dilluns, 18 de juliol de 2011

Novel·la desordenada per entregues (3)

Les proves analítiques eren prou clares i no deixaven marge a l'esperança. Aquell estiu tot just estrenat s'acabava de cop, així, sense compassió, sense temps per reflexionar, sense espai per al penediment, de manera brutal, amb la sensació d'anar a la deriva en terra ferma, talment un follet que s'acaba d'adonar que ha perdut els seus poders màgics.

Aquella era una batalla perduda sense ni tan sols haver-se'n plantejat l'estratègia a seguir. Era completament inútil fer-se preguntes del tipus "I si...?". Només el final. El seu final. I ni tan sols podia allargar-ho a mode d'improvisació jazzística. Els dubtes deixaven de tenir sentit al mateix ritme que la partitura arribava al darrer compàs del seu "What a wonderful world" particular. 

Si fos creient, el més fàcil hauria estat conhortar-se amb la promesa de la vida eterna, però era un poc massa tard com per començar a donar per vàlids arguments que li eren aliens -mai no empraria la lluita activa-, així que la sensació d'anar caminant per l'estreta corda fluixa semblava que li oprimia el cervell. I no era tristesa pel que deixava, sinó desconsol pel que mai no havia provat. 

1 comentari:

  1. Això comença a posar-se molt trist, Aiguasalada... Espero que hi hagi esperança per algun lloc.
    Petonsssssss, se't troba a faltar!!!

    ResponSuprimeix