nines muntat.

Mentre una porcella i un mè voltaven poc a poc damunt el caliu, vàrem tastar coques i calçots amb romesco, drets, xerrant ara amb un, ara amb una altra, gaudint de la gent i del menjar. Quan els organitzadors ho varen trobar convenient la gent va començar a entrar al menjador, deixant-nos a nosaltres els darrers, com marcava el protocol. Just abans d'entrar, hi havia una bosseta de benvinguda per a cadascú (en desconeixíem el contingut), també per a nosaltres dos, que va resultar que indicava a quina taula s'havien de seure els convidats. En entrar... uaaauuuuuu.... sense paraules... Ambientació curradíssima mescla d'El Senyor dels Anells i Star Wars, els vienesos taral·lejant la marxa imperial... i nosaltres sense saber cap on mirar. Naus, lletres, heura, espases làser, mira! L'estrella de la Mort! Mira! Els nostres noms! Mira els tovallons!... 

Hi havia tres taules llargues, i a cadascuna dos llocs buits. Havíem de seure una estona a cada lloc, ens ho farien saber mitjançant un senyal acústic prou audible. I vàrem seure. Seria impossible descriure tot el dinar, d'una taula a una altra, amb sorpreses ara sí, ara també, amb un menjar deliciós (menú: caragols i carn, macarrons pels menuts -i algun no tan menut-, dolços i beguda a voler), amb un tracte meravellós, amb emocions i ploreres... Un àlbum de nosaltres de petits i amb un trosset de vida en comú, una capsa plena de cosetes vieneses, papers dins les bosses de benvinguda per deixar missatges dins l'estrella de la mort, fotos de fars, el boti-boti per fi en funcionament... i el millor de tot, sentir l'escalfor de la gent. Tòpic però real. 

Acabat el dinar va arribar la «cerimònia». Darth Vader JP va fer el seu discurs i vàrem passar a l'intercanvi simbòlic de regals, la manera que vàrem triar per casar-nos. Per part d'Ullsdecolormel, unes dolces i emocionades paraules i un ANELL!!!! Sí, sí, sí!!! El meu ja marit em va regalar un anell! I a més, edició limitadíssima, fet expressament per mi i per aquest dia. Tenc un anell!!!! Per part meva, un mix de cançons prou significatives (amb ajuda guitarrística, merci JM!), una moto en miniatura i totes les pel·lícules de la saga Star Wars en Bluray.

Han passat molts mesos ja, segur que em deix alguna cosa, si hi éreu, ho llegiu i teniu ganes de compartir algun record més, endavant!!!!

*Fotos de Germà d'Ullsdecolormel

L'espera (dolça)

Valga'm Déu l'estona que feia que no passava per aquí. Altres dèries han ocupat el meu temps i el nostre espai, fins el punt que gairebé nou mesos després...

Sí, gairebé nou mesos després. Estam a punt per veure't la cara, ja tenim les coses bàsiques preparades i només falta que decideixis començar el viatge de sortida per aquest canal que imagin estret i insuficient, però que segurament serà perfecte per a tu. 

És com un somni, a la darrera entrada anava de concert i en aquesta estic parlant amb la nostra filla. Filla!!!! Ullscolordemel descansa al meu costat, ell és qui ha treballat més per assegurar-te totes les comoditats materials que pensam que seran bones. Jo ja no puc fer gran cosa, amb aquesta panxa que sembla que no pugui ser més grossa i les cames que no aguanten dretes gaire estona. Però estic bé. Està essent una experiència meravellosa, m'he trobat còmode, feliç, tot aquest temps. 

Hem tengut temps de casar-nos (legalment, a la pràctica ja ho havíem fet al març! I a l'abril!), d'anar de viatge de noces, quinze dies en caravana per Àustria, de passar temps a Felanitx i a Terrassa, de deixar la feina un i tenir-la a deu minuts de casa l'altra, de fer pilates i anar a caminar sovint, d'acabar de guarnir casa nostra, de fer totes les revisions pertinents i fins a quatre proves de glucosa, d'engreixar molt poc durant set mesos i a bastament els dos darrers, d'ampliar coneixements amb lectures interessants i, sobretot, de fer-nos a la idea que en un no res seràs aquí i, com ens diuen tantes i tantes vegades, ens canviaràs la vida (i nosaltres, els teus pares, encantats que així sigui).

Quan vulguis...

Novel·la desordenada per entregues (11)

Gairebé mitjanit. Temperatura agradable que no rebutja jaqueta prima de color gris. Estómac lleugerament satisfet per l'amanida de nervis que es cargolen després d'anys d'esperar el moment que ja arriba. I ja hi és. Es repeteix l'escena de músics a l'escenari recolzats amb l'aplec de gent anònima o no tant, benvinguda, necessària, valorada, estimada... I s'enlaira el concert. Frenesia d'acords, notes, cordes, vents, percussions, cables, llums i alguna cabellera desbordada. 

Èxtasi total i absolut, sense cap dubte, sense cap recel; bogeria incontrolable; desconeguts mesclats entre habituals amb quilòmetres a l'esquena i hores acumulades. I és tot tan perfecte!

Ens ho miram, en plural que és el que som ara, des del segon pla que arriba amb la maduresa que dóna l'experiència d'haver-ho viscut a primera línia no fa tant temps, quan encara escrivies en singular, viatjaves en bus (o avió, o vaixell, o tren, o taxi), el còmput d'hores dormides era quasi negatiu i cercaves recompensa a la teva dedicació/devoció darrere l'escenari. I sense melangia. Amb un somriure. 

I et gaudim! Sí, a tu, a qui en realitat hem vengut a veure, malgrat el conjunt sigui del tot recomanable i imprescindible! Però és que et venim a veure a tu! Cantam, ballam, bevem, riem, i seguim tots els teus moviments. 

No necessitam res més, ens ho hem passat molt bé i ens disposam a partir cap a casa quan, de sobte, apareix aquell pensament contradictori. Quedam un poc més i t'esperam? O millor no molestam? Però... en realitat molestam? Aix, no sé què fer... Talles d'arrel la conversa interna amb una mirada furtiva des d'un costat de la plaça i ja ho sé del cert. Ha valgut la pena. Com sempre.

Gràcies, maco*!

* http://www.fotolog.com/aigua_salada/35095262/

 

Enllaç, noces, casament, matrimoni...

T'estim, Ullsdecolormel!

Malaltia de Menière

Torna aquella sensació de "sempre tens"... i des de sempre m'ha fet molta ràbia aquest comentari, perquè d'alguna manera duu associat l'acusació d'estar fingint. 

L'altre dia a classe d'alemany parlant de salut i benestar la professora de conversa ens va demanar si consideràvem que gaudíem d'una vida saludable. Vaig contestar que interiorment la meva existència és molt feliç però que el físic no acompanya, ja que des de fa bastants anys quan no és un nap és una col, com diria el meu estimadíssim company. 

Els que estau més a prop bé sabeu de les meves dificultats periòdiques per caminar. Idò ara que les cames sembla que van funcionant i no em fan patir, tot apunta (i esper sincerament equivocar-me) que se'm reproduirà un episodi de vertigen Menière, i dic reproduir perquè al juliol ja em vaig passar quasi tot el mes tancada a casa, en posició horitzontal la majoria del temps, per aquests marejos que m'incapacitaven totalment i que ara tem... L'altra vegada tot va començar amb l'orella tapada i un renou constant, que és el que he tengut avui durant tot el dia. He tengut i encara tenc, clar.

Duim temps xerrant sobre aquestes cosetes que em van passant, i pensam seriosament que la majoria són psicosomàtiques. Ara bé, a què són degudes ja no està tan clar. Els finals (de trimestre, de curs, o altres situacions) no em són fàcils i és bastant habitual que durant o després em sobrevingui alguna malaltia. Però, ara? No hi ha cap desenllaç a prop!

Vaig a dormir, tot esperant que siguin només uns acúfens molestos però sense importància...

Resposta a la Consellera (#VagaIndefinidaDocents)

Gràcies per la teva carta Joana Maria Camps, però no em transmet gens de tranquil·litat.

1. Vols dir que no ens hem preocupat de saber tota la informació possible referent al TIL, o és que no la tenim perquè ens l'amagau? No sé que és pitjor... En el primer cas podríem posar en dubte que siguem tan bons professionals com dius. En el segon, m'estim més no comentar res, que m'encenc per moments.

2. Terminis progressius i realistes no són "primer curs
de segon cicle d'educació infantil (3 anys), a primer, tercer i quint (!!!!!!!!, quants anys feia que no sentia això) d'educació primària i a primer curs d'ESO". Perdona però algú t'ho havia de dir. En lloc d'enviar-nos cartes de "suport"(?), fes una volta per les escoles però queda-hi una bona estona. No farà falta que t'expliqui res. Ah, i podries ajudar, ja que hi seràs, atenent els nins i nines / fillets i filletes / boixos i boixes que s'han quedat sense PT, AL o mestre de suport perquè segons els vostres estudis sobren docents.

3. De veres creus que les escoles d'idiomes, amb tot el meu respecte (que en som usuària des del primer curs que vaig fer feina) són l'entorn adequat per aprendre l'anglès que necessitam a les aules per aplicar el TIL? Sabrem anglès, tendrem un nivell suposadament adequat (si som afortunats i les capacitats individuals ens ho permeten) però ni de bon tros suficient com per impartir una matèria en aquesta llengua. Pel que fa al CEP, no he vist cap curs d'especialització en alguna de les matèries que feim a l'escola. Una millora en la competència lingüística no és suficient, Consellera.

4. Si per dialogar ens referim a mantenir un discurs inflexible i a botar-se els òrgans competents de cada escola (Consells escolars, clar), llavors hauré d'admetre que sí, que el tarannà és dialogant... I el que necessitam no és negociar les condicions laborals, sinó millores a les condicions en què ens veim obligats a treballar. Falten mestres! Manquen recursos! Hi ha tres instituts de Menorca sense director per (una altra vegada!) una mesura injusta!

5. No ens inquieten els canvis, som mestres, flexibles, ens adaptam, innovam dia a dia... el que ens inquieta és tenir un Govern que ens puteja (perdonau) per sistema, que aplica lleis i decrets "per collons" (no trob altra manera de dir-ho) i que se li'n fot tres prebes el futur dels alumnes. No ens enganeu, no vos enganeu, no ho feis per ells.

Bona nit i allà tu amb la teva consciència.

 

 

Carta de la Consellera adreçada als docents

 

#16s

Demà faig vaga. Perquè tenc dret a fer-ne. Però més important encara: perquè crec en el que feim. M'és igual qui governi, m'és igual qui siguin els "experts", m'és igual tot, excepte la feina que he triat fer. M'agrada, i molt. No vaig a la vaga perquè em sembli insuficient el meu sou, se me'n fot el que em descomptin. Vaig a la vaga convençuda de que les condicions actuals no són les òptimes ni per ensenyar ni per aprendre. Torn repetir, entrau a l'escola, demanau, informau-vos... Jo encara no tenc fills, però mira per on cada curs acab estimant els i les alumnes. Per ells, per les famílies, per tots i totes, jo demà faig vaga.